Pares absents

En un sopar d'amics un d'ells diu que de ser pare s'imagina essent el proveïdor, treballant com mai (encara més?) perquè als seus fills (que possiblement mai tindrà) no els manqui res. Per ell la paternitat va lligada a la productivitat, no de fills, sinó de recursos. No ho diu però se sobreentén que l'atenció i cura dels fills recau sobre la mare; no el considero masclista, ni molt menys, però sí és cert que té una visió clàssica de la paternitat.

Amb un altre amic, que és pare com jo, en un altre sopar parlem dels pares que hem tingut els de la nostra generació, els pares dels fills de la Transició, pares molts d'ells ocupats amb les seves feines i les seves lluites, poc domèstiques aleshores; pares que en feien prou amb el titular, pares de petó de bona nit i de poques paraules, gastades sobretot en consells i lliçons, que per això són els pares.

Amb l'amic que també és pare comentàvem si nosaltres no ens havíem passat de frenada, estant massa a sobre dels nostres fills en segons quines qüestions, massa ocupats i preocupats per tots els detalls, tots els estats d'ànim, tots els deures escolars, tots els riscos, tots els temors... Nosaltres que no vam ser l'epicentre de la vida dels nostres pares, vés que ara l'epicentre de la nostra vida no sigui, excessivament, la vida dels nostres fills...

A l'amic que no té fills li explicava que no, que no em sentia el proveïdor, o si més no el proveïdor únic, i que sí, que sobretot es tracta de ser-hi, d'estar disponible, de ser part del dia a dia, que els fills també formen part de les nostres feines i les nostres lluites quotidianes. Tot i que ser-hi tampoc ens eximeix de culpa als ulls dels nostres fills...

Fills de pares absents (ho sé, és una exageració) i pares excessivament (?) presents... O si ho preferiu, fills de pares un xic despreocupats i pares, possiblement, un xic massa preocupats... que difícil trobar el punt mig!

Avui fa trenta-sis anys que el meu pare es va morir; durant gran part de la meva infància va ser un pare forçosament, tristament, absent, però amb el pas dels anys he anat aprenent a fer-lo present d'alguna manera a la meva vida, esdevenint una mena d'ombra (gens tenebrosa) que sempre m'acompanya, un fil de conversa interior. Aquesta ha estat i és, per mi, la manera de fer-lo present; al capdavall cadascú de nosaltres procura omplir com pot els buits que ens deixen els absents.

En un sopar d'amics qui sap què explicaran les meves filles del seu pare...

Santi Vidal, jo no sóc tonto!

No tinc massa clar, com alguns s'atreveixen a pronosticar, que la de Santi Vidal hagi estat i serà la tempesta perfecta. Jo més aviat penso que el seu error, intencionat o no, és majúscul! De moment li ha costat el càrrec de senador...

De les seves conferències jo en vaig rebre un fil de conversa, com possiblement tu, en un grup de WhatsApp a principis de gener; en aquell missatge s'hi s'anticipaven algunes de les coses que ara ha difós El País; entre d'altres coses el missatge difós per WhatsApp deia:

"Conferència senador/jutge Vidal ahir a Granollers.
(...) Hi ha un país, no Europa, no es vol dir, no especialment pro-Espanya, que està disposat a finançar-nos per si el govern d'Espanya talla l'aixeta del finançament sense voler negociar. Són negocis, ens prestaran i els pagarem interessos. I en tenen molts, de diners.
(...) Hi ha 31 països dels 194 de l'ONU, que ens reconeixeran l'endemà, si es guanya el referèndum (que se celebrarà sota supervisió de 500 observadors internacionals, tots persones concretes que estan llestos ja des d'ara per participar-hi).
(...) Disposa ja, el Parlament, del cens electoral i en un any màxim els residents a l'estranger podran votar electrònicament."

Aleshores, però, com possiblement molts de vosaltres, vaig fer-ne cas omís. Confio en les persones que tinc al WhatsApp però no necessàriament en tot el que comparteixen, especialment si són missatges copiats i enganxats d'altres converses, textos cuinats qui sap on, qui sap perquè, amb independència de la seva naturalesa...

