Un no, a risc d'equivocar-me

Photo on Foter.com

"No, no pot anar a la platja, i després a un concert, sola (sola!) amb les companyes i companys de campaments, que només té tretze anys!"

La veu interior és inequívocament clara i amb aquesta claredat es manifesta, sense filtres, tot i que més escarida, boca enfora: "No, no pots anar a la platja, i després al concert sola amb els de campaments!"

Amb resignació li admeto el dret a la queixa, també a la disconformitat, car ella té les seves raons, i jo les meves...

I les seves raons les entenc, i tant que les entenc! També jo he tingut tretze anys, també jo he anat de campaments, també he viscut que en aquestes edats els campaments, o les colònies, o les rutes, són experiències vitals que es viuen més intensament per les relacions que es teixeixen que per les pròpies activitats que es fan, i que com en cap altra edat els comiats es viuen amb les emocions a flor de pell i les llàgrimes galta avall, i que no hi ha abraçada prou eterna, i que tot comiat és curt i precipitat...

Entenc l'anhel de llibertat, d'autonomia i les ganes de fer-se grans i de sentir-se'n; la necessitat de prorrogar sí o sí al llarg de l'estiu la intensa convivència dels campaments, de reviure i reconstruir-ne els records mentre se'n creen de nous i emocionants... Tot això ho entenc, i no obstant la veu interior, a risc d'equivocar-me, m'acaba vencent i s'acaba imposant.

Pesen els seus tretze anys, potser també el fet que sigui la petita, i pesa, potser més que qualsevol altra cosa, que no puc deixar de veure-la massa vulnerable davant qualsevol "manada"!

Sí, d'això també em lamento; sé que cal seguir apoderant-la, com amb les seves germanes, i anar-li donant més autonomia (per ella llibertat), però a banda de no tenir clar que ella estigui preparada (ho estarà mai?) tinc clar que jo, encara no ho estic. Sí (en part) amb les seves germanes, més grans, de disset i quasi vint anys, igualment exposades al risc, però també amb més recursos, experiència i maduresa. Al capdavall, però, per grans que es facin un mai acaba d'estar tranquil...

"No, per colla que sigueu, colla de la teva edat, no pots anar-hi sinó hi ha un adult que es pugui fer responsable de tu"... Les meves condicions són clares. Ella s'hi resisteix, jo no cedeixo tot i ser conscient que, en cap cas, el problema sigui ella, sinó són els violadors que, solitaris o en manada, violen creient-se impunes!

Em mantinc en el no, a risc d'equivocar-me, i ara l'escenari és negociar a quina distància, a la platja, ens situem en cas que l'acompanyem; el concert, de moment i per temes logístics, ja ha caigut de l'equació...

És la tercera filla i se suposa que hauria de tenir el camí més obert i planer, però el cert és que cada filla és única, i també ho és el seu procés de fer-se gran, procés no exempt d'un cert patiment per part dels pares i mares, com en aquest cas.

En aquest cas, penso jo, la veu interior mereix quelcom més que ser simplement escoltada...

Que no ho sàpiga Facebook

Ho vaig decidir mesos enrere i, pocs dies després, decididament, vaig fer-ho!

Vaig entrar al meu perfil de Facebook, vaig accedir a la meva informació i vaig clicar per editar-la. I allà on s'especifica la meva data de naixement, si fins ara sempre (des de 2007) la tenia marcada pública, visible per a a tothom, aquell dia vaig marcar-la només visible per a mi.

Tal dia farà un any vaig decidir desinstal·lar l'aplicació de Facebook del mòbil, i abans ja havia silenciat les notificacions, fent bona (aquí sí) la màxima que menys és més: menys notificacions, més tranquil·litat...

Facebook cada dia ens notifica i avisa de moltes coses, efemèrides de publicacions pròpies, "m'agrada" i comentaris, i naturalment també els aniversaris de les nostres "amistats", per si tenim a bé felicitar-los, i a les nostres amistats el nostre!

