dimarts, 3 de novembre de 2009

Ni oasi, ni català... Miratge o realitat?


A vegades, de tant fer servir certes paraules, un acaba dubtant de quin és el seu just significat. El terme oasi català és una d'aquestes expressions que durant anys es feia servir per marcar diferència i distància entre l'estil parlamentari català, més diplomàtic, de l'espanyol, més brusc, potser més directe...

Afortunadament existeixen els diccionaris, com el GDLC de l'Enciclopèdia que defineix amb aquests termes la paraula oasi:

oasi
[1888; del ll. ŏăsis, i aquest, del gr. óasis, íd.]
m 1 GEOMORF En un desert, illot de conreus i de poblament sedentari, determinat per l'existència d'aigua, provinent sia de capes freàtiques, sia d'un pou, d'una font, d'un uadi o d'un riu.
2 fig Lloc, temps, situació, etc., que permet un repòs físic o psíquic, que és com una excepció enmig del desordre, dels neguits, etc. Un oasi de pau al centre de la ciutat. Un oasi de prosperitat.
o_a_si.

 
Trobo especialment reveladora la segona definició: resulta que quan nosaltres ens pensàvem que l'oasi català era com una excepció enmig del desordre, l'oasi català possiblement (presumptament) era, per alguns amb noms i cognoms, càrrecs, honors i passat, un oasi de prosperitat... per la seva prosperitat, naturalment! 
 
Els catalans no som, pel simple fet de ser-ho (de catalans), més bones persones que els murcians o els hondurenys... Som persones i compartim, amb murcians i hondurenys, tot el bo i millor, però també el dolent i pitjor, de la condició humana...
 
Si l'oasi català ha existit mai, sembla que algunes de les fonts d'aigua subterrània que hi desembocaven més aviat eren clavegueres... Tot i que en el fons el més probable és que l'oasi català no hagi estat més que un miratge...