El programa Incorpora: 15 anys de compromís social

Experiència, expertise i una gran xarxa d’entitats socials, les claus del programa d’inserció laboral

El programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" no és l'únic programa d'inserció laboral, ni tampoc ha estat el primer, però té, entre moltes altres, la virtut de ser, ara per ara, possiblement el programa d'inserció laboral més longeu i de major continuïtat d'Espanya.

Des que va néixer, l'any 2006, el programa Incorpora ha donat servei ininterrompudament, fins i tot en temps de pandèmia, acompanyant les persones i les empreses a través de les més de 400 entitats socials que en formen part. D’aquesta manera, s’ha millorat l'ocupabilitat de col·lectius vulnerables i, a la vegada, s’ha fomentat la seva inserció laboral a les empreses col·laboradores, totes elles amb un gran compromís social que els ha permès reforçar les seves polítiques de responsabilitat corporativa.

El poder d’adaptació del programa Incorpora, el millor camí per avançar amb la societat

Tota aquesta tasca és possible gràcies als acords estatals i territorials que el projecte d’inserció laboral de la Fundació "la Caixa" ha establert amb les entitats socials que en formen part, un compromís que es renova any rere any des del 2006. Dins d’aquest treball col·laboratiu també queda patent el poder d’adaptació d’Incorpora impulsant acords que es revisen constantment, s'actualitzen i es renoven cada any per tal de respondre a les necessitats actuals del mercat laboral.

Paradoxalment, aquestes renovacions anuals, malgrat que en un primer moment poden semblar un fre a l'estabilitat i continuïtat del programa, han estat un element clau en el sentiment de la pertinença de les entitats dins el programa Incorpora. La renovació i actualització cada any d’aquests acords entre la Fundació "la Caixa" i les entitats respon a l’evolució natural del programa i, per tant, han permès generar un procés de millora constant, tant per part de cada entitat social de forma individual com del programa Incorpora en general.

Aquesta avaluació anual ha acabat esdevenint, doncs, el principal motor de consolidació i estabilització de les entitats al programa Incorpora i, per tant, clau de la seva continuïtat amb la pervivència, actualitzada any rere any, del compromís Incorpora.

La renovació de l’acord Incorpora, cada mes de gener, entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials, revitalitza el programa Incorpora i en reforça el compromís de les parts. És per això que els 15 anys del programa Incorpora no s’expliquen sense aquesta continuada renovació i actualització del compromís Incorpora.

Treballant de forma especialitzada per a cada col·lectiu vulnerable

Aquesta constant avaluació i millora del projecte d’inserció laboral han permès implementar noves estratègies d'actuació i línies d'intervenció dins del programa d’inserció laboral com la formació, la salut mental, l'atenció especialitzada a persones privades de llibertat i a joves, o l'autoocupació, entre altres.

La llarga trajectòria del programa Incorpora, doncs, ha generat un enriquidor espai de treball i col·laboració estret entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials que en formen part. Aquest espai també ha permès que, juntament amb la participació de les empreses col·laboradores i d'altres organismes col·laboradors, fins i tot s’hagi pogut definir un model i uns indicadors de qualitat per a la millora de la qualitat del programa Incorpora.

Aquesta especialització del programa Incorpora ha estat possible gràcies a la determinació de la Fundació ”la Caixa” i del mateix programa en la millora de l’atenció a les persones i el servei a les empreses, i s'ha nodrit de l’experiència i expertise de les entitats, una suma d’esforços que ha donat, i està donant, uns resultats extraordinaris. Tant és així que només durant el 2020, i malgrat la crisi provocada per la COVID-19, el programa Incorpora va aconseguir facilitar 34.274 insercions laborals de persones en risc d’exclusió social amb la col·laboració de 11.700 empreses amb compromís social.

Roger Casero Gumbau
Coordinador del Grup Incorpora Girona

Article publicat al web del programa Incorpora.

Sóc transfòbic?

Em tinc per una persona tolerant i respectuosa, també respecte a les identitats de gènere, però un dia, fa uns mesos, les meves filles em van fer dubtar, no sobre les meves creences, sinó sobre com poden ser adjectivades (és a dir, jutjades) quan intento exposar-les, no sempre amb la suficient eloqüència.

Reconec que en aquesta qüestió es fa més present el salt (o xoc) generacional, ja que jo he crescut amb la concepció binària de la sexualitat, i reconec que avui no sabria definir, amb la precisió correcta, totes les lletres que composen les sigles LGTBI...

Acceptant que una dona pot tenir penis, i no posant cap però a aquesta qüestió, vaig dir que jo, personalment, rarament tindria una relació sexual amb una dona amb penis; naturalment aquesta és una afirmació genèrica, no referint-me ni pensant en cap dona en concret.

Aquesta afirmació va ressonar com a transfòbica, i reconec que d'entrada aquesta acusació em va doldre ja que jo, com he dit al principi, no me'n considero. La discussió, perquè va ser una discussió, va ser una sacsejada que, inevitablement, va remoure les meves creences: sóc transfòbic?

El debat dóna per molt, i per molt més que això, i més enllà d'aquesta discussió domèstica, tot i els avenços legislatius respecte els drets del col·lectiu LGTBI, encara és molta la discriminació que pateixen, lamentablement també moltes les agressions.

El respecte a la diversitat, també respecte a la identitat de gènere, és un procés col·lectiu en què cada un de nosaltres hem de fer els nostres propis deures, enfrontant-nos als nostres prejudicis, que sens dubte tenim, i afrontant les contradiccions que, en el camí, podem tenir.

Sóc transfòbic? Potser més que un sí o un no, aquesta pregunta convida més a una sana discussió, d'entrada amb mi mateix, i naturalment amb qui convingui...

L'error del baixador turístic de Pedret

Reconec que més d'una vegada he intentat resoldre un error cometent-ne un altre, a vegades per orgull, d'altres per tossuderia, d'altres per ambdues coses... No sé si és per qüestió d'orgull o tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament de Girona està cometent un error, per intentar resoldre'n un altre... M'explico.

Ja fa uns dies que l'Ajuntament de Girona ha transformat una bona colla d'aparcaments pel nou baixador turístic de Girona, situat al final de la Ronda de Pedret, a tocar del semàfor, l'escultura "Columna de la Història de Girona" de Domènec Fita, i el Pont de Pedret.

Personalment, i potser també egoistament, penso que aquesta decisió és un error, el segon que l'Ajuntament comet en relació als busos turístics que s'aturen a la ciutat.

Al seu dia, ja fa una colla d'anys, es van habilitar uns aparcaments específics per aquests busos, al carrer Berenguer Carnicer, sota les vies del tren i al costat de la plaça Jaume Vicens Vives. Ben a prop s'hi va situar un Punt d'informació turística, i uns lavabos, per donar un mínim servei als turistes.

Fa un temps l'Ajuntament va decidir que els busos turístics ja no paressin en aquest indret i per disgust del sector, va enviar turistes i autocars a Fontajau. Per mi l'error no va ser enviar els busos a Fontajau, sinó enviar-hi també els turistes.

No es podia haver mantingut aquesta zona del carrer Berenguer Carnicer com a baixador per als turistes i enviar després els busos a Fontajau?

Això és el que ara es vol fer amb aquesta nova zona habilitada a Pedret, que els busos hi estacionin, facin baixar els turistes, i que després busos i xofers s'esperin a Fontajau fins que hi tornin per a recollir-los.

Aquesta decisió no perjudica als turistes, que com abans estaran a prop del centre històric de Girona, sinó que ens afectarà als veïns i veïnes dels barris de Pedret, Montjuïc, Sant Daniel, Barri Vell, Pont Major i Campdorà, és a dir, als veïns i veïnes que entrem al centre de Girona per la Ronda de Pedret. 

El perjudici és doble, a banda de la pèrdua d'aparcaments al barri de Pedret; per un costat un increment  de trànsit d'autocars per aquell sector, ja prou saturat de vehicles a hores punta; per l'altre costat un increment notable d'ús dels passos de vianants de la zona, afectant encara més al trànsit, ja generalment prou saturat.

