Repensem Girona, regenerem el Pont Major

Les ciutats són ecosistemes vius, espais on conviuen persones, activitats, natura i infraestructures que es relacionen constantment i es transformen amb el temps. Les ciutats no són simples escenaris de la nostra vida, com en la pel·lícula "El show de Truman", on simplement passen coses aparentment inconnexes i aleatòries, fruit del lliure albir, sinó que són organismes complexos que canvien, evolucionen i es transformen constantment. 

Prenc consciència de tot això, sobretot, quan miro fotografies antigues, per exemple de Girona, i m'adono de com s'ha anat transformant la ciutat, els carrers, els edificis, els negocis, els cursos dels rius o les zones verdes, en definitiva, el paisatge urbà; un paisatge urbà que, inevitablement, també inclou les persones... Aquesta transformació, amb espais que evolucionen, d'altres que desapareixen i d'altres que apareixen de bell nou, és un moviment continu, a vegades lent i d'altres més accelerat, propi de qualsevol ecosistema en evolució.

Interpretar la ciutat com un ecosistema ens ajuda, segurament, a entendre les interdependències que s'hi produeixen i que, en definitiva, la sostenen. Un ecosistema en què els barris actuen com a hàbitats amb dinàmiques pròpies, les entitats i organitzacions (socials, culturals, esportives, educatives, veïnals...) són espècies clau que generen cohesió, les polítiques públiques funcionen com a mecanismes de regulació i les persones són la biodiversitat que dona vida a tot el conjunt. Quan prenem consciència d’aquesta xarxa, d'aquesta interdependència entre tots els elements que formen part d'aquest ecosistema, podem interpretar-la i intervenir-hi, a priori, de manera més responsable i transformadora.

Aquesta és la voluntat, entenc, de les 2es les jornades Repensem Girona, que es faran aquesta setmana, en les que ens conviden a observar la ciutat amb una visió sistèmica, identificant necessitats, desequilibris i potencialitats, tot reconeixent que els canvis urbans són fruit (o haurien de ser-ho) de decisions i projectes compartits. La Girona d'avui no és més que la suma de moltes "Girona" pensada i repensada al llarg del temps, pensada i repensada al llarg de tants anys com anys té la ciutat.

Una part de la jornada es farà al barri de Pont Major, amb una passejada pel barri i un debat sobre la regeneració dels barris, una tria del tot conscient i intencionada, no en va és el barri que l'Ajuntament de Girona ha triat per a plantejar un projecte que s'ha presentat a la convocatòria del Pla de Barris, una oportunitat que, a banda d'històrica, pot representar un impuls per a la seva transformació en clau urbanística, de sostenibilitat i de cohesió sociocomunitària.

Entenent el barri com una peça essencial de l'ecosistema de la ciutat, tota acció que permeti activar un procés de regeneració al Pont Major anirà més enllà del mateix barri, contribuint també a la millora de l'ecosistema de què forma part, és a dir de la ciutat de Girona. 

Així comença... "Abolició"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Abolició. Polítiques, pràctiques, promeses" (Tigre de Paper i ICIP, 2025), d'Angela Y. Davis, amb traducció de Lola Fígols Fornell, que ha estat el primer dels tres llibres del Club de Lectura de Pau i Drets Humans d'aquest curs, un llibre tant interessant (i necessari) com dens. Reconec que és un llibre que m'ha costat llegir, no és d'aquells que t'empasses d'una glopada!

El llibre és un recull ordenat de diferents articles de l'autora en els que defensa que les presons no són una solució justa ni efectiva, sinó una herència de l’esclavitud i una arma de control social. Davis proposa entendre l'abolició no com, necessàriament, una acció immediata, sinó com un projecte col·lectiu de transformació d'un futur que faci les presons innecessàries, entenent que la seguretat no s'assoleix amb més càstig, sinó amb educació, salut, habitatge i comunitat.

"Abolició. Polítiques, pràctiques, promeses" és un llibre que comença així:

PRÒLEG

Aquests escrits al voltant de la presó, el complex industrial penitenciari i l'abolició de tots dos constitueixen un esforç col·lectiu i, tenint en compte la seva relació amb les pràctiques en desenvolupament del moviment, també provisional per comprendre uns processos responsables de certes formes contínues i sistemàtiques de destrucció en la nostra societat. Tot i haver demostrat una vegada i una altra la seva incapacitat a l'hora d'actuar com a garant de la seguretat pública i com a lloc de rehabilitació de les persones empresonades, la institució de la presó sempre ha promogut la pròpia continuïtat.

Per bé que aquests assaigs van ser escrits en un moment històric molt diferent de l'actual, espero que les idees que hi expresso puguin tenir algun valor contemporani. Més concretament, espero que aquests escrits ajudin els participants i acadèmics-activistes del moviment a apreciar el fet que, tot i que no hi ha una correlació directa entre els canvis que intentem generar a través de les pràctiques dels moviments radicals i les seves conseqüències en la realitat, aquestes conseqüències tenen el potencial de marcar una gran diferència i de revelar canvis que, d'altra manera, potser no hauríem sabut mai que necessitàvem. Tots els assaigs d'aquesta col·lecció reflecteixen unes idees i pràctiques col·laboratives, i, encara que sigui jo qui figura com a autora de la majoria d'aquests escrits, no pretenc de cap manera atribuir-me la responsabilitat exclusiva de les idees que exploren.

Avui, els torno a examinar per comprendre els avenços (i retrocessos) històrics, intel·lectuals i pràctics que van possibilitar. És amb aquest objectiu que els poso a disposició d'un públic més ampli.

De qui és la veritat?

Segurament, de veritat, tu tens la teva i jo la meva; veritats construïdes, les nostres i les de tothom, a partir de les creences, experiències i percepcions de cadascú de nosaltres. És clar que també existeix una veritat que segurament no és ni teva ni meva, sinó que és col·lectiva, fonamentada a partir del coneixement científic i de dades indiscutibles, i precisament aquesta veritat és cada vegada més qüestionada, obrint la porta a falsedats, mentides i lectures esbiaixades de la realitat que passen com a noves veritats absolutes. No és un fenomen, nou, ja fa anys que vivim en l'era de la postveritat, temps on les emocions i les percepcions (també les intencions) pesen més que els fets, i on la sospita ha substituït, sovint, la confiança. El fenomen nou és que aquest qüestionament de la veritat té cada vegada més adeptes...

Aquests darrers dies aquest fenomen se'ns ha fet, de nou, evident, a través de l'enquesta sobre postveritat i teories conspiratives 2025, publicada pel Centre d'Estudis d'Opinió, que retrata aquest clima creixent de desconfiança. L'estudi mostra que bona part de la població catalana creu que els governs amaguen informació, que els científics manipulen dades o que un petit grup d'elits pren les decisions globals. Aquesta percepció de manipulació institucional alimenta el terreny fèrtil de les conspiracions, un terreny on la lògica cedeix davant la percepció interessada de la realitat (la batalla dels relats) i la desinformació, farcida de notícies falses, es disfressa de pensament crític.

Un dels exemples més clars, que entre d'altres recull l'estudi del CEO, és la coneguda teoria del "gran reemplaçament", segons la qual s'assegura que els països europeus afavoreixen la immigració, especialment d'origen musulmà, per substituir la població europea autòctona. Segons el CEO, un 62% dels catalans considera aquesta afirmació falsa, però un 15% li dona algun grau de credibilitat, i un 16% no sap què pensar. 

En altres paraules: tres de cada deu persones no descarten del tot que algunes institucions promouen aquest reemplaçament, facilitant la immigració a partir de polítiques d'acollida. S'entén que, entre altres interessos i motius, rere aquest pensament hi ha la voluntat, especialment de l'extrema dreta, de la transmissió del temor (quan no el perill) per la pèrdua d'identitat i del canvi social i cultural, encenent el malestar per la vinguda de persones immigrades i proposant, alhora solucions senzilles (que se'n tornin a casa seva) a realitats complexes (si venen és, entre altres coses, per a treballar en les feines que "els autòctons" no volem fer).

Sigui com sigui, la realitat és que avui dia aquest relat alternatiu, per extravagant i esperpèntic que sigui o sembli, troba espai per arrelar i per créixer. Al capdavall, la postveritat també s'alimenta de la desconfiança i de la por, i de la sensació que cadascú té la seva veritat i té la necessitat que s'imposi.