Si tot el que Santi Vidal ha anat dient en aquestes conferències és veritat, es va equivocar, i si tot és mentida també!

El govern i els partits que li donen suport van desacreditar-lo i si filem prim observem que alguns amb més contundència que d'altres; costa d'entendre que ERC, el partit pel qual Santi Vidal era senador i el que aixoplugava les seves conferències no sabés el que hi deia, sobretot perquè entenc que les persones que seien amb ell a la taula devien ser representants locals del partit, i el públic assistent, en la seva majoria, militants i simpatitzants.

Bocamoll o mentider?
Si el que ha dit és veritat, que podria ser-ho (i molts independentistes i no independentistes ho esperen) el seu error ha estat escampar-ho als quatre vents i posar en una situació aparentment incòmode al govern i als partits que li donen suport, doncs sempre han dit que respondran a la legalitat, tot i que s'entén que catalana. Si el que ha dit és veritat, ha pecat de bocamoll...

Si el que ha dit és mentida, que també podria ser (i pocs independentistes i no independentistes ho esperen) el seu error ha estat vendre fum d'un procés que crema amb la finalitat (que justifica els mitjans) per seguir-lo mantenint viu, al preu que sigui fins i tot l'engany. Si el que ha dit és mentida, ha pecat de mentider.
Bocamoll o mentider? Potser les dues coses alhora, escampant mitges veritats, revelant, com cantaven Sangtraït, ocults secrets...

Però el problema no és només el que ha dit i si és veritat o mentida, sinó com ho ha dit, amb aquest to foteta, fins i tot un xic fatxenda, vantant-se d'il·legalitats, anunciant "males notícies" irònicament i parafrasejant el lema d'una important cadena d'electrodomèstics espanyola: "jo no sóc tonto":
“Tots esteu fitxats. Tots. (...) El Govern té totes les vostres dades. És legal? doncs no. Però tontos no som. Ja sabem que no ens les donaran de forma voluntària"
Aquesta cadena d'electrodomèstics ara curiosament fa, sense vergonya, una campanya de publicitat amb les "targetes black", però això és un altre tema...

El sí condicional de la CUP als pressupostos, condicionat a la seva celebració si cal unilateral, dóna més vida i recorregut a les declaracions de Santi Vidal, deixant encara a l'aire quines conseqüències tindran, i si tard o d'hora, cas que siguin certes, es confirmaran.

Si l'objectiu de les manifestacions de Santi Vidal era atiar el procés i judicialitzar-lo encara més, objectiu acomplert! El que no tinc tant clar, ara per ara, és que això remi a favor del procés, però a aquestes alçades ja estem acostumats als girs argumentals d'aquest serial que ha tingut (i tindrà) en Santi Vidal un gran actor secundari!

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Let it go"

"Al meu país la pluja no sap ploure", canta Raimon, i possiblement la neu tampoc sap nevar.

Havia de ser aquesta setmana, i en part ja ho ha estat, però la neu no ha emblanquinat totes les comarques i han estat sobretot pobles del Ripollès i la Garrotxa els que han esdevingut de postal... Potser millor així...

Ens fa il·lusió, que nevi, però alhora, almenys a mi, cada vegada em fa més mandra ja que la neu altera el dia a dia, especialment si cau entre setmana; la neu sembla sembrar, amb cada volva, el caos absolut, especialment a les ciutats: talls de llum, talls de carreteres, activitats anul·lades, confinaments a casa...

Sí, ja ho sé, per la mainada, i no tan mainada, un dia de neu és un dia especial, però qui vulgui neu que la vagi a buscar allà on a l'hivern és natural, que tampoc és tan lluny...

La neu, és curiós, té un cert poder d'atracció; no sé si és el seu color, blanc com la neu, o la seva aparent textura flonja, o l'evocació màgica i misteriosa que la literatura i el cinema tantes vegades l'hi ha donat, tot i que la neu, també ho sabem, és terriblement perillosa!

