Prendre consciència de la vida, i de la mort

La primera aparició pública de Just M. Casero va ser el gener de 1955, quan un col·laborador del setmanari "Vida Parroquial" va entrevistar-lo, juntament amb una seva germana, més petita, per a una entrevista sobre la nit i la diada de Reis. Aleshores en just té vuit anys i ja en fa més de quatre que, amb la seva família errant, van arribar a Figueres. Quan el col·laborador els explica que els fa tota una sèrie de preguntes per publicar-les en un diari, en just respon: "¡Caramba, nunca había tenido tanta importància!"

No sé si, en aquest moment, en Just va prendre consciència de qui era, de qui era ell i la seva família, prendre consciència de la seva posició en el món.

Aproximadament dos anys després, l'any 1957, entra el seminari de Girona i és allà on, sens dubte, amb el seu creixement personal i intel·lectual, amb la perspectiva que li dona la vida al Seminari de Girona, lluny de la seva família de Figueres, que pren consciència no només de qui és ell, sinó sobretot de difícil vida que ha tingut, del periple migratori i de misèria que han caracteritzat la seva infància.

Aquesta presa de consciència va prendre cos i forma de text en un manuscrit, publicat a "Memòria de Just" (Edicions 62) de Jaume Guillamet, en el que relata en primera persona els seus primers anys de vida a Figueres, ja amb una mirada adulta i crítica.

En algun moment de la seva vida en Just, com totes i tots nosaltres, també va prendre consciència de la seva vida, del seu jo més íntim i personal, i també va prendre consciència dels orígens, la història i la trajectòria vital de la seva família. És així com, d'alguna manera més o menys conscient, més o menys volguda, més o menys traumàtica, construïm la nostra identitat, ens reconeixem i reafirmem. Uns anys més tard, i més aviat del que tothom esperava, també ell, en Just va haver de prendre consciència de la seva mort. 

Abans de Nadal de 1980 el que semblava una hepatitis va acabar essent un càncer irreversible i en Just, juntament amb la meva mare, la resta de la família i els amics, van haver d'afrontar un compte enrere que el doctor Viladiu havia previst, a tot estirar, d'un mes i mig.

El relat d'aquells darrers dies, recollit al llibre "Memòria de Just" gràcies a les anotacions que la meva mare va fer a l'agenda d'en Just, és tant sobri com profund. Les anotacions són més aviat breus i sense literatura, i alhora terriblement descriptives. 

Dijous 22 de gener:
Comença una forta davallada.
Maria Mercè, m'estic morint.
A la tarda venen els nens. S'acomiada d'ells. És terrible.

Dissabte 24 de gener:
Al captard demana altra vegada els nens. Torna a ser impressionant el comiat. Just, estimat, és terrible.

Dissabte 31 de gener:
Mor Just a les 0:30 hores.
Tot el dia a casa. Incomptables visites.

Aquells dies, aquell encara no mes i mig, en Just va prendre consciència de la mort, de la seva mort, rebel·lant-s'hi per moments, acceptant-la amb una impressionant serenor en d'altres, escrivint, entre altres versos, aquests en les seves darreres vigílies:

He cregut que lligant la tarda a la finestra
podria quedar-me aquest color vermell per sempre.
Però ara som finestra i jo els perduts
en el definitiu viatge de l’ocàs cap a la mort.
Adéu casa, adéu carrer, adéu ciutat.

No he pas triat marxar,
però és dolç i càlid i sagnant i bell
seguir la papallona encesa en el seu vol final
al cementiri de tardes enganxades a finestres.
Adéu planeta, adéu sol, adéu galàxia.
Segueixo el corredor que em durà la llum possible,
l’artèria terminal de tanta sang.

Ja malalt a casa, en Just va escriure uns versos, conscient de la seva vida, conscient de la seva mort:

Mentre dormiu, jo vetllo.
He après els corredors de la nit,
i vaig de plenilunis a nocturns
pels desolats carrers de paisatges ocults.

Mentre els que l'estimem tinguem vida, en mantindrem viu el seu record... 

Runaway. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Runaway".

La de Bon Jovi, cronològicament la primera, és l’única que jo coneixia amb aquest títol, fins que, dies enrere, vaig veure per casa una partitura de la segona; la tercera la vaig pescar mentre preparava aquest escrit. 

La de Bon Jovi, un clàssic del rock dels vuitanta, parla d’una fugida física, de supervivència; la d’AURORA, de pop alternatiu, és més delicada i introspectiva i parla d'una fugida emocional; i la de Kanye West, de hip-hop experimental, parla d'una fugida interior i reflexiona sobre els errors, l’ego i l’exposició pública.

Tres "Runaway" que no tenen gairebé res en comú més enllà del nom, tres formes diferents de fugir.

L'ESO torna al debat de Pont Major

Tres anys després d'haver perdut, tot i haver-lo defensat per activa, passiva i perifràstica, l'ESO al barri de Pont Major, el debat torna a situar-se a l'agenda política, ara gràcies a una moció presentada per la comunitat educativa de l'Escola FEDAC Pont Major.

Si fa tres anys qui liderava la defensa de l'ESO al barri era, sobretot, l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà, reclamant que no desaparegués i oferint alternatives a la seva anunciada extinció, ara qui en lidera el retorn és la comunitat educativa de la FEDAC Pont Major, amb la proposta d'un futur Institut Escola, participat per les dues escoles d'educació infantil i primària, la mateixa Escola FEDAC Pont Major (concertada) i l'Escola Carme Auguet (pública).

La moció està motivada, en part, per la creixent davallada de preinscripcions i matrícules que pateix l'escola, no només posant en risc el concert, també la mateixa continuïtat d'un projecte educatiu arrelat al barri des de fa més de cent trenta anys. Aquesta davallada també afecta l'Escola Carme Auguet, de manera que transforma l'escenari de complementarietat que han tingut durant molts anys en un possible escenari de competència.

Una altra motivació de la moció és la recuperació dels estudis d'ESO al barri, en aquest cas vinculats a un projecte d'Institut Escola participat per les dues escoles. Això contrasta amb la reivindicació de fa tres anys, que reclamava vincular l'ESO a l'institut, que ara està en procés de conversió en un Centre de Formació Professional Integrada, a més d'estudis de Batxillerat.

La proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major no és nova; ja se n'havia parlat quan l'ESO de l'Institut Narcís Xifra es va veure amenaçada (aquest final de curs serà finalment extingida) i està bé que se'n torni a parlar i que es pugui plantejar. Ara l'alumnat del barri que cursa estudis d'ESO va a instituts de Girona, i a través del Pla Comunitari Construïm Ponts es van valorant els pros i contres d'aquesta realitat.

Naturalment, des del barri ens agradaria recuperar els estudis d'ESO, i és en aquest mateix marc, el Pla Comunitari Construïm Ponts, des d'on s'hauria de generar el debat i, sobretot, construir el consens. Perquè l'única manera possible que, algun dia, la proposta d'un Institut Escola al barri de Pont Major pugui ser una realitat és que aquesta sigui fruit del consens dins la comunitat educativa del barri, comptant no només amb les escoles i l'institut, també amb les associacions de famílies i, penso jo, també amb la participació de l'AV Pont Major, institucions i entitats que formem part, també, del Pla Comunitari Construïm Ponts.

És clar que aquest debat, certament interessant i necessari, no es pot fer sense tenir en compte dues altres qüestions: una de present i l'altra de futur.

La de present és, com ja he comentat abans, la creixent davallada de preinscripcions i matrícules a les dues escoles de primària, un factor que no només s'explica per la davallada de la natalitat, sinó per la situació de segregació escolar que tenen i pateixen ambdues escoles, que fa que no siguin les opcions prioritàries d'escolarització per a moltes famílies del barri; quelcom que no jutjo, tan sols descric.

La de futur és el creixement urbanístic que es preveu, un creixement que caldria fer de manera harmònica, i en aquest sentit el Pla de Barris Pont Major hauria de poder-hi contribuir, tant en l'àmbit urbanístic com en l'àmbit social i educatiu.

I és que un futur Institut Escola al Pont Major només tindrà sentit si, abans, treballem (ja des d'avui) perquè les escoles del barri siguin les opcions volgudes i prioritàries per a les famílies del barri, perquè l'oferta d'educació infantil i primària del barri sigui la primera opció a les preinscripcions per a la majoria de les famílies de Pont Major. Aquest escenari d'erradicació de la segregació escolar al barri hauria de ser una realitat abans no arribin les noves famílies que poblaran el Pont Major, amb el creixement urbanístic d'aquests pròxims anys.

Benvingut sigui, doncs, de nou el debat sobre l'ESO al Pont Major, un debat que cal fer tenint en compte les dificultats del present i les oportunitats del futur, les oportunitats del present, que també hi són, i les dificultats del futur, que també apareixeran...

El tren pinxo de Rodalies

El Tren pinxo de Banyoles era, segurament, una andròmina entranyable i, fet de llaunes i cassoles, com cantava La Trinca, potser avançava a batzegades, però alhora amb una alegria contagiosa. La cançó, com tantes altres de La Trinca, era una metàfora d’un país que s’espavilava com podia, amb enginy, humor i una certa resignació. El problema és que allò que aleshores ens feia gràcia, avui genera altes dosis de perplexitat i, sobretot, d’indignació, quan qui avança a mig gas no és un trenet folklòric, sinó tot un sistema ferroviari que hauria de garantir la mobilitat quotidiana de milers i milers de persones.

Els darrers dies, i malauradament també els que vindran, Rodalies s’ha convertit en sinònim de caos, incertesa i improvisació: accidents i incidències diàries, serveis suspesos, trajectes interromputs, informació tardana, fins i tot contradictòria, si no inexistent. Tot plegat, inevitablement, té conseqüències: gent que arriba tard o no arriba a la feina, visites mèdiques ajornades, estudiants que es perden classes, vides quotidianes trastocades, submergides en un aclaparador caos de mobilitat que afecta directament el dret a la mobilitat de les persones que depenen del tren en el seu dia a dia.

I sí, aquests dies hi ha hagut una situació climatològica sobrevinguda i adversa, però la pluja o el vent no expliquen per si sols el desgavell. Més aviat, una vegada més, i aquesta vegada amb una afectació de gran envergadura, han fet surar les mancances i debilitats d’aquest sistema ferroviari, que es caracteritza per un dèficit d’inversió i de manteniment que a Catalunya és endèmic en el cas de Rodalies. Un dèficit que no resisteix cap comparació quan es miren les execucions pressupostàries reals de l’Estat espanyol a Catalunya en relació amb altres territoris de l’Estat, és a dir, allò que s’anuncia i es preveu pressupostàriament, però que finalment no s’executa.

Potser el més desconcertant és que, a diferència del tren pinxo de la cançó, amb el desgavell actual no hi ha ni música ni somriures, ans al contrari: només cansament, resignació i indignació, i la sensació que tot plegat sembla inevitable. Però no ho és, o no hauria de ser-ho. Perquè una cosa és cantar amb ironia, parafrasejant la lletra de La Trinca, que el maquinista pugui baixar del tren pinxo per fer un got de vi, i una altra molt diferent és assumir, com si fos normal, que el nostre tren de cada dia s’aturi a mig camí una vegada i una altra, arribi o surti amb retard o, com aquests dies, ni tan sols surti.

Les cites del llibre "Arxiu dels infants perduts"

"Arxiu dels infants perduts" (ICIP i Angle Editorial), de Valeria Luiselli amb traducció d’Elisabet Ràfols Sagués, és un "llibre de viatges", de molts viatges: el de la família protagonista, formada per dos documentalistes i els seus respectius fills, que travessen els Estats Units des de Nova York fins a Arizona en un viatge vital i professional, i els viatges, molt més durs i invisibles, dels infants migrants que recorren sols mig continent per entrar al país a la recerca d’un futur millor.

El llibre, que és una delícia, va ser el protagonista de la segona trobada d'aquest curs del Club de lectura per la pau i els drets humans, de la Biblioteca Just M. Casero.

Al llarg del llibre, a l'inici d'alguns capítols, hi trobem aquestes cites, que acompanyen i enriqueixen la lectura i ens conviden, com tot el llibre des de la primera fins a la darrera pàgina, a reflexionar sobre el nostre propi patiment, i el patiment aliè:

Un arxiu pressuposa un arxiver, una mà que recull i classifica.
Arlette Farge

Anar-se'n és morir una mica. Arribar és no arribar mai.
"Pregària del migrant"

Buscar las raíces no es más que una forma subterrània de andarse por las ramas.
José Bergamín

Quan et perds a la carretera ensopegues amb els morts.
Frank Stanford

Un exiliat té la sensació que l'estat d'exili és una sensibilitat especial i constant al so.
Dubravka Ugresic

Sentir és una manera de tocar des de lluny.
R. Murray Schafer

Un territorio fronterizo es un lugar vago e indefinido creado por el residuo emocional de una Linde contra natura. Está en un estado constante de transición. Sus habitants son los prohibidor y los bandeados.
Gloria Anzaldúa

Val més que no vegis ni un àngel a la reserva. Si en veus cap, se t'enduran cap a Zion i Oklahoma, o algun altre infern que ens tenen preparat.
Natalie Diaz

Som nosaltres que viatgem, ells que fugen. Nosaltres que podem escollir l'exili, ells que són expulsats.
James Fenton

Enllà, enllà, s'allunyava l'aeroplà, fins que no era sinó una espurna brillant, una aspiració, una concentració, un símbol [...] de l'esperit de l'home, de la determinació de l'home [...] d'escapar del seu propi cos.
Virginia Woolf

L'ull del Pont: de Sarrià de Ter a Girona, en bicicleta

Avui dia és possible anar, i tornar, de Sarrià de Ter a Girona en bicicleta. Les opcions no són poques: per l’avinguda de França fins a arribar als barris de Sant Ponç i Fontajau; travessant el Pont de l’Aigua i passant pels barris de Pont Major i Pedret, seguint la trama urbana; o bé a través de la via verda que, resseguint el curs del riu Ter, connecta Sarrià de Ter amb Sant Ponç i Fontajau, passant per sota el pont de l’Aurora. Aquest darrer camí, pel pla de Domeny, s’allarga fins al municipi de Sant Gregori.

Tot i que avui és possible fer aquest desplaçament, també és cert que la connexió, especialment dins la trama urbana, és francament millorable, sobretot pel que fa a la seguretat i a la promoció del servei públic de bicicletes, la Girocleta. Ambdues qüestions van inevitablement lligades.

La necessitat de potenciar la mobilitat sostenible ja no és només una opció ambiental, sinó una exigència social i urbana que, encara que més lentament del que caldria, està transformant els nostres pobles i ciutats. A banda de reduir emissions, es tracta de recuperar espai públic, conquerit les darreres dècades pel vehicle privat, per millorar la salut col·lectiva. Diversos estudis demostren la correlació entre contaminació i rendiment escolar, també entre contaminació i mortalitat.

En aquest sentit, la implantació de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) a Girona és un pas necessari per reduir la contaminació, però també un repte per a molts veïns i veïnes de Sarrià de Ter que sovint utilitzen el vehicle privat per accedir al centre de la ciutat. El bus urbà ofereix una alternativa útil, però cal reforçar altres opcions que permetin més flexibilitat, i aquí és on la bicicleta, i especialment el servei públic de la Girocleta, pot jugar un paper clau.

Reforçar la connexió ciclista entre Sarrià de Ter i Girona no ha de representar només una millora d’infraestructura, ha de representar, sobretot, una aposta per una mobilitat quotidiana, pràctica i saludable. Si, amb la ZBE, Girona limita el pas de vehicles contaminants, també els de Sarrià de Ter, cal que els municipis del voltant, també Sarrià de Ter, disposin d’opcions reals per desplaçar-se sense cotxe.

En el cas de Sarrià de Ter, la via verda que segueix la llera del Ter i connecta amb Sant Ponç és un bon punt de partida, però cal tenir present que és, sobretot, un itinerari de lleure que no passa per la trama urbana. Caldria, doncs, definir itineraris segurs que connectin Sarrià de Ter i Girona per dins la ciutat, tant per l’avinguda de França i Sant Ponç com pel Pont de l’Aigua i el Pont Major.

La definició d’un itinerari segur hauria de ser el pas imprescindible per garantir la prolongació del servei públic de la Girocleta fins a Sarrià de Ter. A banda de la infraestructura, ja sigui amb carril específic o compartit, aquesta connexió hauria d’anar acompanyada de la instal·lació de noves estacions de Girocleta, tant a una banda com a l’altra del Ter, seguint els dos itineraris principals.

D’altra banda, el pas en bicicleta pel Pont de l’Aigua és, avui, una frontera per a la mobilitat ciclista segura, ja que està pensat per al trànsit motoritzat. Caldria repensar-lo, amb passos segregats o una senyalització clara, per permetre-hi circular bicicletes amb seguretat. Aquesta acció milloraria la connexió amb els barris de Pont Major, Pedret i el centre de Girona, i també facilitaria l’accés a la via verda que, des del Pont Major, arriba a Campdorà i pròximament connectarà amb Celrà.

Així doncs, la implantació de la ZBE a Girona, que pot ser percebuda com una limitació, hauria de servir d’estímul per potenciar la connexió en bicicleta entre Sarrià de Ter i Girona, millorant-ne la infraestructura, especialment en clau de seguretat, i ampliant el servei públic de bicicletes amb l’extensió de la Girocleta. Aquestes accions representarien un pas endavant en la mobilitat sostenible i potenciarien, alhora, la intermodalitat amb el transport públic.

Fer possible arribar en bicicleta de Sarrià de Ter a Girona, i fer-ho amb seguretat i comoditat, és molt més que una simple qüestió d’inversió en infraestructures; és una aposta per un futur més net, més saludable i més connectat, a les dues bandes del riu Ter.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.

Sense passadís

Fa una setmana, poc després d'acabar-se la final de la Supercopa d'Espanya, el Barça va rebre les medalles i el trofeu de campió sense que el Real Madrid, el finalista, li fes el passadís d'honor, una decisió controvertida no només per la decisió en si, sinó per qui i com es va prendre aquesta decisió.

Hi ha una llei no escrita en el món de l'esport, exportable a molts altres àmbits, que diu que quan un equip guanya una final, l'equip perdedor li fa un passadís d'honor quan aquest rep el trofeu. Fins i tot s'ha generalitzat que, quan l'equip perdedor rep les medalles i el trofeu de finalista, l'equip vencedor li fa el passadís. Aquest comportament forma part del que s'anomena, en general, saber guanyar i saber perdre, i interpel·la ambdós equips: el guanyador i el perdedor.

El cas és que, després de guanyar el partit, la plantilla del Barça va fer el passadís d'honor al del Real Madrid, mentre aquest recollia les medalles i trofeu de finalista de la Supercopa d'Espanya; immediatament després, però, aquest gest no va ser retornat, tot i la petició expressa de l'aleshores entrenador del Real Madrid als seus jugadors, Xabi Alonso, que els va demanar que fessin el passadís. Davant aquesta petició va ser especialment visible la reacció del seu millor jugador, Kylian Mbappé, que va negar-s'hi gesticulant de manera ostensible, molest, fent cas omís de la petició del seu entrenador, contagiant a la resta de la plantilla de no fer el passadís.

Aquesta negativa, més enllà de mostrar poc respecte per l'equip guanyador, sobretot va ser una mostra (més) del poc respecte de (part) de la plantilla cap al seu entrenador, desautoritzant-lo públicament i davant de tothom; Xabi Alonso, resignat, no va tenir més remei que anar cap a la banda del camp per veure, com, sense fer-los el passadís d'honor, el Barça aixecava el trofeu.

Vinícius Júnior, mesos enrere, també va desafiar i desautoritzar públicament el seu entrenador quan, en el partit contra en Barça de la primera volta de la lliga, Xabi Alonso el va substituir i, tot i estar guanyant el partit, el jugador va marxar del terreny de joc ostensiblement enfadat, queixant-se i cridant improperis als quatre vents per la seva substitució.

La petició frustrada del passadís va esdevenir el darrer senyal de la crònica d'una destitució anunciada que feia massa setmanes que empaitava Xabi Alonso. I una evidència clara que sense el respecte dels membres que en formen part, és molt difícil, per no dir impossible, dirigir un equip, sigui el Real Madrid o qualsevol altre.

"Me olvidé de vivir". Minuts Musicals amb Julio Iglesias

Julio Iglesias s'ha sumat a la llarga llista d'homes rics i poderosos acusat, presumptament, d'agressions sexuals; també a l'encara més llarga llista d'homes (no necessàriament rics i poderosos) acusats, presumptament, d'agressions sexuals.

Els fets, que han sortit a la llum a partir d'una investigació periodística, ja estan sobre la taula de la Fiscalia de l'Audiència Nacional, que ha obert una investigació. Ell, naturalment, té dret a defensar-se, i diu que ho farà i que s'explicarà... Veurem.

Paradigma d'home seductor i faldiller, Julio Iglesias va saber traçar una exitosa carrera musical i artística, després de la frustrada com a porter, interpretant grans cançons amb una acurada posada en escena, conquerint, a banda de ser profeta a la seva terra, el públic llatinoamericà.

D'entre les seves cançons, avui resulta impossible no recordar "Soy un Truhán, Soy un Señor". La definició de "truhan" del diccionari de la RAE té dues accepcions: la primera, "Sinvergüenza, que vive de engaños y estafas"; la segona, "Que con bufonadas, gestos, cuentos o patrañas procura divertir y hacer reír". Veuirem què hi diu la justícia...

És clar que, a mi, si hi ha una cançó de Julio Iglesias que m'agrada no és aquesta (d'aquesta m'agrada la paròdia que en va fer El Tricicle) sinó "Me olvidé de vivir", una versió de la cançó "J'ai oublié de vivre", popularitzada pel cantant francès Johnny Hallyday, i que en la seva lletra, traduïda i adaptada, enrtre d'altres, pel mateix Iglesias, diu...

"De tanto jugar con los sentimientos
Viviendo de aplausos envueltos en sueños
De tanto gritar mis canciones al viento
Ya no soy como ayer, ya no sé lo que siento"

Intel·ligència Artificial i pensament crític

L’any 1986 es va estrenar la pel·lícula "Cortocircuito", una comèdia de ciència-ficció en què un robot militar, el Número 5, és colpejat per un llamp i adquireix consciència pròpia. Jo aleshores tenia entre onze i dotze anys, i recordo especialment l’escena en què el robot descobreix una enciclopèdia i, a gran velocitat, la fulleja sencera absorbint-ne tot el coneixement en pocs segons. Potser sense adonar-me’n aleshores, aquell va ser el meu primer contacte, encara que fos inconscient, amb la intel·ligència artificial (IA).

Aquella escena, que llavors em semblava del tot inversemblant, de pura ciència-ficció, avui ja no ens resulta tan llunyana, ja que els sistemes d’intel·ligència artificial actuals poden fer exactament això: llegir milers de llibres, articles o pàgines web en segons i respondre amb una rapidesa sorprenent.

És clar que saber no és el mateix que comprendre. El robot de la pel·lícula, com la IA d’avui, podia acumular dades, però podia reflexionar, emocionar-se o posar en dubte allò que havia après? Aquí és on rau, encara avui, la diferència essencial entre les màquines (o els algoritmes) i nosaltres: el pensament crític, aquesta capacitat humana de preguntar-nos el perquè de les coses, de sospesar-les i d’interpretar-les.

En un article anterior, publicat al número 118 d’aquesta mateixa revista, parlava de com la intel·ligència artificial generativa, aquesta que pot crear textos, imatges o vídeos a partir del que ha après, està transformant la nostra manera de treballar i comunicar-nos. En aquest article intento aprofundir una mica més i preguntar-nos com la IA està transformant la nostra manera de pensar.

Fa poc es va fer a Catalunya un estudi amb estudiants que analitzava què passava al seu cervell mentre feien un treball de recerca amb i sense suport digital. Els investigadors van comparar tres grups: uns feien servir una eina d’intel·ligència artificial, uns altres cercaven informació amb Google i els últims treballaven sense cap recurs digital. Els resultats van ser tant previsibles com clars: els qui feien servir la IA mostraven menys connexions neuronals relacionades amb el raonament i la memòria; en canvi, els estudiants que havien de construir el coneixement pel seu compte, llegint, seleccionant, escrivint, equivocant-se, activaven més zones del cervell associades a la reflexió i a la presa de decisions.

Això no vol dir que utilitzar la IA sigui dolent. No només perquè resulta, a dia d’avui, ja quasi inevitable, sinó també perquè ha vingut per quedar-se i perquè, en realitat, és una eina molt útil si l’utilitzem amb criteri: pot ajudar-nos a organitzar idees, a resumir textos, a traduir-los, a generar imatges o a inspirar-nos. El problema el tenim, segurament, quan deixem que sigui la màquina qui pensi per nosaltres, quan la màquina no només ens doni les respostes, sinó també ens formuli les preguntes. Si ho fem, si deixem que la IA pensi per nosaltres, correm el risc de convertir-nos en simples espectadors del nostre propi aprenentatge, deixant que la tecnologia faci el camí que ens tocaria fer a nosaltres.

El repte, doncs, no és prescindir de la IA, sinó aprendre a conviure-hi sense perdre el nostre paper actiu i crític davant l’allau d’informació que ens bolca. La IA pot ser un bon copilot, un gran copilot, però el volant l’hem de continuar portant nosaltres. La IA segur que ens farà el viatge més fàcil, però només nosaltres podem decidir-ne el destí, cap on volem anar.

Vivim envoltats (i saturats) d’informació i d’algoritmes que cada vegada més ens ho serveixen tot fet, i és justament per això que el pensament crític (contrastar, dubtar, preguntar i entendre) és més necessari que mai. Potser el robot Número 5 de la pel·lícula llegia enciclopèdies a la velocitat de la llum, però nosaltres continuem tenint una cosa que cap màquina pot simular del tot: la curiositat, l’experiència i la consciència. I potser, en el fons, aquesta és la veritable diferència entre aprendre i simplement processar informació. La IA pot saber-ho tot, però només nosaltres podem donar sentit al que sabem, independentment de si és molt o poc.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.

Condició d'avi

El 6 de juliol de 1974, just al moment de néixer, a banda de guanyar la condició de fill també vaig guanyar les de germà, net, nebot i cosí. El 26 de juliol de 1998, dia que em vaig casar, hi vaig sumar, formalment, les condicions de marit, gendre i cunyat. El 15 de setembre de 1999, el dia que va néixer la meva filla gran, la de pare i, dotze dies després, amb el naixement de la primera neboda, la d’oncle. El 29 de desembre de 2025, amb el naixement del meu primer net, vaig estrenar la condició d’avi, un atribut que, reconec, encara estic assumint i fent-me’n a la idea, amb molta il·lusió i emoció.

Avui, doncs, fa quinze dies que soc avi, i la sensació és que, com quan vaig ser marit i, sobretot, pare, vaig amb la "L" de novell i amb tantes ganes d’aprendre'n com por d'equivocar-me. No sé si hi ha cap manual, instruccions o literatura sobre l'exercici de la condició d'avi, com sí que n'hi ha, a muntanyes, per a la de marit i, sobretot, la de pare; suposo que, en definitiva, es tracta d'anar-ne aprenent sobre la marxa, sense fer massa cas dels tòpics i, sobretot, procurant fer cas als pares, que són, al capdavall, els responsables de la criatura…

Inevitablement, però, me n'he anat al diccionari per veure'n les definicions i, sincerament, tot i no trobar-hi cap pista sobre l'exercici de la condició (no seria la seva funció…), hi ha una definició d'avi, la tercera accepció, que caldria revisar.

Amb la primera ("Pare del pare o de la mare") i la segona ("Ascendent, avantpassat") no hi tinc cap problema ni objecció, però amb la tercera ("Persona d’edat molt avançada") sí que caldria fer-ne una revisió profunda, ja que, tot i que la definició l'emmarca en l'ús col·loquial, la condició d'avi no està necessàriament lligada a la de vell o, més ben dit, la de persona gran.

Bé, sigui com sigui, el cert és que estic molt content de ser avi, i que el dia que va néixer el meu primer net ja forma part d'un dels grans dies de la meva vida…