Així comença... "Atrapada en el espejo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se fa 18 anys, segueix essent, malauradament, d'actualitat...

"Atrapada en el espejo" (El Aleph Editores, 2007), de Gemma Lienas, explica la història de la Laura, una noia que queda atrapada en una relació de parella marcada pel control i la manipulació, a través de la veu de la Gina, la seva millor amiga, que a partir de la sobtada mort de la Laura, fa una relectura de la seva vida per intentar entendre les causes de la seva mort.

El llibre, tota una referència de la lluita contra la violència masclista, ens ajuda a entendre com aquesta s'emmascara sota l'aparença de l'amor, i entendre la dificultat de detectar-la i fer-la aflorar, i per això quasi vint anys després de la seva publicació, segueix essent una eina de sensibilització per a la lluita i erradicació de les violències contra les dones.

"Atrapada en el espejo" és un llibre que comença així:

Laura ha muerto.

La noticia me llegó inesperadamente, mediante un mensaje grabado por Ana, su madre, en el contestador de mi móvil. Aquella información tan breve me penetró en el cerebro como si me hubieran clavado un punzón con fuerza.

Maldije a Ana hasta el tuétano. Laura ha muerto. Así, con una frase de tres palabras y nada más.

Una frase que me había dejado una taquicardia vertiginosa en las venas del cuello y la garganta agarrotada alrededor de un grito silencioso.

Exonerar el president Pujol

Compassió. Diria que el que em provoca la visió, avui dia, del president Pujol és, sobretot, compassió; una compassió que tendeix a transformar-se en tristesa veient les imatges del president Pujol connectat telemàticament, des de casa seva, a la sala del tribunal que el jutja, a ell i a la seva família. La fragilitat d’una persona de 95 anys, amb problemes de salut evidents, no encaixa amb la complexitat, també la duresa, d’un procediment judicial que, en aquest cas, sembla oblidar la condició humana.

No nego la necessitat del judici, tampoc el dret que tenim que s'esclareixin els fets (essent conscients que la veritat judicial no sempre coincideix amb la veritat real, si és que hi ha una veritat), i que si els fets són delictius, se'n derivin conseqüències; però em sembla excessiu que el president Pujol, en el seu estat, participi d'aquest judici. I més quan és innegable que ell ja va pagar un preu (i que cadascú valori si suficient o no) amb la seva confessió voluntària de fa onze anys, eixamplant les seves ombres, afectant la seva reputació i acceptant un càstig moral que cap sentència , ara, podria amplificar.

Insistir avui en una condemna penal efectiva per al president Pujol, fins i tot fer-lo participar en el judici, sembla, més que una exigència de justícia, un acte d'insistència que no té en compte les seves circumstàncies personals físiques i cognitives. No ho trobo just; sí que hauria estat just fa onze anys, quan va confessar, no ara...

La justícia, per ser-ho de debò, també hauria de mesurar els límits evidents que imposen, en les persones, l'edat i la salut, i em sembla que el president Pujol, en aquest moment de la seva vida, ja no hauria d'estar per judicis, ni tan sols per aquest que el jutja. 

Exonerar el president Pujol no seria, penso jo, un acte d'impunitat ni de banalització dels fets, sinó un simple acte de compassió, ja que és evident que avui la seva figura desprèn més vulnerabilitat que poder. Avui dia, mes que un càstig, el president Pujol mereix, penso i sento jo, la nostra compassió...

El del "culo blanco"

L'inici de la cançó el recordo bé i, fins i tot, l'havia cantat de petit:

"Franco, Franco,
Que tiene el culo blanco
porque su mujer
lo lava con Ariel."

La cançó seguia amb la reina Sofía, però les següents estrofes, si les havia cantat, ja no les recordo, més enllà del fet que contenien insults com "zopenco". La primera estrofa l'havia cantat de petit segurament sense acabar de ser conscient qui era i què representava, aquest Franco, a banda del senyor que, sobretot, apareixia en les monedes "por la gracia de Dios".

Aquesta cançó burlesca, que s'entonava amb la música de l'instrumental himne espanyol, ens feia gràcia per això del "culo blanco" i la referència, aquesta sí coneguda i reconeguda, del detergent Ariel, que a casa el teníem, com el "Colón", en pols en format tambor...

Això que la seva dona blanquegés el cul de Franco em feia molta gràcia, quan era petit; que avui se'l blanquegi tot ell, ell com a dictador i el que va representar, ja no me'n fa tanta i menys veient alguna de les dades del darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que ha preguntat, amb motiu del 50è aniversari de la mort del dictador, sobre el franquisme.

Preocupa que avui, cinquanta anys després de la mort de Franco (que no del franquisme, és evident), més del 21% de les persones que van respondre l'enquesta considerin que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons. Naturalment, podem valorar positivament que més del 65% considerin que els anys de la dictadura van ser molt dolents o dolents, però aquest més del 21% és, per al meu gust, i per a la qualitat democràtica de les nostres institucions, preocupant.

I més si veiem que la franja d'edat que creix més de partidaris d'una dictadura és la dels joves de 18 a 24 anys (nous votants), mentre baixa entre els que tenen més de 65 anys, quelcom aparentment comprensible, per una simple qüestió vital. De fet, des de 1985, quan es va començar a recollir aquesta dada, no hi havia hagut mai tants joves com ara que es mostrin partidaris d'una dictadura (13,5% el  2024, 7,2% el 1985), amb pics de fins al 10,9% el 1986 o del 9% el 2013, o baixades de fins al 2,4% el 2008 o del 5,1% el 2017. 

És significatiu, i alhora alarmant per la tendència que es dibuixa, l'increment dels darrers anys,  de més de 8 punts entre el 2017 i el 2024 de joves partidaris de la dictadura, fenomen que  segurament s'explica per la irrupció i consolidació de Vox, amb un discurs que no només no critica ni condemna obertament el franquisme (més aviat l'abraça), sinó que també qüestions i s'enfronta amb el feminisme, generant una preocupant adhesió, especialment, entre els nois joves.

Així doncs, mentre que entre les persones més grans la dictadura mai havia tingut un suport tan baix (el 4,2% el 2024, el 15% el 1985), entre les persones joves no havia tingut mai un suport tan alt. El franquisme, doncs, avui no resisteix, perviu oi creix pels nostàlgics que el van viure, sinó per l'entusiasme (i esperança?) que desperta entre els joves, especialment nois joves, amb la seva versió blanquejada a base de tòpics i relativitzacions...

El problema no és només que el franquisme hagi sobreviscut incrustat a la democràcia en algunes institucions (com la justícia, l'exèrcit, l'església i alguns partits polítics), el problema també és que la seva proposta actualitzada, exemplificada avui sobretot a través de Vox (i l'ala Ayuso del Partit Popular), tingui cada vegada més acceptació, especialment entre els joves.

El del "culo blanco" va morir fa cinquanta anys, no abans sense deixar-ho tot, com ell mateix va dir en més d'una ocasió, "atado y bien atado".

Així comença... ¡Arriba el campo!

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que no parla tant de com va finalitzar el franquisme (ara que fa 50 anys que va morir el dictador Francisco Franco, que no morir el franquisme...) sinó com es va consolidar, també a casa nostra.

El llibre ¡Arriba el campo! (Diputació de Girona, 2001), de Jordi Font i Agulló, ens ajuda a observar el franquisme des del món rural, mostrant-nos com pagesos i petits propietaris van viure i assumir la dictadura entre la por, la resignació i, naturalment en alguns casos, l'acceptació. El llibre ens convida a reflexionar sobre com el règim va arrelar en el dia a dia de la gent, de la nostra gent, i com aquest passat encara pesa en la memòria col·lectiva.

¡Arriba el campo! és un llibre que, en el seu pròleg, escrit pel professor d'història contemporània Pere Ysàs, comença així:

PRÒLEG

Fa poques setmanes, la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la mort de Franco va propiciar que es manifestés un notable interès públic per la dictadura i per la seva desaparició. Algunes veus van fer notar de nou la desmemòria pública sobre el règim franquista -o la persistència de determinada memòria laudatòria perceptible encara en carrers i places de moltes ciutats espanyoles, àdhuc monuments, dedicats a personatges destacats del franquisme i es va al·ludir, per enèsima vegada, al denominat "pacte de silenci" materialitzat suposadament durant la transició de la dictadura a la democràcia.

És evident que en el camí de la dictadura a la democràcia la majoria de forces polítiques, i bona part de la societat espanyola, van optar per no passar comptes amb la dictadura i concentrar-se en la construcció del règim democràtic; opció segurament inevitable ateses les condicions en què va fer-se el canvi polític per exemple, amb unes Forces Armades obertament hostils a la democràcia, però amb efectes polítics profundament desiguals i, en definitiva, perversos: així quedaven en un mes que discret segon pla tant les complicitats amb la dictadura d'uns com el compromís antifranquista d'altres. Amb tot, la renúncia a una impossible exigència de responsabilitats no havia de comportar necessàriament altres fenòmens, com per exemple l'oblit de la memòria de l'antifranquisme, tot i que per a molts no fos especialment favorable o còmoda.

Però si en la vida política i en l'opinió pública el franquisme ha estat efectivament obviat o mistificades continuen utilitzant formulacions com "règim anterior" o "anterior cap de l'Estat" per referir-se a la dictadura i al dictador-, la historiografia s'ha ocupat a bastament de l'estudi del règim franquista i de la societat durant els gairebé quaranta anys de la seva existència, fins al punt que avui és un dels temes de més interès per als contemporaneïstes. Aquest excel·lent llibre de Jordi Font i Agulló, fruit d'una llarga i laboriosa recerca, és una mostra de la millor investigació que avui s'està desenvolupant a Catalunya i a Espanya sobre el règim i sobre l'època franquistes, una investigació feta amb el màxim rigor, amb bases molt sòlides de caràcter documental i testimonial, i amb la consulta d'una àmplia bibliografia internacional per introduir una essencial dimensió comparativa que, a més, aporta nova llum sobre molts problemes.

L'estudi de Jordi Font s'ocupa d'una qüestió cabdal, com és la relativa a les actituds polítiques envers la dictadura, i ho fa a partir d'un espai i d'un temps delimitats -les comarques empordaneses entre 1939 i 1959- per poder procedir a una anàlisi exhaustiva, microscòpica, com afirma l'autor. Qüestió cabdal per entendre el règim i l'època franquista, però també cabdal per analitzar la memòria i la desmemòria actuals.

Els ous de Rubiales

Sembla que la vida de Luis Rubiales es redueix, fins i tot defineix, per moments a una simple qüestió d'ous; quan no se'ls toca ostensiblement, se'n serveix i amb un parell fa un petó no consentit a una jugadora o, si no, com l'altre dia, li'n llencen un parell, en aquest cas, de gallina...

Luis Rubiales ha tornat a ser notícia, amb uns ous com a protagonistes. En una presentació del seu llibre  (Matar a Rubiales), en el que intenta reescriure el relat (victimista?) del petó no consentit a Jenni Hermoso, es va trobar de sobte esquivant un parell d’ous, llançats, vam saber-ho després, pel seu oncle. Sí, pel seu propi oncle, de qui el mateix Luis Rubiales va dir que no està gaire bé del cap... L'escena, tant grotesca com simbòlica, va acabar amb Rubiales abraonant-s’hi instintivament, després d'intentar esquivar els ous, com si l'impuls fos més fort que la dignitat. A Rubiales el van aturar, mentre se'n diuen el seu oncle, que marxava insultant-lo...

L'incident, cal reconèixer, té força narrativa: la nova essència del mascle ibèric, que petoneja jugadores i es toca els ous sense pudor, rep un parell d'ous d'un familiar a la presentació del llibre que representa, per ell, el descàrrec (no fa pinta que de reparació) de la seva conducta vergonyosa. És impossible només veure una vegada l'escena, són tants els matisos que conté; i més si hi sumem les seves declaracions posteriors, en les que venia a dir que si no l'aturen, segurament ara estaria detingut i pendent de judici, qui sap si per haver rebentat els ous del seu oncle...

Els ous que li va llançar el seu oncle no només li van tacar la camisa, sobretot li van tacar l'orgull i aquesta façana d’arrogància ("No dimitiré!") i d'autojustificació que ha intentat mantenir des del mundial, presentant-se com una víctima del feminisme. Més que quins ous, li diria "quins pebrots!"

