Minuts Musicals de pel·lícula amb "Gonna Fly Now"

Èpica, sofriment, superació, lluita, glòria... la música ajuda a emfatitzar-los al cinema i una de les cançons que contagia tots aquests elements és "Gonna Fly Now" el tema principal que el músic Bill Conti va composar per a la pel·lícula "Rocky".

Èpica, sofriment, superació lluita i glòria són elements que també expliquen la pel·lícula que vam veure i viure aquesta setmana amb la històrica remuntada del Barça als vuitens de final de la Champions League contra el París Sant Germain.

Bill Conti, precisament, també va composar la banda sonora d'una altra pel·lícula farcida d'èpica, el còctel futbol - Segona Guerra Mundial "Evasió o Victòria"!

"Gonna Fly Now" és una d'aquelles cançons motivadores, imprescindible per corredors (runners, que ara es diu) que necessiten activar-se amb música... tot un torrent motivador d'èpica! És escoltar-la i tenir ganes de començar a córrer pels carrers, saludant a tothom, culminant la gesta a les escales de la Catedral de Girona...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: quan "com una nena" és un insult

"Au va, no siguis nena!"; "Mira aquest, pica com una nena!"... Per molts nens, per molts homes, la feminització de la conducta i l'actitud és una greu denigració, i aquest és un preocupant problema no resolt!

És un preocupant problema perquè acabem donant a la paraula nena, encara pitjor, al concepte nena categoria d'insult! I aquesta categorització està enganxada, solidificada, a la crosta masclista que perviu encara avui en la nostra societat d'una manera perillosament natural: corre com una nena, llança com una nena, pica com una nena... plora com una nena!

En quin moment fer-ho com una nena es converteix en un insult?



Bon divendres.

El pitjor Barça... de la història?

Això del Barça és desesperant! Ha arribat el punt que ja ni tinc ganes de veure els partits que retransmeten a la televisió doncs el guió quasi sempre és el mateix: poca intensitat, moments de desconnexió i derrota!

I el joc és especialment preocupant a Europa, on el nivell és més exigent que a la lliga espanyola, on el Barça encara pot mantenir-se en una zona prou còmode, encara que no privilegiada. A Europa el Barça s'hi passeja amb un joc depriment, noquejat per encara no sé quin cop, o potser per una sèrie de cops que, més aviat que tard, el deixaran KO! A Europa el Barça és una agonia!

Entre els factors que expliquen aquesta mala temporada hi ha l'entrenador nou, a risc que esdevingui, com el Tata Martino, en un simple entrenador de transició; un entrenador nou necessita un període d'adaptació al club i, alhora, cert temps per a configurar el seu propi equip; les lesions, un altre drama, han dificultat l'estabilitat d'una plantilla que, en aquest cas, en aquest esport, és del tot necessària! Lesions especialment en el perímetre, en els que han d'aportar anotació; un tercer factor són els fitxatges, els de planificació, els d'inici de temporada, i els d'urgència, fruit de les múltiples lesions; en cap cas ni uns ni els altres han donat el rendiment esperat.

I així anem, així ens va! El Barça de bàsquet és un equip feble mentalment, amb grans jugadors que no brillen i amb un equip sense rumb; li manca un líder natural a la pista i el crèdit que semblava tenir l'entrenador, i que sempre mereix d'inici, sembla més que esgotat!

L'equip ha rebut sancions econòmiques pel seu "baix rendiment" i ara fins i tot es plantegen incorporar la figura d'un psicòleg esportiu. La temporada es fa feixuga, especialment a Europa, on precisament aquesta temporada s'ha estrenat un sistema de competició més llarg, una lliga que al Barça se li fa molt llarga, i que ni tan sols aprofita per entrenar la intensitat en el joc. A la lliga espanyola res està perdut, però, com també va passar a la Copa del Rei, res sembla que es pugui guanyar.

Per guanyar títols cal ser constant en les victòries, mantenir una certa regularitat, i el Barça de bàsquet enguany no sembla capaç de guanyar-ne cap! El pitjor Barça de bàsquet de la història? Sinó el pitjor, de moment i sobretot a Europa, dels pitjors! I no sembla que la direcció esportiva tingui massa traça, de moment, en redreçar la situació, ja no per aquesta temporada, sinó per les següents!