Des del nou baixador els turistes poden prendre dos camins; o bé travessar pel pas de vianants de la Ronda Pedret i seguir pel que hi ha al carrer de Palamós, o bé travessar per pas de vianants que hi ha al Pont de Pedret, resseguint el curs del diu. Les riuades de turistes passant pels passos de vianants faran alentir encara més el trànsit de vehicles, a risc de saturar més encara aquella zona, força poblada de cruïlles.

Deixant els turistes a sota les vies del tren, no només estalviem un increment de busos a la zona de Pedret, també minimitzem l'afectació al trànsit rodat per les riuades de turistes, que en aquell punt és quasi insignificant.

Per mi va ser un error enviar els turistes (que no els busos) a Fontajau, i és un error enviar-los, ara, a Pedret; i no sé si és per orgull o per tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament no desfarà un error que pagarem sobretot, els veïns i veïnes...

"Clint Eastwood". Minuts Musicals amb nom propi

Gorillaz és un grup de música certament singular; la seva composició i, sobretot, posada en escena està molt allunyada dels cànons habituals; de fet Gorillaz és un dels millors paradigmes del que s'anomena "banda o grup virtual".

Creat a finals dels anys noranta, per, entre d'altres, Damon Albarn, vocalista de Blur, fa vint anys van publicar el seu primer disc, que contenia el seu primer gran èxit, "Clint Eastwood".

Tot i que pren el nom de l'actor, en realitat la cançó vol ser un homenatge a Ennio Morricone i a la banda sonora de la pel·lícula "El bo, el lleig i el dolent", dirigida per Sergio Leone i protagonitzada per Clint Eastwood.

Com a curiositat, la frase "I got sunshine in a bag" que trobem a la lletra de la cançó és una expressió que el personatge de Eastwood (el bo, naturalment!) diu a la pel·lícula...

El videoclip, ja ho veureu, està té altres referències (homenatges) de la cultura audiovisual...

Les cites dels llibres. "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", de Montserrat Roig

El passat 13 de juny l'escriptora Montserrat Roig hauria fet 75 anys, i a principis de novembre en farà 30 de la seva prematura mort. La seva obra, tot i restar inacabada, és prou rica com per ser considerada, sense cap mena de dubte ni discussió, una de les veus més potents de la literatura catalana, i alhora un referent inevitable del feminisme.

Ambdues qüestions convergeixen en aquest llibre, "Digues que m'estimes encara que sigui mentida" (Edicions 62, 1991), en el que Montserrat Roig reflexiona, des de la seva mirada inevitablement femenina, sobre el fet d'escriure.

El llibre, que va aterrar a casa el Sant Jordi de 1997, està farcit de cites literàries, moltes d'elles a l'inici d'alguns capítols; per exemple:
"El verdadero artista es el que junta por primera vez dos palabras." Valle Inclán
"El plaer superior en literatura és fer real allò que no existeix." Oscar Wilde
"L'única ficció que val la pena és la que tracta sense reserves el propi jo de l'autor." Strindberg

El llibre, en el seu inici i abans de l'"Advertiment als lectors" que fa Montserrat Roig, té aquesta cita literària:

"... el miracle de crear Bellesa de la realitat dels homes i les coses, revelar la possibilitat de la perfecció i eternitat que hi ha en la més imperfecta caducitat i de transformar en heroica o tràgica la matèria més vulgar del melodrama confús de l'existència humana."
Dolors Oller, La construcció del sentit.

Si és d'agrair que els i les escriptores escriguin, encara ho és més quan escriuen, precisament, sobre el fet d'escriure...

Possiblement, la millor coca de Sant Joan!

De coques de Sant Joan n'hi ha moltes, però de Can Francès només n'hi ha una i és, possiblement, la millor coca de Sant Joan del món!

A Can Francès ja tenen un dels millors pans del món (sinó el millor!), la coca del Montgrí, un pa rodó en tots els sentits; cruixent per fora, tendre per dins, ideal per a compartir i acompanyar amb el que convingui, o per a sucar qualsevol plat!