Repensem Girona, regenerem el Pont Major

Les ciutats són ecosistemes vius, espais on conviuen persones, activitats, natura i infraestructures que es relacionen constantment i es transformen amb el temps. Les ciutats no són simples escenaris de la nostra vida, com en la pel·lícula "El show de Truman", on simplement passen coses aparentment inconnexes i aleatòries, fruit del lliure albir, sinó que són organismes complexos que canvien, evolucionen i es transformen constantment. 

Prenc consciència de tot això, sobretot, quan miro fotografies antigues, per exemple de Girona, i m'adono de com s'ha anat transformant la ciutat, els carrers, els edificis, els negocis, els cursos dels rius o les zones verdes, en definitiva, el paisatge urbà; un paisatge urbà que, inevitablement, també inclou les persones... Aquesta transformació, amb espais que evolucionen, d'altres que desapareixen i d'altres que apareixen de bell nou, és un moviment continu, a vegades lent i d'altres més accelerat, propi de qualsevol ecosistema en evolució.

Interpretar la ciutat com un ecosistema ens ajuda, segurament, a entendre les interdependències que s'hi produeixen i que, en definitiva, la sostenen. Un ecosistema en què els barris actuen com a hàbitats amb dinàmiques pròpies, les entitats i organitzacions (socials, culturals, esportives, educatives, veïnals...) són espècies clau que generen cohesió, les polítiques públiques funcionen com a mecanismes de regulació i les persones són la biodiversitat que dona vida a tot el conjunt. Quan prenem consciència d’aquesta xarxa, d'aquesta interdependència entre tots els elements que formen part d'aquest ecosistema, podem interpretar-la i intervenir-hi, a priori, de manera més responsable i transformadora.

Aquesta és la voluntat, entenc, de les 2es les jornades Repensem Girona, que es faran aquesta setmana, en les que ens conviden a observar la ciutat amb una visió sistèmica, identificant necessitats, desequilibris i potencialitats, tot reconeixent que els canvis urbans són fruit (o haurien de ser-ho) de decisions i projectes compartits. La Girona d'avui no és més que la suma de moltes "Girona" pensada i repensada al llarg del temps, pensada i repensada al llarg de tants anys com anys té la ciutat.

Una part de la jornada es farà al barri de Pont Major, amb una passejada pel barri i un debat sobre la regeneració dels barris, una tria del tot conscient i intencionada, no en va és el barri que l'Ajuntament de Girona ha triat per a plantejar un projecte que s'ha presentat a la convocatòria del Pla de Barris, una oportunitat que, a banda d'històrica, pot representar un impuls per a la seva transformació en clau urbanística, de sostenibilitat i de cohesió sociocomunitària.

Entenent el barri com una peça essencial de l'ecosistema de la ciutat, tota acció que permeti activar un procés de regeneració al Pont Major anirà més enllà del mateix barri, contribuint també a la millora de l'ecosistema de què forma part, és a dir de la ciutat de Girona. 

Així comença... "Abolició"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Abolició. Polítiques, pràctiques, promeses" (Tigre de Paper i ICIP, 2025), d'Angela Y. Davis, amb traducció de Lola Fígols Fornell, que ha estat el primer dels tres llibres del Club de Lectura de Pau i Drets Humans d'aquest curs, un llibre tant interessant (i necessari) com dens. Reconec que és un llibre que m'ha costat llegir, no és d'aquells que t'empasses d'una glopada!

El llibre és un recull ordenat de diferents articles de l'autora en els que defensa que les presons no són una solució justa ni efectiva, sinó una herència de l’esclavitud i una arma de control social. Davis proposa entendre l'abolició no com, necessàriament, una acció immediata, sinó com un projecte col·lectiu de transformació d'un futur que faci les presons innecessàries, entenent que la seguretat no s'assoleix amb més càstig, sinó amb educació, salut, habitatge i comunitat.

"Abolició. Polítiques, pràctiques, promeses" és un llibre que comença així:

PRÒLEG

Aquests escrits al voltant de la presó, el complex industrial penitenciari i l'abolició de tots dos constitueixen un esforç col·lectiu i, tenint en compte la seva relació amb les pràctiques en desenvolupament del moviment, també provisional per comprendre uns processos responsables de certes formes contínues i sistemàtiques de destrucció en la nostra societat. Tot i haver demostrat una vegada i una altra la seva incapacitat a l'hora d'actuar com a garant de la seguretat pública i com a lloc de rehabilitació de les persones empresonades, la institució de la presó sempre ha promogut la pròpia continuïtat.