Això del Barça de bàsquet és desesperant...

Amb ulls de dona

Per més que hi intenti, per més que m'hi esforci m'és impossible veure el món amb ulls de dona, percebre'l a flor de pell com el perceben les dones; ei, i no només perquè tingui un penis, i no una vulva, sinó perquè sóc i sobretot em sento un home. Com va dir el personatge que va interpretar Jack Lemmon a "Con Faldas y a Lo Loco" : ningú és perfecte!

I malgrat això, tot i ser un home, puc fer-me'n una idea de com pot ser el món amb ulls de dona, un món que d'entrada et discrimina només pel fet de ser dona, de néixer dona, i que al llarg de la vida en donarà prou evidències: més responsabilitats domèstiques, menys sou, major risc de ser víctima de maltractaments i abusos sexuals...

La nostra societat pateix un preocupant desequilibri de gènere, còmodament instal·lat, encara, en el cap de massa gent, homes i, malauradament, també dones. La lluita feminista ha fet passes de gegant vers la igualtat, però per més que tinguem lleis escrites que defensin els drets de les dones, aquests són reiteradament trepitjats a vegades de manera maldestre i descarada, a vegades subtilment, en silenci, en nocturnitat i traïdoria; només cal veure el darrer reportatge del 30' (No recordo res) sobre l'ús de substàncies químiques en l'abús sexual a les dones.

Intento mirar-me davant el mirall amb ulls de dona i veig un home: un potencial maltractador? Un potencial abusador? Els homes també som víctimes del masclisme, de la concepció arcaica i troglodita de l'home dominant, del mascle alfa que no només predomina sobre les dones i les sotmet a voluntat, també sobre la resta d'homes, especialment els qui no es mostren com a tals, com a homes com cal, els dèbils, els homosexuals, transsexuals i, per si no n'hi havia prou, ara els transgènere!

La igualtat de gènere és com un miratge, de lluny sembla una gesta assolida, veiem dones al primer nivell polític, econòmic, social i empresarial, dones als mitjans de comunicació, a la investigació científica i a l'alt nivell esportiu; i com amb els miratges com més t'hi apropes més clar veus la realitat, i malauradament massa vegades, com en l'oasi, ni rastre d'igualtat!

Observo el món amb els meus ulls, amb ulls d'home, i també voldria tancar-los, però per més que no m'agradi el que veuen, precisament perquè no els agrada el que veuen, els he de mantenir ben oberts, car la lluita, el camí vers la igualtat, continua...

La malastrugança d'Aleix Vidal

No hi ha manera que Aleix Vidal pugui jugar una temporada sencera amb el Barça! Bé, quan dic jugar em refereixo a estar en disposició de fer-ho... ja m'enteneu!

La seva primera temporada va estar marcada per la sanció al Barça que, com a Arda Turan, li va impedir jugar fins després del tancament mercat d'hivern, a finals de gener de 2016, però aleshores va fer-ho poc i sense regularitat. Aleix Vidal, que teòricament va arribar al Barça per ser el relleu de Dani Alves al lateral dret, va veure com un reciclat Sergi Roberto li prenia la condició de titular en aquesta posició.

La segona temporada, aquesta present, va començar com va acabar la primera, o encara pitjor, jugant poc i essent reiteradament descartat a les convocatòries fins al punt d'esdevenir, pràcticament per tothom, carn del mercat d'hivern!

Les primeres eliminatòries de la Copa del Rei i un petit baix moment de forma de Sergi Roberto li van permetre disputar uns minuts que no va desaprofitar i poc a poc, des de la tardor, Aleix Vidal ha anat guanyant minuts, incidència en el joc i fins i tot ha marcat algun golet!

Ara que Aleix Vidal ja entrava en les rotacions, ara que ja havia aconseguit jugar amb certa regularitat, ara que es destacava per ser un bon assistent i que no patia en defensa més que Sergi Roberto, ara que semblava que finalment podia sentir-se un jugador important de la plantilla, ara que ja es veia, ja el vèiem, de titular en la final de la Copa del Rei ara una desafortunada entrada d'un jugador rival, no considerada ni tan sols falta, l'ha deixat fora de combat pel que queda de temporada!

Ara que Aleix Vidal aixecava el cap, li torcen el turmell! No sóc pocs els "Aleix Vidal" que corren pel món, superant adversitats, lluitant per ser-hi tot i tenir la sensació de, malgrat tot els esforços, no haver-hi acabat d'arribar!

Aleix Vidal és un obrer del futbol, un jugador que li costava fer-se un lloc al futbol professional fins que l'any 2011 va fitxar per l'Almeria, punt d'inflexió en la seva carrera, on va créixer com a futbolista per, passant pel Sevilla fent una molt bona temporada, arribar al Barça!

Aleix Vidal possiblement no és, ni serà mai una estrella del Barça, un jugador llegendari; és un molt bon futbolista que dóna amplitud, i qualitat, a la plantilla blaugrana, un clar exemple d'aquella "classe mitja" de futbolistes tan necessaris com els propis cracs!

Aleix Vidal no serà una estrella però sí pot ser considerat un exemple de perseverança, doncs ni tan sols en el pou de l'ostracisme ha llençat la tovallola i ell ha seguit no només creient en ell mateix com a futbolista, sinó en les seves capacitats i possibilitats dins l'equip, fins acabar convencent un escèptic Luis Enrique.

Per si no n'havia tingut prou ara Aleix Vidal ha d'afrontar una nova dificultat al Barça, superar una greu lesió que el mantindrà fora de l'equip durant tants mesos com li queden a la temporada; ara a Aleix Vidal només li resta recuperar-se bé de la lesió per tornar a afrontar el repte, la temporada vinent, de ser el jugador que tots, i sobretot ell mateix, espera ser al Barça!

Tan de bo la tercera sigui la vençuda, la temporada que Aleix Vidal podrà disputar sencera, de principi a fi!

Remuntada, tu hi creus?

Creure és una qüestió de fe i ja sabem que la fe mou muntanyes; també sabem, però, que no sempre voler és poder!

La fe no necessita evidències, en fa prou amb la creença, amb el propi convenciment per fer-se present i tenir força; la fe, aquesta és la seva gràcia, no precisa més evidències de la que hom li vulgui atribuir, en una forquilla d'evidències que va del zero a l'infinit.

Les evidències, però, tot i no ser necessàries sempre ajuden! I d'evidències, en la qüestió de fe que avui ens ocupa, en tenim!

Les dues darreres victòries del Barça a la lliga, sis a un contra l'Sporting i cinc a zero contra el Celta, donen ales a l'esperança, alimenten la fe d'una possible remuntada a la tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions d'Europa contra el París Saint Germain (PSG); ambdós resultats (6-1; 5-0), de produir-se contra el PSG aquest dimecres, classificarien el Barça!

Des de la patacada del partit d'anada a París (4-0) el Barça s'ha refet a nivell anímic i futbolístic, entrenant fins i tot la seva capacitat de remuntar, que inevitablement passa per la seva capacitat de golejar!

Després del partit contra el Celta, equip, avui per avui, de major entitat que l'Sporting, va començar a estendre's per Twitter la fe en la remuntada del Barça a la Lliga de Campions, la possibilitat que el Barça faci la gesta de remuntar un quatre a zero en contra, quelcom no impossible, però sí molt difícil d'aconseguir. L'estat de forma general de l'equip, i en especial d'un Leo Messi sublim, va encendre al cor de molts culés la creença, l'esperança de la remuntada...

I entre els més fidels, entre els més creients, els més agosarats: els que no només hi creuen, qüestió de fe, sinó que, en un exercici d'irracionalitat, accepten un repte, una juguesca: si el Barça supera l'eliminatòria em rapo! Aquí ja no es tracta de tenir evidències per creure, sinó de fer evident fins a quin punt la fe és cega!

En fi, si aquest és el repte, repte acceptat: jo també hi crec! No serà per manca de fe, ni, en el meu cas, per manca de cabells!

#Remuntada? #JoHiCrec, si el #Barça passa contra el #PSG a la #ChampionsLeague em rapo a zero! :-) pic.twitter.com/FCkxCZOei7

— Roger Casero Gumbau (@RogerCasero) 4 de març de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "How Far I'll Go"

L'Oscar a la millor cançó dels darrers polèmics premis Oscar se'l va endur el tema principal de la pel·lícula La La Land, "City of Stars"; no van arribar tan lluny la resta de les nominades, entre elles "How Far I'll Go", tema principal de la pel·lícula Vaiana interpretat per la jove cantant canadenca Alessia Clara.

La cançó, com la pel·lícula, ens convida a anar més enllà, a explorar més enllà dels nostres propis límits físics i mentals, a perseguir l'horitzó... A anar més enllà per trobar-nos a nosaltres mateixos, com a La La Land, en un altre context i per un altre públic, a trobar el nostre lloc en el món...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: "This Is Not A Joke"

Equivocar-se és humà, rectificar de savis i passar-li el mort a Faye Dunaway és de Warren Beatty!

Faye Dunaway i Warren Beatty són només les dues darreres baules d'una cadena d'errors que PwC, empresa auditora que custodia els sobres que contenen els guanyadors dels Oscars, està investigant! L'error, com ja ha comunicat (i s'ha disculpat PwC) va ser dels encarregats de lliurar els sobres als presentadors, en aquest cas a la parella Dunaway - Beatty.

L'error és majúscul perquè és en la gala de les gales del cinema, no en la dels Goya (amb perdó, amb respecte) com ja va passar, i a més a més l'error és en el premi principal, millor pel·lícula, no com en els Goya amb un premi menor (amb perdó, amb respecte) com ja va passar amb el de millor cançó l'any 2015.

L'error és històric i passa directament a la història del cinema, estretament lligat a les pel·lícules afectades (La La Land i Moonltght) i sobretot als seus actors principals, el barrut Warren Beatty i la innocent Faye Dunaway.

Barrut ell, Warren Beatty, perquè veient l'error, el sobre equivocat, no només va tirar pel dret tot i uns moments de dubte, de titubeig, sinó que es va espolsar el problema passant-li el mort, el sobre, a la innocent Faye Dunaway. Innocent ella, Faye Dunaway, que en veure La La Land escrit al sobre es va limitar a dir, sense perdre el somriure, La la land! Va ser llavors quan l'error es va consumar!

Però aquesta història, com quasi totes, també té un heroi, Jordan Horowitz, productor de La La Land, qui assabentat del majúscul error va concentrar tota la seva ràbia i indignació en un gest: quan li va prendre de les mans la targeta correcta a un Warren Beatty amb cara de circumstàncies. i va esmenar l'error:"This Is Not A Joke", va dir dirigint-se als productors de Moonlight, la veritable guanyadora a l'Oscar a millor pel·lícula!

Veure per creure!


 
Bon divendres!

Fer un (altre) tres mil!

Al cim del Monteixo, que no és un tres mil, però quasi...

Si la memòria no em falla són tres els tres mil que he fet a la meva vida, tots tres de jove, anant de ruta amb el CAU.

El primer, també el que recordo més, va ser la Pica d'Estats (3.143 m), l'estiu del 1990, amb setze anys. Recordo la satisfacció que vaig sentir en fer el cim, talment com si fos una gesta; de fet per nosaltres, un grup de Pioners i Caravel·les amb energies i ganes de menjar-nos el món, va ser tota una gesta! Anys més tard, ja essent cap (precisament de Pioners i Caravel·les), vaig tornar-hi i, malgrat algun contratemps, vaig tornar a fer el cim!

Els altres tres mil també van ser en la meva etapa de Pioner al CAU, en una altra ruta, aquesta l'estiu del 1991; van ser el Besiberri Sud (3.017) i la Punta Alta (3.014 m).

El cim més èpic, però, no va ser cap d'aquests tres tres mil, sinó un 2.905 m, el Monteixo, en l'inici de la ruta del 1990 en la que també vam fer la Pica! L'ascensió al Monteixo, que vam fer des d'Àreu, se'ns va fer eterna i com més pujàvem més companys de ruta es feien enrere: anaven caient com mosques! Al final només set de la vintena que fèiem ruta vam fer el cim, i a la baixada se'ns va fer fosc! Va ser tota una aventura!

Des d'aleshores que no he tornat a fer un tres mil, fins avui!

