El carbó, per a Donald Trump

Abans d'ahir a la nit vaig assistir, excepcionalment i de forma un xic improvisada, a la cavalcada dels Reis de l'Orient a Figueres; una de les comparses era, com en totes les cavalcades d'arreu del país, la del carbó, i no era poc el que carretejaven en braços els patges i patgesses, i el que es deduïa que hi havia en el carruatge que els acompanyava.

Els patges i patgesses feien veure que el donaven al nombrós públic congregat al llarg del recorregut, i és que, sincerament, qui més qui menys també ens en mereixem una mica, de carbó, que portar-se bé al llarg de tot l'any és prou difícil, per no una missió impossible...

És clar que si algú es mereix una bona carretada de carbó, aquest principi d'any, és el president estatunidenc Donald Trump, amb la seva ingerència política (invasió...) a Veneçuela i detenció del seu president, Nicolás Maduro, saltant-se la legalitat internacional amb total impunitat, i una gran dosi de cara dura.

No negaré que Nicolás Maduro no sigui mereixedor, també, d'una bona carretada de carbó, però Donald Trump està fent mèrits per rebre'n tant com petroli de Veneçuela. Amb la mateixa barra que mesos enrere va signar els aranzels a tort i a dret, ha intervingut políticament Veneçuela enviant no només un missatge a Llatinoamèrica, sinó al món sencer: aquí ara mano jo.

Mana ell, governant el seu país trepitjant, si cal, la legislació pròpia, i intervenint a escala mundial trepitjant, si cal, la legislació internacional. En fa prou amb les seves ordres i un retolador gruixut per imposar la seva llei, i amb la seva fatxenderia deu esperar a veure si algú gosa escopir-li a la cara, discutir-li, més enllà de declaracions i comunicats, les seves decisions i accions.

I el més curiós del cas, és que res del que fa ens sorprèn, ja que tot el que fa és el que d'una manera o altra havia anunciat que faria. Amb el president Trump, en aquest segon mandat, el que es veu és el que hi ha, sense subterfugis, sense dissimular.

El problema no és que els Estats Units estiguin governats per un tirà, sinó que aquest tirà el que vol, sobretot, és governar el món...

La comunicació és clau

Ens pot sorprendre o indignar més o menys, però difícilment podrem estar en desacord amb el que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va dir a l'aleshores president de la Comunitat Valenciana, el dimitit Carlos Mazón, en plena crisi de la Dana de València: "Lleva la iniciativa en la comunicación, es la clave".

D'acord, Feijóo s'hauria pogut preocupar per les víctimes i per la terrible situació que es vivia en aquelles hores, i des de feia hores, però en aquells missatges de WhatsApp es va mostrar especialment preocupat per la construcció i la gestió del relat, no sé si conscient que aquesta era una batalla que ja s'estava perdent.

Més enllà de les derivades polítiques d’aquests missatges i de les suposades mentides que han evidenciat, ja que no semblava estar informat puntualment del que passava, la preocupació de Feijóo, vist el desenvolupament posterior dels esdeveniments i la gestió, també comunicativa, de Mazón, estava del tot justificada. Carlos Mazón no només no va saber gestionar la crisi, sinó que tampoc va saber gestionar la comunicació de la crisi i, tal com apuntava Feijóo en el seu missatge, aquesta era la clau.

El problema de Feijóo, i del mateix Mazón, és que quan el president valencià va rebre el missatge sobre la necessitat de dur la iniciativa comunicativa, aquesta ja estava perduda. Ho estava després de tanta sobretaula al restaurant El Ventorro, sobretot perquè li mancaven informació i context, dos elements clau en qualsevol procés comunicatiu. Hi ha una frase que ho resumeix prou bé: "es pot informar sense comunicar, però no es pot comunicar sense informació".

Mazón, els dies posteriors a la crisi, va informar, però no va comunicar, especialment en la dimensió de connexió que té la comunicació; Mazón no es va fer entendre ni va connectar amb la majoria de la societat valenciana. I, per desgràcia seva, i també de Feijóo, la clau de la comunicació i del relat es va perdre al reservat d'El Ventorro, fent estèril un missatge que potser ja naixia, aleshores, a la desesperada.

Benvingut (al) 2026

Comencem l’any, si fa o no fa com sempre, amb el desig compartit de felicitat. Potser és un tòpic, això de desitjar-nos un bon any, però sempre és millor estrenar-lo amb l’esperança que ens transmet l’expressió “bon any nou” que no pas amb una, per exemple, de l’estil “tindràs un (altre) any de merda!”.

Precisament perquè sabem que al llarg de l’any tindrem dies de merda, perquè sabem que hi haurà decepcions, contratemps, tristeses i alguna angúnia, ens desitgem bons auguris. L’esperança és que, malgrat tot, puguem vèncer les dificultats que inevitablement, tard o d’hora, es faran presents i ens trasbalsaran, i que puguem continuar vivint trobant i donant a la nostra vida.

Amb esperança és com donem la benvinguda l'any 2026, sabent que, com diu la cançó d’Els Esquirols, “cada dia surt el sol i tot recomença, i la fosca de la nit amb força hem de vèncer…”. “Tots volem un món millor”, continua la cançó, i malgrat que cada dia sembla que el repte sigui més difícil, segurament el veritable repte és fer una mica millor el nostre petit món.

El meu petit món, he de reconèixer-ho, aquest final d’any ha millorat. No és que fos dolent, ans al contrari, però l’arribada del meu primer net ho ha capgirat tot. De sobte, el futur ja no és només una preocupació que, en el meu cas, es projectava en la vida i la supervivència de les meves filles; ara aquesta preocupació s’estén més enllà i es projecta en la vida i el futur del meu primer net.

Així que avui no només li dono la benvinguda al nou any, el 2026, sobretot li dono la benvinguda el 2026 al petitó de la família, que tot just fa quatre dies que és entre nosaltres i ja ens ha alegrat l'any i la vida!

Benvingut 2026, benvingut, petitó, a aquest 2026 que et veurà créixer!

L'any que deixo enrere...

Avui acomiadem l'any 2025, un any que, com els darrers, ha estat marcat per les conseqüències de les guerres, del canvi climàtic i per l'auge de l’extrema dreta, que sobretot alimenta la intolerància i la xenofòbia. Amb aquest panorama, no sé si podem ser gaire optimistes, no només en el balanç d'aquest any que en qüestió d’hores serà història, sinó també en l'expectativa del que encetarem tot seguit.

Sigui com sigui, l'inexorable pas del temps ens fa arrencar fulles del calendari i demà, més que arrencar-ne la darrera, el despenjarem sencer per estrenar el de 2026, amb 365 dies, 52 setmanes i 12 mesos al davant, per intentar viure'ls, si és possible, amb més alegries que penes.

Més enllà dels balanços que els diferents mitjans de comunicació fan de l'any, avui també és dia, si no ho hem fet abans, de fer balanç del nostre any particular. En l'àmbit més personal, l'any que deixo enrere ha estat definit, sobretot, per dos fets que condicionen no només el meu present, sinó també el meu futur.

El primer fet, de caràcter laboral, ha estat el canvi de feina. Després de 18 anys treballant com a coordinador del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació “la Caixa”, a mitjans d’any vaig acceptar la proposta de la meva entitat d'assumir la responsabilitat de ser el cap d'àrea de comunicació i relacions institucionals. Vaig assumir el repte amb una barreja d'il·lusió i vertigen, i amb el convenciment que, més enllà del que jo pugui aportar i aporto, encara estic en fase d’adaptació i d'aprenentatge.

El segon fet, de caràcter personal, ha estat l'embaràs de la meva filla gran i el naixement, abans d'ahir, del meu primer net, un fet que hem viscut amb molta emoció, i també amb nervis, i que fa que l'arribada d’una nova vida ens faci veure la nostra família amb una nova dimensió, que en el meu cas particular es concreta amb la descoberta d'un nou jo: la condició d'avi.

L'any que deixo enrere ha tingut moltes altres qüestions, naturalment, i algunes les he deixat escrites en aquest bloc; però aquests dos fets l'han marcat especialment. Ambdós tindran continuïtat l’any vinent i confio que per molts anys més.

L'any que deixo enrere, en certa manera, m'ha transformat: m'ha fet créixer professionalment i personalment, plantejant nous i apassionants reptes, i descobrint noves facetes de mi mateix.

Del pregó a les ones: Ràdio Sarrià, de nou en marxa

Aquesta nova temporada ha començat, per nosaltres, de manera molt especial i totalment inèdita, tenint l’oportunitat d’obrir la Festa Major de Sarrià de Ter amb el pregó. Fer el pregó ha estat, per a l’Associació Cultural Ona Sarrià, tot un honor, una oportunitat i, sobretot, una gran responsabilitat. Que l’Ajuntament ens confiés aquesta tasca és un reconeixement a la feina que, des de fa més de quaranta anys, han dut a terme tantes i tantes persones, de les que en recollim l’herència, que han mantingut viva Ràdio Sarrià amb passió, constància i compromís.

Des del balcó de l’Ajuntament, aquell vespre vam fer el que més ens agrada: fer ràdio. I vam voler compartir amb totes i tots vosaltres, veïns i veïnes de Sarrià de Ter, l’essència del nostre projecte: ser la vostra veu. Aquell pregó no només donava el tret de sortida a la Festa Major, també simbolitzava l’inici d’una nova temporada radiofònica, que vam presentar oficialment el dissabte 27 de setembre, en un programa especial fet des del Local Social de La Rasa.

Aquesta nova temporada Ràdio Sarrià consolidem la programació i l’ampliem amb quatre nous programes, que s’afegeixen a l’extensa programació de la nostra graella, amb una oferta diversa i variada que és possible, sobretot, gràcies a la col·laboració desinteressada de les persones voluntàries que es poden davant i darrere del micròfon. A la nostra ràdio, amb una trentena d’espais radiofònics, hi conviuen l’entreteniment i la cultura, la informació local i la participació ciutadana, l’esport i la llengua, la salut i l’humor, tot confeccionat a través de les veus conegudes d’aquestes darreres temporades i de les noves que afegim i recuperem enguany; totes aquestes veus comparteixen una mateixa vocació: fer una ràdio propera, plural i oberta, una ràdio feta des del poble i per al poble.

Per a Ona Sarrià, Ràdio Sarrià és, abans que res, un servei públic de proximitat, un espai d’expressió i de convivència que vol informar, entretenir i acompanyar-vos amb rigor i compromís. En un moment en què la informació circula per infinitat de canals i xarxes digitals, la ràdio local continua essent imprescindible, perquè cap altra emissora pot explicar Sarrià de Ter amb el mateix coneixement i la mateixa proximitat que Ràdio Sarrià, i perquè des de Ràdio Sarrià recollim la veu qui no surt als grans mitjans, la vostra veu.

Ràdio Sarrià és possible gràcies a les persones que hi posen temps, talent, passió i entusiasme. Sense elles, no hi hauria micròfons oberts ni antena en marxa. Sense elles i, naturalment, sense l’imprescindible suport de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, i el seu compromís per a la recuperació de la ràdio municipal.

Dalt del balcó de l’Ajuntament de Sarrià de Ter ho vam dir, també el dia de la presentació de la nova temporada, i no ens cansarem de dir-ho: volem fer arribar el nostre agraïment més sincer a totes les persones que ens escolteu, que en algun moment connecteu amb Ràdio Sarrià. Sou vosaltres, els i les oients, qui doneu sentit a la ràdio i mentre ens seguiu escoltant sentirem que paga la pena seguir tirant endavant aquest extraordinari projecte.

Amb la voluntat de continuar fent una ràdio pública, participativa i de qualitat, Ona Sarrià reafirmem el nostre compromís amb Ràdio Sarrià, perquè fer ràdio és fer poble, i nosaltres seguirem treballant, dia a dia, per mantenir viva aquesta veu col·lectiva que ens identifica i ens uneix.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.

Així comença... "Setze fetges"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Setze fetges" (Edicions 62, 1971), del dibuixant Jaume Perich, que té poca lletra i molt de contingut! El llibre recull una sèrie d'il·lustracions iròniques i satíriques de l'autor, fent de l'humor gràfic crítica política i social, com mostra la il·lustració de la portada, amb les persones esdevingudes llufes...

El llibre, deia, té poca lletra, i bona part de la que hi ha, a banda de la lletra que acompanya alguna de les il·lustracions, és del pròleg amb què comença el llibre, del puny (i lletra) de Manuel Vázquez Montalbán...

"Setze fetges" és un llibre que comença així:

"La perichsophie dans le boudoir" 

Com Mortadelo | Filemón, Perich coneix la ciència i l'art de la Metamorfosi: Perich Match, Perich Copio, Perich Vinyeta, Perikides. De tots els seus travestis, aquell que més em fascina és el de Perikides, pensador grec del segle V d. C. (després de la Contrareforma), formulador del Principi de Perikides: "Tot empresari submergit en un conflicte col·lectiu, experimenta una pèrdua de pes equivalent al nombre d'obrers que desallotja."  El personatge Perikides, professor de metafísica exiliat de la Grècia dels coronels, viatja per la realitat amb la cicuta amagada en un rellotge vell de butxaca i totes les seves creacions tenen la força testimonial de qui es despedeix del públic, dibuix a dibuix, paraula rere paraula. Perikides irrita però no alegra, i un dia serà esborrat dels cens terrestres per no haver ajustat les seves dites i les seves obres als fins per als quals va ser inscrit en el Llibre de la Vida. Els humoristes acostumen a néixer per a exercir de coartades morals de tot allò que critiquen. Bé és veritat que anomenen fatxenda al fatxenda i assassí a l'assassí, però la distància del llenguatge dona al fatxenda i a l'assassí temps de riure's de si mateixos, de sentir-se justificats per la seva ductilitat moral i poder tornar a exercir de fatxenda i d'assassí. Perikides ha revolucionat el sentit de l'humorisme i l'ha orientat més cap al camp de la provocació que cap al del divertiment. Com a dibuixant té models evidents (des de Siné fins a Chumy Chúmez); en canvi, com a escriptor d'humor, Perikides és un i intransferible; un i ternari: un, gran i lliure.

M’agrada el Nadal!

Dies enrere, el periodista Jordi Grau Ramió ens preguntava, als qui aquell dia participàvem en la tertúlia de Girona FM que ell condueix, si ens agradaven els llums de Nadal. La meva resposta va ser clara i contundent: no només m'agraden els llums de Nadal, m’agrada el Nadal.

M'agrada el Nadal tot i ser agnòstic, perquè aquestes festes es poden viure de moltes maneres, no només des de la fe i l'espiritualitat, que també. M'agrada el Nadal per algunes de les seves tradicions, com la del Tió o el pessebre; per les trobades familiars, siguin més o menys nombroses; per la seva gastronomia, tant l'autòctona com la importada; per la decoració i els llums de Nadal, que també tenim, modestament, a casa; i pel gest i la il·lusió de regalar i, naturalment, de rebre regals. M'agrada el Nadal fins i tot amb tots els seus defectes, que no són pocs.

De Nadal, en general, en tinc molt bons records, tot i que a casa també hi ha hagut algun Nadal emocionalment intens i trist.

Les festes de Nadal d'enguany es presenten especialment il·lusionants i les viurem, més enllà dels llocs i cases habituals, en noves latituds amb el desig i l'esperança de veure créixer la família.

M'agrada el Nadal i és per això que, arribats a aquest punt, només puc dir-vos i desitjar-vos… 

Bones Festes!

El barri de Pont Major tenim un pla!

Fa només uns dies es va fer pública la resolució de la primera convocatòria del Pla de Barris i, finalment (i feliçment!), s'ha confirmat que el projecte de la ciutat de Girona centrat en el barri de Pont Major ha estat aprovat. No sé si al Pont Major avui li tocarà la loteria, però el que sí que sé és que ens ha tocat un altre tipus de premi gros, un premi que no ha estat fruit de l'atzar sinó del treball i esforç, i naturalment del compromís de molts: prop de 25 milions d’euros d'inversió per als pròxims cinc anys que han de permetre transformar el barri molt més enllà d’una simple rentada de cara.

D'entrada voldria reconèixer la feina que s'ha fet perquè avui puguem parlar d'aquesta gran notícia, començant per la feina de l'Ajuntament de Girona, que ha impulsat amb determinació el procés i ha hagut d'integrar les aportacions tècniques i comunitàries per configurar una proposta sòlida guanyadora; també voldria reconèixer el treball del Pla Comunitari Construïm Ponts, que ha servit de base i d'embrió per fer créixer el projecte i per treballar-lo a peu de barri; i finalment, també em sembla de justícia reconèixer la implicació i les aportacions de l'AV Pont Major, participant en reunions i trobades, amb un esperit crític i constructiu, aportant, juntament amb altres entitats, col·lectius i serveis la mirada del barri.

El barri de Pont Major tenim un pla, un gran pla! El Pla de Barris no parla només d’obra pública o d’ordenació urbana, també parla de sostenibilitat, de persones, de cohesió i de vida comunitària. El Pla de Barris de Pont Major contempla la millora urbanística, la dotació de nous equipaments, la promoció de l’eficiència energètica, la preservació i potenciació del patrimoni natural del Pont Major, i l'impuls del treball sociocomunitari esdevenint, sens dubte, una oportunitat per fer un barri més amable, accessible i cohesionat, pensat, sobretot, per al dia a dia de les persones que hi vivim.

Aquest anunci, és evident, no és un punt final sinó un punt de partida; ara comença una nova etapa, tant exigent com il·lusionant alhora. Ens espera una feinada ingent en el desenvolupament i l’execució del Pla de Barris de Pont Major, planificant les actuacions, coordinant esforços, prioritzant necessitats i garantint que el veïnat continuï tenint veu en tot el procés. El repte és gran, però també ho és l’oportunitat de fer les coses bé i amb visió de futur. I podem equivocar-nos, certament, però estic convençut que tindrem més encerts, i que per poc bé que ho fem totes i tots, la transformació del barri s'hauria de fer evident.

Aquest Pla és un pas endavant molt rellevant pel barri, pel que suposa d'inversió, de projectes i de reptes, i sobretot és una invitació a continuar treballant plegats, institucions, entitats i veïnat, per fer del Pont Major un barri més cohesionat, amb més qualitat de vida i més oportunitats. 

Potser no ens tocarà la loteria, però avui podem dir amb orgull que el Pont Major té un pla, i que un nou futur ja ha començat pel nostre estimat barri.

És per això que des de l'AV Pont Major, i des del barri en general, enguany podem dir "Bones Festes i... feliç Pla de Barris 2026!"

Així comença... "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" (Diputació de Girona, 1988), de Joaquim Gironella i Garañana, que a les portes de les festes de Nadal pren un valor especial, en aquest món cada vegada més globalitzat en el que vivim, on les celebracions tendeixen a uniformar-se; llibres com aquest ens ajuden a recuperar, valorar i, m'agradaria, preservar les tradicions pròpies, la memòria col·lectiva i una manera singular d’entendre les festes, arrelada al nostre territori i a la nostra història.

"Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" és un llibre que, en la introducció del mateix autor, comença així:

EL PRESENT TREBALL és fruit de la gran afecció que de sempre hem tingut per les nostres tradicions, llegendes i costums, molts dels quals avui són gairebé extingits o almenys molt oblidats, però que antigament havien estat la sal i el pebre de la comarca de l'Alt Empordà, amb la qual ens sentim tan vinculats per haver-hi vist la llum primera.

La tradició és tot allò que el poble sap de memòria, sigui de l'ordre que sigui, mentre no reconegui un origen o una procedència erudita.

El costum, pròpiament dit, és allò que de manera intuïtiva hom pot fer cada dia i en un moment determinat de l'any. No és, per tant, un fet aïllat i deslligat completament del que l'envolta i forma part del mateix costum, sense ésser precisament una pràctica.

El nostre modest propòsit és el de procurar salvar de l'oblit els costums i tradicions de l'avior, tan abundants a la nostra comarca de l'Alt Empordà i molts d'ells interessants, si bé desconeguts gairebé per la majoria, especialment per la joventut. Per això hem decidit recopilar moltes d'aquestes tradicions i costums, unes vegades valent-nos de ploma aliena i, d'altres, gràcies a les nostres pròpies recerques.

Aquí va, doncs, la justificació d'aquest treball, esperant que els qui tinguin a bé llegir-lo siguin almenys indulgents i comprenguin el nostre interès a portar-lo a terme.

Fre al cotxe elèctric?

D'aquí a poc més d'un any, a casa haurem de prendre una decisió important: què fem amb el cotxe que tenim actualment? El consens familiar, si més no, és clar en una cosa: el canviarem. També coincidim que el nou vehicle hauria de ser una mica més gran i amb més capacitat de maleter. On no ens posem gens d'acord és en la qüestió clau: ha de ser de combustió, híbrid o elèctric?

Ara mateix, pràcticament l'únic defensor del cotxe 100% elèctric soc jo. I no ho tinc fàcil. Arguments com la manca de punts de càrrega, les limitacions reals de l’autonomia, sobretot quan es fan trajectes llargs (a Madrid, per exemple...), o els vídeos virals de bateries que exploten o s’incendien em fan trontollar un argumentari que, sobre el paper, semblava sòlid i convincent.

Per si no n’hi hagués prou, darrerament ha aparegut un nou element que complica encara més el debat. Europa sembla disposada a fer marxa enrere i permetre la venda de vehicles de combustió més enllà del 2035, fruit, sobretot, de la pressió del sector de l'automòbil. Una decisió que, si s'acaba confirmant, suposa un impuls clar per als vehicles de combustió i els híbrids, i un fre evident als cotxes elèctrics, que fins ara semblaven destinats a imposar-se, si més no imperatiu legal més que no pas per convicció col·lectiva, a partir d'aquella data.

Aquesta pilotada endavant envia, penso jo, un missatge ambigu en relació amb la reducció de les emissions, vinculada a l'electrificació del parc automobilístic: si ni tan sols Europa té clar cap on va, com se suposa que els consumidors hem de fer una aposta ferma i tranquil·la per una tecnologia que encara genera tants dubtes? La sensació és que el relat de la transició energètica en l'àmbit de la mobilitat grinyola, o si més no té moltes resistències (potser tantes com dubtes), i que el fre no el posa només el mercat i la indústria, sinó també la política, que segurament tampoc està fent com caldria els seus deures.

Encara queda temps per prendre la decisió definitiva, però avui, ara mateix, la impressió és que, molt probablement, ens quedarem a mig camí. Ni combustió pura ni elèctric del tot: avui la decisió de més consens seria un vehicle híbrid. Una mena de solució intermèdia que, al capdavall, no deixa de ser un vehicle de combustió vestit amb pell d’elèctric. Una decisió sobretot pragmàtica, potser, però també el reflex d'un futur que semblava que havia de ser clar i que la realitat el fa, de moment, inabastable.