Per bé que aquests assaigs van ser escrits en un moment històric molt diferent de l'actual, espero que les idees que hi expresso puguin tenir algun valor contemporani. Més concretament, espero que aquests escrits ajudin els participants i acadèmics-activistes del moviment a apreciar el fet que, tot i que no hi ha una correlació directa entre els canvis que intentem generar a través de les pràctiques dels moviments radicals i les seves conseqüències en la realitat, aquestes conseqüències tenen el potencial de marcar una gran diferència i de revelar canvis que, d'altra manera, potser no hauríem sabut mai que necessitàvem. Tots els assaigs d'aquesta col·lecció reflecteixen unes idees i pràctiques col·laboratives, i, encara que sigui jo qui figura com a autora de la majoria d'aquests escrits, no pretenc de cap manera atribuir-me la responsabilitat exclusiva de les idees que exploren.

Avui, els torno a examinar per comprendre els avenços (i retrocessos) històrics, intel·lectuals i pràctics que van possibilitar. És amb aquest objectiu que els poso a disposició d'un públic més ampli.

De qui és la veritat?

Segurament, de veritat, tu tens la teva i jo la meva; veritats construïdes, les nostres i les de tothom, a partir de les creences, experiències i percepcions de cadascú de nosaltres. És clar que també existeix una veritat que segurament no és ni teva ni meva, sinó que és col·lectiva, fonamentada a partir del coneixement científic i de dades indiscutibles, i precisament aquesta veritat és cada vegada més qüestionada, obrint la porta a falsedats, mentides i lectures esbiaixades de la realitat que passen com a noves veritats absolutes. No és un fenomen, nou, ja fa anys que vivim en l'era de la postveritat, temps on les emocions i les percepcions (també les intencions) pesen més que els fets, i on la sospita ha substituït, sovint, la confiança. El fenomen nou és que aquest qüestionament de la veritat té cada vegada més adeptes...

Aquests darrers dies aquest fenomen se'ns ha fet, de nou, evident, a través de l'enquesta sobre postveritat i teories conspiratives 2025, publicada pel Centre d'Estudis d'Opinió, que retrata aquest clima creixent de desconfiança. L'estudi mostra que bona part de la població catalana creu que els governs amaguen informació, que els científics manipulen dades o que un petit grup d'elits pren les decisions globals. Aquesta percepció de manipulació institucional alimenta el terreny fèrtil de les conspiracions, un terreny on la lògica cedeix davant la percepció interessada de la realitat (la batalla dels relats) i la desinformació, farcida de notícies falses, es disfressa de pensament crític.

Un dels exemples més clars, que entre d'altres recull l'estudi del CEO, és la coneguda teoria del "gran reemplaçament", segons la qual s'assegura que els països europeus afavoreixen la immigració, especialment d'origen musulmà, per substituir la població europea autòctona. Segons el CEO, un 62% dels catalans considera aquesta afirmació falsa, però un 15% li dona algun grau de credibilitat, i un 16% no sap què pensar. 

En altres paraules: tres de cada deu persones no descarten del tot que algunes institucions promouen aquest reemplaçament, facilitant la immigració a partir de polítiques d'acollida. S'entén que, entre altres interessos i motius, rere aquest pensament hi ha la voluntat, especialment de l'extrema dreta, de la transmissió del temor (quan no el perill) per la pèrdua d'identitat i del canvi social i cultural, encenent el malestar per la vinguda de persones immigrades i proposant, alhora solucions senzilles (que se'n tornin a casa seva) a realitats complexes (si venen és, entre altres coses, per a treballar en les feines que "els autòctons" no volem fer).

Sigui com sigui, la realitat és que avui dia aquest relat alternatiu, per extravagant i esperpèntic que sigui o sembli, troba espai per arrelar i per créixer. Al capdavall, la postveritat també s'alimenta de la desconfiança i de la por, i de la sensació que cadascú té la seva veritat i té la necessitat que s'imposi.