Bigoti de novembre

Si féssim un cop d'ull a l'àlbum de fotos de la meva família és altament probable que, d'uns anys ençà, durant alguns dies del mes de novembre de cada any en algunes fotos hi aparegui amb bigoti; tot i que no és època de Carnaval, el cert és que quan em veig a les fotos, quan em miro al mirall els dies que convisc amb el bigoti, em sento una mica disfressat, com si portés un bigoti d'aquells postissos, com si aquest jo amb bigoti, no acabés de ser jo.

Potser és per això que, diria que mai, he aguantat cap mes de novembre sencer amb el bigoti, i al cap d'uns dies, dues setmanes a tot estirar, me l'acabo afaitant.

Això de deixar-me (només) el bigoti no és un joc, ni un estirabot, sinó un intent de ser partícip del "Movember", una campanya de sensibilització al voltant del càncer de pròstata. La campanya, dirigida als homes, ens convida, entre altres accions, a deixar-nos bigoti durant el mes de novembre, i això és el que jo faig d'entre totes les opcions (fer un donatiu, organitzar algun esdeveniment, etc.).

Les dades diuen que el de pròstata és el càncer més comú entre els homes, i tot i la seva alta incidència (a Europa 154, casos per cada 100.000 homes/any), sol tenir un bon pronòstic, ja que la majoria de casos diagnosticats en fases inicials són curables o controlables a llarg termini, i per això la majoria dels pacients diagnosticats, quan es moren, no és a causa del càncer de pròstata. Com en tants altres càncers, doncs, la detecció precoç és clau.

Quan em miro al mirall i em veig ridícul, també quan veig com em mira la gent, com si tingués mosques a la cara!, penso en el motiu pel qual em deixo créixer el bigoti durant uns dies de novembre, però arriba un punt que guanya el fet de no reconèixer-me, i considerant que ja he fet, encara que sigui mínimament, un gest, l'elimino de nou de la cara, recuperant de nou el meu rostre.

Així comença... "Les llegendes del Pont"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, finalment, i feliçment, ja és una realitat!

Es tracta de "Les llegendes del Pont", una iniciativa de la Colla de la Gegantona del Pont, una comissió de l’AV Pont Major, que recupera tres llegendes populars del barri de Pont Major de Girona: 

• la llegenda de la Majordoma de la plaça de l’Om
• la llegenda d’en Cinto i la Maria (els gegants de Sarrià de Ter)
• la llegenda del Bou d’Or

Aquestes tres llegendes, reescrites per la mateixa colla, han estat il·lustrades per en Nuxu Perpinyà i adaptades en format de conte. Aquesta publicació vol valorar i donar forma a la memòria col·lectiva del barri, transmetent-la a la mainada i a les famílies del barri, de Girona i d'arreu del món, esdevenint un element més de la cultura popular.

La publicació del llibre ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami, que ha permès recaptar 3.000 € gràcies a les 100 donacions de particulars i algunes entitats, assolint el 100 % del finançament necessari per editar el llibre. La resposta de veïns i veïnes del pont Major, de Girona i d'arreu, així com d'algunes entitats i equipaments ha estat molt positiva, amb aportacions que no només han permès fer realitat l’edició del conte, sinó que també han servit per enfortir els vincles entre la comunitat i donar visibilitat al projecte més enllà del barri.

La publicació de "Les llegendes del Pont" és, alhora, un exercici de memòria i de futur. La recuperació d’aquestes històries locals contribueix a reforçar l’imaginari col·lectiu del barri de Pont Major, ajudant a explicar qui som i d’on venim, preservant-les també per al futur. D'altra banda, que el llibre hagi estat possible gràcies a la contribució de la gent, és una mostra del compromís i la implicació d’un barri que sap mobilitzar-se, com ha demostrat en altres ocasions. 

"Les llegendes del Pont" és un llibre que comença així:

De sempre s'ha dit que, si les parets parlessin, ens explicarien històries que han passat: potser converses, anècdotes... qui sap si algun ensurt.

Imagineu les parets de les cases del carrer del Pont. Segur que guarden molts secrets i aventures de tothom qui hi ha passat al llarg dels segles: traginers, artesans, pagesos, mercaders... i tota una llarga llista d'oficis. També aquells que, per elecció o per desventura, hi han passat buscant una vida millor.

