Just M. Casero: 80 anys

El 5 de juny de 1946, avui fa 80 anys, era un dimecres. Aquell dia, a Rossio ao Sul do Tejo, una de les freguesia (equivalent a parròquies civils, barris o districtes) de la ciutat portuguesa d'Abrantes, a més de 1.150 quilòmetres de Girona, naixia Justo Manuel Casero Madrid. Era el quart fill, tal com relata Jaume Guillamet a Memòria de Just, de José Casero, fill d'una família de traginers i carboners de Càceres, i d'Obdúlia Madrid, filla gran d'un caporal d'una finca de Santa Marta de Magasca, poble situat entre Càceres i Trujillo, que s'havien casat el 13 d'octubre de 1937. Ell tenia 25 anys, ella 20.

La família havia marxat anys abans d'una Extremadura extremadament empobrida, més encara sortint de la Guerra Civil, a la recerca de feina, i el pare d'en Just en va trobar, primer, en una plantació a San Miguel do Río Torto, on va néixer el seu germà gran, en Josep, el 1942, i poc després en una finca de Rossio, propietat d'un matrimoni sense fills, treballant d'encarregat.

El nom de Justo li va venir pel seu avi patern, i el de Manuel pel senyor de la finca, Manuel da Costa Cabazos, que el va apadrinar. El dimecres 5 de juny de 1946, a Rossio ao Sul do Tejo, naixia Justo Manuel Casero Madrid, portuguesinho. Amb la seva germana gran, la Juana, amb prou feines hi va coincidir uns mesos: havia nascut l'any 1938 a Santa Marta de Magasca i va morir l'any 1947, ja a Rossio. L'any següent, el 1948, encara a Portugal, va néixer una altra nena, la Darlinda. La segona germana, la Salvadora, nascuda l'any 1939 a Santa Marta de Magasca, tampoc la va conèixer, doncs va morir essent encara ben petita, l'any 1940. Sí que va veure néixer les altres dues germanes, ja vivint a Figueres: la Maria Gràcia, el 1951, i l'Eulàlia, el 1953.

Avui el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, hauria fet 80 anys. És clar que, a banda d'aquest naixement, el propi Just en va relatar un altre, de naixement, un de més simbòlic: el de quan va començar a ser català. Així comença el manuscrit amb el qual, anys més tard, relataria el periple migratori de la seva família errant:

"Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l'any 50, pocs dies abans d'acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades."

Un altre element d'autoafirmació d'en Just és la fotografia que acompanya aquest article. A la foto s'hi veu en Just infant, despullat sobre un mur; possiblement la fotografia li deuria fer el seu padrí. Al dors, anys més tard, en Just hi va escriure tota una declaració: "C'est moi".

Aquesta va ser, possiblement, la seva primera fotografia. Les darreres les va fer un joveníssim Quim Curbet, a petició de la meva mare, ara fa 45 anys, a un Just de 34 anys, sense vida, sense més vida per viure.

Al llarg d'aquests 45 anys hem omplert el seu silenci recordant i revisitant la seva vida, els seus escrits, les seves fotografies, fins i tot la seva veu escadusserament gravada, conformant-nos, ves quin remei, amb tot el que ens va deixar, i especulant, de tant en tant, en què pensaria avui, com seria físicament, i què se n'hauria fet del polític, periodista, escriptor i poeta que, tot i manifestar-se de forma incipient i amb força, no va irrompre ni desenvolupar-se plenament del tot.

I, sobretot, què se n'hauria fet, al llarg d'aquests 45 anys d'absència, del marit, del germà, del cunyat, del gendre, del cosí, del tiet... del pare. Qualsevol especulació és pura fantasia, res més que un entreteniment del qual, finalment, tampoc en trauríem l'aigua clara.

Però avui, la pregunta sembla inevitable: com seria en Just amb vuitanta anys? Seguiria portant barba? La impossibilitat de respondre aquesta pregunta fa que qualsevol intent de projectar-ne la imatge, ara que la intel·ligència artificial ho permet, sigui un intent fallit i, alhora, del tot artificial. Una especulació més...

