De jove, de seguida que vaig poder i quan va ser mínimament presentable, em vaig deixar créixer la barba. Tenia tantes ganes de fer-me gran (de començar a treballar, de casar-me, de tenir mainada...), que em devia semblar que deixar-me créixer la barba acceleraria aquell procés d'emancipació.
Durant molts anys, doncs, la barba va definir el meu rostre; no una barba llarga i frondosa, més aviat una barba curta i retallada, tot i que poc perfilada.
Amb el pas dels anys, la meva barba, entre rossa i castanya, es va anar emblanquinant per clapes, ara una mica per aquí, després una mica més per allà, fent joc amb el pocs cabells que m'anava quedant, orfe ja de cabellera...
Així van anar passant els anys fins que, amb el confinament de la pandèmia per la Covid-19, vaig deixar-me créixer la barba força al seu aire, més com un entreteniment, també com un experiment per veure com em quedaria una d'aquestes barbes llargues i perfilades que d'un quant temps ençà han anat poblant rostres d'amics, coneguts i saludats.
Un dia, em van demanar de gravar un vídeo i mirant-me al mirall, no em vaig acabar de reconèixer; aquella barba, més aviat blanquinosa, m'envellia terriblement, com si de sobte i sense avisar, estigués prement l'accelerador del pas del temps i em sumés anys per parells, fins i tot per lustres.
Aquella barba, poblada de canes, em feia sentir més gran del que era, em donava l'aparença de ser més gran, més vell del que era o, si més no, de com em sentia. Aquell no era jo.
Aleshores, ves quin remei, em vaig afaitar i, ja amb la cara neta de pilositat, em vaig mirar i, aleshores sí, em vaig reconèixer de nou: aquella cara que veia davant del mirall, que em mirava de fit i a fit i que m'examinava, era jo, tornava a ser jo.
Des d'aleshores, mantinc la barba a ratlla, procurant que no es passi ni un pèl! Em vaig comprar una nova màquina d'afaitar i si durant anys em retallava la barba un cop a la setmana, ara m'afaito tres cops a la setmana, i la barba ja no defineix el meu rostre.
Fa uns anys he deixat de ser un barbut, pel que aquesta setmana que avui comença, la setmana dels barbuts, amb les onomàstiques de sant Pau l'Ermità, sant Maur Abat i sant Antoni Abat, que anys enrere em sentia pròpia, ara em resulta aliena, ja no m'interpel·la.
No descarto, d'aquí a uns anys, reconciliar-me amb la barba i tornar-me-la a deixar, però em sembla que hauré d'esperar fins que jo mateix l'accepti, fins que de nou em reconegui a mi mateix amb barba, amb una inevitable barba blanca...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada