Així comença... "L'àmbit de tots els àmbits"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de poemes que és, possiblement, un dels més llegits del nostre país, una gran obra, "L'àmbit de tots els àmbits" (Edicions del Mall, 1981), d'un gran poeta, Miquel Martí i Pol. 

L'edició conté un pròleg del també poeta Salvador Espriu, que entre moltes altres coses, respecte del primer poema del llibre, el que reprodueixo aquí, diu: 

"En els vint-i-cinc versos del primer poema, "Ara mateix", (...) el poeta, (...) enfila amb una reflexiva pressa una agulla, (...) amb el fil d'un propòsit que amb un bri d'ironia diu que no ens diu, i es posa a apedaçar torta la nostra roba nacional, que prou veres ho necessitaria. Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l'Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern."

"L'àmbit de tots els àmbits" és un llibre que comença així:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

La Diada de tothom

Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho. 

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

El pregó d'Ona Sarrià

Plourà o no plourà? Aquesta era la principal preocupació que l'Ajuntament de Sarrià de Ter i l'Associació Cultural Ona Sarrià teníem els dies previs, fins i tot hores prèvies, al pregó de la Festa Major. La previsió marcava pluja pel dijous a la tarda i a mesura que passaven els dies, i les hores, s'anava concretant i afinant més la previsió i calia, sobretot, prendre la decisió: muntar-ho i preparar-ho tot al carrer Major i al balcó de l'Ajuntament, o al pavelló municipal?

Finalment, el mateix dijous a primera hora de la tarda es va prendre la decisió: muntem al carrer Major i a l'Ajuntament, conscients que plourà al llarg de la tarda, però no a l'hora del pregó, a les nou de la nit. Finalment, i feliç, la decisió va ser encertada i, efectivament, a la tarda va fer un ruixat, però vam poder fer el pregó amb total normalitat.

Potser va ser per això que, entre qui havíem de fer el pregó, els nervis d'aquests darrers dies i hores es van centrar més en la previsió meteorològica que no en el mateix pregó, del que dies abans vam fer una gravació a manera d'assaig general. El cas és que finalment va arribar el moment, després del programa previ de Ràdio Sarrià fet des del mateix Ajuntament, de sortir al balcó per fer el pregó, que, com no podria ser d'altra manera, vam voler-lo fer radiofònic...

I aquest en va ser el resultat!

Així comença... "El perfum"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, com tots, podem olorar entaforant el nas entre les seves pàgines i, això no obstant, en notarem moltes més olors si, en comptes de ficar-hi el nas, el llegim. Em refereixo a "El perfum" (Seix Barral, 1987, amb traducció de Judith Vilar), un llibre que l'escriptor alemany Patrick Süskind va convertir en tot un fenomen literari gràcies a la fascinant història, ambientada en la (pudent) França del segle XVIII, d'un noi amb un olfacte excepcional i una obsessió per crear la fragància perfecta, obsessió que l'aboca al crim i a la tragèdia.

"El perfum" és un llibre que comença així:

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d'una època en la qual sovinteja-ren les figures genials i abominables. Aquí narrarem la seva història. S'anomenava Jean-Baptiste Grenouille, i si el seu nom, a diferència del d'altres monstres genials, com per exemple De Sade, Saint-Just, Fouché, Bonaparte, etcètera, ha caigut en oblit, sens dubte no ha estat perquè Grenouille fos inferior a aquests homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l'altivesa, el menyspreu pels seus consemblants, la immoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva única ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugisser de les olors.

A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudien a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alcoves pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolçassa dels orinals. Les xemeneies pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrompudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius, pudien les places, pudien les esglésies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor.

I naturalment a París la fetor ja era desmesurada, perquè París era la ciutat més gran de França. I dins de París hi havia, al seu torn, un indret on la fetor regnava de manera especialment infernal, entre la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie, és a dir, el Cime-tière des Innocents. Durant vuit-cents anys hi havien dut els morts de l'hospital Hôtel-Dieu i de les parròquies veïnes, durant vuit-cents anys s'hi havien traginat i abocat dins llargues fosses, dia rere dia, dotzenes de cadàvers, durant vuit-cents anys s'havien amuntegat els ossos en sepulcres i osseres. I a la fi, a la vigília de la Revolució Francesa, quan algunes de les fosses reblertes d'ossos s'ensorraren perillosament i la fetor del sobreeixit cementiri incità els veïns no tan sols a protestar, sinó a revelar-se de debò, fou tancat i abandonat, i en aquell lloc, una vegada amuntegats a les catacumbes de Montmartre els milions d'ossos i cranis, s'hi bastí un mercat de queviures.

I fou aquí, a l'indret més pudent de tot el regne, on va néixer el 17 de juliol del 1738 Jean-Baptiste GrenouiIle. Fou un dels dies més xafogosos de l'any.

Pregoners!

📣Atenció, notícia d'última hora!
Bona nit,
aquest vespre la junta d'Ona Sarrià hem estat convocats per l'alcalde i l'equip de govern a l'Ajuntament de Sarrià de Ter perquè ens havien de comunicar una notícia important, que, com segurament compartireu, ens honora i que hem rebut amb molta emoció🥹 i il·lusió🤩! Podeu escoltar l'exclusiva en aquest àudio!🥳🎉

Amb aquest missatge, enviat la nit del 15 de juliol al grup de WhatsApp de Ràdio Sarrià, vam informar la gran colla que formem l'Associació Cultural Ona Sarrià, que l'Ajuntament de Sarrià de Ter ens havia fet la proposta de ser els pregoners de la Festa Major d'enguany, a través d'un arxiu d'àudio que ens va fer escoltar, a la junta directiva de l'entitat, convocada al mateix ajuntament.

Tot va començar dies enrere, quan vam rebre una comunicació de l'alcalde que ens convocava a una reunió a l'Ajuntament amb la secretària municipal; la reunió es feia just després d'un ple municipal, per assegurar la presència de la funcionària pública, i era important que hi fóssim tota la junta.

Amb aquestes premisses, i tenint present que en aquell plenari municipal de mitjans de juliol s'aprovaven dos punts vinculats amb la ràdio, jo ja temia el pitjor: que la reunió requerís la presència de la secretària, amb perdó i respecte per la persona i la figura institucional que representa, per mi no era un bon presagi. Estava convençut que la reunió era per a comunicar alguna mala notícia, algun problema amb el reglament, el protocol o la direcció de la ràdio...

Res més lluny de la realitat, el fet que la secretària ja no hi fos, d'entrada, em va sorprendre i, després, em va tranquil·litzar, i de seguida vam veure que la convocatòria amb la secretària havia estat un pretext per assegurar la màxima representació de la junta d'Ona Sarrià.

Escoltat l'àudio, vam rebre la notícia de ser els pregoners amb una barreja d'alegria, d'il·lusió i de cangueli, pel respecte que implica tal responsabilitat. És clar que, mentre anàvem assumint l'encàrrec més d'un i una ja anàvem rumiant idees i propostes per a fer el pregó...

El fet és que han anat passant dies i setmanes des d'aleshores, i avui ja som quasi al cap de carrer: demà dijous a les 9 del vespre estem citats al balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter per a fer el pregó. Un pregó que, naturalment, també es podrà escoltar per Ràdio Sarrià!

Tot l'any com a l'estiu

Hi ha una nadala del grup "Glaucs", el que dècades enrere va muntar el músic Jofre Bardagí, que es titula "Jo voldria que tot l'any fos com Nadal", recollint aquest desig impossible que la (suposada) pau i alegria que es respira per festes de Nadal...

Em serveixo del títol d'aquesta cançó per, parafrasejant-lo, informar-vos del canvi que, a partir d'avui, faré en el calendari de publicacions d'articles d'aquest bloc, que s'actualitzarà, tot l'any, com a l'estiu, és a dir, a raó de tres dies per setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Aquesta és una decisió meditada i pensada de fa temps, i aquest estiu l'he acabat prenent tot i que reconec que és una decisió que no m'ha estat fàcil. En qüestió de setmanes farà 18 anys que escric i publico 6 entrades a la setmana aquest bloc, de dilluns a dissabte, i més enllà de l'hàbit, que no necessàriament fa el monjo, la dificultat més gran ha estat la inèrcia, trencar aquesta inèrcia i passar de 6 publicacions a la setmana a 3. 

