La pau, segons Trump

Donald Trump ha tornat a entrar en escena, si és que, des que ha tornat a ser president dels Estats Units d'Amèrica, n'ha sortit mai. 

És un president omnipresent amb un excés de verborrea que denota que és dels que, a banda de parlar molt, sobretot li agrada escoltar-se. Escoltar-se i adular-se, ventant-se de ser el més poderós del món i reclamant premis i reconeixements sense vergonya ni pudor, amb una immodèstia que ja no s'esforça a dissimular; el darrer exemple, reclamar el Premi Nobel de la Pau pel seu paper en el recent acord entre Israel i Palestina, i per haver evitat no sé quantes guerres. 

Veient-lo actuar, potser més que el Premi Nobel de la Pau, mereixeria, no un Premi Oscar, sinó un Razzie, aquells premis que reconeixen el pitjor del cinema. Donald Trump, més que diplomàcia, el que transmet és una calculada sobreactuació constant, una representació on ell mateix és l’únic protagonista. Donald Trump és, en certa manera, la millor paròdia d'ell mateix, i fins i tot guanya per golejada en histrionisme a tots els seus imitadors.

La seva política, interna i internacional, va al ritme dels seus impulsos i interessos, sempre pensant en els particulars comercials i estratègics pels Estats Units, evidenciant que la pau, com la guerra, fins i tot pot ser un negoci lucratiu, un acord de compravenda on la dignitat humana cotitza a la baixa.

Sabem, i convé recordar-ho que la pau és molt més que l’absència de guerra; no n’hi ha prou amb aturar les bombes ni amb signar documents davant les càmeres, la pau demana justícia, reparació, reconeixement i futur. Que s'aturin les bombes és imprescindible, tot i que només és un primer pas; el veritable repte és construir un espai, també físic, que eviti que les bombes tornin a caure, tant en una direcció, com en l'altra.

Una pau que, en aquest indret del món, fa dècades que no existeix...

Així comença... "La Fageda. Història d'una bogeria"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "La Fageda. Història d'una bogeria" (La Magrana, 2008), en el que la periodista, escriptora i editora Dolors González relata l'origen de la Cooperativa La Fageda, una història d'èxit social i empresarial, referent no només a casa nostra, sinó a escala internacional.

El llibre, que compta amb un pròleg de Cristóbal Colón, fundador i president de La Fageda, relata la història de l'organització, també recull històries de les persones que hi han treballat i treballen, per la qual cosa és un magnífic relat que, amb el pas dels anys, ha adquirit caràcter de crònica.

Un dels aprenentatges de la història de La Fageda, com de tants altres projectes d'èxit, és que precisament l'èxit no apareix per art de màgia, sinó gràcies al treball i a la persistència, i a l'aprenentatge dels errors i dels encerts. La Fageda no ha estat sempre un projecte d'èxit, ni va començar amb els iogurts i postres làctics, ni va començar al cor de la Fageda d'en Jordà; la seva és, sobretot, una història d'atreviment i un punt de bogeria, com assenyala el  mateix títol del llibre, i sobretot és una història molt arrelada al territori.

Avui, Dia Mundial de la Salut Mental, és un bon dia per recuperar la història d'una de les entitats que, juntament amb moltes altres, ha lluitat i segueix lluitant per la integració i inclusió de les persones amb problemes de salut mental.

"La Fageda. Història d'una bogeria" és un llibre que comença així:

UN PROJECTE DE BOJOS

7 d'abril de 1982. Despatx de l'alcalde d'Olot, senyor Joan Sala i Villegas, economista i empresari d'èxit, un dels propietaris de la marca olotina de roba i calçat Privata. L'il·lustríssim alcalde ha concedit audiència a dos senyors que assisteixen puntualment a la cita. Un d'ells, Josep Torrell, és un metge conegut a la comarca com a coordinador de l'atenció psiquiàtrica a la zona de la Garrotxa. Arriba acompanyat d'un desconegut de poc més de trenta anys.

-Bona tarda.

