dijous, 23 d’abril del 2009

Seguint, que no espiant, una ex-...

La vaig veure de lluny i em va semblar que era ella... No estava sola, ell l’acompanyava. No em van veure i vaig fer per evitar que em veiessin... I sí, ho reconec, els vaig seguir una estona. No per espiar-los, només per satisfer un xic la meva curiositat, doncs era la primera vegada que la veia amb un altre... A ell no el conec, de fet ni tan sols sabia, fins que el vaig veure amb ella, que existia; a ell amb prou feines li vaig veure la cara, però tampoc m’interessava... Vaig centrar el meu interès en ella, a qui feia temps que no la veia, de fet des que els nostres camins es van separar...

La vaig veure diferent, sense deixar de ser ella mateixa tenia un altre aire. Si he de ser sincer, la vaig trobar més bé, més en forma, renovada... Amb discreció els vaig seguir una estoneta pel carrer i em va semblar que estaven prou ben compenetrats, malgrat a ell el veia un xic nerviós. Potser fa poc que es tenen, vaig pensar. Però era evident que ella estava millor. El cert és que quan la vaig deixar no em pensava que es refaria tan i tan bé. Sí, la vaig deixar jo, però en el fons ens havíem anat deixant tots dos; ella m’havia deixat penjat en més d’una ocasió i jo, la veritat, algun dia m’havia quedat molt fet pols... La sensació d’alliberament, quan ens vam separar, penso que va ser mútua...
Ella potser ha tardat un xic més en refer-se, però el temps d’espera l’ha afavorit, i també ell, que sembla haver-li recuperat la vitalitat perduda.

Durant els pocs minuts que els vaig seguir em ban brollar moltes emocions. Quan la vaig veure, perquè malgrat anar junts jo només la vaig veure a ella, me’n vaig alegrar molt i he de reconèixer que després de copsar, a primer cop d’ull, la seva millora, fins em va envair un sentiment d’enyorança, acompanyat d’aquell fugisser pensament de penediment d’haver-la deixat. Ell al principi em va semblar un element hostil, em preguntava si en seria mereixedor, d’ella... però era evident, observant els moviments d’ella, que sí, que n’era ben mereixedor.

Els vaig seguir encara no un parell de minuts; va arribar un punt que em vaig sentir incòmode, fins un punt ximple i infantil. Vaig pensar en la incomoditat que ell em pesqués observant-la i, encara pitjor, seguint-los... El semàfor es va posar verd i els nostres camins de nou es van separar; vaig deixar que ell donés gas primer i la fes accelerar... els vaig veure allunyar-se tot pensant que si corria per aquí, la veuria, segurament, un altre dia...

Vaig refer el meu camí convençut que, al capdavall, tots dos hi hem sortit guanyant: ella ha trobat qui, després d’alguns retocs i posada al dia, la torni a fer circular... I jo, després de deixar-ho córrer amb ella, vaig enamorar-me de nou i, no sense esforç, finalment vaig conquista-la i ara ella, la meva flamant Yamaha X-max, m’acompanya arreu i, malgrat algun petit disgust, em té el cor ben robat...

Feliç diada de Sant Jordi.

3 comentaris:

  1. Tot i que no soc motero, m'ha agradat el relat. I la foto. L'Amic Àngel en el seu bloc, en va fer un relat molt diferent a partir de la mateixa foto.
    Sam Enfot.

    ResponElimina
  2. Celebro que us hagi agradat... en el fons són aquestes, les veritables petites gotes fredes tremolant...

    ResponElimina