Si hi havia un moment per fer-ho és ara, seguint les petjades del ritme de publicacions vacacionals, i prorrogant-lo indefinidament al llarg de l'any. El motiu? La necessitat de gestionar millor el temps que dedico a tot el que no és feina ni família...

Així doncs, contradient el que vaig afirmar a principis d'agost, a partir d'avui seguiré publicant coses que faig, coses que veig i coses que penso no de dilluns a dissabte sinó (només?) els dilluns, dimecres i divendres, fent que tot l'any sigui com l'estiu...

Així comença... "Què es pot esperar quan s'està esperant"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, salvant les distàncies, deu ser quasi en tantes cases com al seu dia La Bíblia, ja que és més que un dels llibres de referència per a les dones que estan embarassades, m'atreviria a dir que és el llibre de referència, quasi la bíblia de les dones embarassades! No en va fa més de 40 anys que es va publicar la primera edició, i avui dia segueix essent un llibre de referència per a la moltes dones embarassades.

Parlo, és evident, del llibre "Què es pot esperar quan s'està esperant" (Ediciones Médici, 1998), d'Arlene Eisenberg, Heidi Murkoff i Sandee E. Hathaway, amb traducció de Victòria Tarrida i M. Àngels Termes, un llibre que aleshores a casa va arribar abans del primer embaràs, en una mena de declaració d'intencions... Avui és un llibre que, d'alguna manera, ha tornat a fer-se present...

El llibre, en l'edició que tenim a casa, en un primer capítol d'agraïments titulat "Un milió de gràcies", comença així:

Els llibres i els bebès tenen moltes coses en comú. Tots dos exigeixen molt de temps, molta feina, dedicació i atencions (sense esmentar una sana dosi de preocupacions) per convertir-se en el millor producte possible. Tots dos requereixen també la cooperació d'un equip de persones. Hem tingut la gran sort de comptar amb un de molt bo per a la creació del nostre llibre, i a totes aquestes persones els dediquem el nostre agraïment.

Girona FC: plantilla oberta, equip per fer

"Qui no vulgui jugar, que faci un pas al costat".
Amb aquestes declaracions, un dels capitans del Girona FC, David López, va expressar el seu malestar per la manca de compromís d’alguns jugadors de la plantilla. Míchel, l’entrenador, també va mostrar la seva disconformitat, venint a dir que no tenia equip; equip entès com el grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú.

El Girona FC ha començat de manera estrepitosa la competició de lliga, i no estrictament pels resultats, dues derrotes, sinó per la manera com s’han produït: fruit d’errades clamoroses que denoten manca de concentració. Sembla que alguns jugadors, amb un peu al Girona i l’altre al mercat, tenen el cap en un altre lloc, i no pas al camp.

Costa d’entendre, de fa anys, que la lliga s’iniciï sense les plantilles dels clubs tancades, amb el mercat encara obert de bat a bat. És evident que aquesta situació afecta tots els clubs, no només el Girona. Una altra cosa és que, darrerament, el Girona sigui dels que més tard tanquen la seva plantilla. I un dels riscos d’anar tard és precisament aquest: que alguns jugadors pensin més en els possibles equips on poden acabar jugant que no pas en el Girona FC.

Confeccionar un equip (un grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú) no és fàcil i no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. D’això també es queixa Míchel en relació amb el club i la confecció de la plantilla.

Acabades les dues primeres jornades, el Girona FC és a la cua de la classificació amb vuit gols encaixats i només un a favor, un balanç certament preocupant. Entenc que, fins i tot en aquests moments, saltin les alarmes. Però abans de demanar que rodin caps (el de Quique Cárcel, director esportiu, o el del mateix Míchel), jo donaria el temps necessari per, primer, tancar la plantilla i, després, confeccionar l’equip.