-Bona tarda. Diguin.

-Senyor alcalde -comença Josep Torrell-, m'agradaria que escoltés el meu amic, el senyor Cristóbal Colón. Ell voldria dur a terme alguna activitat empresarial a la comarca, encara no sap quina, amb catorze persones que pateixen malalties mentals. La seva iniciativa tindria el suport de la direcció del psiquiàtric de Salt.

L'alcalde no respon. Està paint la informació. Inconscientment, mou el cap i observa en silenci l'acompanyant:

-Hola. Me llamo Cristóbal Colón y soy psicólogo. Me disculpará, pero apenas hablo catalán. Tengo previsto montar una empresa con las catorce personas de las que le hablaba hace un momento el doctor Torrell y mi objetivo es ofrecer trabajo a todas las personas con enfermedad mental de la comarca porque pienso que trabajar les puede ayudar en su vida.

Es torna a fer un silenci estrany. L'alcalde es mira tots dos visitants i tot seguit revisa l'agenda, amb l'esperança de trobar-hi alguna pista que l'ajudi a entendre què li estan explicant. Una empresa de no se sap què, dirigida per un tal Cristóbal Colón, psicòleg, per acabar-ho d'adobar, i que vol contractar persones amb malalties mentals com a treballadors... Un psicòleg engegant una empresa? Amb el suport d'un psiquiàtric?

Que la realitat no t’espatlli un bon titular

Ja sabem que amb el llenguatge, a vegades, cal ser molt precís i curós, ja que tan sols una coma pot canviar completament el significat d'una frase: no és el mateix dir "no, t'estimo”, que "no t'estimo".

D'aquesta precisió i cura n'ha d'estar especialment pendent el periodisme, la professió en què dipositem l'explicació de la realitat, tot i que de manera subjectiva, però alhora sotmesa a un codi deontològic i a un rigor periodístic, fonamentat, entre d'altres elements, en les famoses “5 W”: qui, què, on, quan i per què.

La capacitat de modificar (tergiversar, manipular... digueu-li com vulgueu) el relat de la realitat és tan temptadora com subtil, ja que, en moltes ocasions, cala més com les coses semblen ser que no pas com són realment. Aquests dies s'ha fet especialment viral el titular d'una entrevista al músic i productor Josep Maria Mainat:

"Josep Maria Mainat trenca amb ERC: «M’agrada Sílvia Orriols quan parla d’independència»".

El problema d'aquest titular no és la seva literalitat, ja que, efectivament, en l'entrevista Josep Maria Mainat manifesta el trencament amb ERC i pronuncia literalment allò que diu sobre Sílvia Orriols. El problema és la relació entre ambdues realitats, presentades sense context ni matisos, per tal de configurar-ne una tercera, a criteri del periodista: la interpretació que Mainat s’allunya d’ERC per apropar-se a Aliança Catalana.

Mainat, vist el titular i, suposadament, la volada que va tenir, va respondre al periodista titllant el titular de manipulat, incomplet i deformat, i va compartir el fragment de la seva declaració:

"El discurs independentista d'Aliança Catalana em sembla bé, però el seu discurs islamòfob no m'agrada gens, l'odio. Això és racisme de carrer. Per tant, no puc estar-hi d'acord de cap manera."

D'aquesta polèmica no m'interessa el que pensa Mainat, ni tan sols els motius que van dur el periodista a generar aquest titular. De fet, dins del periodisme fa anys que corre la cèlebre frase: “No deixis que la realitat t'espatlli un bon titular.”

No, el que m'interessa d'aquesta història és la facilitat amb què el llenguatge, la manera com expliquem les coses, pot desdibuixar la realitat o, dins i fora del periodisme, dibuixar-la segons el nostre interès.

TN sense corbata

TV3, perdó, Televisió de Catalunya, perdó, 3Cat, fa uns dies va implementar una sèrie de canvis en els seus informatius, unificant els canals radiofònic de Catalunya Informació i televisiu del 3/24 sota la nova marca 3CatInfo. El canvi ha generat, i encara genera, polèmica pel que representa de prescindir de marques tan consolidades i referents en l'àmbit informatiu. Alguns temen que sigui el primer pas cap a la desaparició de noms històrics com Catalunya Ràdio o TV3, substituïts per una única marca: 3Cat.

Aquest procés de renovació ha arribat també als Telenotícies, que han estrenat grafismes nous (no exempts de polèmica, especialment pels mapes d’El Temps), un plató immens i tecnologia d'última generació que permet, diuen, integrar continguts en diferents formats més enllà de la televisió i la ràdio. En definitiva, un salt qualitatiu cap a una nova etapa digital i multiplataforma.

Entre tants canvis n'hi ha un que potser ha passat més desapercebut i que em sembla especialment significatiu: la desaparició de la corbata. Si ja fa temps que havia estat desterrada dels homes del temps i dels periodistes d'esports, ara tampoc la porten els presentadors de la informació general. La corbata ha desaparegut dels Telenotícies de TV3.

Més enllà de la moda o la comoditat, la corbata ha tingut sempre un valor simbòlic potent en la comunicació no verbal. Representa formalitat, rigor i autoritat, un codi visual que ajuda a reforçar la credibilitat del missatge. Prescindir-ne pot llegir-se com un gest de naturalitat i proximitat, una manera d'adaptar-se a uns temps en què l'audiència valora més l’empatia que la solemnitat.

La qüestió és si aquesta proximitat resta o suma credibilitat. Potser la clau és trobar l'equilibri, connectant amb el públic sense perdre professionalitat. Al capdavall, el vestit també comunica. I si bé ja no esperem que el periodista porti corbata, segurament ens costaria confiar en un pilot d'avió vestit de carrer. No perquè la roba el faci millor pilot, sinó perquè l'uniforme, en alguns contextos, ens transmet seguretat i competència. 

Potser la desaparició de la corbata als informatius ens parla d'un canvi més profund: la transformació del relat de la confiança, que avui es construeix menys des de la distància formal i més des de la proximitat, especialment entre el públic més jove...

Així comença... "Bob Dylan"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, segons consta escrit en una de les pàgines inicials, vaig comprar-me el 28 de setembre de 1992, ara fa 33 anys, el llibre és "Bob Dylan" (Edicions 62), de David Castillo, i va ser la primera biografia de Bob Dylan en català, centrada des dels seus inicis al voltant del folk, la seva electrificació i la seva trajectòria fins a finals dels vuitanta.

Aquest llibre es va reeditar l'any 2017 (també a Edicions 62), a partir de l'atorgament del Premi Nobel de Literatura l'any 2016, aportant, a banda de l'actualització de la seva biografia i producció musical dels anys noranta endavant, la valoració del seu llegat poètic i musical.

"Bob Dylan", l'edició de 1992, és un llibre que comença així:

Bob Dylan va posar la sola de les botes a la ciutat de Nova York el 1961. La gran metròpoli es presentava en la seva immensitat com l'arribada a un somni. Tot l'anormal de les petites ciutats on havia viscut es transformava en un univers canviant i cosmopolita. Els prejudicis formaven, de sobte, part del passat. L'ambient angoixant i província quedava enrere definitivament. Ara, només es tractava de lluitar contra un mateix per treure profit de les idees, dels mestratges i de les combinacions que li oferia l'aprenentatge al costat dels professionals tan idolatrats. Els problemes passarien a ser d'una altra mena, de supervivència.

Dylan havia nascut a Duluth, una població a la ribera del llac Superior, a l'Estat de Minnesota, segons diuen el 24 de maig de 1941, tot i que en la portada del llibre que acompanya la capsa "The Bootleg Series", de 1991, hi ha una fotografia amb efectes personals i el seu passaport obert, on figura l'11 de maig com a data de naixement. Aquest detall sense importància és un dels continus paranys amb què Dylan ha envoltat la seva biografia. Declaracions falses, veritats a mitges, equívocs, jocs de paraules i contradiccions han acompanyat les contestes de les escasses entrevistes que el cantant ha concedit. La confusió i el misteri amagaven la majoria de fets de la seva vida privada. Ell mateix confessaria a Anthony Scadutto que era del signe zodiacal dels Bessons: "Hi ha una escissió en tots els Bessons. Vacil·len contínuament. Aquesta sensació és molt forta en mi." Es tracta d'uns Bessons, però amb banyes. 

Bob Dylan és el gran dels dos fills d'Abraham Zimmerman, un petit comerciant jueu d'origen rus, i de Betty Stone, filla de descendents d'irlandesos. Als sis anys es va traslladar amb la seva família a Hibbing, la ciutat de la seva mare. Poblada majoritàriament per emigrants croats, italians, ucraïnesos, eslaus i escandinaus, a pocs quilòmetres de la frontera canadenca, Hibbing és famosa perquè és la mina a cel obert més gran del món. Allà va iniciar, des de nen, l'afició per la música. Als vuit anys ja teclejava el piano i als dotze, amb els primers estalvis que havia aconseguit ajudant a la botiga del seu pare, es va comprar una harmònica i una guitarra Silvertone als magatzems Sears Roebuck. L'ambient dur i brusc que envoltava les relacions d'una comunitat majoritàriament catòlica el va convertir en un noi diferent. La ciutat ha estat marcada per l'immens sot de més de cinc quilòmetres i cent cinquanta metres de profunditat. Aquesta mina ha esdevingut la principal riquesa de la regió. El paisatge desolat contrasta amb les cases de fusta i, tal com recordava una amiga de la infantesa, resulta contradictori que Bob procedeixi d'una zona on no es pensa, amb una mentalitat molt estreta i un ambient repressiu. Dins d'aquell panorama, Minneapolis es va convertir en el gran somni, la llibertat i l'esperit obert d'una gran ciutat. Les freqüents visites a la capital de l'Estat van sovintejar. Més de tres-cents quilòmetres el separaven de la civilització. Les botigues de discos rebien un noi que sentia passió per diferents estils, com ara el blues, els espirituals negres, el country, el gospel, el rhythm and blues i el rock primigeni d'Elvis, Bill Haley, Buddy Holly i, sobretot, Little Richard. L'autor de "Long tall Sally" i "Tutti Frutti" va ser l'autèntic mestre, pioner i precursor d'alguns dels principals solistes i conjunts dels anys seixanta, com, per exemple, The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, Creedence Clearwater Revival i el mateix Dylan. Little Richard va revolucionar el cervell de Dylan i de la majoria de compositors de la nova generació. Entre Elvis, Little Richard i el rhythm and blues, Dylan funda a meitat dels anys cinquanta el seu primer grup, els Golden Chords.

20 anys d'un Estatut que no va ser

Ahir va fer vint anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la Proposta de Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, un Estatut que havia de representar un punt d'inflexió en la relació entre Catalunya i Espanya, amb un esperit més federal amb segell maragallià, i en realitat va ser-ho, un punt d'inflexió, tot i que no en el sentit que els qui el van impulsar, esperaven.

Aquella proposta de Nou Estatut va ser, finalment, retallada i rebregada i va servir per abonar, Catalunya endins, el procés independentista alhora que per alimentar, Catalunya enllà, l'anticatalanisme. Perdoneu-me la simplificació, ja que tot plegat va ser, i és encara, molt més complex, però les derivades d'aquell Estatut que no va ser, promogut pel PSC de Pasqual Maragall, van passar factura, sobretot, al mateix PSC, escindint-se en mil bocins (com anys més tard, per altres circumstàncies, li va passar a CiU) i patint una llarga i dolorosa travessia del desert.

Vint anys més tard, curiosament, el PSC governa de nou la Generalitat de Catalunya, també el govern d'Espanya, en una Catalunya on l'independentisme s'ha dividit, i en una Espanya on l'anticatalanisme segueix creixent, cada vegada més desacomplexadament. 

Fa vint anys jo vaig tenir moltes esperances, i il·lusions, en la nova proposta d'Estatut de Catalunya, l'eina que hauria de permetre'ns reforçar l'autogovern amb més competències i, naturalment, amb més finançament; vint anys després, seguim reclamant més autogovern amb més competències i, sobretot, amb més finançament, i ho fem, ara, sota l'amenaça, probable, d'un terrible retrocés si la dreta i l'extrema dreta espanyoles arriben a governar Espanya.

Fa vint anys ens pensàvem que estàvem malament (i certament ho estàvem), i per això reclamàvem un nou Estatut; vint anys després la impressió (i la realitat) és que estem pitjor, que el nostre país i la nostra llengua pateixen una alarmant fragilitat, que els que volen veure el nostre país i la nostra llengua anorreats, no només són més, també se senten (i tal vegada són) més forts.

Vint anys més tard, fins i tot l'Estatut retallat i rebregat sembla una quimera...

L’alba del mestre que va prometre el mar

Dissabte a la tarda, finalment, vaig veure "El mestre que va prometre el mar", una pel·lícula inspirada en el llibre de Francesc Escribano "Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar". El film narra la vida del mestre català destinat a Bañuelos de Bureba (Burgos), detingut i executat per una milícia de la Falange Espanyola pocs dies després del cop d'estat franquista del 18 de juliol de 1936.

La pel·lícula parla, sobretot, del silenci; del silenci imposat pel franquisme i dels efectes devastadors que va deixar en les generacions que van viure la Guerra Civil i la postguerra. Un silenci incòmode i atordidor que, d'alguna manera, encara sentim avui. Un silenci que no s'esvairà fins que s'hagin obert totes les fosses i s'hagi recuperat, i dignificat, la vida de tantes persones executades que encara romanen desaparegudes, com el mateix Antoni Benaiges i Nogués.

Quan vaig veure l'escena de la seva execució, em va venir al cap la cançó "Al alba" de Luis Eduardo Aute, que havia escoltat a la ràdio al matí, una cançó que, tot i no néixer amb aquesta intenció, va quedar per sempre vinculada als darrers afusellaments del franquisme, el 27 de setembre de 1975, dissabte va fer, justament, cinquanta anys.

És trist recordar aquests fets i esfereïdor comprovar que, d'alguna manera, el germen que va fer créixer el franquisme encara perviu. Davant les imatges de la milícia falangista de la pel·lícula, resulta inevitable establir paral·lelismes i no veure-hi alguns grups d'extrema dreta d'avui dia.

En la política actual encara ressonen ecos d'aquella guerra i d'aquella llarga postguerra; malgrat els esforços de les lleis de memòria històrica, avui encara persisteixen massa silencis.

Així comença... "Dones migpartides"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Dones migpartides" (Pòrtic, 2025) de Ramon Solsona, Premi Carles Rahola d'Assaig d'enguany, que contribueix a trencar el silenci a què van estar sotmeses tantes dones narradores per culpa de la dictadura franquista, que les va anorrear i silenciar.

Ramon Solsona rescata de l'oblit la veu d'escriptores catalanes que van viure la República, la guerra i la postguerra, i que van veure com la seva trajectòria quedava tallada per la repressió i el silenci.

"Dones migpartides" és un llibre que comença així:

Fins als vint anys, Albina Francitorra (1912-2013) va publicar articles i contes a la premsa. Quan el 1932 es va casar amb l'advocat i escriptor Tomàs Roig, ell va deixar les coses clares: «En aquesta casa, amb un que escrigui n'hi ha prou». Un, no una. Així, mentre ella es dedicava a tenir set fills -entre els quals l'escriptora Montserrat Roig-, el marit no va parar d'escriure contes, novel·les, poesies, assajos, biografies i obres de teatre. Això no és anècdota, sinó que té un valor de categoria.

La invisibilització de la literatura escrita per dones començava amb aquest repartiment desigual de papers, continuava amb les dificultats per accedir al món editorial i donar-se a conèixer, xocava amb un cànon fet de barbes i bigotis i culminava amb un oblit quasi instantani. Avui, quan les dones no han de demanar permís a ningú per escriure, es fa sentir el batec de les escriptores que van quedar sepultades per capes de desmemòria. En aquest llibre n'hi bateguen unes quantes.

Ràdio Sarrià: nova temporada!

A Ràdio Sarrià no ens hem recuperat dels nervis, l'adrenalina i l'eufòria del pregó de la Festa Major de Sarrià de Ter, que com és tradició des de l'any passat, tornem a sortir al carrer per a fer la presentació oficial de la nova temporada radiofònica!

I si l'any passat vam anar al Pla de l'Horta, el barri on va néixer la nostra estimada ràdio, enguany anirem al barri de La Rasa, seguint així amb la itinerància d'aquest programa especial que ens serveix per a presentar la nova temporada.

Aquesta temporada, que en la seva majoria de programació és de continuïtat, tindrà tres nous programes radiofònics i ja seran més d'una vintena, els programes i espais, de durada i periodicitat diversa, que es poden escoltar a l'antena de Ràdio Sarrià.

És a dir, la programació de Ràdio Sarrià no només es consolida, sinó que creix, i aquesta circumstància és un bon símptoma de la vitalitat d'aquesta petita gran ràdio, feta amb mitjans modestos i sobretot amb molta passió.

En emissores com Ràdio Sarrià la passió és essencial, és la base i la clau de l'èxit, ja que els programes es produeixen gràcies al voluntariat de les persones col·laboradores, que hi posen generosament el cos, la veu i l'ànima. Passió per la ràdio i, alhora, compromís amb el poble, la participació i la informació local.

D'altra manera no seria que més de trenta persones voluntàries produïssin més de vint programes que podeu escoltar a Ràdio Sarrià, un projecte que està esdevenint, sens dubte, un petit miracle!

Les llegendes del Pont

Tot va començar, per iniciativa d'unes quantes famílies del barri, proposant de fer una gegantona recuperant una de les llegendes del barri: la Majordoma de la plaça de l'Om. Amb ella també es van crear unes divertides i entremaliades gallines, ampliant així la imatgeria festiva de Girona. És així com va néixer, a l'aixopluc de l'AV Pont Major, la Colla de la Gegantona del Pont.

Amb la creació de la colla, de la Majordoma i de les gallines, la llegenda de la Majordoma de la plaça de l'Om es va actualitzar i es va començar a representar, creant alhora uns titelles, i s'hi va sumar una altra llegenda vinculada al Pont Major, la d'en Cinto i la Maria, creada fa més de 20 anys per la colla dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter; la geganta, la Maria, és filla del Pont Major.

I més recentment també s'ha recuperat, i escenificat, una altra llegenda vinculada al Pont Major, la del Bou d'Or. Aquesta història, plena de misteri i d'imaginació popular, completa un univers que barreja memòria oral, humor i un punt de màgia. Són relats que també expliquen d'on venim i com el barri es mira a sí a si mateix, s'explica a través de la cultura popular.

Ara, finalment, aquestes tres llegendes es volen recollir en un llibre editat per la Colla de la Gegantona del Pont Major, amb la voluntat de finançar-lo a través d'una campanya de micromecenatge. El projecte, més que un simple recull de contes, és una manera de reforçar la identitat del barri i de convidar tothom a viure les seves històries en directe.

En temps de globalització i presses, iniciatives com aquesta són un petit acte de resistència cultural. Preservar i difondre les llegendes locals és una manera de reconèixer el valor del patrimoni immaterial i transmetre'l a les noves generacions, reforçant que la cultura popular no és una peça de museu, sinó una manifestació viva que es renova i es projecta cap al futur. Amb el llibre i la força de la comunitat, aquestes llegendes podran seguir bategant al barri, i molt més enllà.

Us animo a fer-hi una contribució, a fer que aquest projecte es faci realitat.