Avui fa vuitanta anys que va néixer, a més de 1.150 quilòmetres de distància de Girona, Just Manuel Casero Madrid, i si l'hem de recordar per alguna cosa, és per la seva vida i per la seva obra, plenes, per curtes i inacabades que fossin, doncs és gràcies a la seva vida i a la seva obra que avui, com tants altres dies, com cada dia, el recordem i l'estimem.

La Roja menys blanca

Durant dècades, una part de l'afició del Real Madrid va viure amb la convicció que la selecció espanyola era, en bona mesura, una prolongació natural del seu equip. No era estrany veure alineacions de la Roja plenes de jugadors blancs, ni que molts identifiquessin els èxits d'una amb els èxits de l'altre.

Per això resulta especialment significativa la circumstància actual: per primera vegada a la història, la selecció espanyola masculina es prepara per a una gran cita internacional, tot un Mundial de futbol, sense cap jugador del Real Madrid a la convocatòria. Ni un.

En canvi, el gruix de l'equip recau sobre futbolistes del Barça, fins al punt que podríem considerar que els blaugrana constitueixen la columna vertebral d'aquesta selecció que es prepara per al Mundial. I, per a més inri, una part molt important dels jugadors convocats són catalans. Tants, que gairebé es podria dibuixar un onze titular d'una potencial selecció catalana amb garanties competitives.

La situació genera una curiosa paradoxa emocional. Hi ha aficionats madridistes que, per convicció o sentiment, volen veure triomfar la selecció espanyola, però que al mateix temps no poden evitar pensar que aquest èxit passaria, inevitablement, per les botes d'uns futbolistes que vesteixen cada setmana la samarreta del seu gran rival esportiu.

A la banda contrària, naturalment, també hi ha contradiccions. Hi ha aficionats del Barça que no se senten identificats amb la selecció espanyola, que no la viuen com a pròpia o que fins i tot la contemplen amb certa animadversió. Però quan observen l'estil de joc, els automatismes i els jugadors, hi reconeixen moltes de les característiques i de les traces de l'estil de joc del Barça. Una situació que recorda inevitablement aquella selecció campiona del món a Sud-àfrica, construïda al voltant d'una generació irrepetible de jugadors blaugranes.

Potser per això, quan jugui la selecció espanyola, veurem situacions aparentment contradictòries. Culers desitjant que la Roja faci un bon paper perquè això significarà que els seus jugadors brillen. I madridistes que viuran amb més entusiasme els partits d'altres seleccions, on sí que hi participen les estrelles del seu equip.

D'entre aquestes contradiccions, fins i tot hi ha qui hi afegeix una altra capa. També hi ha qui percep una certa apropiació simbòlica, indeguda, de la selecció, en aquest cas no des de la perspectiva blaugrana, sinó des de l'estrictament nacional i identitària. Per a alguns sectors de l'espanyolisme més recalcitrant, resulta incòmode comprovar que la selecció que representa Espanya depèn avui, en bona mesura, de jugadors catalans, formats a Catalunya o identificats amb el futbol català.

Paradoxalment, una selecció que durant anys alguns catalans van percebre com excessivament espanyola és vista avui per alguns espanyols com excessivament catalana.

Però el futbol fa temps que va deixar de ser només futbol, si és que mai ha estat només futbol. Els clubs representen identitats, territoris, formes d'entendre el món i fins i tot projectes polítics. Les seleccions nacionals, encara més.

Per això el futbol (i l'esport en general) té aquesta capacitat única de convertir emocions aparentment simples en dilemes i contradiccions. Mentre el cor estira cap a una banda, el cap ho fa cap a una altra. Les samarretes es barregen amb les banderes, les rivalitats amb les identitats i les emocions amb les conviccions. És aleshores quan descobrim que aquestes contradiccions no són cap anomalia. Són, simplement, la manifestació més humana de l'esport.

10 anys després, Anna...

Deu anys després, Anna, et segueixo trobant a faltar. No són poques les vegades que penso en tu; a casa, a l'estudi, hi tinc una foto teva i, he de reconèixer, que és d'aquelles fotos que et tornen la mirada.

És la foto que es va repartir, a manera de targeta recordatori, el dia que et vam acomiadar. Al darrere, sota el teu nom complet, ANNA ESCAPA CANET, escrit així, en majúscules, com eres tu, majúscula, i sota l'expressió "Ha viscut i estimat 38 anys" (proposada per la meva mare), de fet quasi 39 anys, per poc més d'un mes, hi ha un escrit que et definia, que et defineix a la perfecció; un escrit marca de la casa de l'Esteve, del teu pare:

"Perquè quan arribaves se't sentia
I ara que marxes se't nota..."

