Sense passadís

Fa una setmana, poc després d'acabar-se la final de la Supercopa d'Espanya, el Barça va rebre les medalles i el trofeu de campió sense que el Real Madrid, el finalista, li fes el passadís d'honor, una decisió controvertida no només per la decisió en si, sinó per qui i com es va prendre aquesta decisió.

Hi ha una llei no escrita en el món de l'esport, exportable a molts altres àmbits, que diu que quan un equip guanya una final, l'equip perdedor li fa un passadís d'honor quan aquest rep el trofeu. Fins i tot s'ha generalitzat que, quan l'equip perdedor rep les medalles i el trofeu de finalista, l'equip vencedor li fa el passadís. Aquest comportament forma part del que s'anomena, en general, saber guanyar i saber perdre, i interpel·la ambdós equips: el guanyador i el perdedor.

El cas és que, després de guanyar el partit, la plantilla del Barça va fer el passadís d'honor al del Real Madrid, mentre aquest recollia les medalles i trofeu de finalista de la Supercopa d'Espanya; immediatament després, però, aquest gest no va ser retornat, tot i la petició expressa de l'aleshores entrenador del Real Madrid als seus jugadors, Xabi Alonso, que els va demanar que fessin el passadís. Davant aquesta petició va ser especialment visible la reacció del seu millor jugador, Kylian Mbappé, que va negar-s'hi gesticulant de manera ostensible, molest, fent cas omís de la petició del seu entrenador, contagiant a la resta de la plantilla de no fer el passadís.

Aquesta negativa, més enllà de mostrar poc respecte per l'equip guanyador, sobretot va ser una mostra (més) del poc respecte de (part) de la plantilla cap al seu entrenador, desautoritzant-lo públicament i davant de tothom; Xabi Alonso, resignat, no va tenir més remei que anar cap a la banda del camp per veure, com, sense fer-los el passadís d'honor, el Barça aixecava el trofeu.

Vinícius Júnior, mesos enrere, també va desafiar i desautoritzar públicament el seu entrenador quan, en el partit contra en Barça de la primera volta de la lliga, Xabi Alonso el va substituir i, tot i estar guanyant el partit, el jugador va marxar del terreny de joc ostensiblement enfadat, queixant-se i cridant improperis als quatre vents per la seva substitució.

La petició frustrada del passadís va esdevenir el darrer senyal de la crònica d'una destitució anunciada que feia massa setmanes que empaitava Xabi Alonso. I una evidència clara que sense el respecte dels membres que en formen part, és molt difícil, per no dir impossible, dirigir un equip, sigui el Real Madrid o qualsevol altre.

"Me olvidé de vivir". Minuts Musicals amb Julio Iglesias

Julio Iglesias s'ha sumat a la llarga llista d'homes rics i poderosos acusat, presumptament, d'agressions sexuals; també a l'encara més llarga llista d'homes (no necessàriament rics i poderosos) acusats, presumptament, d'agressions sexuals.

Els fets, que han sortit a la llum a partir d'una investigació periodística, ja estan sobre la taula de la Fiscalia de l'Audiència Nacional, que ha obert una investigació. Ell, naturalment, té dret a defensar-se, i diu que ho farà i que s'explicarà... Veurem.

Paradigma d'home seductor i faldiller, Julio Iglesias va saber traçar una exitosa carrera musical i artística, després de la frustrada com a porter, interpretant grans cançons amb una acurada posada en escena, conquerint, a banda de ser profeta a la seva terra, el públic llatinoamericà.

D'entre les seves cançons, avui resulta impossible no recordar "Soy un Truhán, Soy un Señor". La definició de "truhan" del diccionari de la RAE té dues accepcions: la primera, "Sinvergüenza, que vive de engaños y estafas"; la segona, "Que con bufonadas, gestos, cuentos o patrañas procura divertir y hacer reír". Veuirem què hi diu la justícia...

És clar que, a mi, si hi ha una cançó de Julio Iglesias que m'agrada no és aquesta (d'aquesta m'agrada la paròdia que en va fer El Tricicle) sinó "Me olvidé de vivir", una versió de la cançó "J'ai oublié de vivre", popularitzada pel cantant francès Johnny Hallyday, i que en la seva lletra, traduïda i adaptada, enrtre d'altres, pel mateix Iglesias, diu...

"De tanto jugar con los sentimientos
Viviendo de aplausos envueltos en sueños
De tanto gritar mis canciones al viento
Ya no soy como ayer, ya no sé lo que siento"

Intel·ligència Artificial i pensament crític

L’any 1986 es va estrenar la pel·lícula "Cortocircuito", una comèdia de ciència-ficció en què un robot militar, el Número 5, és colpejat per un llamp i adquireix consciència pròpia. Jo aleshores tenia entre onze i dotze anys, i recordo especialment l’escena en què el robot descobreix una enciclopèdia i, a gran velocitat, la fulleja sencera absorbint-ne tot el coneixement en pocs segons. Potser sense adonar-me’n aleshores, aquell va ser el meu primer contacte, encara que fos inconscient, amb la intel·ligència artificial (IA).

Aquella escena, que llavors em semblava del tot inversemblant, de pura ciència-ficció, avui ja no ens resulta tan llunyana, ja que els sistemes d’intel·ligència artificial actuals poden fer exactament això: llegir milers de llibres, articles o pàgines web en segons i respondre amb una rapidesa sorprenent.

És clar que saber no és el mateix que comprendre. El robot de la pel·lícula, com la IA d’avui, podia acumular dades, però podia reflexionar, emocionar-se o posar en dubte allò que havia après? Aquí és on rau, encara avui, la diferència essencial entre les màquines (o els algoritmes) i nosaltres: el pensament crític, aquesta capacitat humana de preguntar-nos el perquè de les coses, de sospesar-les i d’interpretar-les.

En un article anterior, publicat al número 118 d’aquesta mateixa revista, parlava de com la intel·ligència artificial generativa, aquesta que pot crear textos, imatges o vídeos a partir del que ha après, està transformant la nostra manera de treballar i comunicar-nos. En aquest article intento aprofundir una mica més i preguntar-nos com la IA està transformant la nostra manera de pensar.

Fa poc es va fer a Catalunya un estudi amb estudiants que analitzava què passava al seu cervell mentre feien un treball de recerca amb i sense suport digital. Els investigadors van comparar tres grups: uns feien servir una eina d’intel·ligència artificial, uns altres cercaven informació amb Google i els últims treballaven sense cap recurs digital. Els resultats van ser tant previsibles com clars: els qui feien servir la IA mostraven menys connexions neuronals relacionades amb el raonament i la memòria; en canvi, els estudiants que havien de construir el coneixement pel seu compte, llegint, seleccionant, escrivint, equivocant-se, activaven més zones del cervell associades a la reflexió i a la presa de decisions.

Això no vol dir que utilitzar la IA sigui dolent. No només perquè resulta, a dia d’avui, ja quasi inevitable, sinó també perquè ha vingut per quedar-se i perquè, en realitat, és una eina molt útil si l’utilitzem amb criteri: pot ajudar-nos a organitzar idees, a resumir textos, a traduir-los, a generar imatges o a inspirar-nos. El problema el tenim, segurament, quan deixem que sigui la màquina qui pensi per nosaltres, quan la màquina no només ens doni les respostes, sinó també ens formuli les preguntes. Si ho fem, si deixem que la IA pensi per nosaltres, correm el risc de convertir-nos en simples espectadors del nostre propi aprenentatge, deixant que la tecnologia faci el camí que ens tocaria fer a nosaltres.

El repte, doncs, no és prescindir de la IA, sinó aprendre a conviure-hi sense perdre el nostre paper actiu i crític davant l’allau d’informació que ens bolca. La IA pot ser un bon copilot, un gran copilot, però el volant l’hem de continuar portant nosaltres. La IA segur que ens farà el viatge més fàcil, però només nosaltres podem decidir-ne el destí, cap on volem anar.

Vivim envoltats (i saturats) d’informació i d’algoritmes que cada vegada més ens ho serveixen tot fet, i és justament per això que el pensament crític (contrastar, dubtar, preguntar i entendre) és més necessari que mai. Potser el robot Número 5 de la pel·lícula llegia enciclopèdies a la velocitat de la llum, però nosaltres continuem tenint una cosa que cap màquina pot simular del tot: la curiositat, l’experiència i la consciència. I potser, en el fons, aquesta és la veritable diferència entre aprendre i simplement processar informació. La IA pot saber-ho tot, però només nosaltres podem donar sentit al que sabem, independentment de si és molt o poc.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.

Condició d'avi

El 6 de juliol de 1974, just al moment de néixer, a banda de guanyar la condició de fill també vaig guanyar les de germà, net, nebot i cosí. El 26 de juliol de 1998, dia que em vaig casar, hi vaig sumar, formalment, les condicions de marit, gendre i cunyat. El 15 de setembre de 1999, el dia que va néixer la meva filla gran, la de pare i, dotze dies després, amb el naixement de la primera neboda, la d’oncle. El 29 de desembre de 2025, amb el naixement del meu primer net, vaig estrenar la condició d’avi, un atribut que, reconec, encara estic assumint i fent-me’n a la idea, amb molta il·lusió i emoció.

Avui, doncs, fa quinze dies que soc avi, i la sensació és que, com quan vaig ser marit i, sobretot, pare, vaig amb la "L" de novell i amb tantes ganes d’aprendre'n com por d'equivocar-me. No sé si hi ha cap manual, instruccions o literatura sobre l'exercici de la condició d'avi, com sí que n'hi ha, a muntanyes, per a la de marit i, sobretot, la de pare; suposo que, en definitiva, es tracta d'anar-ne aprenent sobre la marxa, sense fer massa cas dels tòpics i, sobretot, procurant fer cas als pares, que són, al capdavall, els responsables de la criatura…

Inevitablement, però, me n'he anat al diccionari per veure'n les definicions i, sincerament, tot i no trobar-hi cap pista sobre l'exercici de la condició (no seria la seva funció…), hi ha una definició d'avi, la tercera accepció, que caldria revisar.

Amb la primera ("Pare del pare o de la mare") i la segona ("Ascendent, avantpassat") no hi tinc cap problema ni objecció, però amb la tercera ("Persona d’edat molt avançada") sí que caldria fer-ne una revisió profunda, ja que, tot i que la definició l'emmarca en l'ús col·loquial, la condició d'avi no està necessàriament lligada a la de vell o, més ben dit, la de persona gran.

Bé, sigui com sigui, el cert és que estic molt content de ser avi, i que el dia que va néixer el meu primer net ja forma part d'un dels grans dies de la meva vida…

Els divendres, multi temàtics

Aquests darrers anys les publicacions d'aquest bloc dels divendres solien ser monotemàtiques: l'any passat, per exemple, els vaig dedicar a compartir com comencen alguns llibres amb la secció "Així comença...", l'any 2024 a compartir poemes de Joan Salvat-Papasseit o l'any 2023 a compartir xifres...

També eren monotemàtiques les publicacions dels dissabtes, que enguany he deixat de publicar, dedicades a la música amb "Minuts Musicals" diversos...

A partir d'aquest 2026 les publicacions dels divendres deixaran de ser monotemàtiques i seran, com les dels dilluns i les dels dimecres, multi temàtiques, en funció de l'actualitat i del que em vingui de gust escriure i compartir. 

Això no exclou que alguns divendres pugui recuperar, especialment, la secció "Minuts Musicals" que fins fa poc publicava els dissabtes, ja que la música segueix formant part de la meva vida i els meus interessos, i darrerament cerco, especialment, cançons diferents que comparteixen el mateix títol, per la qual cosa al llarg d'aquest 2026 alguna d'aquestes cançons caurà...

En resum: aquest 2026 els divendres deixaran de ser monotemàtics per ser multi temàtics. Ah, i el bloc s'actualitzarà, tal com es fa des del passat mes de setembre, els dilluns, dimecres i divendres...

El carbó, per a Donald Trump

Abans d'ahir a la nit vaig assistir, excepcionalment i de forma un xic improvisada, a la cavalcada dels Reis de l'Orient a Figueres; una de les comparses era, com en totes les cavalcades d'arreu del país, la del carbó, i no era poc el que carretejaven en braços els patges i patgesses, i el que es deduïa que hi havia en el carruatge que els acompanyava.

Els patges i patgesses feien veure que el donaven al nombrós públic congregat al llarg del recorregut, i és que, sincerament, qui més qui menys també ens en mereixem una mica, de carbó, que portar-se bé al llarg de tot l'any és prou difícil, per no una missió impossible...

És clar que si algú es mereix una bona carretada de carbó, aquest principi d'any, és el president estatunidenc Donald Trump, amb la seva ingerència política (invasió...) a Veneçuela i detenció del seu president, Nicolás Maduro, saltant-se la legalitat internacional amb total impunitat, i una gran dosi de cara dura.

No negaré que Nicolás Maduro no sigui mereixedor, també, d'una bona carretada de carbó, però Donald Trump està fent mèrits per rebre'n tant com petroli de Veneçuela. Amb la mateixa barra que mesos enrere va signar els aranzels a tort i a dret, ha intervingut políticament Veneçuela enviant no només un missatge a Llatinoamèrica, sinó al món sencer: aquí ara mano jo.

Mana ell, governant el seu país trepitjant, si cal, la legislació pròpia, i intervenint a escala mundial trepitjant, si cal, la legislació internacional. En fa prou amb les seves ordres i un retolador gruixut per imposar la seva llei, i amb la seva fatxenderia deu esperar a veure si algú gosa escopir-li a la cara, discutir-li, més enllà de declaracions i comunicats, les seves decisions i accions.

I el més curiós del cas, és que res del que fa ens sorprèn, ja que tot el que fa és el que d'una manera o altra havia anunciat que faria. Amb el president Trump, en aquest segon mandat, el que es veu és el que hi ha, sense subterfugis, sense dissimular.

El problema no és que els Estats Units estiguin governats per un tirà, sinó que aquest tirà el que vol, sobretot, és governar el món...

La comunicació és clau

Ens pot sorprendre o indignar més o menys, però difícilment podrem estar en desacord amb el que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va dir a l'aleshores president de la Comunitat Valenciana, el dimitit Carlos Mazón, en plena crisi de la Dana de València: "Lleva la iniciativa en la comunicación, es la clave".

D'acord, Feijóo s'hauria pogut preocupar per les víctimes i per la terrible situació que es vivia en aquelles hores, i des de feia hores, però en aquells missatges de WhatsApp es va mostrar especialment preocupat per la construcció i la gestió del relat, no sé si conscient que aquesta era una batalla que ja s'estava perdent.

Més enllà de les derivades polítiques d’aquests missatges i de les suposades mentides que han evidenciat, ja que no semblava estar informat puntualment del que passava, la preocupació de Feijóo, vist el desenvolupament posterior dels esdeveniments i la gestió, també comunicativa, de Mazón, estava del tot justificada. Carlos Mazón no només no va saber gestionar la crisi, sinó que tampoc va saber gestionar la comunicació de la crisi i, tal com apuntava Feijóo en el seu missatge, aquesta era la clau.

El problema de Feijóo, i del mateix Mazón, és que quan el president valencià va rebre el missatge sobre la necessitat de dur la iniciativa comunicativa, aquesta ja estava perduda. Ho estava després de tanta sobretaula al restaurant El Ventorro, sobretot perquè li mancaven informació i context, dos elements clau en qualsevol procés comunicatiu. Hi ha una frase que ho resumeix prou bé: "es pot informar sense comunicar, però no es pot comunicar sense informació".

Mazón, els dies posteriors a la crisi, va informar, però no va comunicar, especialment en la dimensió de connexió que té la comunicació; Mazón no es va fer entendre ni va connectar amb la majoria de la societat valenciana. I, per desgràcia seva, i també de Feijóo, la clau de la comunicació i del relat es va perdre al reservat d'El Ventorro, fent estèril un missatge que potser ja naixia, aleshores, a la desesperada.

