dilluns, 15 de desembre del 2025

La saviesa ancestral de la Teresa


Hi ha persones que, quan moren, amb elles es mor quelcom més que la seva vida, la seva existència: també es mor, en part, el seu coneixement, un coneixement que, per més que el tinguem escrit col·lectivament, individualment es transmet sobretot per via oral i per proximitat, a través de la convivència. Hi pensava dies enrere, arran de la mort de la Teresa, la mare de la meva tia Maria, de Cantallops. 

La Teresa era una dona sàvia; tenia una saviesa curulla de coneixements, d'aquells que cada vegada abunden menys, coneixements arrelats a la terra i als seus fruits, coneixements forjats i transmesos amb estima i, per moments, duresa, coneixements d'un món que a poc a poc s'apaivaga, en aquesta nostra societat cada vegada més urbana, i en aquest món rural cada vegada més industrialitzat.

Les seves netes, en representació de la família, d'alguna manera en parlaven, de la seva saviesa, l'altre dia a la cerimònia de comiat, quan recordaven els formatges i recuits que feia, les truites de patata o els guisats; també quan parlaven de les plantes que recol·lectava, i de la seva prodigiosa memòria, un pou de coneixement que abastava més anys dels que tenia, ja que era depositària de la memòria dels seus pares i avantpassats...

Avui dia, en aquesta societat líquida, també és líquida la nostra memòria, i volàtils i vaporosos els nostres coneixements. Sincerament, escoltant a la Teresa, com m'havia passat també escoltant a la meva àvia Juanita, més d'una vegada em sentia com un autèntic ignorant...

Els seus coneixements eren petris, sòlids com ho era, també, la seva capacitat de treball. Amb la Teresa, a banda de taula i menges, també havíem compartit estones de treball a l'olivar, i fins que la salut la va acompanyar, més enllà dels noranta-dos anys, sempre la veies collint olives, repassant per allà on havíem passat, sense deixar-ne cap per perduda, amb una constància i resistència admirables.

La duresa de la seva vida, ja des de la seva infància, vivint a muntanya i a pagès, la va enfortir en saviesa, coneixement i resistència; i sota la robustesa del seu cos, bategava amb força un cor generós, amb una gran capacitat d'estimar i de fer-se estimar, naturalment per la família, i també pels qui al llarg dels seus noranta-cinc anys la vam conèixer i tractar. 

El dia del seu enterrament, escoltant les sinceres i encertades paraules de les seves netes, pensava que aquell dia no només ens acomiadàvem d'una persona molt estimada, sinó també d'una part d’aquesta saviesa ancestral que ella encarnava.

DEP, Teresa.

divendres, 12 de desembre del 2025

Així comença... "Difamació"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Difamació" (Club Editor, 2025), d'Eva Piquer, que no deixa indiferent a ningú que l'hagi llegit i, fins i tot, a ningú que no l'hagi llegit, ja que d'una manera més o menys implícita, és d'aquells llibres que generen adhesió o animadversió cap a l'escriptora difamada, o cap a l'articulista difamador.

El llibre, petit i breu, i alhora potent, és un assaig en el qual l'autora relata la difamació patida en primera persona al llarg d'anys, i reflexiona com la difamació pot arribar a afectar profundament la vida d’una persona, també la seva reputació, no només per la difamació en si, també per la dimensió, avui dia, de la propagació impune de mentides i desqualificacions injustes a través de les xarxes socials.

El llibre serveix també per a la reflexió personal: qui estigui lliure de difamar (segons el diccionari, "dir mal (d’algú) cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació"), que llenci la primera pedra!

"Difamació" és un llibre que comença així:

Els meus vint-i-tres anys i jo som a Nova York, on hem vingut a mirar-nos el món conegut des de fora, a treballar com a corresponsals i a perdre'ns per llibreries de nou i de vell. A la Strand del carrer 12 amb Broadway m'encanto amb exemplars antics de la revista Time i em deixo atrapar per un article sobre l'art de fer i mantenir enemics. L'autor sosté que un enemic és un tresor a preservar perquè és l'única persona que sempre pensa en tu: quan no t'ataca en públic, t'ataca en privat.

Un enemic pot sorgir del no-res i per no res, llegeixo. I només tens dos camins: o l'ignores o el mates. O fas com si no hi fos o l'esborres literalment del mapa. Però ha de ser un crim perfecte: l'enemic no pot veure que tu n'ets l'assassí, o morirà feliç perquè haurà aconseguit l'objectiu d'amargar-te l'existència.

Soc massa jove per tenir enemics. És més: el primer enemic que tindré mai és ara mateix tan bon amic meu que d'aquí a uns mesos vindrà a passar dues setmanes al piset minúscul del carrer 60 que ens han permès llogar a mitges amb un altre català malgrat no tenir nòmina.

dimecres, 10 de desembre del 2025

Atzucac o polvorí…


 "Carreró o camí que no té sortida." Aquesta és la definició del diccionari de la paraula atzucac, i aquesta és la situació que, avui en dia, té la porteria del Girona FC. Més que una paradoxa, la situació de la porteria del Girona FC sembla una maledicció.

El porter titular està en hores baixes; després d'un nefast inici de temporada amb errades clamoroses que van costar punts, semblava haver recuperat el seu gran nivell amb aturades de mèrit, d'aquelles que fan guanyar o salvar punts, en els darrers partits, fins que a la darrera jornada van tornar les errades clamoroses...

El teòric porter suplent, el que li podria disputar el lloc, està en una mena de "mira'm i no em toquis", ja que, fitxat a darrera hora a l'inici de temporada i sense haver disputat cap minut amb el Girona FC en partit oficial, vol mantenir aquesta condició per poder marxar en el mercat d'hivern; si juga ni que sigui un instant, la possibilitat de marxar del club per buscar minuts se li esvairia.

El tercer porter, titular fa unes temporades i suplent les anteriors, està lesionat i, per tant, no ha pogut ser una solució provisional, i el quart porter, jove i del planter gironí, està massa verd, encara, com va mostrar en l'oportunitat que va tenir, segurament precipitada per les circumstàncies...

És evident que aquesta situació amaga una realitat que s'intueix, més que no es manifesta des del club, i és que el fitxatge del teòric porter suplent, amb possibilitats de ser titular, va ser més una oportunitat de mercat, i per tant de la direcció esportiva, que no una aposta de l'entrenador, ja que si no l'hauria fet jugar, i potser consolidar com a titular, fa unes quantes jornades...

Ara l'entrenador del Girona FC només pot confiar a cegues en el porter titular, en hores baixes, i esperar que el mercat d'hivern li porti un altre porter suplent, amb possibilitats de disputar-li el lloc...

"Lloc o edifici convenientment disposat per a guardar-hi pólvora i altres explosius". Aquesta és la definició del diccionari de la paraula polvorí, i aquesta és la situació en què ens pensàvem que es convertiria la porteria del Barça aquesta temporada, amb el fitxatge del fins ara porter de l'Espanyol, que s'ha convertit, per voluntat de l'entrenador, en titular indiscutible; i de fet, per l'entrenador, el porter fins a la temporada passada titular indiscutible, ja recuperat de la lesió, sembla que passarà a ser el tercer porter, per darrere del porter  suplent, el popular porter fumador...

La gestió de les porteries, en els equips de futbol, és una d'aquelles carpetes sensibles i complexes perquè, per la seva especialització, les peces són més limitades, també les oportunitats de jugar. Mesos enrere semblava que la porteria del Barça seria un polvorí, i ara més aviat sembla una bassa d'oli; pel que fa a la del Girona FC, confio que més aviat que tard trobi una sortida de garanties que li permeti deixar enrere l'atzucac...

dilluns, 8 de desembre del 2025

Una portada de traca i mocador!


 La portada del número 122 de la revista Parlem de Sarrià m'encanta! M'agrada per seva la composició, per l'enquadrament i la llum, i també m'agrada pel que representa, pel moment precís que descriu: l'esclat d'eufòria del final del pregó de la darrera Festa Major de Sarrià de Ter!

Reconec que, més enllà del mèrit de la fotografia, feta per Josep Brugada Gutiérrez-Ravé a peu de carrer, sota la balconada de l'ajuntament, de capturar aquest instant, la imatge em transporta als nervis, l'alegria i l'honor d'haver participat en aquell pregó col·lectiu que vam fer l'Associació Cultural Ona Sarrià.

Mentre preparàvem el pregó, més enllà de pensar el missatge, el què volíem dir, també vam pensar en com ho volíem dir, i aquí de seguida vam coincidir a convertir el balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter en un estudi de ràdio, fent un pregó radiofònic; i de la colla hi ha qui va anar més enllà i va proposar fer esclatar un petit castell de focs al final del pregó, i segurament aquest detall, més enllà del que vam dir i de com ho vam dir, va ser el que més impacte va causar en el públic, que va reaccionar fent un gran "oooooooh!"

