Anestèsia

La primavera de 1985, amb 10 anys i a punt d'acabar 5è d'EGB, em van operar d'apendicitis. D'aquells dies recordo, a banda del mal que em feia la panxa, de l'anada a l'hospital i de perdre'm el final de curs, l'estada a l'hospital després de l'operació, amb les visites i els regals que vaig rebre. També recordo que quan vaig entrar a quiròfan i em van explicar allò de l'anestèsia, vaig preguntar que què passaria si no m'adormís, i el doctor em va dir, per tranquil·litzar-me, que seria la primera vegada.

No sé si la primera vegada va ser la que va relatar, setmanes enrere, un home a qui entrevistaven a la ràdio, que fa quatre anys va notar tot el que li feien en una operació, ja que quelcom va fallar en l'anestèsia que li havien subministrat; a banda de notar-ho, el pobre home no podia dir-ho, per l'estat catatònic en què es trobava. L'entrevista em va impressionar, tant pel que li va passar com per les seqüeles psicològiques que li van quedar, i que encara pateix.

Vaig escoltar aquesta entrevista hores abans d'entrar a quiròfan, per una intervenció senzilla i sense més importància, d'aquelles rutinàries que se'n fan desenes cada dia, de la qual tampoc cal donar més detalls; una intervenció ambulatòria de poc més de mitja hora, amb anestèsia local.

Estirat a la camilla, quan em van injectar l'anestèsia, vaig estar temptat de fer un comentari sobre el pobre home entrevistat, mig en sèrio mig en broma, però em vaig mossegar la llengua i vaig preferir no dir res, per no distreure l'equip mèdic, que ja anaven per feina.

A l'inici de la intervenció em van informar que notaria molèsties, que si tibaven per aquí o per allà era normal que notés alguna molèstia. Tot anava prou bé, molèsties incloses, fins que una fiblada em va recórrer el cos i no vaig poder evitar un esglai, primer, i un gemec seguit d'esbufecs. "Posem una mica més d'anestèsia", vaig sentir que deia el doctor. Minuts més tard, en un altre punt de la intervenció, va passar el mateix, encara amb més dolor; tot jo vaig entrar en tensió i fins i tot una infermera va començar a humitejar-me la cara amb una tovallola humida. "Més anestèsia", va tornar a dir el doctor, i jo vaig estar a punt de demanar-li que me la posessin tota!

Minuts més tard van tancar i cosir, em van donar les indicacions postoperatòries i em vaig acomiadar del personal mèdic agraïnt-los la feina, sense ganes de comentar res de l'entrevista d'aquell pobre home ni dels dos mals moments que havia passat.

Sortint del quiròfan pensava fins a quin punt hauria pogut estar suggestionat per l'entrevista, fins a quin punt aquelles paraules, escoltades aquell mateix matí, no m'havien predisposat al dolor, a pensar que tota anestèsia seria insuficient. La meva dona em va comentar que la persona que havien operat, del mateix i just abans que jo, havia arribat a la sala d'espera cridant i renegant, queixant-se del mal que li havien fet. Hauria escoltat l'entrevista, aquell mateix matí, també?

De tot plegat n'ha quedat aquesta anècdota. Jo ja estic recuperat de la intervenció i, de moment, no en tinc cap més a la vista.

Maricarmen

El 17 de desembre de 1997, Ana Orantes Ruiz va morir, amb 60 anys, assassinada a mans del seu marit, José Parejo, dies després de relatar i denunciar, en el programa de televisió de Canal Sur "De tarde en tarde", el seu calvari: anys de por, de maltractaments físics i psicològics, de querelles desestimades per un sistema judicial que tractava la violència domèstica com un assumpte intern i familiar. Van ser 40 anys de maltractaments en silenci, fins que la televisió li va donar veu, i el seu marit la va fer callar per sempre, assassinant-la tretze dies després d'aquella entrevista. El seu assassinat va commocionar la societat espanyola, contribuint a canviar la percepció de la violència masclista, no com un assumpte personal i familiar, sinó com una xacra social a la qual la legislació espanyola havia de donar resposta. I la va donar: la seva mort va accelerar una reforma del Codi Penal que va introduir, per primera vegada, mesures específiques de protecció per a les víctimes de violència domèstica.

El 12 de gener de 1998, Ramón Sampedro Cameán, amb 55 anys i afectat de tetraplegia des de feia més de 25 anys a causa d'un accident, finalment moria, ens agradaria pensar que en pau, assistit per algunes persones, donant sentit a la seva lluita per l'eutanàsia i la mort digna. La seva mort, enregistrada i televisada, va contribuir al debat social, polític i jurídic a favor de l'eutanàsia, i la seva vida i la seva lluita van ser portades al cinema a través de dues pel·lícules: Condenado a vivir (2001) i la premiada Mar adentro (2004), amb 14 premis Goya i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

El 23 de setembre de 2026, Maricarmen Abascal Martín, amb 87 anys i una discapacitat reconeguda, va ser desnonada de l'habitatge de Madrid on havia viscut des del 1956, durant més de 70 anys de la seva vida. Va ser el quart intent de desnonament, i centenars de persones concentrades al carrer cridaven "no estàs sola" mentre ella era traslladada en llitera fins a una ambulància. El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides havia demanat, prèviament, que se li proporcionés una alternativa habitacional, sense èxit. El seu desnonament tampoc no ha restat aliè al pim pam polític que caracteritza, avui dia, la política espanyola.

El seu cas, com els de l'Ana Orantes i en Ramón Sampedro, ha commocionat la societat espanyola. Aquest dissabte milers de persones van recórrer el centre de Madrid sota el lema "Ni una Maricarmen més" per reclamar al govern espanyol mesures urgents davant la crisi de l'habitatge. La mateixa Maricarmen, des de l'hospital, va enviar un missatge clar: "Vull que el que m'ha passat a mi serveixi perquè no els passi a altres persones." Hi ha casos que traspasssen la notícia per convertir-se en símbols, casos que tenen la capacitat de remoure, fins i tot, les plaques tectòniques de la política; el de la Maricarmen és un d'aquests.

L'Ana Orantes, en Ramón Sampedro i la Maricarmen ens permeten humanitzar les seves lluites i les seves causes, eradicar la violència masclista, el dret a l'eutanàsia i el dret a l'habitatge, aterrant-les a la quotidianitat i interpel·lant-nos directament: perquè en cas de no ser nosaltres mateixos l'Ana Orantes, en Ramón Sampedro o la Maricarmen, segur que tard o d'hora, en el nostre entorn més proper, en podem tenir. Perquè de vegades cal un nom i una cara per canviar les lleis.

Autumn. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

 
Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Autumn".

La tardor és probablement l'estació que més fàcilment associem amb el pas del temps: les fulles transiten del verd a les tonalitats ocres i marrons, colors càlids que donen caràcter i personalitat a aquesta estació, els dies irremeiablement s'escurcen i el fred torna després de l'estiu...

Bé, potser caldria puntualitzar un parell de detalls, avui dia: les fulles ja fa dies que transiten cap a tonalitats marrons a causa de l'estrès hídric que pateixen, i no, de moment les temperatures no baixen, i per més que ja siguem a la tardor astronòmica, la temperatura segueix essent estival.

Més enllà d'aquestes qüestions, la tardor és una estació que també ha inspirat moltes cançons, entre elles aquestes quatre que parlen de la tardor, però cadascuna des de llocs i estils ben diferents.

La de The Edgar Winter Group, publicada el 1972, és una balada suau que relaciona l'arribada de la tardor amb la pèrdua d'un amor. La tardor es converteix així en una estació de tristesa i solitud.

La dels Strawbs, de 1974, és una peça de rock progressiu dividida en tres parts que fa de la tardor el que és, l'estació de transició entre l'estiu i l'hivern.

També de 1974 i de rock progressiu és la de Camel, una cançó que descriu la tardor icònica de fulles que cauen, núvols, pluja i canvis en el paisatge.

I, finalment, la de Joanna Newsom, una cançó d'estil folk de més de vuit minuts, més despullada amb  veu i arpa, en què la tardor es barreja amb els records, el retorn a casa i el pas del temps.

Quatre “Autumn” i quatre maneres diferents de mirar i cantar la tardor.

Ràdio Sarrià: temporada 2026/27

Al llarg del mes de setembre les grans emissores nacionals han estrenat la nova temporada radiofònica presentant la nova programació, amb alguns, pocs, canvis a la graella, noves col·laboracions en tertúlies i espais temàtics, i sobretot valorant els programes consolidats, els que formen part de la columna vertebral de cada emissora.

Entre finals d'agost i primers de setembre s'han fet presentacions de la nova programació, tant en antena, per exemple dins dels programes informatius matinals, els de referència i més audiència de les emissores generalistes d'àmbit nacional, com en actes presencials, reunint les persones que posen veu als diferents programes.

La virtut d'aquests actes presencials és que, a banda d'escoltar les veus de la ràdio, sobretot permeten posar-hi cares, tot i que això ja fa anys que és del tot habitual: la ràdio ha esdevingut, també, un mitjà multicanal i avui, a diferència de dècades enrere, ens resulten tant o més familiars les veus de la ràdio com les cares.

A Ràdio Sarrià també tenim per tradició, una tradició relativament recent però ja consolidada, presentar la nova temporada en un acte presencial, fora de l'emissora, que alhora és també un programa de ràdio, el programa especial de presentació de la nova temporada. És un acte itinerant: fa dos anys el vam fer al barri del Pla de l'Horta, a la zona zero de Ràdio Sarrià; l'any passat, al barri de La Rasa; enguany el farem des de Sarrià de Dalt, des del Centre d'Arts Escèniques.

La presentació de la nova temporada permetrà conèixer tots i cadascun dels programes i espais radiofònics que configuren la graella des d'aquest mes de setembre fins al mes de juny: programes i espais molt diversos i variats que permeten configurar una programació que, pel que fa a temàtiques, no té res a envejar a cap emissora de ràdio. Programes musicals, actualitat informativa i tertúlia, actualitat esportiva i retransmissions en directe, cinema, sèries de televisió i bandes sonores, sardanes i cultura popular, còmics, teatre, dites i refranys, llegendes, entrevistes...

La presentació de la nova temporada no només permet conèixer la nova programació de Ràdio Sarrià: també permet veure i valorar la quantitat de persones que, davant i darrere els micròfons, a l'estudi i a la peixera, la fan possible. Persones voluntàries que, des dels interessos de cadascuna d'elles, tenen en comú la passió per la ràdio i, sobretot, un elevat compromís amb Ràdio Sarrià. Perquè fer ràdio és una manera de fer poble.

Aquest dissabte a partir de les 11 h presentarem la programació 2026/27 de Ràdio Sarrià. Ens agradarà molt que ens hi pugueu acompanyar!

Vuit de vuit

No, aquest article no parla del món casteller; de ser així el títol hauria de ser, per exemple, cinc de vuit, un castell que es coneix amb el nom de Catedral dels castells i que forma part dels castells de gamma alta.

Aquest article és sobre l'arrencada de cavall del Barça masculí de futbol, un equip, avui dia, catedralici, de gamma alta! Un equip que, en general, està oferint unes prestacions extraordinàries.

Vuit de vuit és la relació entre els partits oficials jugats i els partits guanyats. Vuit partits jugats, set de la lliga espanyola i un de la Champions League, i vuit victòries: els set primers de la lliga espanyola i el primer de la Champions League.

Aquests vuit partits han estat els del primer tram de la temporada, fins a la primera aturada de les competicions per la finestra dels partits de les seleccions nacionals. Aquest vuit de vuit ha engrescat la "culerada", que mira amb optimisme aquesta tercera temporada de Hansi Flick, i l'optimisme no és només pel nombre de partits guanyats, sinó per la manera com s'han guanyat: desplegant un gran joc col·lectiu, amb menció especial per un Raphinha en estat de gol i de gràcia que ha tancat tots els debats que s'havien obert sobre "el 9" que li mancava al Barça.

Aquest vuit de vuit del Barça 3.0 de Flick contrasta amb l'inici dubitatiu del Real Madrid del retornat José Mourinho, una plantilla feta, de nou, a cop de talonari però que no acaba de girar rodona com a equip.

Aquesta aturada de les competicions de club trenca la dinàmica de bon joc i bons resultats d'aquest inici de temporada, i veurem com tornen els jugadors dels seus compromisos amb les respectives seleccions i com reprendrà l'equip les dues competicions.

És de preveure que el Barça, tard o d'hora, punxarà i empatarà o perdrà algun partit; fins i tot, com la temporada passada, que pugui tenir alguna mala ratxa. Però les sensacions d'ara és que la plantilla té un bon i competitiu fons d'armari que fa preveure que podrà tenir l'energia, a final de temporada, que li ha mancat, especialment a Europa, en les dues temporades anteriors.

Encara és aviat per fer vaticinis de possibles títols, doblets o triplets; la temporada és molt llarga i, parafrasejant la cançó, el camí farà pujada. Però de moment l'arrencada no ha estat de burro, sinó, amb aquest vuit de vuit, de cavall!

These Days. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "These Days".

La primera és la de Nico, enregistrada el 1967. La cançó, però, no és seva: és una composició de Jackson Browne, que en aquella època encara era molt jove. Nico en va fer la primera gravació, amb el mateix Browne a la guitarra, i la seva interpretació, lenta, freda i íntima, converteix la cançó en una reflexió sobre el pas del temps i les relacions que ja formen part del passat.

Uns anys després, el 1980, Joy Division va compondre una altra "These Days", publicada com a cara B de "Love Will Tear Us Apart"; la cançó ens porta a un univers molt més fosc i tenebrós, que amb la veu  fràgil d’Ian Curtis i el so de la banda de Manchester converteixen aquests dies en un present incòmode, pertorbador.

El 1995, Bon Jovi també va titular "These Days" una de les cançons del seu àlbum homònim, una cançó més reflexiva, que parla de somnis que no s'han complert i de persones que busquen el seu lloc en el món.

I, finalment, el 2011, Foo Fighters, amb una "These Days" que comença de manera continguda però va creixent fins a convertir-se en una cançó de rock potent que parla sobre la vida i la consciència que els moments que vivim no són infinits.

Quatre "These Days" que comparteixen títol però no història, quatre maneres de parlar d'aquests dies.

Cristóbal Colón Palasí, un gran descobridor

Zuera és un poble aragonès situat a uns trenta quilòmetres al nord de Saragossa que avui té més de vuit mil set-cents habitants, i que l'any 1949 no arribava als cinc mil; aquell any i aquell poble de la Comarca Central de la província de Saragossa van veure néixer Cristóbal Colón Palasí. El seu pare, fent gala del seu sentit de l'humor, es va confabular amb el mossèn del poble per batejar-lo amb aquell nom tan cèlebre, i potser aquell va ser el primer senyal que aquell infant, tard o d'hora, també es convertiria en un personatge cèlebre, també faria un viatge, també seria un gran descobridor.

El seu particular viatge es va iniciar amb tretze anys quan mor el seu pare i, per tal de guanyar-se la vida, se'n va a viure a Saragossa per treballar a la sastreria del seu oncle. Al mateix temps que es va formant i treballant de sastre, deixant la sastreria familiar per anar a treballar en una de les millors de la ciutat, pren consciència de classe i entra en contacte amb les joventuts comunistes; l'any 1968 se'n va a París a viure el Maig Francès i participa en una trobada internacional de joventuts comunistes a Bulgària. El seu viatge no és només geogràfic: és sobretot intel·lectual. Amb vint anys i sastreria pròpia, la seva vida fa un gir quan, empès per donar un nou sentit a la seva vida i a través d'uns companys de les joventuts comunistes, entra a treballar al psiquiàtric de Saragossa com a mosso del manicomi. En la recerca del sentit de la vida, i sobretot de la feina, la seva decisió possiblement ens va privar d'un gran sastre, però vam guanyar, sense saber-ho ni tan sols ell, un savi que es va dedicar, des d'aleshores, a aconseguir que altres persones, persones marginades amb malalties mentals i discapacitat, trobessin també sentit a la seva vida, fent feines que tinguessin sentit.

Aquest destil·lat biogràfic i vital que he compartit en aquests primers paràgrafs l'he extret del llibre "La Fageda. Història d'una bojeria" (La Magrana, 2008), escrit per la periodista i editora Dolors González, amb pròleg del mateix Cristóbal Colón. Vaig tenir l'ocasió d'anar a la presentació del llibre a Barcelona, el 15 d'abril de 2008 al Palau Robert, on a banda de les intervencions de l'autora i el mateix Cristóbal Colón, va participar-hi Jordi Pujol, amb qui vaig tenir-hi una breu conversa; entre les pàgines del llibre hi ha el rebut de l'Abacus que em van donar quan el vaig comprar allà mateix, farcit dels apunts que vaig prendre durant la presentació, que em van servir per a publicar aquesta ressenya.

Vaig conèixer personalment en Cristóbal Colón Palasí l'any 2007 quan, tot just començant a treballar com a coordinador del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa", m'hi vaig reunir, també amb la Carme Jordà i amb altres persones del seu equip, per acompanyar-los en la seva particular singladura com a entitat Incorpora. Aleshores, naturalment, ja era una persona coneguda i reconeguda dins el sector social, i he de reconèixer que la seva presència, d'entrada, m'imposava. El tracte que vaig rebre aquell dia va ser la constant de totes i cadascuna de les reunions o trobades que vaig fer amb ell: proper i afable, també sincer i exigent. 

De totes les trobades guardo un record molt especial d'un dia que vaig anar-hi acompanyat de la meva filla gran, que aleshores tot just anava a l'institut, ja havia acabat les classes i no la volia deixar sola a casa. Em va sorprendre l'interès sincer que en Cristóbal va mostrar pels seus estudis i pels seus projectes de futur. És un record senzill, però molt revelador de la seva manera de relacionar-se amb les persones: totes les vides són dignes, totes tenen sentit.

El seu llegat és enorme: la seva defensa i lluita per dignificar la vida de les persones amb discapacitat i malalties mentals, la seva tossuderia per posar al servei de l'acció i la justícia social l'activitat econòmica. També ho és el buit que deixa, especialment entre la seva família i la gran família de La Fageda.

Al pròleg del llibre, Cristóbal Colón escriu que el treball és una de les eines més efectives per a la rehabilitació de les persones amb malalties mentals o discapacitat: una manera d'obtenir independència personal i recuperar l'autoestima. "A La Fageda hem treballat durant aquests anys amb el convenciment que una feina de debò ajuda les persones, totes, a dur una vida digna i a vincular-se amb la societat. Han passat a viure, a ser, més enllà de la malaltia."

El teu llegat, Cristóbal, transcendeix La Fageda. Has estat i seràs un referent i un far. T'agrairé sempre les converses sinceres i tot el que vaig aprendre de tu. Una càlida abraçada a la teva família i a tota la família de La Fageda. 

Descansa en pau.

Cançons que parlen: estrena de la 4a temporada

Qui dies passa, anys empeny, i la impressió és que sembla que fos ahir quan vaig estrenar, a mitjans de febrer de 2024 a la recuperada Ràdio Sarrià, el programa "Cançons que parlen" i, amb un obrir i tancar d'ulls, avui n'estreno la 4a temporada!

De mica en mica s'omple la pica, i la d'avui serà la 48a entrevista del "Cançons que parlen", una xifra que ja fa patxoca, una mostra prou representativa de la vida social, cultural, esportiva i política de Sarrià de Ter. Dotze entrevistes la primera temporada, que en realitat va ser poc més que mitja; divuit la segona; disset la tercera.

Tota pedra fa paret, i la d'avui inicia la 4a temporada; i no és una pedra qualsevol: per estrenar-la entrevisto en Josep Turbau Serrat, activista veïnal, alcalde de Sarrià de Ter i aventurer nat!

Temps al temps, aquest és un programa que es cuina a foc lent, amb dues entrevistes cada mes: entrevistes vitals a persones de Sarrià de Ter, o vinculades al poble, que ens permeten conèixer-les millor i repassar la seva vida, entre altres coses, a través de cinc cançons.

Qui canta els seus mals espanta, i en el programa no es tracta ni de cantar, tot i que algunes persones entrevistades ho han fet de viva veu, ni necessàriament d'espantar cap mal; simplement de conversar tot passejant-nos per la vida de la persona entrevistada i per alguna de les cançons que formen part de la seva banda sonora.

No hi ha roses sense espines, i és per això que voldria agrair, novament, a totes les persones que fan possible aquesta petita gran emissora: una ràdio local amb un passat de més de 40 anys d'història, un present apassionant, amb una àmplia programació diversa i plural, i un futur il·lusionant i esperançador.

Us animo a escoltar el programa d'avui i, naturalment, si és del vostre interès, a recuperar els que ja s'han emès.

Minuts Musicals de versions amb "Te recuerdo, Amanda"

"Te recuerdo, Amanda" és una cançó d’amor, que no romàntica. Bé, és més que una cançó d'amor: també és una cançó sobre el treball, sobre la pèrdua i sobre la memòria. I potser és precisament per això que, més de cinquanta anys després, encara la recordem, com a mínim, cada 11 de setembre.

Víctor Jara la va compondre i gravar el 1969. Explica la història d’Amanda i Manuel, els noms dels seus pares, tot i que la història no parla d'ells. Una història d’amor senzilla que converteix cinc minuts en quasi tota una eternitat, una història d'amor i de lluita que acaba tràgicament quan ell marxa a "la sierra", i no torna.

És gairebé impossible no emocionar-se, ni que sigui mínimament, escoltant la cançó en la veu de Víctor Jara. Una veu aparentment fràgil, íntima, sense necessitat de grans artificis, que fa encara més propera aquesta petita història d’amor, de lluita i de vida. Una fragilitat que també ens connecta amb l'amor, la lluita i la vida de l'autor i del seu tràgic destí.

Dies després del cop d'estat de l'11 de setembre de 1973 d'Augusto Pinochet per enderrocar el govern de Salvador Allende, el 16 de setembre, Víctor Jara era assassinat, com tants altres xilens, després de ser detingut i torturat. Amb la seva mort, "Te recuerdo, Amanda" va prendre un nou i potent significat, esdevenint un himne i un cant a la llibertat, fent-se present arreu del món a través de les veus d’altres artistes, entre elles, aquestes tres.

La de Raimon, de 1974, és una adaptació al català que connecta directament Víctor Jara amb la tradició de la Nova Cançó i amb la cançó compromesa que també representava el cantautor valencià.

La de Joan Baez, també de 1974, enregistrada per aquesta gran veu de la música folk després del cop d’estat xilè, potenciant-te el seu ressò internacional, traspassant les fronteres de Xile.

I la de Mercedes Sosa, de 1975, que porta la cançó cap a l’univers de la música popular argentina i llatinoamericana, amb una interpretació que posa tota la força de la seva veu al servei de la història d’Amanda i Manuel.

Abans d'escoltar-les, però, una pregunta: qui són avui, a casa nostra, les Amandes i els Manuels? Qui serien, avui, aquells obrers? 

"Te recuerdo, Amanda" és una història que sembla que parli només de l’amor i del treball i que, en realitat i a causa de les circumstàncies, també parla de lluita i, sobretot, de memòria.

Demà ens afaitaran

"Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar." La frase, d'origen medieval i en castellà, és una d'aquelles expressions que ha travessat els segles sense perdre vigència. El seu significat és tan simple com contundent: quan veus que al teu veí li passa alguna cosa especialment dolenta, prepara't perquè a tu també et pot passar. És una expressió que convida, més que al pessimisme, a la prudència, a prendre consciència; un advertiment de la saviesa popular que subratlla que, tot sovint, els mals, com les modes o les epidèmies, viatgen.

Aquesta expressió em va venir al cap veient, al telenotícies, la contundent victòria del partit d'extrema dreta alemany, Alternativa per Alemanya (AfD), a Saxònia-Anhalt, un land de l'est d'Alemanya, una victòria que sobrepassa la política local de la regió i transcendeix a nivell europeu, fins i tot mundial. L'AfD va obtenir gairebé el 44% dels vots, més del doble que la CDU, el partit conservador alemany, que havia governat el land durant 24 anys, i va arrasar els socialdemòcrates de l'SPD, que no van arribar al 9%. Tot un terratrèmol polític amb ressò europeu i internacional.

Aquests resultats són la barba del veí, són l'advertiment. Perquè el que ha passat a Saxònia-Anhalt no és un accident: és el resultat d'una combinació de factors que, malauradament, no són exclusius d'aquell land ni d'Alemanya. La polarització creixent, la crisi de la socialdemocràcia i dels partits de centre, la consolidació dels discursos d'odi contra les persones migrades i contra la diversitat, i la incapacitat de les forces progressistes de connectar amb una part de la ciutadania que se sent abandonada per la política "tradicional". Factors que coneixem bé, també aquí.

A Catalunya, les enquestes ja apunten a un creixement significatiu de l'extrema dreta, no necessàriament per guanyar unes eleccions, però sí per fer un salt prou gran per modificar el paisatge polític del Parlament, per fer trontollar equilibris i forçar pactes incòmodes. La barba pelada del veí alemany ja la llueix, i la impressió és que ja estem posant en remull la nostra, incapaços d'aturar els discursos d'odi i l'auge de l'extrema dreta, descobrint com cada vegada persones més properes al nostre entorn, familiar, laboral, social, hi simpatitzen sense amagar-se'n. La impressió és que demà, irremeiablement?, ens afaitaran.