La d'avui és, si les matemàtiques no em fallen, l'entrada tres mil que publico en aquest bloc en aquests nou any i mig que ja té de vida! Tres mil entrades!

Com cada un dels altres tres mil aquest també és tota una aventura, tot i que em temo que encara no he fet el cim! Les cames encara tiren i encara no he perdut l'alè... Demà més!

Fer-ho ràpid!

És d'esperar que els independentistes tard o d'hora es saltin la legalitat espanyola, d'una manera més o menys implícita, si és que no ho han fet ja!

Veurem independentistes saltar-se també la legalitat catalana? Si es considera legalitat catalana l'Estatut segurament sí; i si no saltar-se-la passar-hi per sobre, que no és ben bé el mateix...

El procés segons Junts pel Sí defensa passar de la legalitat a la legalitat, és a dir de l'actual legalitat catalana vinculada a l'espanyola, a l'exclusiva catalana desvinculada de l'espanyola, essent la Llei de Transitorietat Jurídica les tisores que tallin el cordó umbilical que les uneix, desactivant així (?) qualsevol ingerència de l'estat espanyol.

La legalitat espanyola es pot saltar a l'estil CUP, desobeint a cara i pit descoberts, o a l'estil Junts pel Sí, driblant-la augmentant la velocitat de tramitació i aprovació de la futura legalitat exclusivament catalana. Descartat (de moment) l'estil CUP es comença a entrenar el driblatge; aquesta és ara la pulsió que batega al cor del Parlament amb l'inici de la tramitació d'una reforma del reglament del Parlament de Catalunya, iniciativa de Junts pel Sí.

El Parlament de Catalunya té un reglament que en regula el funcionament i tots els processos interns i legislatius, entre ells, per exemple, els tràmits que cal fer per aprovar una llei, i alguns d'aquests processos i tràmits juguen a favor dels interessos de la legalitat espanyola, donant-li temps i dret a impugnar-la si interpreten que surt dels marges constitucionals. La tramitació ordinària d'una llei, i sobretot d'una extraordinària com la de desconnexió que es planteja, cal (caldria, caldria?) fer-la seguint uns tràmits que donarien temps a l'estat espanyol a impugnar tot l'impugnable, tal com ha fet fins ara.

D'aquí la necessitat de Junts pel Sí de cercar una drecera, de promoure aquesta reforma del reglament del Parlament que li permetria tramitar i aprovar en temps ràcord, en un mateix dia, la llei de desconnexió sense donar-li marge de temps a l'estat espanyol per impugnar-la. Naturalment seria una aprovació sense tots els tràmits parlamentaris previstos suprimint el debat de totalitat, la discussió en comissió, les compareixences d’experts, el debat de les esmenes i debat i aprovació final. En resum, un vestit a mida!

La proposta de Junts pel Sí és que els grups parlamentaris puguin tramitar, com pot fer-ho el govern o els grups parlamentaris amb un acord unànime, lleis de lectura única: pim-pam, proposta i aprovació el mateix dia, i "a otra cosa mariposa"!

Els grups parlamentaris no independentistes ja han posat el crit al cel i Junts pel Sí s'ha sorprès que alguns dels qui ara fan escarafalls per aquesta reforma exprés del reglament del Parlament al seu dia en fessin una (de reforma exprés) per canviar la sacrosanta Constitució!

D'alguna manera Junts pel Sí els diu: no sé de què us queixeu si vosaltres vau fer el mateix! És a dir, que la CUP i Junts pel Sí volen amb la Llei de Transitorietat Jurídica el mateix que van fer PP i PSOE amb la Constitució?

La reforma del reglament del Parlament és igualment, avui per avui, un tràmit que no es pot fer amb un pim-pam, sinó talment com si fos una llei, i per aquí ha començat, també, la discussió parlamentària, que ens tindrà entretinguts uns dies més. De fet aquesta drecera és clau pel procés.

És evident que (ara sí) el govern i els partits independentistes tenen pressa, no només per fer-ho aviat, sinó sobretot per fer-ho ràpid! No sé, això de les reformes exprés i a mida sempre sona malament, doncs limiten el paper dels grups parlamentaris, amb el risc que tot plegat estrenyi el debat, la participació, la transparència, la confrontació, en definitiva, la democràcia.