Quan arribaves, se't sentia, no passaves desapercebuda. Sempre eres directa, fins i tot poc diplomàtica o, a vegades, sense aquella dosi del políticament correcte. Reconec que la teva embranzida podia arribar a espantar, a fer respecte, però tota aquesta energia era sempre positiva, carregada de generositat i, a la teva manera, d'estima; va ser l'energia que et va permetre deixar empremta en tantes i tantes persones que, avui, deu anys després, Anna, no només et recordem: et seguim estimant.

Són molts els records, moltes les imatges i situacions: de petits amb la barca del teu pare o els dinars familiars, però m'agradava molt trobar-te a Can Ninetes, primer, i a La Marfà, després, quan amb l'excusa d'anar a esmorzar mirava si et trobava per, mentre anaves feinejant, cafès i entrepans amunt i avall, fer safareig, repassant gairebé tothom del nostre entorn.

El teu caràcter desacomplexat contrastava molt amb el meu, més políticament correcte, i aquest contrast era part de la gràcia de la nostra amistat, de la nostra estima.

Deu anys després, Anna, se't sent, encara se't sent, i tant que se't sent; és clar que d'una altra manera, però aquesta mirada teva que em retornes quan et miro a la foto, manté el pols de la que tenies quan te la van fer.

Sabem que no tornaràs més, Anna; també que no et deixarem marxar del tot...

Freedom. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Freedom".

La de George Michael, publicada el 1990, és una cançó icònica, com el seu vídeoclip, dels anys norants, que parla de la necessitat d’alliberar-se, de deixar enrere una imatge pública i unes expectatives que ja no encaixaven. Exponent del seu pop elegant, George Michael converteix la llibertat en una reafirmació personal i artística. 

La de Beyoncé, del 2016, té una força molt més intensa i combativa, amb influències del soul, el gospel i  el hip-hop, i parla d’una llibertat més profunda i col·lectiva, vinculada a la resistència, la identitat i la dignitat.

Dues cançons amb el mateix títol, "Freedom", que entenen la llibertat de maneres diferents: una més íntima i personal, l’altra més social i reivindicativa.

Ràdio Sarrià: projectes de futur

Durant uns anys, malauradament, a l'Associació Cultural Ona Sarrià vam deixar de parlar de Ràdio Sarrià en clau de present per parlar-ne en temps passat, amb un trist sentiment de pèrdua, de nostàlgia i fins i tot d'indignació.

Fa aproximadament tres anys, però, vam fer un canvi de xip. Vam despertar l'entitat de la llarga hibernació i, sobretot, vam començar a parlar de Ràdio Sarrià en clau de present, del present immediat, i a mobilitzar-nos amb un objectiu molt clar: reactivar Ràdio Sarrià i fer-ho, sobretot, amb i per al poble.

Aquests darrers dos anys han estat molt intensos i ens han permès, gràcies al compromís de l'Ajuntament i al treball conjunt amb Ona Sarrià, fer les millores tècniques necessàries per garantir un bon servei de ràdio. Alhora, hem pogut confeccionar i consolidar una programació diversa, amb tota mena de continguts elaborats amb un equip de persones col·laboradores voluntàries que hi posen, a cada minut de ràdio, coneixements, hores i passió.

És innegable que sense l'empenta i l'energia de totes aquestes persones, sense el compromís i les inversions de l'Ajuntament, no hauríem pogut revitalitzar Ràdio Sarrià i tornar-la a fer present a les ones hertzianes, amb una programació feta des de Sarrià de Ter i pensant en Sarrià de Ter.

En paral·lel a aquest treball més visible i audible, també s'ha treballat per estabilitzar el projecte dotant l'emissora d'una direcció, d'un reglament, d'un consell assessor i d'un model de col·laboració. D'aquesta manera s'ha bastit l'estructura jurídica i administrativa necessària per assegurar-ne la bona gestió.