La coca de Sant Joan, farcida de crema i decorada amb la fruita confitada, és artesanal i de km0, tot i que, paradoxalment, la tingui a uns trenta quilòmetres de casa. Prop de casa també en podria comprar, en algun supermercat o en alguna fleca, però la de Can Francès de Torroella de Montgrí té quelcom que, per a mi la fa especial: la fa un bon amic meu, amic des de la infància, i de qui mai, mai de la vida, hauria pensat que acabaria essent flequer!

Perquè l'amic Joan ja fa temps que no només treballa de flequer, em sembla que, amb els anys, les hores i les matinades d'ofici que duu a les mans, ja és tot un flequer, digne successor del seu sogre!

L'amistat és un valor i un bon motiu per anar a Can Francès de Torroella de Montgrí, però la coca de Sant Joan, també la del Montgrí, més enllà de l'estima que tinc cap a en Joan i l'Anna, de veritat que  valen i paguen el desplaçament! 

Ahir una ja va endolcir-nos la revetlla, avui l'altra ens allargarà la sobretaula.

De Sant Joan cada vegada m'agraden menys els petards, i cada vegada més la coca, sobretot si és la de Can Francès, possiblement la millor coca de Sant Joan del món! 

Foc nou, les mateixes brases

No sé si seran moltes les fogueres que, arreu del país, cremaran aquesta nit, revetlla de Sant Joan. Unes fogueres, moltes d'elles, enceses amb la mítica flama del Canigó...

Sigui com sigui, sigui d'on sigui, el foc de Sant Joan que diuen purifica, i no sé si això és el que també s'espera que passi amb el foc nou que, per algunes persones, representen els indults (parcials) als presos polítics.

Deia el president Sánchez que, amb els indults, no es podia començar de zero però sí de nou, en relació al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Caldrà veure si els indults fan foc nou, com esperen uns, o si aquest foc ho crema tot, taula de diàleg inclosa, com esperen altres!

El foc pot ser nou, però les brases són les mateixes... I avui per avui és incert el que pugui renéixer de les seves cendres! 

Joan Ribas, dominical...

Dues constants defineixen la meva particular relació amb Joan Ribas: la lectura del seu article dominical al diari El Punt Avui, i la seva fidel presència a l'acte de lliurament del Premi Casero.

L'article dominical de Joan Ribas era un estímul afegit per obrir el diari, i mentre passava pàgines fins a trobar-lo (jo el diari el llegeixo de principi a fi, sense dreceres) pensava sobre què, o qui, dispararia: la política cultural de la ciutat?, la urbanística?... o potser es vestiria de cronista i ens regalaria un bocí dels seus records.

Per mi, que no sóc de missa, el seu article dominical era com un sermó (en el seu sentit més noble) que bé podria cloure, més amb un "paraula de Déu", amb un "paraula de Joan Ribas!" Perquè la seva era una paraula potent, moltes vegades crítica, cert, però també honesta: en Joan Ribas es mullava i en tota crítica hi havia proposta, alternativa...

Ja trobo a faltar els seus articles, com trobo a faltar també els de l'estimat Narcís-Jordi Aragó... A Joan Ribas també el trobaré a faltar, en el meu cas particular, a l'acte de lliurament del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que lliura la Llibreria 22, des de fa molts anys, a la seva estimada Sala la Planeta. Sens dubte el Premi Casero també era una mica seu, i més a partir de la Proposta de Poesia que des de fa anys l'acompanya...

En Joan Ribas, que ja va coincidir amb el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, a la revista Presència, va participar, a l'octubre de 2007, en unes "Lectures del Quiosc" que es van fer a la biblioteca Just Casero. L'acte era el que donava el tret de sortida al lliurament del premi d'aquell any, i a banda de Joan Ribas també hi vam participar Narcís-Jordi Aragó, Montserrat Terradas, Tià Salellas, Guillem Terribas i jo mateix. Cadascú de nosaltres va llegir un dels articles que en Just havia publicat a la seva columna "Quiosc" del Punt Diari; Joan Ribas va escollir "Dimecres de Cendra".