Els infants d'avui tenen en la pel·lícula Frozen tot un nou univers de neu i fantasia en el que la neu, el gel i el fred són quasi un personatge més...

I si Don Lockwood, interpretat per Gene Kelly, cantava sota la pluja la princesa Elsa de Frozen canta, amb la veu d'Idina Menzel, sobre la neu!

De Raimon a "Let it go"...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: el cafelito

He procurat prestar atenció als informatius de la televisió, ho he llegit al diari i escoltat atentament a la ràdio però no, no hi ha manera que entengui el sistema pel qual es calcula el preu de l'electricitat, però segur que el problema és meu, doncs en 42 anys encara no he entès, tampoc, el funcionament de la borsa...

És per això que a persones com jo ens són molt útils aquests vídeos que amb bon humor ens ho expliquen, parafrasejant la pel·lícula Filadèlfia, com si tinguéssim sis anys!



Un cafè?... Bon divendres!

Avís a la població... de la Girona 10!

Aquest cap de setmana, des de divendres fins a diumenge, Girona viurà una mena d'estat d'excepció a causa de la invasió de turistes en motiu del Girona 10!

Durant aquests dies s'espera que milers de turistes gaudeixin d'àpats i pernoctacions a deu euros, tot i que esperem que siguin molts més els euros que deixin a la ciutat, però sobretot, i aquesta és la finalitat, que amb independència de si han fet o no un petó al cul de la lleona tornin a Girona més aviat que tard!

No sé si aquest any, fruit de l'amable i sorprenent crònica del turista andalús "el gilipolles", s'incrementarà el nombre de visitants espanyols en general i andalusos en particular, àvids no només de descobrir una bonica ciutat, sinó de comprovar que el citat andalús tenia raó, que els catalans no som tan terribles com a voltes ens pinten alguns mitjans ce comunicació...

És per això que caldria que el govern de la ciutat emprengués una sèrie de mesures per garantir que els possibles visitants espanyols reafirmin la impressió que se'n va endur l'andalús; entre les mesures es podria decretar una retirada controlada d'estelades (tampoc cal treure-les totes!) i donar vacances (se'n pot anar de cap de setmana!) a l'alcaldessa independentista Marta Madrenas per tal que la tinent d'alcalde socialista, Sílvia Paneque, n'assumeixi temporalment les funcions ni que sigui, com seria el cas, accidentalment: recuperar per unes hores una Girona amb alcaldia socialista, com en els vells (i bons?) temps!

També convindria que l'ajuntament escampés un ban municipal, un avís a la població, recordant que durant aquest cap de setmana caldria extremar l'amabilitat que ens caracteritza, no polemitzar massa per l'idioma, cas que ens hàgim de passar al castellà, afinar el nostre humor i assajar el nostre millor somriure...

Seran només setanta dues hores d'estat d'excepció, però el Girona 10 bé s'ho val, no? La ciutat al servei dels turistes, tampoc serà tant l'esforç...

Girona rai? No, Girona 10!

Jo pregunto?

No vaig veure el programa, ho reconec i sobretot us ho adverteixo; no el vaig veure per televisió però sí que, durant una estona, el vaig seguir per Twitter, aquesta realitat paral·lela que algunes vegades coincideix amb la realitat; no sé si va ser el cas...

A Twitter cap sorpresa: Jo pregunto reafirmava els arguments de tothom, els pro (procés, president, govern...) i els contra (procés, president, govern...), pel que suposo que deuria deixar a tothom més o menys content, a ningú més o menys satisfet...

Un programa com aquest sempre serà criticat, mai acontentarà a tothom; si les preguntes són massa crítiques o incòmodes, per estar al servei de l'oposició, si les preguntes són massa dòcils, per estar al servei del president i el govern; la balança sempre s'acaba decantant cap a un costat, quantitativament o qualitativament, i és llavors quan apareixen els analistes per radiografiar els preguntadors, les seves fílies i fòbies i les seves filiacions polítiques més o menys explícites, necessitats com estem sempre de situar a tothom, per situar-nos després nosaltres, per fixar la nostra posició.