Del present al futur

Arribats a aquest punt hom podria pensar que hem arribat a la meta, a destí. Res més lluny de la realitat. Després d'haver parlat de Ràdio Sarrià en clau de passat i en clau de present, ara comencem a parlar-ne en clau de futur, del futur immediat i del que és un xic més llunyà, també. Perquè només projectant, avui, la ràdio municipal del futur, podrem fer-la realitat quan aquest futur arribi.

I com ens imaginem, projectem i dibuixem, des d'Ona Sarrià, aquest futur per a Ràdio Sarrià? Aquestes són algunes idees, algunes propostes que ja hem compartit amb l'Ajuntament i que naturalment també volem compartir amb totes i tots vosaltres.

L'estudi 1, a peu de carrer

Aquest és, possiblement, el més gran i important dels reptes i el que millor representa, físicament i simbòlicament, la ràdio que volem. Des que Ràdio Sarrià es va instal·lar al carrer Firal a principis dels anys noranta del segle passat, l'estudi 1 ha estat sempre al primer pis; és un estudi ampli i confortable i ara, de nou, molt ben equipat.

No obstant això, no és, per a nosaltres, el millor emplaçament per a l'estudi principal. Entre altres qüestions, i aquesta és certament rellevant, no és un estudi accessible per a persones amb mobilitat reduïda.

Nosaltres somiem amb un estudi 1 a peu de carrer, a la planta baixa; no només per a fer-lo accessible a les persones amb mobilitat reduïda i a tothom, sinó també per a fer més visible, des del carrer, la cuina on es couen i servim els programes, la sala de màquines principal de l'emissora municipal.

L'edifici de Ràdio Sarrià té una entrada amb uns grans finestrals i ens agradaria molt que, amb l'estudi 1 a peu de carrer, els veïns i veïnes de Sarrià de Ter, a banda d'escoltar-nos, també ens poguéssiu veure fer ràdio.

Sabem que aquest no és un repte que es pugui fer d'avui per a demà, que requereix pressupost d'inversions i que caldrà afrontar-lo per fases. Però també sabem que tard o d'hora es farà realitat i que, aleshores, Ràdio Sarrià tindrà molt més que les dues finestres del primer pis obertes al carrer, al poble, al món: hi tindrà la porta principal i tot un finestral.

Presència digital renovada

Un altre repte important és la recuperació del domini web històric de l'emissora, radiosarria.cat, una qüestió que resulta certament incomprensible que avui dia encara no s'hagi resolt. Però sobretot, volem crear un web actualitzat i posat al dia que ens permeti, emissora endins, allotjar-hi tots els programes en format pòdcast i, emissora enfora, facilitar-ne l'accés.

Som conscients que avui la ràdio no només s'escolta en directe, sinó que molta gent l'escolta de forma asincrònica, quan vol i des d'on vol, a través dels pòdcasts. De fet, sabem que, a banda de fer-ho en directe a través de l'FM o en línia a través del web, molta gent escolta Ràdio Sarrià d'aquesta manera, a través dels programes que tenim penjats a Internet.

El darrer quadrimestre de l'any, els diferents programes de Ràdio Sarrià han tingut més de dues mil escoltes a través dels diferents pòdcasts que publiquem. Aquest fet, més enllà de la xifra, és una mostra tangible que tenim una audiència cada vegada més fidel.

Són moltes més les idees i els reptes que tenim, però aquests dos, l'estudi a peu de carrer i la presència digital renovada, representen els espais físic i digital de l'emissora. I aquests espais, ambdós, els volem més accessibles i al vostre abast.

Des de l'Associació Cultural Ona Sarrià continuarem treballant per fer millor la ràdio d'avui, la del nostre dia a dia, i per a projectar i fer realitat la ràdio del demà.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

El Girona FC es precipita al descens

Podem lamentar-nos de la pilota al pal que, d'haver entrat, no només hauria canviat el resultat i el curs del partit, sinó que també hauria servit per salvar el Girona FC. Però lamentar-nos només per aquesta jugada seria com mirar i centrar-nos, només, en l'arbre que ens impedeix veure el bosc.

I en el bosc d'aquesta temporada hi ha un mal inici, amb una ratxa negativa que va costar molt de revertir, i un final nefast, incapaç de guanyar un sol partit en les darreres jornades. I així, sense guanyar, la salvació no només es fa més costeruda: el descens, com ha passat, s'acaba precipitant irremeiablement. I només faltava que l'Elx CF acabés empenyent el Girona FC precipici avall...