Va ser una magnífica coda del pregó, la guinda del pastís, va ser, literalment, la traca final d'un moment emocionant que la fotografia de la portada va saber recollir, i que fa que encara ressoni, traca i emocions, quan la miro.

Una magnífica portada per una magnífica revista, que fareu bé de fullejar i, per descomptat, de llegir!

divendres, 5 de desembre del 2025

Així comença... "Mi hermano persigue dinosaurios"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Mi hermano persigue dinosaurios" (Nube de tinta, 2017), del jove escriptor italià Giacomo Mazzariol, una novel·la autobiogràfica divertida i emotiva en què l’autor explica la seva relació amb el seu germà petit, en Giovanni, que té síndrome de Down.

Per bé que la síndrome de Down té el seu propi dia mundial, el 21 de març, m'ha semblat oportú recordar aquest llibre amb motiu del Dia internacional de les persones amb discapacitat, que se celebra cada 3 de desembre.

"Mi hermano persigue dinosaurios" és un llibre que comença així:
En fin, esta es la historia de Giovanni.
Giovanni, que va a comprar un helado.
-¿Cono o vasito?
-¡Cono!
-Pero si el cono no te gusta.
-¡Qué más da! Tampoco me gusta el vasito.
Giovanni, que a sus trece años tiene una sonrisa más ancha que sus gafas. Que le roba el sombrero a un vagabundo y se va corriendo; que adora a los dinosaurios y el rojo; que va al cine con una amiga, vuelve a casa y anuncia: «Me he casado». Giovanni, que baila en medio de la plaza, solo, al ritmo de la música de un artista callejero, y los transeúntes, uno tras otro, se sueltan y empiezan a imitarlo: Giovanni es un tipo que hace bailar plazas enteras. Giovanni, para quien el tiempo siempre son veinte minutos, nunca más de veinte minutos: si alguien se va de vacaciones durante un mes, se ha ausentado veinte minutos. Giovanni, que sabe ser agotador, extenuante, que cada día sale al jardín y les lleva una flor a sus hermanas. Y si es invierno y no encuentra la flor, solo les lleva hojas secas.
Giovanni es mi hermano. Y esta también es mi historia. Yo tengo diecinueve años, me llamo Giacomo.

dimecres, 3 de desembre del 2025

Amigurumis. Entrevista a Fina Suñer Soler

Amigurumis. Reconec que és una paraula que, abans d'aquesta entrevista, no coneixia i, si l'havia escoltat mai, no me'n recordava. Sí que n'havia vist, d'amigurumis, tot i que no sabia com es deien fins que, en aquesta entrevista, la Fina Suñer Soler, que en fa com a afició, me'n va parlar amb passió.

Cercant-ne l'origen, la paraula és la combinació dels termes japonesos "ami" (teixir amb ganxet o mitja) i "nuigurumi" (nino de peluix), i el resultat són aquestes figures petites i simpàtiques, de colors vius, fetes amb ganxet.

Amb la Fina vam parlar dels amigurumis que fa i que té a casa, i també vam parlar de cosir i de les seves màquines de cosir, de les dues que té, una d'elles centenària!

De tot això i molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

dilluns, 1 de desembre del 2025

El català, és cosa de pocs!


 "El català, cosa de tots"
. Aquest era el lema d'una campanya institucional de la Generalitat de Catalunya de principis dels anys vuitanta del segle passat, protagonitzada per La Norma. Aquesta era la campanya i la voluntat era estendre'n l'ús i normalitzar el català com a llengua d'ús habitual, especialment entre la població immigrant. 

Dècades després pensava que l'única esmena que caldria fer al lema d'aquesta campanya ("El català, cosa de tots") seria per la seva manca d'inclusió del llenguatge en clau de gènere, per aquest "tots", però em sembla que, veient el detall territorial de les dades de la darrera Enquesta d'usos lingüístics de la població, difoses la setmana passada, la qüestió de gènere no sembla que sigui el problema principal. I si la voluntat d'aleshores era que el català fos cosa de tots i de totes, de tothom o de tot ser, la realitat, avui dia, és que el català és cosa de pocs, de pocs i de poques, de cada vegada menys població de Catalunya.

Les dades recents mostren una pèrdua clara de l'ús del català com a llengua habitual, sobretot a les zones urbanes i metropolitanes, on la presència del català ha anat retrocedint. La fractura lingüística territorial cada vegada es fa més evident: mentre que en alguns àmbits rurals el català continua sent majoritari, als grans nuclis urbans retrocedeix de manera sostinguda, fins i tot a Girona! I aquí hi ha un factor global que, a més a més, ens juga en contra: la tendència, a escala planetària, d'una concentració més gran de la població a les ciutats, just allà on, en el nostre territori, el català és menys present i més difícil de fer prevaldre.

Els canvis demogràfics de les darreres dècades, naturalment, també tenen un pes important i representen tot un repte, a risc de caure en discursos extremistes discriminatoris. En molts barris, també en molts patis d'escola, el castellà funciona com a llengua habitual i, si el català no apareix amb naturalitat en  aquests espais socials, educatius o comunitaris, és difícil que s'hi arreli.

La politització del debat lingüístic tampoc no ajuda, i quan una llengua és percebuda com un símbol ideològic abans que com un patrimoni compartit, pot generar més refracció que atracció, esdevenint menys permeable. L'ús de la llengua com un separador entre "l'ells" i el "nosaltres", i no com un aglutinador, genera prejudicis i barreres cada vegada més difícils de superar.

El català, doncs, va perdent terreny, alhora que necessita fer grans esforços per fer-se veure en els grans productes de consum, com la música i el cinema, i sobretot les xarxes socials, fent que cada vegada tinguem més infants i joves que creixen i se socialitzen en entorns físics (patis d'escola, carrer, etc.) i digitals (xarxes socials, música, cinema, etc.) amb poca presència del català.

Preocupen aquestes dades, preocupa aquest retrocés de l'ús habitual del català a Catalunya, i sobretot preocupa que aquest senyal d'alarma, aquest SOS del català, no sigui percebut com a això, com un senyal, sinó que condueixi a la resignació...

divendres, 28 de novembre del 2025

Així comença... "Atrapada en el espejo"


Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se fa 18 anys, segueix essent, malauradament, d'actualitat...

"Atrapada en el espejo" (El Aleph Editores, 2007), de Gemma Lienas, explica la història de la Laura, una noia que queda atrapada en una relació de parella marcada pel control i la manipulació, a través de la veu de la Gina, la seva millor amiga, que a partir de la sobtada mort de la Laura, fa una relectura de la seva vida per intentar entendre les causes de la seva mort.

El llibre, tota una referència de la lluita contra la violència masclista, ens ajuda a entendre com aquesta s'emmascara sota l'aparença de l'amor, i entendre la dificultat de detectar-la i fer-la aflorar, i per això quasi vint anys després de la seva publicació, segueix essent una eina de sensibilització per a la lluita i erradicació de les violències contra les dones.

"Atrapada en el espejo" és un llibre que comença així:

Laura ha muerto.

La noticia me llegó inesperadamente, mediante un mensaje grabado por Ana, su madre, en el contestador de mi móvil. Aquella información tan breve me penetró en el cerebro como si me hubieran clavado un punzón con fuerza.

Maldije a Ana hasta el tuétano. Laura ha muerto. Así, con una frase de tres palabras y nada más.

Una frase que me había dejado una taquicardia vertiginosa en las venas del cuello y la garganta agarrotada alrededor de un grito silencioso.

dimecres, 26 de novembre del 2025

Exonerar el president Pujol


Compassió. Diria que el que em provoca la visió, avui dia, del president Pujol és, sobretot, compassió; una compassió que tendeix a transformar-se en tristesa veient les imatges del president Pujol connectat telemàticament, des de casa seva, a la sala del tribunal que el jutja, a ell i a la seva família. La fragilitat d’una persona de 95 anys, amb problemes de salut evidents, no encaixa amb la complexitat, també la duresa, d’un procediment judicial que, en aquest cas, sembla oblidar la condició humana.

No nego la necessitat del judici, tampoc el dret que tenim que s'esclareixin els fets (essent conscients que la veritat judicial no sempre coincideix amb la veritat real, si és que hi ha una veritat), i que si els fets són delictius, se'n derivin conseqüències; però em sembla excessiu que el president Pujol, en el seu estat, participi d'aquest judici. I més quan és innegable que ell ja va pagar un preu (i que cadascú valori si suficient o no) amb la seva confessió voluntària de fa onze anys, eixamplant les seves ombres, afectant la seva reputació i acceptant un càstig moral que cap sentència , ara, podria amplificar.

Insistir avui en una condemna penal efectiva per al president Pujol, fins i tot fer-lo participar en el judici, sembla, més que una exigència de justícia, un acte d'insistència que no té en compte les seves circumstàncies personals físiques i cognitives. No ho trobo just; sí que hauria estat just fa onze anys, quan va confessar, no ara...

La justícia, per ser-ho de debò, també hauria de mesurar els límits evidents que imposen, en les persones, l'edat i la salut, i em sembla que el president Pujol, en aquest moment de la seva vida, ja no hauria d'estar per judicis, ni tan sols per aquest que el jutja. 

Exonerar el president Pujol no seria, penso jo, un acte d'impunitat ni de banalització dels fets, sinó un simple acte de compassió, ja que és evident que avui la seva figura desprèn més vulnerabilitat que poder. Avui dia, mes que un càstig, el president Pujol mereix, penso i sento jo, la nostra compassió...

dilluns, 24 de novembre del 2025

El del "culo blanco"


L'inici de la cançó el recordo bé i, fins i tot, l'havia cantat de petit:

"Franco, Franco,
Que tiene el culo blanco
porque su mujer
lo lava con Ariel."

La cançó seguia amb la reina Sofía, però les següents estrofes, si les havia cantat, ja no les recordo, més enllà del fet que contenien insults com "zopenco". La primera estrofa l'havia cantat de petit segurament sense acabar de ser conscient qui era i què representava, aquest Franco, a banda del senyor que, sobretot, apareixia en les monedes "por la gracia de Dios".

Aquesta cançó burlesca, que s'entonava amb la música de l'instrumental himne espanyol, ens feia gràcia per això del "culo blanco" i la referència, aquesta sí coneguda i reconeguda, del detergent Ariel, que a casa el teníem, com el "Colón", en pols en format tambor...

Això que la seva dona blanquegés el cul de Franco em feia molta gràcia, quan era petit; que avui se'l blanquegi tot ell, ell com a dictador i el que va representar, ja no me'n fa tanta i menys veient alguna de les dades del darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que ha preguntat, amb motiu del 50è aniversari de la mort del dictador, sobre el franquisme.

Preocupa que avui, cinquanta anys després de la mort de Franco (que no del franquisme, és evident), més del 21% de les persones que van respondre l'enquesta considerin que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons. Naturalment, podem valorar positivament que més del 65% considerin que els anys de la dictadura van ser molt dolents o dolents, però aquest més del 21% és, per al meu gust, i per a la qualitat democràtica de les nostres institucions, preocupant.

I més si veiem que la franja d'edat que creix més de partidaris d'una dictadura és la dels joves de 18 a 24 anys (nous votants), mentre baixa entre els que tenen més de 65 anys, quelcom aparentment comprensible, per una simple qüestió vital. De fet, des de 1985, quan es va començar a recollir aquesta dada, no hi havia hagut mai tants joves com ara que es mostrin partidaris d'una dictadura (13,5% el  2024, 7,2% el 1985), amb pics de fins al 10,9% el 1986 o del 9% el 2013, o baixades de fins al 2,4% el 2008 o del 5,1% el 2017. 

És significatiu, i alhora alarmant per la tendència que es dibuixa, l'increment dels darrers anys,  de més de 8 punts entre el 2017 i el 2024 de joves partidaris de la dictadura, fenomen que  segurament s'explica per la irrupció i consolidació de Vox, amb un discurs que no només no critica ni condemna obertament el franquisme (més aviat l'abraça), sinó que també qüestions i s'enfronta amb el feminisme, generant una preocupant adhesió, especialment, entre els nois joves.

Així doncs, mentre que entre les persones més grans la dictadura mai havia tingut un suport tan baix (el 4,2% el 2024, el 15% el 1985), entre les persones joves no havia tingut mai un suport tan alt. El franquisme, doncs, avui no resisteix, perviu oi creix pels nostàlgics que el van viure, sinó per l'entusiasme (i esperança?) que desperta entre els joves, especialment nois joves, amb la seva versió blanquejada a base de tòpics i relativitzacions...

El problema no és només que el franquisme hagi sobreviscut incrustat a la democràcia en algunes institucions (com la justícia, l'exèrcit, l'església i alguns partits polítics), el problema també és que la seva proposta actualitzada, exemplificada avui sobretot a través de Vox (i l'ala Ayuso del Partit Popular), tingui cada vegada més acceptació, especialment entre els joves.

El del "culo blanco" va morir fa cinquanta anys, no abans sense deixar-ho tot, com ell mateix va dir en més d'una ocasió, "atado y bien atado".