En programes com aquest hom espera trobar-hi respostes, més si provenen del president, però ja sabem que aquí les preguntes són tan o més importants: qui pregunta, què pregunta i com pregunta; com que ja coneixem la resposta (més si provenen del president) l'al·licient recau sobre la pregunta, i sobre qui la formula.

Hi ha opinadors (coneguts també com a tertulians) que asseguren que algunes preguntes van posar contra les cordes el president Puigdemont (també es tractava d'això, no?), i que si bé va sortir airós de l'embat d'alguns interrogants, el programa no el va fer brillar com brilla en el seu hàbitat natural: el Parlament! Cal tenir present que davant no hi tenia parlamentaris, sinó ciutadans, sí, amb fílies i fòbies polítiques, com tothom, amb interessos particulars exportables, certament, però ciutadans al cap i a la fi.

Hom espera que no totes les preguntes siguin centrades que li permetin al president rematar de cap a porteria buida, per això ja hi ha alguns periodistes, sinó que també n'hi hagi que qüestionin la seva acció de govern, fins i tot el seu full de ruta, que mostrin el seu desacord amb la seva política, fins i tot que intentin colar-li un gol per sota les cames...

És clar que aleshores la mirada no es centra tant en els qui van preguntar, sinó en els qui els hi van donar veu, l'oportunitat del seu minut de glòria. No sé si tantes sèries de televisió conspiradores ens estan fent tornar més paranoics del que ja som, doncs fins i tot he arribat a escoltar, aquests dies, la possibilitat que en el rerefons del Jo pregunto s'hi amagués una pugna interna dins de Junts pel Sí...

Jo pregunto? No, jo flipo...

Lliçons de pare...

Com et cruspiries un elefant?
Que bon pare em sentia explicant-li a una de les meves filles que la millor manera de cruspir-se un elefant, o la muntanya de deures que tenia, era fer com en Jack...
Quin Jack?, esperes llavors que pregunti.
L'Esbudellador, quan deia... anirem per parts!

I quan encara està processant el personatge (Jack l'Esbudellador) és quan pots deixar-li anar l'arengada tantes vegades assajada mentalment: que la muntanya de deures, com l'elefant, no et bloquegi doncs és impossible fer-los de cop, la clau és començar i anar fent, a mossegades!

Quina gran lliçó per una filla, que per això hem vingut al món els pares, per posar llum a les dificultats dels nostres fills, per ser un far, un referent, una guia per evitar que naufraguin, per mostrar-los el camí, per fer-los arribar a bon port!

Són tantes les metàfores, tants els exemples, és tanta la vida que hem viscut els pares que ja podem disposar d'un bon catàleg de lliçons de qualitat, com una caixa d'eines plena de recursos educatius, tenint resposta per quasi tot! Que bon pare...

Però aleshores un calfred em va recórrer per l'esquena i, com una agra alenada d'all gola amunt, em va retornar el meu elefant particular: uns deures que fa sis anys que tinc pendents, uns deures que precisament la meva filla mitjana a qui vull alliçonar em demana que enllesteixi: l'àlbum de fotos del viatge que vam fer, el Nadal de 2010, a Burkina Faso!

Són tantes les fotos que vaig fer que, tot i que vaig fer-ne una tria i ordenar per dies, amb prou feines l'he començat! Per davant d'aquest àlbum de fotos hi han passat les de les vacances de tots aquests sis anys, però l'àlbum de Burkina Faso encara és allà, esperant que m'hi posi...

Mira, li vaig dir a la meva filla, sé com et sents doncs a mi em passa el mateix, ja ho saps, amb l'àlbum de Burkina Faso... Saps què, que m'aplicaré a mi mateix la lliçó que pretenia que aprenguessis i avui mateix començaré!

Que bon pare em sentia donant lliçons, però al final va resultar que la lliçó era sobretot per mi!