Les parets han vist pluja i sequera, i també coses amagades que encara ningú no ha trobat. Les llegendes que recull aquest llibret surten de les parets d'una de les cases: Cal Borrego.

"Y sólo tú"

No sé si Carlos Mazón li va cantar a cau d’orella "Y solo tú" a la periodista Maribel Vilaplana, al reservat del restaurant El Ventorro, mentre la DANA feia estralls i s’enduia vides a les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel. Amb aquesta cançó l’any 2011 Mazón, com a  integrant del grup Marengo, va intentar representar Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió.

No sé si el món de la música va perdre una gran veu, però sembla evident que el món de la política i el País Valencià no hi van guanyar gaire.

"Y sólo tú, y sólo yo
Sabemos todos los secretos del amor
Y sólo tú, y sólo yo
En nuestro mundo dulce, alegre y soñador"

No sé si de l’amor, però només ell i la periodista, i les parets del restaurant El Ventorro, coneixen els secrets d’aquella fatídica tarda del 29 d’octubre de 2024, els motius pels quals el president va desatendre les seves funcions i responsabilitats, en el seu món dolç, alegre i somiador. Al capdavall, tant és què fes, només importa perquè li va impedir fer allò que s’esperava d’ell, ser allà on havia de ser en aquelles terribles circumstàncies. El que feia té importància perquè ell mateix i la periodista ho han embolcallat de secrets, misteris, mentides i contradiccions.

"Na na na na na nada... es igual si tú no estás
Me siento con mi soledad en un rincón, ouo...
Na na na na nada... es igual si no estás tú"

No sé si ara que ha dimitit com a president, tot i que no ha plegat com a diputat mantenint així la xarxa de seguretat que li confereix la condició d’aforat, trobarà un racó per seure amb la seva soledat. No sé si personal, segurament sí política, ara que el Partit Popular l’ha fet descavalcar de la presidència, acorralat entre l’escridassada del Funeral d’Estat i la declaració de Maribel Vilaplana, atrapat en cada vegada més mentides i convertit en una càrrega massa pesada per a Alberto Núñez Feijóo.

Sí que sé, sí que sabem, que si la seva no dimissió de fa un any i el que ha passat al llarg d’aquest darrer any va enfurismar les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana, la seva dimissió d’ara, sense dissoldre el parlament ni convocar eleccions i mantenint l’acta de diputat, tampoc no ha satisfet el sentiment de justícia i d’assumpció de responsabilitats que esperen, del president absent, les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana.

No sé si acabada la seva carrera política, Carlos Mazón voldrà recuperar la musical...

Per cert, "Y sólo tú" va ser la cançó que l'any 1981 va representar Televisió Espanyola a Eurovisió, interpretada pel cantant  José María Bacchelli...

Tres escriptors i un Casero

Són ben curioses, fins i tot a vegades misterioses, les associacions d'idees que fa el cervell; no sé si el vostre, sí el meu... 

El dijous de la setmana passada, mentre Josep Maria Fonalleras, membre del jurat del 45è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22, argumentava el veredicte del jurat i ens feia una primera aproximació a les obres guanyadores, observava com el trio d'escriptors premiats, situats un xic enrere, l'escoltaven atentament.

No sé ben bé per què, potser pel fet que, de manera excepcional, fossin tres els premiats, em va venir al cap el títol de la pel·lícula "Tres solters i un biberó". Immediatament després, el pensament següent va ser inevitable: "tres escriptors i un Casero".

En fi, no cal aprofundir més en el funcionament del meu cervell ni en les seves associacions d'idees, que ja m'he exposat prou; sí que cal destacar que, per bé que el Premi Casero només se'l va endur un dels tres escriptors, els altres dos no van marxar amb les mans buides, sinó amb el premi de finalistes ex aequo i la pràctica seguretat que, com l'obra guanyadora, les seves també es publicaran.

I si la principal notícia d'aquella vetllada va ser l'obra guanyadora, "Hortoneda", de Roger Vilà Padró, la segona notícia va ser que, per primera vegada en les quaranta-cinc edicions d'aquest premi literari, el jurat havia decidit concedir el premi de finalista a dues obres: "Ingràvids", de Ramon Macià, i "Els jardins de la Nora", de Benet Salellas. La tercera notícia destacable, en clau eminentment gironina, va ser precisament que, oberta la corresponent plica, l'autor d'una de les obres finalistes fos l'advocat gironí Benet Salellas i Vilar, per a sorpresa de totes les persones assistents, inclòs el seu germà i alcalde de Girona, Lluc Salellas, que en sentir el nom es va regirar de cop, tant sorprès com emocionat.