I més enllà de la cortesia, i l'oportunitat, de felicitar l'aniversari de les amistats de Facebook, també és cert que, com tantes altres coses a la vida, aquestes felicitacions poden acabar esdevenint una d'aquelles "obligacions" no escollides, una nova "necessitat" esclavitzant...

Així que sí, mesos enrere vaig fer invisible la meva data de naixement, i per tant la del meu aniversari, a Facebook, i dies enrere vaig veure'n i viure'n els efectes: quasi cap felicitació!

Ei, que no em queixo eh! Només constato que el que fins ara era una torrentada de felicitacions a Facebook pel meu aniversari, en aquest darrer s'ha imposat i ha imperat, pràcticament, el silenci, i el silenci a vegades pot ser un dels millors regals!
 
Si hi som és impossible que no ho sàpiga Facebook, altra cosa és que Facebook ho faci saber...

El PSC com a símptoma

Tips de fer-se la punyeta entre ells, ara ERC i Junts per Catalunya han decidit, conscientment o no, seguint-se-la fent amb un tercer en discòrdia que no és la CUP: jugant amb el PSC!

Els pactes municipals de Junts per Catalunya i ERC amb el PSC han situat a una part de la política catalana, la municipal, en un pragmatisme polític poc explícit fins ara, tot i que també present, i poc edificant per a molts independentistes, que observen atònits pactes "contra natura".

I el colofó de tot plegat, si voleu la cirereta del pastís, ha estat el pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona. El pes polític d'aquesta institució ha amplificat les dissonàncies dins l'independentisme, més que les que ha generat qualsevol altre ajuntament, Sant Cugat i Figueres inclosos!

A diferència d'anys enrere, en els que els tolerats pactes del PSC i ERC eren titllats de pactes de progrés, i els del PSC i CiU de "sociovergència", ara aquests pactes municipals grinyolen perquè semblava que, sobretot després de l'1 d'octubre de 2017, s'havia iniciat un camí de no retorn en el que, per sobre de tot (també qualsevol circumstància) prevaldria la unitat de l'independentisme... Res més lluny de la realitat!

No sé si aquests pactes són definitivament una regressió, un retorn a l'autonomisme, cas d'haver-lo abandonat en algun moment, o simplement la confirmació que així és també la política, complexa i a vegades curulla d'aparents contradiccions! Mentre el relat independentista pregona que no es poden fer pactes amb els "carcellers del 155", aquests es produeixen, amb menys vergonya que pudor, fruit de la Realpolitik...

Sigui com sigui, no sé si el que ha de preocupar més a l'independentisme són aquests pactes, o el joc (brut?) que aquests pactes ofereixen als partits independentistes per, lluny de definir una unitat estratègica, segueixin fent-se retrets mútuament, seguint-se fent la punyeta.

Vés que aquests pactes no diguin més de nosaltres del que nosaltres, col·lectivament, creiem ser...

Quaranta cinc

A mig camí, així són els quaranta cinc! Els quaranta cinc, però, no estan a mig camí de res, sinó que es troben al bell mig entre els quaranta i els cinquanta, que els qui hi arriben diuen que són els nous quaranta!

Sincerament, això dels anys massa vegades ens ho compliquem massa! Els quaranta són els quaranta, els cinquanta els cinquanta i els quaranta cinc, simplement, són al bell mig!

En la nostra estèril contra-rellotge contra el rellotge, contra el pas del temps, estirant la joventut fins a extrems a vegades ridículs, correm el risc de no gaudir del que cada edat ens ofereix, tenint clar que cada persona viu la seva edat a la seva manera, i per tant de manera personal i quasi intransferible.

I sí bé és cert que, en part, hi ha un temps per a cada cosa, les coses no sempre han de seguir el curs que tradicionalment ha marcat el temps.

L'aniversari, en tot cas, pot ser un bon dia, no l'únic, per a pensar en un mateix, per a fer introspecció i, després de recordar el passat i tot allò viscut, convenientment desat al calaix dels records, i de projectar el futur amb tot el que ens espera, o volem que ens esperi, centrar-se en el present, en l'ara i aquí, i fer un esforç, si s'escau, per a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, per nosaltres mateixos, sense el que els altres puguin pensar o dir de nosaltres.

