Hi ha persones que, quan moren, amb elles es mor quelcom més que la seva vida, la seva existència: també es mor, en part, el seu coneixement, un coneixement que, per més que el tinguem escrit col·lectivament, individualment es transmet sobretot per via oral i per proximitat, a través de la convivència. Hi pensava dies enrere, arran de la mort de la Teresa, la mare de la meva tia Maria, de Cantallops.
La Teresa era una dona sàvia; tenia una saviesa curulla de coneixements, d'aquells que cada vegada abunden menys, coneixements arrelats a la terra i als seus fruits, coneixements forjats i transmesos amb estima i, per moments, duresa, coneixements d'un món que a poc a poc s'apaivaga, en aquesta nostra societat cada vegada més urbana, i en aquest món rural cada vegada més industrialitzat.
Les seves netes, en representació de la família, d'alguna manera en parlaven, de la seva saviesa, l'altre dia a la cerimònia de comiat, quan recordaven els formatges i recuits que feia, les truites de patata o els guisats; també quan parlaven de les plantes que recol·lectava, i de la seva prodigiosa memòria, un pou de coneixement que abastava més anys dels que tenia, ja que era depositària de la memòria dels seus pares i avantpassats...
Avui dia, en aquesta societat líquida, també és líquida la nostra memòria, i volàtils i vaporosos els nostres coneixements. Sincerament, escoltant a la Teresa, com m'havia passat també escoltant a la meva àvia Juanita, més d'una vegada em sentia com un autèntic ignorant...
Els seus coneixements eren petris, sòlids com ho era, també, la seva capacitat de treball. Amb la Teresa, a banda de taula i menges, també havíem compartit estones de treball a l'olivar, i fins que la salut la va acompanyar, més enllà dels noranta-dos anys, sempre la veies collint olives, repassant per allà on havíem passat, sense deixar-ne cap per perduda, amb una constància i resistència admirables.
La duresa de la seva vida, ja des de la seva infància, vivint a muntanya i a pagès, la va enfortir en saviesa, coneixement i resistència; i sota la robustesa del seu cos, bategava amb força un cor generós, amb una gran capacitat d'estimar i de fer-se estimar, naturalment per la família, i també pels qui al llarg dels seus noranta-cinc anys la vam conèixer i tractar.
El dia del seu enterrament, escoltant les sinceres i encertades paraules de les seves netes, pensava que aquell dia no només ens acomiadàvem d'una persona molt estimada, sinó també d'una part d’aquesta saviesa ancestral que ella encarnava.
DEP, Teresa.