De les 44 obres presentades enguany, el jurat en va destacar l'altíssima qualitat, definint la d'aquesta edició com una de les millors collites, si no la millor, del Premi Casero, i qualificant l'obra guanyadora com possiblement la millor de totes les guanyadores, tot i que Fonalleras ho va matisar amb ironia, recordant que ell mateix havia estat, fa uns quants anys, un dels guardonats.

Tres escriptors i un Casero, un "Casero" que ha premiat les obres dels tres escriptors, i ara només caldrà esperar uns mesos (l'obra guanyadora a finals de gener, les altres és d'esperar que un xic més tard) per poder llegir-les, gaudir-les i comentar-les.

Així comença... "Ístina"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Ístina" (Editorial Empúries, 2025), de David Cirici, que, tot i que no s'esmenti a la portada (en puc entendre els motius), sí a l'interior, va ser l'obra finalista del 44è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22.

El llibre, publicat recentment, es va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 i, tot i la poca presència de públic, o precisament per això, la presentació va tenir un inesperat gir de guió que no només ens va sorprendre als qui érem allà, sinó que sobretot ens va plaure, i molt, conscients del moment excepcional que vivíem, rebent-lo com un regal, i una justa recompensa.

La presentació ja va ser diferent des de l'inici; d'entrada per l'hora, a les vuit del vespre, quan normalment, des de fa uns anys, se solen convocar a les set de la tarda; i també pel lloc: en comptes de l'Espai 22, la presentació es va fer, com se solia fer abans, a la mateixa llibreria. Tot plegat semblava una mena de "retorn al passat", un retorn a les presentacions d'"avantes"...

Un altre element també la va fer, a l'inici, diferent: en Guillem Terribas no hi era i la benvinguda i introducció la va fer en Jordi Gispert, anunciant per a més tard l'arribada d'en Guillem.

A partir d'aquí tot va seguir segons el guió previst: dissecció del llibre, sempre acurada, per part de Josep Maria Fonalleras, i intervenció del mateix autor, David Cirici, parlant, a banda de la novel·la, del procés de confecció de la novel·la.

La novel·la, com va dir el mateix Cirici l'any passat el dia del lliurament del Premi Casero, relata la relació (literària, amorosa, sexual, epistolar...) entre una noia jove i el seu professor, quaranta anys més gran. La novel·la s'inspira, tal com el mateix autor escriu al final del llibre, als agraïments, en la correspondència sobre la literatura de ficció que David Cirici va mantenir amb una seva amiga (i alumna?), Valentina.

Arribat a aquest punt, amb un David Cirici que a poc a poc s'anava despullant explicant aquesta correspondència, en Guillem Terribas ja feia estona que havia arribat i, després de gravar imatges de la presentació per a la posteritat, va parlar i comentar el llibre fins a fer la pregunta que, a les acaballes de la presentació, la va capgirar: "I la Valentina, què en pensa de tot plegat?"

Aleshores, en David Cirici, veient que, literalment, estàvem en família, va dir, dirigint-se a una persona que jo no havia vist i que seia rere meu: "que ho expliqui ella mateixa!"

La cara de sorpresa va ser general i la noia, la Valentina, es va situar al davant del públic i va fer una intervenció magnífica sobre la distància entre ella i el personatge de la novel·la, explicant, també, detalls i anècdotes de la seva vida i la seva vinculació, estreta i intensa, amb la literatura.

Hi penso avui, dies després, encara amb incredulitat i, alhora, amb la satisfacció d'haver viscut un moment inesperat fins i tot un punt màgic, en una presentació eminentment "familiar", ja que entre el poc públic present no només hi érem una petita representació de la família Casero, i de la família de la Llibreria 22, també hi eren presents, just davant meu a primera fila, els avis de la Valentina!

En fi, sé que del llibre us n'he parlat poc, o de tot el (poc) que de moment en sé, però em semblava que aquest inesperat gir de guió l'havia de compartir...

