Listen. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que m'ha fet ballar més el cap que els peus, i no per la música sinó per qui la va compondre i qui la va interpretar. M'explico.

La cançó fa temps que forma part d'una llista de reproducció que tinc a Spotify; no recordo d'on la vaig pescar, segurament al vol en una sèrie o pel·lícula, ves a saber...

La cançó, arreu on la busques, l'interpreta un músic anomenat Paul Bryan, del que no hi ha massa informació a internet, o si més no jo no la sé trobar. El cas és que per poc que cerquis, en relació amb qui va compondre aquesta cançó, ensopegues amb un músic brasiler que es diu Sérgio Antônio Sá De Albuquerque, de nom artístic, sobretot com a compositor, Sérgio Sá.

Aleshores, dedueixes que un és el compositor i l'altre l'intèrpret, quelcom molt habitual en el món de la música, també en el de Sérgio Sá, compositor de molts temes, d'estils diferents, per a molts músics i cantants brasilers. Però resulta inquietant que moltes cerques de Paul Bryan desemboquin a Sérgio Sá, fins que descobreixes que, efectivament, són la mateixa persona!

És clar que el més interessant de la cançó no és aquesta intrahistòria del seu compositor i intèrpret, sinó la mateixa cançó, que es mou entre el pop orquestral i el folk melòdic i que si és aquí és per la bonica melodia xiulada que conté...

Així comença... Demà serà un altre dia

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'una persona que n'ha venut molts, de llibres, molts dels que ha escrit ell i, sobretot, moltíssims d'altres escriptors, per la seva condició de llibreter, des de fa uns anys jubilat, tot i que del que no s'ha jubilat, i encara té corda, és d'activista cultural; parlo, naturalment, de l'inimitable Guillem Terribas.

L'any 2007 aquest inquiet llibreter gironí (bé, saltenc si som estrictes) va publicar el seu primer llibre, "Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" (Ara Llibres, 2007), unes memòries que apleguen un munt de records, històries i anècdotes personals i professionals que paga la pena llegir, només, fent un cop d'ull a la quantitat i qualitat de noms que apareixen a l'índex onomàstic que hi ha a les darreres pàgines del llibre, i que són una mostra evident del seu activisme cultural.

Guillem Terribas ha publicat des d'aleshores altres llibres, tant des de la seva condició de cinèfil com d'avi, i no sé si algun dia haurà d'actualitzar les seves memòries, perquè en Guillem Terribas és d'aquelles persones que té tantes coses per explicar com, pràcticament, llibres ha venut!

"Demà serà un altre dia: aventures d'un llibreter" és un llibre que comença així:

La primera imatge que recordo de la meva vida són unes mans que acompanyen una careta que se m'acosta. Estic cridant de por. El meu pare em té agafat entre les cames. La visió d'una carretera inacabable, envoltada de plàtans, es va diluint com els meus crits. Tot seguit, la foscor. Em desperto tombat en una gandula de la cuina de casa, al costat d'una estufa de llenya. Estic sol. Tinc por, crido i em comença a sortir sang de no sé on. Arriba corrents la meva mare, que ha anat un moment al costat de casa a buscar la llet. M'han operat de les glàndules i dels carnots. Encara no tinc quatre anys.

Vaig passar la meva infantesa pràcticament al carrer. Al carrer d'Hernán Cortés (ara carrer Llarg) de Salt, una població que llavors encara no era la ciutat dormitori al costat de Giro-na que és ara. Van tardar molts anys a asfaltar-lo. Gairebé tots els veïns feien de pagès. A can Ferragut, la casa del costat, tenien vaques i molta terra. M'hi passava moltes estones. A casa d'en Vicenç Casas, el meu primer amic, també tenien vaques i mol-ta terra, a més d'un viver on ens banyàvem a l'estiu.

"M'agradaria deixar de créixer i sentir-me sempre com ara", li vaig dir a en Vicenç un dia mentre jugàvem i ens ho estàvem passant molt bé. És el primer pensament meu que recordo.