Sé que no recuperaré la credibilitat que em queda fins que no acabi l'àlbum de fotos; de fet m'hi vaig posar de seguida i de seguida em vaig adonar que la muntanya era més gran del que em pensava, si fa o no fa el mateix que ella amb els seus deures...

A la seva manera

El ball presidencial de la presa de possessió com a president de Donald Trump va ser molt més que un acte polític de gran rellevància, va ser tota una declaració de principis: governaré a la meva manera!

L'elecció de la cançó, "My way", no va ser casual sinó totalment intencionada, tot i que personalment hagués preferit que el ball l'hagués fet amb la versió que en van fer els Sex Pistols, doncs em temo que el seu mandat estarà marcat, des del nostre punt de vista, per un dels lemes del punk: there's no future!

El que en política s'anomena alternança, ara mana la dreta i després l'esquerra, ara manen els conservadors i després els laboristes, ara manen els republicans i després els demòcrates... L'alternança és percebuda com a positiva i fins i tot saludable, doncs ajuda a airejar i regenerar el sistema polític. Ens pot ajudar a entendre l'alternança una de les lleis de la física, la llei del pèndol.

Després d'un president demòcrata deuria tocar un de republicà; després d'un president (el primer!) negre, deuria tocar un blanc, i Hillary Clinton no només era, és, demòcrata i blanca, sinó que també és dona! Una dona presidenta dels Estats Units? No mentre Donald Trump pugui evitar-ho!

Potser sí que Rússia va fer una petita empenta al pèndol, per decantar-lo un xic més cap a la dreta... Una qüestió d'equilibri: després d'un president demòcrata i negre, ara en toca un de republicà i blanc, el més populista possible i allunyat, aparentment, de l'anomenat "establishment"!

Donald Trump encarna moltes de les essències del poble i somni americà, un home triomfador, fet a sí mateix i sense carrera política, és a dir, aparentment poc contaminat per l'"establishment". Amb un ego més imponent que la seva tofa i amb un populisme de manual governarà a la seva manera per recuperar l'esplendor de la nació nord americana i molt em temo que, com amb la Melania en el ball presidencial, ens farà ballar al seu pas!

Minuts Musicals de pel·lícula: Dave, president per un dia!

Podria semblar un malson, i possiblement ho serà: Donald Trump ja és president dels Estats Units!

Sí, de moment tan sols per un dia, però president! I si res no canvia, ho serà, com a mínim, els propers quatre anys: un malson!

El personatge de moment ha donat per molt i essent president encara donarà per més, tard o d'hora també al cinema! No són poques les pel·lícules que s'han fet sobre presidents americans, reals o ficticis, no són poques les pel·lícules en les que hi apareixen presidents americans, reals o ficticis...

Pesant en el Trump president he recordat una comèdia dirigida i protagonitzada per Chris Rock, "Head of State", títol que aquí es va traduir per "De incompetente a presidente"...

És clar que posats a triar suposo que a Trump li agradaria més protagonitzar una pel·lícula de l'estil "Air Force One", tot i que per mi la que jo voldria per ell, pel que fa al títol, seria "Dave, president per un dia", però adaptant-ne el nom: "Trump, president per un dia".

La pel·lícula narra la història d'un doble ocasional del president que les circumstàncies fan que hagi d'allargar el seu "doblatge" resultant ser molt més humà que el propi president!

Dobles del president Trump? Tots els que em venen al cap els trobo més humans, molt més humans que l'original, fins i tot Javier Gurruchaga!

En fi, la banda sonora de la pel·lícula "Dave, president per un dia" és del compositor James Newton Howard i aquest és el seu tema principal...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

El vídeo de la setmana: 2+2=5

Fins a quin punt estaries disposat a acceptar que 2+2=5? Fins a quin punt estaries disposat a rebatre-ho?

Aquest inquietant vídeo ens fa reflexionar sobre moltes coses, entre elles sobretot sobre l'educació, més concretament sobre l'ús polític de l'educació...



Buf... bon divendres!