L'aniversari també cal celebrar-lo, a banda de la família, les amistats o els i les companyes de feina, amb un mateix, fins i tot si voleu bufant les espelmes! Sí, ja sé que sembla com aquell gag d'en Mr. Bean fent-se i enviant-se una felicitació de Nadal...

El cas és que passem moltes hores amb nosaltres mateixos, de fet som la persona a qui més escoltem, també per la nostra veu interior, i per moments, vés per on, som per a nosaltres mateixos autèntics desconeguts!

A mig camí; així són els meus quaranta cinc anys, a mig camí de conèixer-me una mica més, que mai en sé prou, de mi, i fins i tot per mi per moments sóc una caixa de sorpreses!

Minuts Musicals d'amor (?) amb Out To Get You

Photo on Foter.com

Quan la nostra parella se'n va, el llit, com cantaven The Police (The Bed's Too Big Without You) se'ns fa gran, massa gran. Quelcom semblant cantaven James, grup indie i de rock alternatiu de Manchester a la cançó "Out To Get You":

"I'm so alone tonight
My bed feels larger than when I was small"

Aquests dies el meu llit també se'm fa gran, i no és necessàriament perquè jo em faci petit, sinó perquè aquests dies, com també versa la cançó dels de Manchester, trobo a faltar la silueta que dibuixa la seva esquena...

Les cançons d'amor tenen molt d'enyorança d'allò perdut, a vegades irremeiablement perdut, d'altres, simplement perdut per un instant, uns dies a tot estirar!

I si és cert que donem valor a les coses quan les perdem, quan aquesta pèrdua és només temporal i no és irreversible, ens ajuda sobretot a donar valor a les coses que tenim!

I jo el que tinc, són ganes que el llit torni a la seva mida normal...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

La frase cèlebre de la setmana, sobre els dies importants...

Photo on Foter.com

Fins ara creia saber quins eren els cinc dies més importants de la meva vida, i ni tan sols m'espantava, tampoc m'espanta avui, haver-ne viscut quatre, d'aquests cinc!

Fins ara creia, diria que també avui, que el cinquè dia encara ha d'arribar, una manera de deixar-lo obert, d'esperar tot allò que la vida em pot oferir i que encara no he viscut!

És clar que llegint aquesta frase cèlebre de Mark Twain, "els dos dies més importants de la teva vida són el dia que vas néixer, i el dia que descobreixes per què", me n'adono que en el meu recompte de dies importants me n'he deixat dos que potser caldria valorar...

Pel que fa al primer, el dia que naixem, és important, naturalment, però no és un dia viscut a consciència, si bé és cert que és un dia celebrat, any rere any, amb més o menys alegria, amb més o menys resignació...

Pel que fa al segon, el dia que descobrim per què vam néixer, doncs no tinc clar que vulgui que arribi, encara, i que potser el millor seria que fos, aquest segon dia, o cinquè més important, sinó el darrer de les nostres vides, que fos cada dia!

Desobediència mar endins

Una nova fotografia del cementiri que, per massa persones, representa la condició de persona refugiada, ens ha sacsejat de nou la consciència, i a Òscar Camps l'ha determinat de nou a rescatar vides desobeint, si cal, les lleis que, és evident, no salven vides...

També Carola Rakete, capitana del Sea Watch3, ha prioritzat el valor d'una vida, o de quaranta, per damunt de la llei, i va ser arrestada (i recentment alliberada) per les autoritats italianes.

La seva valentia i la seva determinació són un far d'esperança, l'esperança que s'imposi la vida davant qualsevol llei, un far que ha d'il·luminar el nostre compromís.

La seva desobediència és el camí, perquè, com canta Jorge Drexler, "no hay muerto que no me duela"...

Així que sí, desobediència mar endins, que com diuen a Open Arms, abans presos que còmplices!

Des de 1993...