Quan l'arbre ens impedeix veure el bosc

Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que, en més o menys mesura amb més o menys (in)justícia, ens passa a tothom: algunes vegades l'arbre ens impedeix veure el bosc.

Segurament ha passat sempre, i el sempre també inclou els nostres dies, el nostre present, el nostre ara; a vegades un detall, minúscul si voleu, sovint eclipsa el conjunt, com la lluna, moltíssim més petita que el sol, és capaç d'eclipsar-lo. 

Una taca en una camisa blanca, per petita que sigui, inevitablement l'embruta, com una errada pot condemnar un discurs ben articulat, o una decisió qüestionable, fins i tot una mala decisió, ensorrar una trajectòria impecable. Algunes vegades, la línia entre el bé i el mal és tan fina que no admet l'error, empetitint l'espai d'aprenentatge.

Tot sovint, l’atenció, la mirada, es focalitza obsessivament en la imperfecció, ja no negant-li bellesa, sinó utilitat, i oblidant que en moltes ocasions, simplement és una gota d'un oceà, el context, si voleu, que sempre és més ampli. Com si un arbre tort ens impedís veure la majestuositat del bosc que l’envolta.

És clar que aquesta mirada crítica no és sempre injustificada, ans al contrari, és fins i tot necessària, que el detall pot ser revelador i, en alguns casos, significatiu. No es tracta, per tant, de restar importància als aspectes petits o puntuals, sinó de no permetre que esdevinguin l’única lent amb què mirem, i per tant jutgem, una realitat que segurament és molt més rica i complexa. 

Sense necessitat d'obviar la part (l'arbre tort hi és, segurament), potser caldria evitar convertir-la en el tot. Una crítica concreta, si no es contextualitza adequadament, pot arribar a desfigurar la percepció global d’un projecte, d'una idea, també d'una persona.

Hi pensava l'altre dia, en tot això, recordant quantes vegades he jutjat una persona, per exemple, a partir d'una part de la seva vida, la minúscula part que jo conec, sense voler conèixer ni ser conscient de tot el que és, més enllà d'aquell detall. 

Hi pensava l'altre dia i em preguntava quantes vegades jo mateix havia topat amb aquest arbre, fins i tot quantes vegades l'arbre l'havia plantat jo mateix, just davant del bosc... Suposo que és inevitable, que forma part de la condició humana i que el primer pas per mirar d'evitar-ho, és ser-ne conscient.

Sallar

No recordo haver fet servir mai el verb sallar en la primera accepció del seu significat al diccionari: “córrer una nau tallant l’aigua”, en una frase com la que el mateix diccionari posa d'exemple: "l’embarcació sallava enmig de la mar". La imatge, ben segur, la podem tenir ben clara, i jo més aviat diria "tallant les onades", tot i que no sempre a l'aigua hi ha onades per tallar, que les embarcacions  també sallen en aigües tranquil·les. 

Sallar és el nom d'una nova entitat que neix amb la voluntat d’obrir camí davant d’un dels grans reptes dels nostres dies, del nostre present, l’accés a l’habitatge, precaritzat aquests darrers anys i esdevenint un dels principals factors d'exclusió social. 

La Fundació Sallar treballa per garantir un habitatge digne a persones i famílies en situació de vulnerabilitat, i alhora per ampliar i consolidar el parc públic de lloguer social de manera sostenible i a llarg termini a través de l’exercici del dret de tanteig i retracte, un dret reconegut legalment per la Generalitat de Catalunya, que permet adquirir la titularitat i la gestió dels habitatges durant 75 anys, evitant caure, així, en la dinàmica especulativa del mercat immobiliari i garantint, d'aquesta manera, que tots els habitatges es destinen al lloguer social.

Aquest model d'ampliació i consolidació del parc públic de lloguer social és possible gràcies a la garantia de finançament de l’Institut Català de Finances (ICF), que a través de la línia de préstecs ICF Habitatge Social, proporciona els recursos necessaris a entitats socials com Sallar, també als ajuntaments, per l'adquisició de la titularitat i la gestió d’habitatge assequible, amb finalitat social.

Sallar, però, no es limita a la gestió del parc d’habitatge social, també contribueix a la rehabilitació dels immobles i, sobretot, a l'acompanyament social de les persones que hi viuen o hi accedeixen, afavorint així processos de regularització, d’estabilitat, d'autonomia i d'inclusió. 

El repte de l'habitatge, de l’habitatge entès com un dret i no com una mercaderia, només el podrem afrontar, amb garanties i estabilitat, amb la col·laboració de tothom (administracions, empreses, tercer sector social...), tal com mostra aquest vídeo explicatiu de què és, què fa, com ho fa i per a qui ho fa, Sallar.

El Barça es torna a vestir de blanc

El Barça ho ha tornat a fer; el Barça de bàsquet, per a ser més exactes, el masculí de bàsquet. Trenta-dos anys després el Barça de bàsquet ha tornat a encadenar dues temporades en blanc, sense guanyar cap títol.

Després de tancar la temporada passada en blanc i defenestrant l'entrenador, Roger Grimau, aquesta es va començar amb la il·lusió renovada d'un nou tècnic, Joan Peñarroya, i d'una plantilla que semblava prou competitiva. Però la temporada ha estat marcada per la plaga de lesions, algunes d'importants de jugadors importants, i l'equip ha hagut de competir sense que les baixes se substituïssin, és a dir, desgastant més la migrada plantilla.

D'aquí, entre altres coses, que l'equip hagi estat inconstant i irregular i, sobretot, que s'hagi especialitzat, en la majoria dels casos, a perdre els finals ajustats, fins i tot a no saber administrar un avantatge prou clar a favor, com la del darrer partit contra l'Unicaja, a poc més d'un minut i mig pel final guanyava de nou punts, i es va deixar empatar el partit per acabar-lo perdent, juntament amb l'eliminatòria, a la pròrroga.

Aquest any els quarts de final han estat el topall d'aquest equip, per la qual cosa no ensumat de prop cap títol, ni tan sols l'opció de guanyar-ne un. I la impressió és que, si bé formalment els partits s'han perdut a la pista, la temporada s'ha perdut, sobretot, als despatxos.

El Barça de bàsquet s'ha tornat a vestir de blanc per segona temporada consecutiva, i no s'hauria de permetre tornar-hi una tercera. La construcció de l'equip de la pròxima temporada comença ara, una vegada confirmat l'entrenador. Per tal que ell pugui fer la seva feina des de la banqueta, primer cal fer bé la feina des dels despatxos, i és allà on, inevitablement, ara se centren totes les mirades.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso, l'ínclita presidenta de la Comunitat de Madrid, continua essent un vers lliure. Un vers, naturalment, que només admet ser recitat en castellà.

El darrer, i esperpèntic, episodi de la seva particular croada, no només contra Pedro Sánchez, també contra tot allò que soni mínimament català, va ser l'espectacle de marxar, en plena conferència de presidents autonòmics, en sentir parlar alguna llengua que no fos castellà per part d'algun altre president, tal com havia anunciat que faria. El gest no només li ha donat la notorietat i quota mediàtica que buscava, també l'ha seguit posicionant, cada vegada més, a l'ala més dretana del Partit Popular, confonent-se per moments, especialment en les seves declaracions posteriors, amb l'extrema dreta.

De les seves paraules, del to amb què les va pronunciar, es desprèn un odi resclosit cap a les llengües cooficials d'Espanya que put a franquisme i que, com la colònia que vol tapar la pudor de suor, intenta dissimular enarborant la bandera de la llibertat.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso, el gallec, l'euskera i el català, només haurien de servir com a nota folklòrica d'una Espanya pluriuninacional, amb una clara voluntat de portar-les a l'extinció.

Davant el seu gest, possiblement més simbòlic que efectiu, s'ha de destacar, i alhora valorar, el respecte (com a mínim institucional) de la resta de presidents del Partit Popular presents a la conferència, que traductor en mà van mantenir-s'hi en tot moment a la trobada, sense renunciar a les seves discrepàncies.

Diuen les males llengües, que no sé si alhora són les més ben informades, que a banda de rebentar la conferència de presidents, Isabel Díaz Ayuso també va rebentar l'estratègia d'oposició del seu propi partit en aquesta trobada, enviant un nou torpede a la línia de flotació d'Alberto Núñez Feijóo.

Tal com diu l'expressió castellana, Isabel Díaz Ayuso "no deja títere con cabeza"...

Whistle For The Choir. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que aborda un dels temes més recurrents de la música moderna: l'amor? No, l'amor no correspost, aquell amor que emocionalment ens fa circular entre l’esperança i la resignació, i que tant encaixa amb tants estils musicals, com l'indie rock que practicaven el grup escocès The Fratellis a principis de segle, per exemple amb "Whistle For The Choir", una balada amarada de malenconia.

Així comença... "Una eterna claredat"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que en aparença (física) és petit i prim, però que en el seu contingut és, sobretot profund. Em refereixo al llibre "Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" (CCG Edicions, 2008) de Just M. Casero, que és una selecció i edició d'alguns dels poemes que el meu pare va escriure que va fer Roger Costa-Pau.

Just M. Casero, que ahir hauria fet 79 anys, va escriure poemes des de la seva joventut, poemes, molts d'ells, a banda de desconeguts, inacabats. Aquest llibre en recull alguns, i els acompanyen una presentació a càrrec del mateix Roger Costa-Pau i un epíleg a càrrec de Jaume Guillamet.

"Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-70" és un llibre que, en la presentació que en fa Roger Costa-Pau, comença així:

Just Casero, una veu

Presentem aquests poemes en forma d'antologia en el seu aspecte extern. 1, en efecte, el volum conté a la perfecció tots els elements d'aquesta fesomia. Però Una eterna claredat (antologia de poemes, 1960-70) és un llibre de totes totes. I ha de ser llegit com a tal per la seva unitat en la forma i també en el contingut. Vet aquí la clau que ens obre la porta a aquesta descoberta que abans que cap altra cosa és una emoció: «Just Casero, poeta, Just Casero, una veu».

L'any 1997, Jaume Guillamet va recollir els poemes de Casero en el volum «Just M. Casero. Poesia dispersa». La feina de transcripció, ordenació i datació de les composicions líriques d'un dels seus millors amics que ell va fer en aquell moment té un valor que ultrapassa l'amistat i l'estimació; Guillamet ja ens advertia aleshores que existia un Just poeta... Farà cosa de tres anys que un d'aquests volums fotocopiats em va arribar a les mans. L'amic Guillem Terribas em va encomanar una petita selecció de poemes per ser llegits per part d'uns quants dels amics entranyables de Just en l'acte d'inauguració de la biblioteca que porta el seu nom; això passava la tardor del 2005. No m'entretindré ara en els detalls d'aquella història francament agradosa; només vull fer notar que aquesta primera selecció de poemes va ser la clau d'un projecte molt més ambiciós i suculent: construir aquest "Una eterna claredat...", ara esdevingut realitat molt per culpa de l'empenta de Terribas, sí, però també per l'advertència a la qual he al·ludit fa un moment que Guillamet havia llançat als quatre vents aquell 1997. I, no cal dir, pel suport amatent i incondicional de Mercè Gumbau.

El penúltim gir de guió del Campus de Salut del nou Trueta

Els girs de guió són aquells moments que, en les novel·les, les pel·lícules o les sèries ho capgiren tot, de forma inesperada, en una història. Quan estan ben fets, sorprenen i donen força al relat, fent que t'hi enganxis i que t’ho miris tot amb uns altres ulls; quan estan ben fets, són fins i tot plaents. 

Però si són barroers, previsibles o fins i tot si n’hi ha massa, generen una immensa decepció, rebaixant la qualitat del producte, sigui novel·la, pel·lícula o sèrie, fent que, en comptes de mantenir l’interès, desertem de la lectura o del visionament, sobretot ara que amb tanta oferta audiovisual, tenim el poder del comandament a les mans.

El projecte del Campus de Salut vinculat al nou Hospital Trueta fa massa temps que té massa girs de guió. En més de dues dècades, ha acumulat canvis d’ubicació, de model, de prioritats i d’actors polítics. Primer es va planificar prop de la seva actual ubicació, al nord de Girona, amb l'interès de col·laboració de Sarrià de Ter, i després va aparèixer la pugna entre Girona i Salt, amb la (desesperada?) proposta de Domeny... La batalla política, partidista i territorial va ser intensa fins que es va arribar, semblava, a un consens institucional. I en l'execució del tràmit urbanístic d'aquest consens va aparèixer l'afectació, i la posterior lluita (veïnal i política), per la defensa del Parc Jordi Vilamitjana.

I ara, en plena negociació pressupostària, arriba el penúltim gir: l’acord entre el Govern i els Comuns per, se suposa, garantir els recursos que permetin preservar el Parc Jordi Vilamitjana, una proposta tan il·lusionadora com poc concreta, que fa témer que no sigui, només, un miratge... 

Aquest penúltim gir de guió no és només un detall urbanístic, és un gest polític amb una important càrrega simbòlica pel que simbolitza la defensa del Parc Jordi Vilamitjana, i és un moviment que reobre un debat que, si més no a escala institucional, es donava per tancat, per exemple, amb l'acte de compromís que el Govern de la Generalitat, els ajuntaments de Salt i de Girona i la UdG van rubricar dies enrere.

Aquest nou gir de guió és una nova escena en un serial que ja no sabem si és un drama, una tragicomèdia o una saga infinita. El risc és que, mentre es reescriu el guió amb un excés de girs, el final segueix ajornat. I el risc és que les expectatives que ara s'obren, sobre la possibilitat de salvar el Parc Jordi Vilamitjana, es quedin precisament només en això, expectatives.

No sé quants girs de guió més tindrà aquest serial, però em sembla que ja fa massa temporades que  qui més qui menys n'esperem, finalment, el desenllaç.

El control de Luis Enrique

A Luis Enrique li agrada el control, controlar el que passa al terreny de joc des de la banda de la mateixa manera que el director d'orquestra li agrada controlar el que fan els músics, des del seu pedestal batuta en mà. 

No crec que sigui ni un caprici ni una obsessió particular de Luis Enrique, sinó que aquesta és una qüestió inherent, amb més o menys intensitat, a qualsevol entrenador, simplement que amb Luis Enrique s'ha fet més evident, especialment pel comentari que va fer en un documental: "Ara que ha marxat Mbappé, puc controlar totes les zones del camp", ja que segons el tècnic asturià Mbappé jugava on volia, i amb la seva sortida de l'equip ara tots els jugadors del PSG juguen on vol l’entrenador.

La casualitat, qui sap si la (mala) fortuna, ha fet que precisament sense el seu gran tòtem ofensiu dels darrers anys, el PSG ha guanyat, per primer cop a la història i sense ell, la Champions League; un PSG d’autor que ho ha guanyat tot amb la firma del seu entrenador. 

Aquesta voluntat de voler-ho controlar tot, fins i tot de desmarcar-se de les pressions mediàtiques, ja la va  demostrar amb la selecció espanyola, on va construir un equip competitiu sense fer cas de les convocatòries que volien certs mitjans de comunicació. També ho va demostrar al Barça, on malgrat tenir el trident Messi-Suárez-Neymar va imposar un sistema sòlid, equilibrat i intens, i va arriscar intentant fer amb Messi el que després va fer amb Mbappé. Al capdavall, Luis Enrique vol jugadors que interpretin el seu guió, no estrelles que se'l saltin.

En un futbol massa  dominat pel màrqueting i l’ego de les estrelles, Luis Enrique defensa la idea de l’equip per sobre del jugador, i aquesta temporada ha pogut expressar aquesta idea en aquest PSG campió. Quan va arribar al Barça com a entrenador, ja ho va expressar prou bé: aquí l'estrella soc jo, va dir; em sembla que era una manera de dir que al vestidor manava ell per sobre de qualsevol estrella, que era ell qui havia de controlar el vestidor i el joc.

El solista, naturalment, pot brillar; però és ell qui té la batuta als dits...