Benvingut (al) 2026

Comencem l’any, si fa o no fa com sempre, amb el desig compartit de felicitat. Potser és un tòpic, això de desitjar-nos un bon any, però sempre és millor estrenar-lo amb l’esperança que ens transmet l’expressió “bon any nou” que no pas amb una, per exemple, de l’estil “tindràs un (altre) any de merda!”.

Precisament perquè sabem que al llarg de l’any tindrem dies de merda, perquè sabem que hi haurà decepcions, contratemps, tristeses i alguna angúnia, ens desitgem bons auguris. L’esperança és que, malgrat tot, puguem vèncer les dificultats que inevitablement, tard o d’hora, es faran presents i ens trasbalsaran, i que puguem continuar vivint trobant i donant a la nostra vida.

Amb esperança és com donem la benvinguda l'any 2026, sabent que, com diu la cançó d’Els Esquirols, “cada dia surt el sol i tot recomença, i la fosca de la nit amb força hem de vèncer…”. “Tots volem un món millor”, continua la cançó, i malgrat que cada dia sembla que el repte sigui més difícil, segurament el veritable repte és fer una mica millor el nostre petit món.

El meu petit món, he de reconèixer-ho, aquest final d’any ha millorat. No és que fos dolent, ans al contrari, però l’arribada del meu primer net ho ha capgirat tot. De sobte, el futur ja no és només una preocupació que, en el meu cas, es projectava en la vida i la supervivència de les meves filles; ara aquesta preocupació s’estén més enllà i es projecta en la vida i el futur del meu primer net.

Així que avui no només li dono la benvinguda al nou any, el 2026, sobretot li dono la benvinguda el 2026 al petitó de la família, que tot just fa quatre dies que és entre nosaltres i ja ens ha alegrat l'any i la vida!

Benvingut 2026, benvingut, petitó, a aquest 2026 que et veurà créixer!

L'any que deixo enrere...

Avui acomiadem l'any 2025, un any que, com els darrers, ha estat marcat per les conseqüències de les guerres, del canvi climàtic i per l'auge de l’extrema dreta, que sobretot alimenta la intolerància i la xenofòbia. Amb aquest panorama, no sé si podem ser gaire optimistes, no només en el balanç d'aquest any que en qüestió d’hores serà història, sinó també en l'expectativa del que encetarem tot seguit.

Sigui com sigui, l'inexorable pas del temps ens fa arrencar fulles del calendari i demà, més que arrencar-ne la darrera, el despenjarem sencer per estrenar el de 2026, amb 365 dies, 52 setmanes i 12 mesos al davant, per intentar viure'ls, si és possible, amb més alegries que penes.

Més enllà dels balanços que els diferents mitjans de comunicació fan de l'any, avui també és dia, si no ho hem fet abans, de fer balanç del nostre any particular. En l'àmbit més personal, l'any que deixo enrere ha estat definit, sobretot, per dos fets que condicionen no només el meu present, sinó també el meu futur.

El primer fet, de caràcter laboral, ha estat el canvi de feina. Després de 18 anys treballant com a coordinador del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació “la Caixa”, a mitjans d’any vaig acceptar la proposta de la meva entitat d'assumir la responsabilitat de ser el cap d'àrea de comunicació i relacions institucionals. Vaig assumir el repte amb una barreja d'il·lusió i vertigen, i amb el convenciment que, més enllà del que jo pugui aportar i aporto, encara estic en fase d’adaptació i d'aprenentatge.

El segon fet, de caràcter personal, ha estat l'embaràs de la meva filla gran i el naixement, abans d'ahir, del meu primer net, un fet que hem viscut amb molta emoció, i també amb nervis, i que fa que l'arribada d’una nova vida ens faci veure la nostra família amb una nova dimensió, que en el meu cas particular es concreta amb la descoberta d'un nou jo: la condició d'avi.

L'any que deixo enrere ha tingut moltes altres qüestions, naturalment, i algunes les he deixat escrites en aquest bloc; però aquests dos fets l'han marcat especialment. Ambdós tindran continuïtat l’any vinent i confio que per molts anys més.

L'any que deixo enrere, en certa manera, m'ha transformat: m'ha fet créixer professionalment i personalment, plantejant nous i apassionants reptes, i descobrint noves facetes de mi mateix.

Del pregó a les ones: Ràdio Sarrià, de nou en marxa

Aquesta nova temporada ha començat, per nosaltres, de manera molt especial i totalment inèdita, tenint l’oportunitat d’obrir la Festa Major de Sarrià de Ter amb el pregó. Fer el pregó ha estat, per a l’Associació Cultural Ona Sarrià, tot un honor, una oportunitat i, sobretot, una gran responsabilitat. Que l’Ajuntament ens confiés aquesta tasca és un reconeixement a la feina que, des de fa més de quaranta anys, han dut a terme tantes i tantes persones, de les que en recollim l’herència, que han mantingut viva Ràdio Sarrià amb passió, constància i compromís.

Des del balcó de l’Ajuntament, aquell vespre vam fer el que més ens agrada: fer ràdio. I vam voler compartir amb totes i tots vosaltres, veïns i veïnes de Sarrià de Ter, l’essència del nostre projecte: ser la vostra veu. Aquell pregó no només donava el tret de sortida a la Festa Major, també simbolitzava l’inici d’una nova temporada radiofònica, que vam presentar oficialment el dissabte 27 de setembre, en un programa especial fet des del Local Social de La Rasa.

Aquesta nova temporada Ràdio Sarrià consolidem la programació i l’ampliem amb quatre nous programes, que s’afegeixen a l’extensa programació de la nostra graella, amb una oferta diversa i variada que és possible, sobretot, gràcies a la col·laboració desinteressada de les persones voluntàries que es poden davant i darrere del micròfon. A la nostra ràdio, amb una trentena d’espais radiofònics, hi conviuen l’entreteniment i la cultura, la informació local i la participació ciutadana, l’esport i la llengua, la salut i l’humor, tot confeccionat a través de les veus conegudes d’aquestes darreres temporades i de les noves que afegim i recuperem enguany; totes aquestes veus comparteixen una mateixa vocació: fer una ràdio propera, plural i oberta, una ràdio feta des del poble i per al poble.

Per a Ona Sarrià, Ràdio Sarrià és, abans que res, un servei públic de proximitat, un espai d’expressió i de convivència que vol informar, entretenir i acompanyar-vos amb rigor i compromís. En un moment en què la informació circula per infinitat de canals i xarxes digitals, la ràdio local continua essent imprescindible, perquè cap altra emissora pot explicar Sarrià de Ter amb el mateix coneixement i la mateixa proximitat que Ràdio Sarrià, i perquè des de Ràdio Sarrià recollim la veu qui no surt als grans mitjans, la vostra veu.

Ràdio Sarrià és possible gràcies a les persones que hi posen temps, talent, passió i entusiasme. Sense elles, no hi hauria micròfons oberts ni antena en marxa. Sense elles i, naturalment, sense l’imprescindible suport de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, i el seu compromís per a la recuperació de la ràdio municipal.

Dalt del balcó de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ho vam dir, també el dia de la presentació de la nova temporada, i no ens cansarem de dir-ho: volem fer arribar el nostre agraïment més sincer a totes les persones que ens escolteu, que en algun moment connecteu amb Ràdio Sarrià. Sou vosaltres, els i les oients, qui doneu sentit a la ràdio i mentre ens seguiu escoltant sentirem que paga la pena seguir tirant endavant aquest extraordinari projecte.

Amb la voluntat de continuar fent una ràdio pública, participativa i de qualitat, Ona Sarrià reafirmem el nostre compromís amb Ràdio Sarrià, perquè fer ràdio és fer poble, i nosaltres seguirem treballant, dia a dia, per mantenir viva aquesta veu col·lectiva que ens identifica i ens uneix.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.