Si la meva relació amb la Sira fos un negoci, l'any passat el podria haver retolat com vaig titular l'article per celebrar-ne l'aniversari: 25 anys!

Això és el que fan molts negocis, empreses o entitats quan celebren anys per múltiples de cinc. És clar que aquesta fórmula esdevé caduca en qüestió de mesos, un any a tot estirar, i és aleshores quan apareix la fórmula alternativa "des de (any)" per donar valor a l'antiguitat.

Així que enguany, en comptes de titular un insuls "26 anys", opto per la fórmula "des de 1993", retolació més perenne que, en cas que la meva relació amb la Sira fos un negoci, podria mantenir permanentment, mentre duri la relació (que espero que, més que per molts anys, per sempre!), o com a mínim fins que en fem 30!

Des de 1993, concretament des del 3 de juliol de 1993 mantenim viva la nostra relació, i per més passat que anem acumulant, que qui dies passa anys empeny!, el que ens segueix estimulant és el futur, els dies i anys que encara hem de viure!

Un brindis per l'Anna...

Photo on Foter.com

Hi ha absències a les que un s'hi acaba acostumant, no sense tristesa; són les de les persones que es moren per aquesta llei no escrita, i desitjada per tothom, anomenada "llei de vida", és a dir, morir-se vell, més que de qualsevol cosa, doncs a la senectut qualsevol cosa et pot matar...

I és clar, les altres absències, les prematures són les que, per més que ens hi resignem, no ens hi acabem d'acostumar del tot, doncs era tanta la vida que van deixar per endavant, com a mínim tota la que puguem viure nosaltres, que en qualsevol moment se'ns fan presents.

No em refereixo només al record, aquest el gaudeixen totes les persones absents que hem estimat i ens han estimat; em refereixo a l'enyor, i a la inevitable impotència de no viure aquell fet, aquelles circumstàncies, amb la persona enyorada...

D'aquí la necessitat de fer-la present en alguns moments, sinó cada dia, d'una o altra manera, i especialment en dates assenyalades. Dies enrere va fer tres anys que l'Anna es va morir a deshora, i avui, justament avui, haguéssim celebrat, d'una o altra manera, o segur que a la seva manera, el seu 42è aniversari!

Sabem que cap brindis en el seu record ens la tornarà, però tampoc li escatimarem cap brindis, car ella, ben segur, no ens ho perdonaria!

Terra cremada

Un mantell de cendra cobreix, de dol, el que tot just dies enrere eren boscos frondosos,  potser massa frondosos... Les flames han devastat de nou un tros del nostre país, aquest en el que no sap ploure com tampoc, cal dir-ho, sap cremar.

Aquests dies hem descobert part del rere país en flames, com qui descobreix la rere botiga, allà on les coses passen de veritat, fins i tot la vida, i no com volem mostrar-la a l'aparador... I és molt vast, el nostre rere país, vast i alhora desconegut...

I ara som molts els i les que des de les àrees urbanes de Catalunya ens queixem que els boscos no es treballen (i no serem nosaltres qui ho farem), que lamentem l'èxode rural (al que sens dubte directa o indirectament hem contribuït) i ens conjurem que les properes vacances, que les d'enguany ja les tenim pagades, les farem allà on el foc ha consumit quasi tot el que hi havia, i naturalment en deixarem testimoni a Instagram...

Obrim fils i debats sobre la terra cremada, la cobrim de tinta i dades, també de relats de vida escrits, a partir d'ara, a foc i pel foc. Aquest virulent incendi ha tornat a donar veu i raons a la pagesia, viscuda per a la majoria, jo inclòs, de forma folklòrica i quasi etnogràfica; si els hi donem veu, siguem-ne conscients, bé que els hauríem d'escoltar, no?  A ells i als que, sobre la gestió forestal i l'explotació dels seus recursos, hi entenen...

Brotarà de nou el verd, sobre la terra cremada, brotarà nova vida d'entre les cendres i és aleshores quan podrem començar a calibrar si entre tots hem après o no la lliçó, si veritablement ens creiem i donem valor al rere país, a ser possible abans que cremi de nou...