En tot cas, sapigueu que "Ístina", de David Cirici, és un llibre que comença així:

M'estimo. M'agrada el que penso i el que somnio. M'agraden els meus cabells, els meus llavis molsuts, els meus ulls blaus, els meus pits, les meves mans i el meu sexe. I encara m'agrada més que tot això agradi a molts homes i algunes dones.

Jaume Guillamet, al 45è Premi Casero

Demà, dijous 30 d'octubre a partir de les 8 del vespre a la Sala La Planeta de Girona, es desvetllarà l'obra guanyadora del 45è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que prendrà el relleu a "Presents Imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi Casero 2024.

És d'esperar que el jurat del premi hagi fet la feina garbellar d'entre les obres presentades i triar la finalista i la guanyadora; enguany la collita és, si més no quantitativament, notable: fins a 44 obres s'han presentat al 45è Premi Casero. 44 obres, que són dues vegades 22, pels que us agrada jugar amb els números i, especialment, amb el 22 que dona nom a la llibreria que organitza el premi, la Llibreria 22. Dijous al vespre sabrem si, a banda de quantitativa, la collita del 45è Premi Casero també és qualitativament rellevant!

Mentre esperem la decisió del jurat, que es farà pública demà al vespre, podem parlar d'una certesa en relació amb l'acte de lliurament: la participació del periodista, i amic d'en Just, Jaume Guillamet, que es farà una glossa abans del veredicte del jurat. 

Jaume Guillamet és de les persones que més, i durant més temps, va conèixer Just M. Casero, no en va fa vint-i-sis anys va publicar-ne la biografia en el llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999). No serà, aquesta, l'única vegada que Jaume Guillamet parlarà d'en Just, ho ha fet moltes altres vegades i ho seguirà fent sempre que sigui necessari, n'estic convençut, però sí que serà la primera vegada que en Jaume Guillamet parlarà d'en Just en el marc del Premi Casero, i aquest fet, del tot inèdit, és sens dubte rellevant.

D'aquí poc més de tres mesos farà 45 anys que en Just es va morir; demà dijous, a banda de revelar l'obra guanyadora del Premi Casero, tindrem una gran ocasió de recordar l'escriptor (i polític, i periodista...) que dona nom a aquest premi que és, com en Just mateix, tant modest i humil com digne.

Deixar de canviar l’hora

Aquest cap de setmana hem "guanyat" una hora, tot i que potser considereu que en realitat hem recuperat la que vam "perdre" a la primavera. Sigui com sigui, dissabte a la nit el canvi d'hora ens va regalar una hora més, una hora extra que potser vau aprofitar per dormir una mica més, o per esmorzar sense presses o, simplement, per badar sense sentir-vos culpables... 

És clar que aquesta hora de més també podria servir per fer allò que sempre deixem per a més endavant: trucar algú que fa temps que no veiem, començar a llegir aquell llibre que se'ns resisteix, endreçar l'habitació o el racó dels mals endreço... Una hora pot donar per molt, o per res, segons com i amb què la invertim.

Cada any, quan arriba el canvi d'hora, ens preguntem per la seva utilitat, i ens preocupem pels efectes que ens provoca (en la son, en l'energia, etc.) i el temps que necessitem per adaptar-nos-hi. I tant si ens ho pregunten com si no, el canvi d'hora sobretot ens permet posicionar-nos, no només en la preferència d'horari (equip horari d'estiu vers equip horari d'hivern), també respecte a la necessitat de mantenir els canvis, o de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any. 

Personalment, jo soc partidari de deixar de canviar l’hora, i si cal escollir, jo prefereixo l’horari d’estiu, el de les tardes llargues i la llum que s’allarga fins al vespre, tot i que reconec que, si l’únic camí per deixar de moure les agulles del rellotge és quedar-nos amb l’horari d’hivern, l'acceptaria i abraçaria sense problemes.

I més que l'horari d'hivern o el d'estiu, potser el que caldria fer és ajustar-nos d’una vegada al fus horari que realment ens correspon, que ja fa massa anys, dècades, que vivim desfasats, i per això dinem i sopem tard, dormim menys del que toca i sovint ens llevem amb la sensació d’anar, més que a contracorrent, a contrallum.