Míchel torna a deixar el Girona FC allà on l'havia agafat, a la Segona Divisió, després d'haver-lo enlairat a l'olimp del futbol europeu en una temporada històrica. Potser d'aquest creixement accelerat també n'ha estat víctima, el Girona FC: el club va esdevenir un gegant amb peus de fang, vivint un miratge que ens feia creure que érem més grans del que realment som. Que el futbol de primer nivell europeu era ja el nostre hàbitat natural. I resulta que no. El nostre hàbitat natural no és, encara i de moment, la Primera Divisió.

El Girona FC ha consumat el seu segon descens a Segona Divisió i ara tocarà tornar a mastegar un ascens, una tasca realment difícil, com el propi club ja sap per experiència. Caldrà refer el projecte esportiu, qui sap si començant per l'entrenador, i iniciar un nou cicle, tancat ja el de Míchel. Un cicle que, malgrat el final amarg, ens ha donat moments que cap aficionat del Girona no oblidarà mai. I amb això, com a mínim, ningú no ens podrà prendre.

A partir d'avui, doncs, el camí torna a fer pujada...

El primer alcalde de la independència. Entrevista a Jordi Cañigueral Viñals

Hi ha dates que marquen un abans i un després en la vida d'un poble, i per a Sarrià de Ter, una d'aquestes dates és l'any 1983. No el 1979, com a la majoria de municipis catalans, any de les primeres eleccions municipals de la recuperada democràcia, perquè Sarrià de Ter, com també Salt, estava aleshores annexionat a Girona, i a les primeres eleccions municipals de la democràcia encara formava part del municipi de Girona. Va ser, doncs, el 1983 quan Sarrià de Ter va recuperar la seva independència municipal i, amb ella, el seu primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista.

El primer alcalde d'aquest nou Sarrià de Ter lliure i autònom va ser en Jordi Cañigueral Viñals, que va haver d'assumir el repte de posar en marxa totes les competències d'un ajuntament, després dels quatre anys de transició en els quals el Consell Municipal havia estat preparant el terreny. No és poca cosa, ni poca responsabilitat.

Del procés d'independència municipal de Sarrià de Ter, dels reptes d'aquells primers anys, d'algunes de les cançons que l'han acompanyat a la seva vida, i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Vorejant el precipici

Hi ha un acudit en castellà, de qualitat qüestionable i alhora metàfora clara, que diu que un senyor s'apropa a un precipici i hi veu un cartell: "Cuidado con el borde del precipicio." El cas és que apareix un altre home en escena que, després d'empènyer el senyor precipici avall, diu: "Yo soy el borde del precipicio." Doncs bé, el Girona FC porta unes setmanes vorejant el precipici, i arribats a aquest punt, hi ha qui està disposat a empènyer-lo precipici avall, a fer-li una darrera empenta, després d'haver-s'hi encaminat perillosament.

Quatre derrotes i dos empats en els darrers partits han portat el Girona a una situació que fa uns mesos semblava inimaginable i que semblava superada, després d'un nefast inici de competició i d'una certa recuperació esperançadora: a falta d'una sola jornada per acabar la lliga, l'equip es troba en zona de descens. I el que és pitjor, a diferència d'altres vegades que n'hi ha prou amb no perdre o amb esperar que els rivals s'enfonsin, aquí la situació no admet matisos ni càlculs: al Girona només li val guanyar. Ni tan sols l'empat el salva. Caixa o faixa.

El darrer partit de la lliga, contra l'Elx CF a Montilivi, és, doncs, una final absoluta. Una final que no hauria d'haver-se de jugar, perquè la temporada del Girona ha tingut moments prou bons com per no haver-se de trobar en aquesta situació límit a l'última jornada. Però el futbol ja se sap que no entén de mèrits acumulats ni de trajectòries; entén de punts, i els punts, en els moments clau, no han arribat. Dels 37 partits disputats, el Girona FC només n'ha guanyat 9, n'ha empatat 15 i n'ha perdut 13.

