En Xicu i en Robert a l'orla de magisteri musical de la UdG de l'any 1998
Que la ciència faci amb el meu cos el què bonament pugui, quan ja no em serveixi per vestir la vida que els meus pares em van donar...
Aquesta darrera diada de Tots Sants no vam anar al cementiri del barri gironí del Pont Major, on fa quasi 30 anys reposen les restes del meu pare, Just M. Casero... Però algun dia d'aquests hi anirem, sobretot pel desig de la meva filla petita, l'Abril, de 4 anys, de tornar-hi; no per posar cara al seu difunt avi, a qui ha vist en fotografies i en coneix detalls de la seva vida, sinó, suposo, per ubicar-lo presencialment. L'avi Just, a qui no ha vist ni veurà mai en persona, és allà, rere aquella senzilla làpida...
La mort tenyeix de dol a diari moltes famílies, com fredament llegim, a diari, a les seccions de necrològiques dels diaris locals. A voltes el dol ens passa de lluny, a voltes ens passa fregant i a voltes ens toca de ple...
Aquests darrers dies, dies de Fires a Girona, dos són els dols que hem viscut a la feina, per les tristes morts de la mare de la Dolors i del pare d'en David. Edats i circumstàncies diferents, però el mateix dolor per la pèrdua d'una persona estimada...
I setmanes enrere era la mort d'en Xicu (també aquí), i mesos enrere la d'en Robert, mestres i músics, com la Sira, amb qui havia compartit, entre d'altres coses, estudis de magisteri musical, i musical, molt misicals, van ser els seus respectius enterraments... Però en Xicu i en Robert van morir joves, massa joves... Joves, si fa o no fa, com jove va morir el meu pare, també com ells de càncer, aviat farà 30 anys...
No podem esquivar la mort, ni la nostra ni la dels qui estimem i ens estimen. Però els qui encara som vius, superat el necessari dol, tenim el deure de mantenir viu el record d'aquells que estimàvem i ens van estimar, fins i tot, i sobretot, entre els qui per edat o altres circumstàncies, no els van conèixer ni podran fer-ho mai personalment, però sí a través de nosaltres...
L'Abril un dia d'aquests tornarà a veure la làpida del nínxol on està enterrat el seu avi patern, però en Just, el seu avi Just, el coneixerà només en la mesura en què que jo, la meva família, i en definitiva totes i tots aquells que l'estimaven i va estimar en mantinguem viu el seu record.
Dolors, David, Laia i Anna, una abraçada.
En Robert, tocant la flauta dolça al nostre casament (1998). Foto: Eva Guillamet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada