Quan el vent ho atura (quasi) tot

El passat dijous, Dijous Gras!, vam viure una jornada inèdita: el país es va aturar "per decret" davant l'alerta generalitzada de risc pel vent. Escoles tancades, mobilitat restringida, activitats cancel·lades... Una decisió excepcional del govern de la Generalitat que va deixar molts ciutadans a casa, expectants davant un fenomen que, finalment, va tenir un impacte molt desigual. Mentre en alguns territoris el vent va fer destrosses, en altres va ser un episodi quotidià més, i fins i tot n'hi va haver on amb prou feines es va deixar sentir. Moltes persones van veure com se'ls cancel·laven cites mèdiques, gestions importants o activitats que, amb la perspectiva d'ara, es podrien haver fet amb total normalitat.

És evident que aquest govern, com en general tots des de la tràgica DANA de València, s'ha tornat més cautelós davant les potencials emergències. I amb raó. Ningú vol tenir víctimes evitables per no haver actuat amb prou previsió i, fins i tot, contundència. El "millor prevenir que curar" s'ha convertit en una mena de nou mantra oficial, però aquesta cautela també obre el debat sobre fins a quin punt les mesures generalitzades són sempre la millor resposta, especialment quan alteren significativament (i a toro passat, de forma evitable) la vida de milers de persones.

Certament, caldria haver aplicat unes restriccions més quirúrgiques, més ajustades a cada territori. Tot i que això, amb les previsions que hi havia, podria dificultar l'encert i maximitzar els riscos: mai acabem de saber del tot on plourà més, on bufarà més el vent... La meteorologia no és una ciència exacta, i prendre decisions sobre probabilitats sempre comporta errar per excés o per defecte, i ara és temps de pecar per excés. En tot cas, mai sabrem què hauria passat amb unes restriccions més laxes, més quirúrgiques: hi hauria hagut més incidències?

Sempre és més fàcil opinar, valorar i, fins i tot, criticar a ventada passada, quan ja sabem com han anat les ventades. El govern va optar per la prudència màxima, potser amb excés de zel, potser també perquè ja és un govern prou tocat amb la crisi ferroviària, i qui sap si enfonsat. De totes maneres, aquesta experiència hauria de servir per refinar protocols i trobar l'equilibri entre la prevenció necessària i la paralització innecessària.

Drive. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Drive".

L'any 1984 The Cars van publicar "Drive", dins el disc "Heartbeat City", una cançó que gira al voltant d'aquesta pregunta: Qui et portarà a casa aquesta nit? La pregunta no és només una qüestió literal, sobretot és una manera de dir, qui tindrà cura de tu? La cançó és una bonica balada sobre la vulnerabilitat i la necessitat de sentir-se protegit.

Vuit anys més tard, l'any 1992, R.E.M. publicava "Drive", dins el disc "Automatic for the People", una cançó que no parla d’acompanyar ningú a casa, sinó de preguntar-se qui ens està conduint com a societat i cap a on anem, que parla de qui marca el camí i de qui el segueix, plantejant dubtes sobre el lideratge, la influència i la responsabilitat.

Dues grans cançons que, malgrat compartir el mateix títol, ens porten per camins musicals i emocionals diversos, demostrant que una mateixa paraula, un mateix verb (Drive), pot conduir-nos cap a destins completament diferents.

Fiabilitat

Si el rètol lluminós de l'estació diu que el tren surt a les 08:09 h, aquesta és l'hora que espero i confio que surti. No és (hauria de ser) una qüestió de fe cega, sinó de planificació: he calculat m'he de despertar, si puc o no fer el ronso a l'hora d'esmorzar, quan he de sortir de casa i he avisat qui m'espera a l'altra banda del trajecte. He organitzat el meu dia, i el d'altres persones, al voltant d'aquesta promesa lluminosa que parpelleja a l'andana. 

La fiabilitat, la mesura de la confiança que podem dipositar en el funcionament correcte d'un sistema, segons el diccionari, és la base invisible sobre la qual planifiquem bona part de la nostra vida, i quan falla, no és només que un tren que s'endarrereixi, és que es trenca tota una cadena de compromisos ...

Per poc que hi rumiem, el nostre dia a dia és una xarxa de confiances interconnectades: confiem que el despertador sonarà, que l'aigua sortirà de l'aixeta, que el semàfor funcionarà, que el metge ens rebrà a l'hora convinguda... bé, amb aquest darrer exemple potser m'he passat! Aquestes confiances no són luxes, sinó l'arquitectura invisible de la nostra societat. Quan una falla ocasionalment, ho entenem: els humans no som infal·libles, tampoc tot el que construïm; però quan la fallida es converteix en norma, quan la incidència deixa de ser excepcional per esdevenir quotidiana, la fiabilitat entra en crisi i la confiança cau, es desploma.

I sí, potser al principi ens adaptem: sortim de casa nostra deu minuts abans, o vint, o trenta, i busquem rutes alternatives als trens amb autocars, cotxes compartits o qualsevol altre recurs que ens ofereixi una mica més de fiabilitat, acostumant-nos, com la granota que és dins l'olla amb l'aigua que bull a poc a poc, assumim el cost i les conseqüències d'un sistema que no funciona, a risc d'acostumar-nos a la mediocritat, a la impuntualitat, a la improvisació permanent.

Un tren que un dia arriba tard és un mal, però, al cap i a la fi, un mal menor. Però un tren rere l'altre que arriben tard, o que ni tan sols arriben, dia rere dia, és la demolició del contracte social (la prestació d'un servei públic) que ja no apunta només a la fiabilitat del sistema ferroviari, sinó als que l'han gestionat, i el gestionen.

Aquest dissabte he d'agafar un tren que surt de Girona a les 08:09 h, i ara com ara la confiança que així sigui, que el tren a aquella hora hi sigui, i que aquella hora surti, és més aviat escassa; la fiabilitat és baixa, però jo no perdo l'esperança, si més no abans no perdi el tren...

8 de febrer de 1976. El relat de la meva mare...

Ahir, 8 de febrer de 1976, va fer 50 anys de la segona de les grans manifestacions per l'amnistia; la primera es va fer l'1 de febrer i la segona, la del 8 de febrer, és la que duia per lema "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia". 

Ahir va fer 50 anys que, precisament en aquesta manifestació, al meu pare, Just Manuel Casero i Madrid, una bala de goma li va esberlar l'ull; ell mateix, anys mesos tard, va escriure el relat d'aquells fets, relat recollit per Jaume Guillamet (present també en aquella manifestació i en el relat) al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999).

Entremig del relat que va escriure el meu pare, hi ha uns paràgrafs que va escriure la meva mare en primera persona, la seva vivència personal, personal i íntima, d'aquell dia, d'aquells fets.

Aquest és el relat que la meva mare va viure aquell 8 de febrer de 1976:

-De cop, no vaig veure ningú conegut. Et vaig buscar un moment. Estava espantada. Dues dones velles, que sortien a passeig, em van posar més nerviosa. "Tiren trets", deien, i es van refugiar en una casa en construcció, que feia xamfrà. En tornar la calma, em vaig ajuntar amb un grup que travessava la gran via de Carles III (vol dir l'antic passeig Carles I, ara Marina). Davant meu hi havia en Jaumó. El crido. "Jaumó, Jaumó, no em deixis." "Perdona, no et sentia." "Estic molt espantada. No sé on és en Just. No puc córrer més." "No et preocupis per ell, és amb algun altre grup. Tranquil·litza't. Ja el trobarem."

Vàrem caminar una bona estona. A poc a poc, la gent s'anava concentrant, i van carregar darrere nostre. "Dona'm la mà. Correm." "No puc més, fiquem-nos a qualsevol escala." "No, això mai. És pitjor."

Estava esgotada. No podia córrer més. Les cames em flaquejaven. Vaig pensar que seria millor quedar-me en algun bar i que ell intentés veure't. "A Canaletes hi ha un bar que estarà obert. Queda't allà, fins que vingui algú". "Hi seré fins a les dues. Després he d'intentar d'anar al carrer de Rocafort. Havíem quedat d'anar a dinar a casa dels Guillamet."

He anat amb autobús fins a plaça de Catalunya. Tota la plaça estava ocupada. Al mig, ple de policia, i a tot volt un es tocava amb l'altre. No es podia travessar. Amb la por al cos vaig arribar fins al bar Canaletes, al començament de les Rambles. Quedava una mica enlaire i podia veure tot el que passava fora. Em vaig anar tranquil·litzant, encara que em feia molta vergonya haver marxat de la manifestació.

Patia per tu.

D'allà es veia com davant de la Telefónica la gent corria desesperadament. Estava tot ple. De cop, els cavalls que estaven parats al mig de la plaça, s'hi acostaven ràpidament. Després, un enorme furgó amb un xiulet estrident, venia pel carrer de Pelayo. Era el cotxe cisterna. Va descarregar damunt la gent. Manifestants i vianants van rebre. Un parell de vegades vaig veure que corrien Rambles avall.

Potser havia passat una hora quan ve en Jaumó. "Encara no hem pogut veure en Just. Però, tranquil·la". Vaig veure la Fina Pla, al passeig. Decideixo sortir del bar.

Al cap d'una estona, no gaire, veig en Jaume, aquell noi ros, de Girona, coixejant. L'havien tocat amb una bala de goma, també. Estava força nerviós. Havia vist en Jaumó i li havia dit que em vingués a trobar. Tots dos tam agafar el Metro, cap a Rocafort, i l'autobús fins a prop de la cantonada de París. Busquem escala per escala, el pis d'en Jaume. En mirem tres o quatre. Per fi el trobem. En el vestíbul ens creuem amb un senyor, que surt de l'ascensor.

Devien ser cap a les tres..

Truquem.

"Hola, no ha pas vingut, en Just?"

"No."

"Doncs, ja vindrà", vaig dir jo.

"En Just ha pres mal. Ara mateix ha vingut un senyor, que l'has d'haver trobat a baix, i ens ha dit que és a la Residència de la Vall d'Hebron".

M'esvero. 

"No t'amoïnis, ara hi anirem. Aquest noi que es quedi aquí, i que mengi alguna cosa."

Sortim amb en Jaume, cap a la Residència. Un quart d'hora per arribar-hi. Se'm feia etern, el camí. Un cop allà, ens dirigim a Urgències. Demanem dades. Van molt lents. Ens esperem molta estona mentre van a mirar on podies ser. Finalment ens diuen que ja has sortit. Respirem. "No deu ser gaire greu que hagi marxat."

Era molt tard, ja. No teníem temps d'anar a l'estació a tres quarts de cinc. Vam decidir d'anar cap a casa, a esperar que tu hi anessis. "No sap el número de la casa", vaig dir. "És millor que l'esperem fora al carrer. S'estalviarà d'anar mirant bústies."

Esperem com uns vint minuts. Allà baix, veiem una parella que baixen d'una moto i venen cap a nosaltres.

"Aquest noi era a la manifestació", diu en Jaume.

"Però no crec que ens vingui a portar cap nova d'en Just."

"Hola, ets en Jaume Guillamet?"

"Sí."

"Ets la dona d'en Just Casero?"

"Sí."

"Doncs, tranquils, que ara ve. El portem en un cotxe. Ara us ho explicarem."

Quin respir!

Ens van explicar una mica com havia anat, sobretot això del metge i les medecines que havies de prendre...

Aquesta manifestació del 8 de febrer de 1976, d'ara fa 50 anys, a banda de suposar una fita (més) de la lluita per la recuperació de la democràcia i les llibertats, va marcar profundament la meva família, esdevenint una data recordada any rere any, recordada a casa diàriament amb el retrat que Enric Marquès va pintar del meu pare amb l'ull tapat, quadre que des de fa uns anys podeu veure a la sala de la Transcició del Museu d'Història de Girona.

Learning To Fly. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Learning To Fly".

La que primer es va publicar va ser la de Pink Floyd, l’any 1987, i té aquell so i aquella atmosfera expansiva tan característica del grup. Parla de tornar a començar, d’aixecar el vol després de caure, d’aprendre a volar per poder seguir endavant.

La de Tom Petty And The Heartbreakers, publicada l’any 1991, té aquell aire folk rock tan propi de Petty. La va compondre amb Jeff Lynne, líder de l’Electric Light Orchestra i també membre, amb Bob Dylan, George Harrison i Roy Orbison, de la superbanda Traveling Wilburys. Aquí el vol també és una metàfora: créixer, assumir límits i trobar-nos a nosaltres mateixos.

Dues grans i bones cançons, dues maneres diferents d’aprendre a volar: potser una mirant més al cel i l’altra tocant de peus a terra. I totes dues, això sí, capaces de fer-nos aixecar el vol.

La humiliació com a espectacle

Quan vam veure aquella escena al despatx oval, amb Donald Trump marcant territori davant de Volodímir Zelenski, hi vam veure més que una discrepància política, que també. Sobretot hi vam veure un gest contundent de superioritat, interpel·lant-lo com si un professor ridiculitzés un alumne davant de tota la classe. Allò era més que una conversa tensa entre líders polítics. Era, sobretot, una escenificació de poder, una humiliació davant del món per demostrar qui mana.

Quan vam veure, més recentment, la imatge de la Premi Nobel de la Pau, María Corina Machado, oferint la seva medalla a Donald Trump mentre ell l’acceptava amb la seva característica autosuficiència teatral, també hi vam veure alguna cosa més que un simple gest protocol·lari. A banda del menyspreu implícit cap a un premi amb un altíssim reconeixement simbòlic, convertit gairebé en atrezzo, hi vam veure la personificació d’un home superb que no només vol manar, sinó que necessita demostrar que l’altra persona, sigui qui sigui, és menys que ell: menys forta, menys rellevant, menys digna.

Aquestes escenes, que ens poden escandalitzar, poden semblar llunyanes, però en realitat no ho són tant. Si canviem el decorat i els protagonistes, i fins i tot si en rebaixem la intensitat, el patró es repeteix. Aquest patró de menyspreu, aquesta necessitat d’humiliar l’altre per reafirmar-se, la podem trobar ben a prop nostre, més a prop del que ens pensem. Només cal rumiar-hi una mica perquè ens vinguin al cap situacions viscudes en primera persona o en tercera, petites o no tan petites humiliacions quotidianes que no capten les càmeres dels mitjans internacionals ni apareixen als informatius, però que fan el mateix mal.

Hi ha persones que semblen créixer quan els altres s’encongeixen. Persones que necessiten reafirmar-se trepitjant els altres, que confonen lideratge amb imposició, respecte amb por, autoritat amb superioritat. I el problema no són només aquestes persones, que viuen i conviuen entre nosaltres. El problema, moltes vegades, també és nostre. Perquè tolerem o relativitzem aquestes conductes, a vegades transvestides d'humor o de sarcasme, per evitar conflictes, per mandra, per por. Però cada silenci és oxigen, cada silenci és combustible per a la prepotència.

Prendre consciència de la vida, i de la mort

La primera aparició pública de Just M. Casero va ser el gener de 1955, quan un col·laborador del setmanari "Vida Parroquial" va entrevistar-lo, juntament amb una seva germana, més petita, per a una entrevista sobre la nit i la diada de Reis. Aleshores en just té vuit anys i ja en fa més de quatre que, amb la seva família errant, van arribar a Figueres. Quan el col·laborador els explica que els fa tota una sèrie de preguntes per publicar-les en un diari, en just respon: "¡Caramba, nunca había tenido tanta importància!"

No sé si, en aquest moment, en Just va prendre consciència de qui era, de qui era ell i la seva família, prendre consciència de la seva posició en el món.

Aproximadament dos anys després, l'any 1957, entra el seminari de Girona i és allà on, sens dubte, amb el seu creixement personal i intel·lectual, amb la perspectiva que li dona la vida al Seminari de Girona, lluny de la seva família de Figueres, que pren consciència no només de qui és ell, sinó sobretot de difícil vida que ha tingut, del periple migratori i de misèria que han caracteritzat la seva infància.

Aquesta presa de consciència va prendre cos i forma de text en un manuscrit, publicat a "Memòria de Just" (Edicions 62) de Jaume Guillamet, en el que relata en primera persona els seus primers anys de vida a Figueres, ja amb una mirada adulta i crítica.

En algun moment de la seva vida en Just, com totes i tots nosaltres, també va prendre consciència de la seva vida, del seu jo més íntim i personal, i també va prendre consciència dels orígens, la història i la trajectòria vital de la seva família. És així com, d'alguna manera més o menys conscient, més o menys volguda, més o menys traumàtica, construïm la nostra identitat, ens reconeixem i reafirmem. Uns anys més tard, i més aviat del que tothom esperava, també ell, en Just va haver de prendre consciència de la seva mort. 

Abans de Nadal de 1980 el que semblava una hepatitis va acabar essent un càncer irreversible i en Just, juntament amb la meva mare, la resta de la família i els amics, van haver d'afrontar un compte enrere que el doctor Viladiu havia previst, a tot estirar, d'un mes i mig.

El relat d'aquells darrers dies, recollit al llibre "Memòria de Just" gràcies a les anotacions que la meva mare va fer a l'agenda d'en Just, és tant sobri com profund. Les anotacions són més aviat breus i sense literatura, i alhora terriblement descriptives. 

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda venen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Aquells dies, aquell encara no mes i mig, en Just va prendre consciència de la mort, de la seva mort, rebel·lant-s'hi per moments, acceptant-la amb una impressionant serenor en d'altres, escrivint, entre altres versos, aquests en les seves darreres vigílies:

He cregut que lligant la tarda a la finestra
podria quedar-me aquest color vermell per sempre.
Però ara som finestra i jo els perduts
en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.
Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.

No he pas triat marxar,
però és dolç i càlid i sagnant i bell
seguir la papallona encesa en el seu vol final
al cementiri de tardes enganxades a finestres.
Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.
Segueixo el corredor que em durà la llum possible,
l’artèria terminal de tanta sang.

Ja malalt a casa, en Just va escriure uns versos, conscient de la seva vida, conscient de la seva mort:

Mentre dormiu, jo vetllo.
He après els corredors de la nit,
i vaig de plenilunis a nocturns
pels desolats carrers de paisatges ocults.

Mentre els que l'estimem tinguem vida, en mantindrem viu el seu record... 

Runaway. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Runaway".

La de Bon Jovi, cronològicament la primera, és l’única que jo coneixia amb aquest títol, fins que, dies enrere, vaig veure per casa una partitura de la segona; la tercera la vaig pescar mentre preparava aquest escrit. 

La de Bon Jovi, un clàssic del rock dels vuitanta, parla d’una fugida física, de supervivència; la d’AURORA, de pop alternatiu, és més delicada i introspectiva i parla d'una fugida emocional; i la de Kanye West, de hip-hop experimental, parla d'una fugida interior i reflexiona sobre els errors, l’ego i l’exposició pública.

Tres "Runaway" que no tenen gairebé res en comú més enllà del nom, tres formes diferents de fugir.

L'ESO torna al debat de Pont Major

Tres anys després d'haver perdut, tot i haver-lo defensat per activa, passiva i perifràstica, l'ESO al barri de Pont Major, el debat torna a situar-se a l'agenda política, ara gràcies a una moció presentada per la comunitat educativa de l'Escola FEDAC Pont Major.

Si fa tres anys qui liderava la defensa de l'ESO al barri era, sobretot, l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, reclamant que no desaparegués i oferint alternatives a la seva anunciada extinció, ara qui en lidera el retorn és la comunitat educativa de la FEDAC Pont Major, amb la proposta d'un futur Institut Escola, participat per les dues escoles d'educació infantil i primària, la mateixa Escola FEDAC Pont Major (concertada) i l'Escola Carme Auguet (pública).

La moció està motivada, en part, per la creixent davallada de preinscripcions i matrícules que pateix l'escola, no només posant en risc el concert, també la mateixa continuïtat d'un projecte educatiu arrelat al barri des de fa més de cent trenta anys. Aquesta davallada també afecta l'Escola Carme Auguet, de manera que transforma l'escenari de complementarietat que han tingut durant molts anys en un possible escenari de competència.

Una altra motivació de la moció és la recuperació dels estudis d'ESO al barri, en aquest cas vinculats a un projecte d'Institut Escola participat per les dues escoles. Això contrasta amb la reivindicació de fa tres anys, que reclamava vincular l'ESO a l'institut, que ara està en procés de conversió en un Centre de Formació Professional Integrada, a més d'estudis de Batxillerat.

La proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major no és nova; ja se n'havia parlat quan l'ESO de l'Institut Narcís Xifra es va veure amenaçada (aquest final de curs serà finalment extingida) i està bé que se'n torni a parlar i que es pugui plantejar. Ara l'alumnat del barri que cursa estudis d'ESO va a instituts de Girona, i a través del Pla Comunitari Construïm Ponts es van valorant els pros i contres d'aquesta realitat.

Naturalment, des del barri ens agradaria recuperar els estudis d'ESO, i és en aquest mateix marc, el Pla Comunitari Construïm Ponts, des d'on s'hauria de generar el debat i, sobretot, construir el consens. Perquè l'única manera possible que, algun dia, la proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major pugui ser una realitat és que aquesta sigui fruit del consens dins la comunitat educativa del barri, comptant no només amb les escoles i l'institut, també amb les associacions de famílies i, penso jo, també amb la participació de l'AV Pont Major, institucions i entitats que formem part, també, del Pla Comunitari Construïm Ponts.

És clar que aquest debat, certament interessant i necessari, no es pot fer sense tenir en compte dues altres qüestions: una de present i l'altra de futur.

La de present és, com ja he comentat abans, la creixent davallada de preinscripcions i matrícules a les dues escoles de primària, un factor que no només s'explica per la davallada de la natalitat, sinó per la situació de segregació escolar que tenen i pateixen ambdues escoles, que fa que no siguin les opcions prioritàries d'escolarització per a moltes famílies del barri; quelcom que no jutjo, tan sols descric.

La de futur és el creixement urbanístic que es preveu, un creixement que caldria fer de manera harmònica, i en aquest sentit el Pla de Barris Pont Major hauria de poder-hi contribuir, tant en l'àmbit urbanístic com en l'àmbit social i educatiu.

I és que un futur Institut Escola al Pont Major només tindrà sentit si, abans, treballem (ja des d'avui) perquè les escoles del barri siguin les opcions volgudes i prioritàries per a les famílies del barri, perquè l'oferta d'educació infantil i primària del barri sigui la primera opció a les preinscripcions per a la majoria de les famílies de Pont Major. Aquest escenari d'erradicació de la segregació escolar al barri hauria de ser una realitat abans no arribin les noves famílies que poblaran el Pont Major, amb el creixement urbanístic d'aquests pròxims anys.

Benvingut sigui, doncs, de nou el debat sobre l'ESO al Pont Major, un debat que cal fer tenint en compte les dificultats del present i les oportunitats del futur, les oportunitats del present, que també hi són, i les dificultats del futur, que també apareixeran...

El tren pinxo de Rodalies

El Tren pinxo de Banyoles era, segurament, una andròmina entranyable i, fet de llaunes i cassoles, com cantava La Trinca, potser avançava a batzegades, però alhora amb una alegria contagiosa. La cançó, com tantes altres de La Trinca, era una metàfora d’un país que s’espavilava com podia, amb enginy, humor i una certa resignació. El problema és que allò que aleshores ens feia gràcia, avui genera altes dosis de perplexitat i, sobretot, d’indignació, quan qui avança a mig gas no és un trenet folklòric, sinó tot un sistema ferroviari que hauria de garantir la mobilitat quotidiana de milers i milers de persones.

Els darrers dies, i malauradament també els que vindran, Rodalies s’ha convertit en sinònim de caos, incertesa i improvisació: accidents i incidències diàries, serveis suspesos, trajectes interromputs, informació tardana, fins i tot contradictòria, si no inexistent. Tot plegat, inevitablement, té conseqüències: gent que arriba tard o no arriba a la feina, visites mèdiques ajornades, estudiants que es perden classes, vides quotidianes trastocades, submergides en un aclaparador caos de mobilitat que afecta directament el dret a la mobilitat de les persones que depenen del tren en el seu dia a dia.

I sí, aquests dies hi ha hagut una situació climatològica sobrevinguda i adversa, però la pluja o el vent no expliquen per si sols el desgavell. Més aviat, una vegada més, i aquesta vegada amb una afectació de gran envergadura, han fet surar les mancances i debilitats d’aquest sistema ferroviari, que es caracteritza per un dèficit d’inversió i de manteniment que a Catalunya és endèmic en el cas de Rodalies. Un dèficit que no resisteix cap comparació quan es miren les execucions pressupostàries reals de l’Estat espanyol a Catalunya en relació amb altres territoris de l’Estat, és a dir, allò que s’anuncia i es preveu pressupostàriament, però que finalment no s’executa.

Potser el més desconcertant és que, a diferència del tren pinxo de la cançó, amb el desgavell actual no hi ha ni música ni somriures, ans al contrari: només cansament, resignació i indignació, i la sensació que tot plegat sembla inevitable. Però no ho és, o no hauria de ser-ho. Perquè una cosa és cantar amb ironia, parafrasejant la lletra de La Trinca, que el maquinista pugui baixar del tren pinxo per fer un got de vi, i una altra molt diferent és assumir, com si fos normal, que el nostre tren de cada dia s’aturi a mig camí una vegada i una altra, arribi o surti amb retard o, com aquests dies, ni tan sols surti.