Aquest n'és un fragment:

"La cendra és el producte de la mort, però també l'adob de la nova vida. És el símbol del dol, però també l'esperança de l'alegria. Aquesta cendra que avui serà imposada amb aquelles paraules "memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris", és, en definitiva, el resultat de la cremada de llors i palmes d'un diumenge de Ram. Entre aquella glòria i aquesta penitència, hi ha els dies de la vida dels homes, desiguals, fràgils, vacil·lants."

Se'm fa estrany no llegir més a Joan Ribas al diari, ni veure'l al Premi Casero; naturalment Joan Ribas era molt més, i aquests dies el seu record li fa justícia com el ciutadà compromès que ha estat, un emprenedor i activista cultural, referent imprescindible del teatre gironí i català.

Per acabar recupero unes paraules d'un dels seus articles dominicals:

"La buidor més espectacular ens corprenia, i permetia contemplar l’estructura singular d’aquell espai majestuós, sense additaments, ni decoracions afegides. Cal dir que ens va preocupar que, en una tarda lluminosa com aquella, no va entrar-hi ningú més durant les dues hores que va durar el nostre recorregut. Ningú! Semblava una desatenció, força típica de la nostra ciutat arronsada."
L’harmonia del silenci (El Punt Avui, 31 de gener de 2021)

DEP

Cada 28 minuts!

L'altre dia vaig consultar cada quants minuts, de mitjana, desbloquejo la pantalla del meu telèfon mòbil: cada 28 minuts! De veritat? 

Davant l'ensurt no vaig ni gosar veure la quantitat d'hores que acumulo a la setmana consultant Twitter, Facebook, Instagram, etc. Em temo que més del que em penso, fins i tot més del que voldria... 

És evident que si hi passo tant de temps és perquè vull, tot i que no tinc massa clar haver decidit, un bon dia, haver pres conscientment la decisió de dedicar a les xarxes socials el temps que hi dedico. 

Tot plegat potser és un procés més inconscient, en el que sense adonar-te'n vas quedant atrapat al fluxe constant d'informació i estímuls de les xarxes socials: ara l'enèsima polèmica política a Twitter, ara el darrer vídeo d'una recepta llaminera a Facebook, ara unes altres imatges encisadores a Instagram... 

D'aquestes xarxes i més, com LinkedIn, en sóc usuari actiu, pel que també hi he de sumar el temps de preparar, programar i publicar els meus continguts. 

La reflexió sobre el temps que invertim (o malbaretem) a les xarxes socials és necessària, i ens ha de servir per a quantificar i prendre consciència de la magnitud de la tragèdia, i a partir d'aquí, possiblement, prendre decisions. I naturalment la decisió podria ser seguir-hi dedicant temps, o fins i tot dedicar-n'hi encara més! 

Sabem quantes hores passem tafanejant les xarxes socials? I quantes hores llegint (un llibre, s'entén), cuinant, passejant o, fins i tot, badant? 

En general no és veritat que no tinguem temps per llegir, cuinar o passejar; simplement dediquem el temps potencialment disponible per a fer llegir, cuinar o passejar a fer altres coses, i sospito que entre moltes de les altres coses que fem hi ha pantalles pel mig: mirar sèries i consultar les xarxes socials, segurament fent ambdues coses alhora! 

Desbloquejo més el mòbil del que personalment voldria fer. Ara només cal saber si estic disposat a fer-hi alguna cosa, però això ja és una altra història... 

"Ei, Joan!". Minuts Musicals amb nom propi

Ara que fa trenta anys de tantes coses del rock català, com el disc "Ben endins" de Sopa de Cabra o el macroconcert del Palau Sant Jordi, també en fa trenta que per molts va aparèixer en escena, per mi, un dels millors grups de rock català, els menorquins "Ja t'ho diré".

Els vam descobrir gràcies al seu primer disc, "És blau, és fester" (1991) i a cançons com "Suspès en l'aire" (el meu estat permanent a WhatsApp...), "Es vell pescador" o l'energètica "Ei, Joan!". 

Les cançons de "Ja t'ho diré" no han deixat d'acompanyar-me mai, són cançons que, tot i transportar-me als seus concerts dels anys noranta, no s'escuden només en els records i la nostàlgia... Sempre ve de gust escoltar els "Ja t'ho"...