I enmig de tot plegat, Míchel, el més gran i més estimat entrenador del club. Ell que va agafar el Girona FC a Segona Divisió, que el va fer ascendir a Primera Divisió i el va portar al capdamunt de la classificació, amb una magnífica temporada i una històrica classificació per la Champions League, seria una llàstima que, ara que sembla que té els dies comptats a Montilivi, passi el que passi, deixés el club allà on el va agafar. El costat positiu és que el Girona FC es jugarà la permanència contra l'Elx CF, un equip amb unes xifres similars. El costat negatiu és que l'empat no val. Montilivi, dissabte al vespre, dictarà sentència: Girona FC o Elx CF, un dels dos caurà; l'altre podrà dir, alleugerit, com diu l'acudit, "Yo soy el borde del precipicio".

Els riscos de compartir fotos dels nostres fills i filles a les xarxes

És possible que, si sou de la generació dels «baby-boomers», de la «generació X» i fins i tot de la dels «millennials», hàgiu viscut aquesta escena o us hi hàgiu reconegut quan l'heu vista en alguna pel·lícula. L'escena és aquella de l'adolescent que porta a casa la nova parella i els pares, o especialment la mare, treuen l'àlbum de fotos familiar, d'aquells d'anelles on s'hi anaven enganxant les fotos de la família, perquè la parella vegi les fotos de l'adolescent quan era un nadó, mentre aquest es mor de vergonya.

Ja fa anys que aquesta escena pràcticament no es produeix, i no només perquè amb prou feines es fan àlbums de fotos físics, sinó perquè és possible que avui una parella d'adolescents ja hagi vist les fotos de petit de l'altre a les xarxes socials dels pares i mares, sinó a la seva... Bé, les fotos de nadó i de totes les seves etapes.

Tornant a l'escena, tot i que la situació podia ser vergonyosa, fins i tot incòmoda, aquelles fotos íntimes i familiars es mantenien als àlbums físics de casa i no en sortien. Aquelles fotos en paper, també els seus negatius, restaven sota el control i la custòdia de la família dins de casa i, excepte algunes fotos de celebracions com ara bateigs, aniversaris o comunions, no es compartien ni amb familiars llunyans i, encara menys, amb estranys.

Amb la digitalització de la fotografia, d'una banda, i l'eclosió de les eines digitals i les xarxes socials, de l'altra, tot això ha canviat. Avui els àlbums de fotos són sobretot digitals, amb quantitats ingents d'imatges desades a casa d'altri, com Google, Apple, Meta i companyia, i amb una compartició i propagació de moltes d'aquestes fotos i vídeos de caràcter familiar, fins i tot íntim, a les xarxes socials.

La nova necessitat creada per les xarxes socials de compartir gairebé tota la nostra vida a través de la seva xarxa, de la seva teranyina, no és immune a moments tan especials i intensos com la maternitat i la paternitat. Avui dia ja no ens estranya gens veure com molts pares i mares comparteixen, i gairebé retransmeten, a les xarxes socials el dia a dia de la gestació, del naixement i de la criança dels seus fills i filles, exposant-los també a ells i a elles.

D'aquesta pràctica de publicar de manera recurrent imatges i vídeos dels fills i filles a les xarxes socials i eines digitals com Instagram, TikTok, Facebook, X, YouTube o WhatsApp se'n diu «sharenting», un neologisme anglès nascut de la unió de «share» (compartir) i «parenting» (criança).

Aquesta sobreexposició digital dels infants, sovint feta amb la millor de les intencions, no és ni innòcua ni neutra, i quan es publiquen de manera reiterada imatges i vídeos de nens i nenes, se'ls està dotant d'una identitat digital prèvia, construïda per tercers, els seus propis pares i mares, de la qual no són conscients ni poden opinar. Abans fins i tot de saber llegir o escriure, alguns infants ja tenen una petjada digital profunda i extensa, amb imatges, hàbits, expressions, gustos, moments íntims i escenes quotidianes (a vegades amb plors i enrabiades) que quedaran associades al seu nom, al seu rostre, a la seva identitat, i que condicionant i afectant així el seu futur.