Bigoti de novembre

Si féssim un cop d'ull a l'àlbum de fotos de la meva família és altament probable que, d'uns anys ençà, durant alguns dies del mes de novembre de cada any en algunes fotos hi aparegui amb bigoti; tot i que no és època de Carnaval, el cert és que quan em veig a les fotos, quan em miro al mirall els dies que convisc amb el bigoti, em sento una mica disfressat, com si portés un bigoti d'aquells postissos, com si aquest jo amb bigoti, no acabés de ser jo.

Potser és per això que, diria que mai, he aguantat cap mes de novembre sencer amb el bigoti, i al cap d'uns dies, dues setmanes a tot estirar, me l'acabo afaitant.

Això de deixar-me (només) el bigoti no és un joc, ni un estirabot, sinó un intent de ser partícip del "Movember", una campanya de sensibilització al voltant del càncer de pròstata. La campanya, dirigida als homes, ens convida, entre altres accions, a deixar-nos bigoti durant el mes de novembre, i això és el que jo faig d'entre totes les opcions (fer un donatiu, organitzar algun esdeveniment, etc.).

Les dades diuen que el de pròstata és el càncer més comú entre els homes, i tot i la seva alta incidència (a Europa 154, casos per cada 100.000 homes/any), sol tenir un bon pronòstic, ja que la majoria de casos diagnosticats en fases inicials són curables o controlables a llarg termini, i per això la majoria dels pacients diagnosticats, quan es moren, no és a causa del càncer de pròstata. Com en tants altres càncers, doncs, la detecció precoç és clau.

Quan em miro al mirall i em veig ridícul, també quan veig com em mira la gent, com si tingués mosques a la cara!, penso en el motiu pel qual em deixo créixer el bigoti durant uns dies de novembre, però arriba un punt que guanya el fet de no reconèixer-me, i considerant que ja he fet, encara que sigui mínimament, un gest, l'elimino de nou de la cara, recuperant de nou el meu rostre.

Així comença... "Les llegendes del Pont"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, finalment, i feliçment, ja és una realitat!

Es tracta de "Les llegendes del Pont", una iniciativa de la Colla de la Gegantona del Pont, una comissió de l’AV Pont Major, que recupera tres llegendes populars del barri de Pont Major de Girona: 

• la llegenda de la Majordoma de la plaça de l’Om
• la llegenda d’en Cinto i la Maria (els gegants de Sarrià de Ter)
• la llegenda del Bou d’Or

Aquestes tres llegendes, reescrites per la mateixa colla, han estat il·lustrades per en Nuxu Perpinyà i adaptades en format de conte. Aquesta publicació vol valorar i donar forma a la memòria col·lectiva del barri, transmetent-la a la mainada i a les famílies del barri, de Girona i d'arreu del món, esdevenint un element més de la cultura popular.

La publicació del llibre ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami, que ha permès recaptar 3.000 € gràcies a les 100 donacions de particulars i algunes entitats, assolint el 100 % del finançament necessari per editar el llibre. La resposta de veïns i veïnes del pont Major, de Girona i d'arreu, així com d'algunes entitats i equipaments ha estat molt positiva, amb aportacions que no només han permès fer realitat l’edició del conte, sinó que també han servit per enfortir els vincles entre la comunitat i donar visibilitat al projecte més enllà del barri.

La publicació de "Les llegendes del Pont" és, alhora, un exercici de memòria i de futur. La recuperació d’aquestes històries locals contribueix a reforçar l’imaginari col·lectiu del barri de Pont Major, ajudant a explicar qui som i d’on venim, preservant-les també per al futur. D'altra banda, que el llibre hagi estat possible gràcies a la contribució de la gent, és una mostra del compromís i la implicació d’un barri que sap mobilitzar-se, com ha demostrat en altres ocasions. 

"Les llegendes del Pont" és un llibre que comença així:

De sempre s'ha dit que, si les parets parlessin, ens explicarien històries que han passat: potser converses, anècdotes... qui sap si algun ensurt.

Imagineu les parets de les cases del carrer del Pont. Segur que guarden molts secrets i aventures de tothom qui hi ha passat al llarg dels segles: traginers, artesans, pagesos, mercaders... i tota una llarga llista d'oficis. També aquells que, per elecció o per desventura, hi han passat buscant una vida millor.

Les parets han vist pluja i sequera, i també coses amagades que encara ningú no ha trobat. Les llegendes que recull aquest llibret surten de les parets d'una de les cases: Cal Borrego.