 |
| Cadenats a la barana del "Pont des Arts" de París. Foto: Roger Casero |
Aquest mateix gest, tancar un cadenat a la barana d'un pont i llençar-ne la clau al llit del riu, també va relatar-lo Federico Moccia al seu llibre "Tinc ganes de tu".
A Girona de tots els ponts que travessen el riu Onyar n'hi ha un, el Pont d'en Gómez, que d'uns anys ençà, com el "Pont des Arts" de París serveix, més modestament, als enamorats encadenar-hi el seu amor etern... De tan en tan, però, la brigada municipal s'encarrega de serrar els cadenats i alliberar les baranes del pont dels cadenats. Les claus, això sí, romanen al llit de l'Onyar.
No seré jo qui critiqui aquest costum, per carrincló que pugui ser, per cursi que pugui semblar; no em costaria massa tancar-hi un cadenat. De moment, però, ni al Pont d'en Gómez ni al "Pont des Arts" de París ho he fet, però no ho descarto en un futur...
En tot cas si mai ho faig procuraré que les claus, les dues claus que solen dur els cadenats, no acabin al llit del riu Onyar, riu Sena o el riu que sigui; millor que ens les quedem la Sira i jo... millor si sempre, els dos membres de la parella, disposen de la clau que els permeti obrir el cadenat i alliberar-se!
Una cosa és encadenar l'amor, l'altra llençar la clau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada