La meva intervenció (aproximada) a la presentació d'Una eterna claredat

Quim Curbet, Jaume Guillamet, Guillem Terribas, Roger Casero i Roger Costa-Pau.
Ahir dimecres 22 d'octubre al vespre, a la biblioteca Just M. Casero de Girona, es va presentar el llibre Una eterna claredat, una antologia de poemes de Just M. Casero escrits entre els anys 1960 i 1970 a cura de Roger Costa-Pau, qui també ha escrit una introducció. A la presentació també van intervenir el llibreter Guillem Terribas, el periodista i amic d'en Just, Jaume Guillamet i un servidor. Aquest és l'escrit a partir del qual vaig basar la meva intervenció:

És petit, aquest llibre, bé, més que petit és prim... però és alhora profund, fons, immens.

Aquest llibre té, més enllà dels poemes que conté, molts altres valors.

D'entrada és un llibre que despulla en Just d'ell mateix. Llegim, aquí, en Just abans que sigui en Just M. Casero. Prescindim del Just polític, que encara no és, del Just periodista, que encara no és, per trobar-nos senzillament amb un Just inquiet, inconformista, com ho era també el Just polític i periodista...

Un altre valor que té el llibre és que ens presenta, encara que parcialment, un dels Just menys coneguts, el Just poeta. En Just, des de la seva no tinguda joventut [No tindré jovenesa, no, però seré etern.], escriu; troba en la poesia, primer en castellà, després en català, la possibilitat d'abocar tot allò que brolla dins seu. Parlem del Just entre els anys 1960 i 1970, és a dir, entre els 14 i 24 anys, un Just insultantment jove (dit amb molt respecte, al cap i a la fi sóc un dels seus fills) per escriure el què escrivia...

Potser fins i tot en aquells que més el coneixien aquest llibre els sorprendrà... malgrat tot el què s'ha escrit i, sobretot s'ha dit d'en Just, quasi 28 anys després de la seva mort encara el seguim descobrint, encara ens segueix sorprenent...

Aquest llibre té un passat, tal i com s'explica en la introducció de Roger Costa-Pau i en l'epíleg de Jaume Guillamet: el recull que Jaume Guillament va fer, l'any 1997, sota el nom de “Just M. Casero. Poesia dispersa”.

Un llibre de poemes, el que presentem avui, del qual la selecció ha anat a càrrec d'en Roger Costa-Pau. En Roger Costa-Pau no va conèixer personalment, si no vaig errat, en Just. Hi ha, darrera la selecció dels textos, un interès literari, no personal, fet que no només dóna un major sentit literari al llibre sinó que sota la batuta d'en Roger Costa-Pau, l'antologia de poemes, segons el mateix Costa-Pau, el llibre “ha de ser llegit com a tal per la seva unitat en la forma i també en el contingut”.

Després de la primera lectura dels poemes recollits en aquest llibre una paraula, un concepte, va destacar per sobre dels altres: ni Déu, ni la misèria, ni l'amor, ni els misteris... o potser tot plegat amarat de silenci. Silenci.

Entenc que no ha de ser necesàriament absència de soroll, el silenci. Pot ser introspecció, el moment en què no només no escopim paraules, ni per la boca, ni a través dels dits sobre un fons blanc, percutint nerviosament les tecles d'un ordinador, avui en dia, una màquina d'escriure ahir, o bé deixant un intel·ligible rastre de tinta o carbó, sobre un blanc paper... no només, el silenci, el fet de no parar atenció al nostre voltant, sinó que és, el silenci, el moment en què precisament les paraules, els pensaments, tenen per orígen i destí nosaltres mateixos.

Rellegint el llibre ho vaig entendre, això dels silencis, doncs apareixen en diversos poemes...

sóc petit
em colguen els silencis i la mar
no arribo a les estrelles
ni tampoc als somnis
em posseeixen àtoms i protons
no tinc galàxies

T’he vist. I he perseguit l’amor
fins a la [riba] del teu braç, del teu coll,
del teu pit i del teu ventre,
jo, solitari pescador en el teu silenci...
En la meva [callada] solitud,
he vist passar la vela blanca dels teus ulls.

No hi haurà joventut, no;
la meva vida, boires en el passat, foscor,
silenci i [una mansa] quietud.

Paga la pena lluitar per tu sense voler limitar-te,
allargar-te senzillament la mà,
acollir senzillament la confidència
sense pensar en posseir-te:
admetre que l’antiga intimitat esdevindrà silenci

Sol, rigorosament sol, canto,
i una llàgrima d’odi em crema els ulls
a punt de rebentar el silenci en un crit... de nou.

Voldríem parlar amb paraules
i parlem només amb silencis
perquè us engreixa el pit la por.

Pobre Déu, en silenci, [en] qualsevol nit de plor,
quan el meu cos respirava
tota la gelor primera de l’hivern:
el Déu meu de les glaçors.

Us diran, [unes veus] amigues,
que més tard
–més tard vol dir silenci–
serem cridats a construir aquest poble

Sense lluita ni plany
sense lliçó ni mestre
en la desconsolada quietud del meu silenci.

No ploreu més el Déu, perquè és ja silenci;
ha seguit el camí de la tristesa
–Déu, que ens colpia en el cansament–
i s’ha creat una mesura nova
d’eternitat llunyana
on nosaltres, els lliures, no hi tenim accés:
ha mort mentre deixàvem la paraula, vivint.

Oh, tarda lenta, límit del meu temps;
perquè miro [amunt], els taulats?
Plou, plou, plou i plou
i sento [aquest] dens fantasma de la tristesa,
l’íntim retorn a la por més fonda del meu silenci.

Impulsos desesperats
[de] voler ser
i no pas de glops de quietud en el silenci.
Sentiu la cacofonia,
cada cop més lenta?

Agua
y hundirse lentamente
por fin vacío de esperanza,
y no sentir más alma ni más duda.
Sólo un batir de palmas en el agua,
y ese último sentirme perdido
sueño de pan
sabiéndome a silencio.

Me saluda mi vacío;
intento una palabra
y renace hasta en mis labios la tristeza.
Así voy conclueyendo mi silencio,
fuerte conmigo la paz de otra mañana,
de otra mano tendida
hasta la entraña de mi llanto.

Quasi 28 anys després de la seva mort, física, quotidiana, la seva veu segueix amb força guiant-nos, acompanyada de tantes altres... i el pas dels anys no fan més que descobrir el Just que no vam conèixer en vida!.

------------------------------

pd1: enllaç a la ressenya de la presentació recollida al diari El Punt: Just Manuel Casero, poeta.

pd2: enllaç a la notícia de la presentació recollida al Diari de Girona: XXVIII Premi Just M. Casero: ´Una eterna claredat´ inicia els homenatges d´enguany a Casero

pd3: sobre el llibre Una eterna claredat també s'ha publicat, en aquest bloc:

Una eterna claredat, una antologia de poemes (1960-70) de Just M. Casero, publicat el dimarts 7 d'octubre de 2008
Una eterna claredat i el Premi Casero, publicat el dimarts 21 d'octubre de 2008
Una eterna claredat. Article de Quim Curbet, publicat el dimecres 22 d'octubre de 2008