dimarts, 11 de novembre de 2008

Elogi de la vellesa


A finals d'octubre es va celebrar, a Cantallops, el XXI Homenatge a la Vellesa. Amb gran joia vaig rebre l'encàrrec d'escriure quatre ratlles per al programa, afegint-hi un poema. Aquest és l'escrit i el poema, per a l'ocasió, de Guerau de Liost.

Qui sap, avui per avui, si la viuré amb plenitud, la vellesa. Sempre he pensat que m'agradaria arribar-hi, arribar a ser vell. Les persones grans sou un gran patrimoni, porteu marcat al rostre el pas del temps, certament teniu les mans cansades i tremoloses de tants i tants anys treballant, l'esquena se us encorba, us pesen les espatlles de carregar tots anys viscuts, que cada dia queden un dia més enrere, més lluny. Però més enllà de l'inevitable envelliment físic, les persones grans teniu experiència, sou savis. No em refereixo a la saviesa acadèmica, em refereixo a la saviesa que al llarg de la vida, d'experiències viscudes, agradables i desagradables, heu anat teixint, a vegades sense saber-ho, sense ser-ne conscients, però que formen un preuat pòsit de coneixement que malauradament anem perdent, com el degoteig que vessa del forat d'una canonada... Envejo sanament la vostra experiència, la vostra saviesa, i sobretot voldria que de la mateixa manera que vosaltres la vau heretar, ho féssim també nosaltres...

La vellesa és una etapa de la vida per viure-la amb plenitud, mentre el cos i el cervell, la salut en definitiva, ho permetin. No ha de ser la sala d'espera de res, ha de ser, és, una etapa vital més en la nostra vida, com ho és la infantesa, l'adolescència o joventut i l'edat adulta. La vellesa hauria de ser la culminació de qualsevol vida, així és la nostra naturalesa, però malauradament no totes les persones arriben a temps per viure-la, per gaudir de la vellesa. La vellesa, però, no és una etapa de la vida exempta de patiments. Fer-se vell no és només fer-se gran; és un procés inevitable en el qual, a mesura que hi anem transitant, esdevenim cada dia un xic més fràgils. Poc a poc el ble de la nostre espelma es va consumint, fins que un dia un cop de tramuntana ens apaga la flama.

Gaudim de la vellesa mentre la salut ens ho permeti, mantenint l'activitat física i mental, mantenint la relació amb qui ens envolta, els veïns, la família, els amics, envoltats d'aquells que heu ajudat a créixer i que ara us han d'ajudar a envellir. Us imagineu un poble sense vells?. Seria com un poble sense infants, un poble incomplet, un poble trist, sense vida, sense vitalitat. Celebreu amb joia la vellesa, retrobant-vos un any més, grans i petits, en el vostre homenatge. Homenatjar la vellesa és el just reconeixement que, com a mínim un cop l'any, el poble us fa, un petit i necessari gest d'agraïment.

Roger Casero Gumbau


Somni VII
Elegia senil o pronòstica que fa Guerau de Liost de sa futura valetudinitat

Del llibre de poemes Somnis, de Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates)

Só, tanmateix, degà de l'oficina.
Porto casquet, sabates de cimolsa
i m'aquiloto els llavis i les ungles.
Passen els anys i la bondat perdura.
Una vegada i altra m'escarmenten
inútilment. Encara deixo llibres.
Passà aquell temps en què era la vida meva
un seguici de joies i de lluites.
D'aquí a trenta anys vegetaré com ara,
i em semblarà que sóc al primer dia,
car neix el temps del tramuntar dels canvis.
Avui que tinc definitiva tasca,
el que seré més endavant m'intriga.
Oncle seré. Seré curull de xacres
i d'indulgències paternals llongànim,
o, com marastra xorca, severíssim
per mos nebots tímidament amables?
Escoltaré benèvol o sarcàstic,
segons la lluna que regeix els dies,
manta lectura de poetes joves.
Treballaré l'ingrés en el si d'una
encarcarada germandat de savis
on siga mèrit suficient l'exhausta
decrepitud. I besaré amb freqüència.
I covaré projectes irrisoris
a base d'infinites col•legiales.
Em sentiré galant per les matrones
que del marit difunt saben anècdotes.
I sostindré solemnes controvèrsies
amb els sofistes més petits d'estudi.
I un temps arribarà que ni el diari
podré llegir, posant-me les ulleres.
I, per únic consol, una criada,
vella i xacrosa, al•legarà, provant-se-les,
que el mal és d'elles, car tampoc, duent-les,
no hi lluquen molt sos ulls degotadissos.
I acceptaré la hipòtesi amb una
dolça conformitat dubitativa.
Serà mon cos de cinc o sis malures
amenaçat, com una ciutadella
quan l'enemic, de fora estant, espia
les nafres evidents de la muralla.
Jo acudiré de l'un clivell a l'altre
i, enardit en les obres de defensa,
potser no vegi trontollar les voltes
sota llur pes d'encimbellades runes.
I, les estones de repòs, l'angoixa
tindré del qui, sabent-se vulnerable,
ignora d'on serà escomès tot d'una,
o, abandonat a l'oci rutinari,
cap altre afer ocuparà ma vida
que de la mort l'adveniment pacífic.
Só, tanmateix, degà de l'oficina.