I valorar, d’aquí a uns mesos, si un i l’altre mereixen menjar-se els torrons a Girona. Jo confio que sí, que ambdós se'ls seguiran menjant aquí.

Mar i muntanya

I vosaltres, sou més de mar o de muntanya?

Potser algunes o alguns de vosaltres ho teniu clar i podeu respondre de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-vos-ho... Jo, sincerament, prefereixo que no em feu triar entre mar i muntanya. No són pas antagònics, sinó absolutament complementaris.

Carn o peix? Blanc o negre? Esquerra o dreta? Mar o muntanya? Sovint reduïm la vida a dicotomies, com si només es pogués optar per una cosa o per l’altra. És cert que, a vegades, simplificar ajuda, un sí o un no poden resoldre un dilema, algunes qüestions no volen matisos, amb algunes qüestions no s'hi valen matisos... Però fins i tot en qüestions aparentment binàries, com la independència, tan pròpia de casa nostra, la realitat s'omple de matisos, d’arestes i, per a alguns, de contradiccions.

Però tornem a les vacances... Amb les vacances d’estiu passa una mica el mateix; quan s'acosten, la pregunta és gairebé inevitable: mar o muntanya? Però la resposta no té per què ser necessàriament excloent, al contrari, la tria pot ser múltiple i fins i tot combinada. I encara més en el nostre cas, en què tenim la sort immensa de poder gaudir, sovint a pocs quilòmetres de distància, tant d'una cosa com de l'altra, tant del mar com de la muntanya, una combinació que no només és deliciosa al plat, sinó també a la vida.

Les meves vacances d'estiu, des de fa molts anys, si no tota la vida, tenen una mica de mar i una mica de muntanya, i la meva impressió és que si algun estiu em manca algun d'aquests paratges, em sembla que tindré la impressió que l'estiu, amb les seves vacances, no haurà estat del tot complet...

És per això, que si m'ho pregunteu (mar o muntanya?), jo respondré, de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-m'ho, mar i muntanya, així, amb la i, la conjunció copulativa, i no amb la o, la conjunció disjuntiva.

Així comença... "La catastròfica visita al zoo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de l'autor, Joël Dicker, que més he llegit aquests darrers estius, ja que des de fa sis o set estius, tants com llibres té publicats, que llegeixo un dels seus llibres... 

Aquest estiu no ha estat una excepció i m'he llegit, en dos dies a peu de platja, sota el para-sol assegut en una cadira, naturalment de platja, "La catastròfica visita al zoo" (La Campana, 2025), un llibre en què Joël Dicker escriu una novel·la molt divertida per a tots els públics mantenint l'estil narratiu que tant el caracteritza. 

És un llibre que agradarà als lectors fidels de l'escriptor suís i que, sens dubte, generarà una nova fornada de nous lectors i lectores joves que, més aviat que tard, podran seguir llegint-lo amb els seus anteriors llibres, un xic més densos i complexos, igualment (per a mi), apassionants.

Em pregunto, i alhora m'agradaria, que d'aquest llibre se'n fes una adaptació cinematogràfica... 

"La catastròfica visita al zoo" és un llibre que comença així:

Un divendres de desembre, quan faltaven pocs dies per a Nadal, van tenir lloc uns fets al zoo de la petita ciutat on vaig néixer que van deixar empremta entre la gent.

Durant tots aquests anys, ningú ha sabut la veritat sobre el que va passar realment. Fins que ha aparegut aquest llibre.

Ni jo mateixa, que en vaig ser una de les protagonistes, hauria dit mai que un dia ho explicaria tot. Però vaig canviar d'idea quan em vaig adonar que, quan ens fem adults, tenim una tendència força empipadora a oblidar el nen que vam ser. I això que encara el portem a dins, ben viu. Em vaig prometre que un dia hi posaria remei, i això és el que em proposo amb aquest llibre. És per això que, posats a revelar tot el que va passar, he decidit explicar els fets tal com els vaig viure aleshores, quan era encara una nena.

Aquesta nena que us presento amb molt de gust i a qui, a partir d'aquest moment, cedeixo la paraula.