Els riscos d'aquesta exposició són presents i futurs. A curt termini poden aparèixer situacions de burla, d'ús inadequat de les imatges o de vulneració de la intimitat. A mitjà i llarg termini aquestes imatges poden reaparèixer en el futur fora de context, condicionar la seva reputació digital, afectar processos educatius o laborals, o simplement esdevenir una font de vergonya o malestar quan l'infant ja és adolescent o adult i descobreix que la seva vida ha estat àmpliament documentada i exhibida sense haver-ho escollit. Ja n'hem vist exemples, i més que ens en trobarem.

A tot plegat, en la compartició de les imatges dels fills i filles a les xarxes, s'hi suma un element clau: la pèrdua de control. Un cop una imatge surt de l'àmbit privat, encara que sigui compartida en un grup aparentment tancat o de confiança, el control real, en aquest cas per part dels pares i mares, desapareix. Les fotos poden ser reenviades, copiades, descarregades o emmagatzemades en dispositius i servidors dels quals ja no en sabem res ni en tenim cap control. Allò que inicialment es comparteix per satisfer familiars, amics, coneguts o saludats, pot acabar circulant en espais completament aliens i fins i tot en mans de xarxes de pornografia infantil o de persones amb intencions delictives, que sovint s'alimenten d'imatges aparentment innocents extretes de xarxes socials i xats familiars.

Aquest escenari, incòmode però real, ha obert també un debat ètic sobre la monetització de la infància, dels fills i filles. Cada cop són més visibles els casos de pares i mares que converteixen el dia a dia dels seus fills i filles en contingut per a les xarxes socials, en audiència i, en definitiva, en negoci: infants que protagonitzen canals de YouTube, perfils d'Instagram o vídeos de TikTok amb milers o milions de visualitzacions, sense que quedi clar fins a quin punt hi ha consentiment, protecció o retorn real per a ells. Infants que es converteixen en productes. La pregunta és tan necessària com inevitable: on acaba la criança i on comença l'explotació?

Tot això ens obliga, un cop més, a una reflexió més àmplia sobre la necessitat desmesurada de fer visible la nostra vida a les xarxes socials, sobre aquesta pulsió gairebé automàtica (i malaltissa?) de compartir-ho tot: el que mengem, el que sentim, el que vivim i, quan som pares i mares (avis i àvies), també el que viuen els nostres fills i filles (nets i netes). Potser cal preguntar-nos si aquesta exposició constant respon realment a una voluntat de compartir, o més aviat a una dinàmica imposada per empreses i plataformes digitals que viuen de la nostra atenció (del nostre temps), de les nostres dades i del nostre contingut.

Davant d'aquest context no hem de perdre mai de vista que sempre hauria de prevaldre l'interès superior dels infants, que hauria d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Alguns països ja han començat a legislar per limitar, regular o fins i tot prohibir la publicació d'imatges de menors a les xarxes socials, especialment quan hi ha una explotació reiterada o comercial. I amb això no es tracta de criminalitzar les famílies, sinó de posar uns límits clars en un entorn digital que ha demostrat ser molt més agressiu, persistent i opac del que ens pensem i percebem.

És en aquest context que s'entén perfectament que avui hi hagi mares i pares que, conscients d'aquests riscos, decideixin no compartir cap imatge dels seus fills i filles, ni tan sols amb la família més propera, a través de xats o xarxes socials. No ho fan per desconfiança, sinó per una voluntat conscient de no perdre el control sobre aquestes imatges, de protegir la seva intimitat i de preservar-los, als seus fills i filles, d'un dret que, paradoxalment, abans era gairebé automàtic: el dret a créixer sense ser observats, arxivats i etiquetats constantment. Un dret que, d'alguna manera, s'assemblava molt al que teníem quan les fotos familiars, les de la nostra infantesa, simplement dormien dins d'un àlbum de paper, guardat en un calaix de casa.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

Gravity. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Gravity".

La de John Mayer, publicada el 2006, és una cançó amb un aire de blues que parla d’una força que ens estira cap avall, que ens posa a prova i ens fa dubtar, fent de la gravetat una metàfora d’allò que ens pesa i ens condiciona.

La de Sara Bareilles, del 2007, amb un to més emotiu i a cop de piano, parla també d’una força que ens atrapa i ens arrossega, en una relació intensa en què costa mantenir l’equilibri.

Dues "Gravity" que parlen d’aquesta curiosa i misteriosa força invisible que ens pot fer caure, però també aprendre a mantenir-nos dempeus.