Em sembla que durant una època, als anys noranta, jo pràcticament només llegia dos tipus de llibres, a banda de les lectures obligatòries de l'institut: els d'en Quim Monzó i els d'en Sergi Pàmies.
Sense tenir-los, ni de bon tros, tots, a la llibreria de casa en tinc una bona mostra i entre ells hi ha "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury" (Quaderns Crema, tretzena reimpressió, 1994), un recull de relats i contes de Quim Monzó que s'inicia amb dues cites, essent aquesta la primera:
"-Em sento orgullós de dir que tota la vida he combatut contra les idees que defenso a hores d'ara. - Jo em sento orgullós de respondre-us que a mi em passa exactament el contrari." Wolinski, al número 346 de Charlie Hébdo.
Georges Wolinski, periodista i dibuixant de còmics francès, va morir en l'atemptat terrorista del 7 de gener de 2015 a la seu del setmanari satíric Charlie Hébdo.
"Je suis Charlie", ho dic ara i aquí i ho diuen, en francès i des del dia de l'atemptat a la redacció d'aquesta revista francesa, les fotos de perfil dels meus perfils a les xarxes socials.
"Je suis Charlie" i, estic convençut, segurament tu també. O tal vegada no, tal vegada tu siguis dels que diuen que no, dels qui escriuen als quatre vents "Jo no sóc Charlie", que haver-n'hi, com les "meigas" ("haberlas haylas"), també n'hi ha! Si és així els teus motius tindràs i no seré jo, ara i aquí qui te'ls qüestionaré...
"Je suis Charlie" i no he comprat mai la revista i, com la majoria, la seva presència també m'hauria passat quasi desapercebuda de no ser pel rebombori d'anys enrere per la publicació de les vinyetes de Mahoma i ara, malauradament, per l'atemptat terrorista.
I sí, hi ha qui diu "ser Charlie" malgrat no li agraden algunes de les vinyetes que han publicat per barroeres, ofensives o fins i tot provocadores i fins i tot hi ha qui pensa que "ells s'ho han buscat!". I també hi ha qui al mateix temps que manté un full amb "Je suis Charlie" blanc sobre negre malda perquè publicacions com Charlie Hebdo desapareguin, es censurin...
Però no ens equivoquem, no era aquest el càstig que mereixia (si en mereix algun) la revista Charlie Hebdo per part de qui estan en contra del que diu i publica; per a una revista, per una publicació, el pitjor càstig és la indiferència!
Ser o no ser és i era la qüestió, però no ho és "ser o no ser Charlie", doncs avui, ara i aquí "Je suis Charlie" és una expressió que sobrepassa la revista Charlie Hebdo: "Je suis Charlie" és més que una expressió de solidaritat amb els qui han patit de manera més directa els atemptats terroristes d'aquests darrers dies, les víctimes i llurs famílies...
"Je suis Charlie" és sobretot, per sobre de tot, un clam a la llibertat per la llibertat d'expressió, un crit contra la violència i el fonamentalisme, un crit contra el terrorisme!
És possiblement per això que tu i jo, com elsllapisde casa meva, aquests dies diem"nosaltres som Charlie"!
Es pot matar brutalment i a sang freda l'humorista, però no l'humor, ni la ironia ni la sàtira!
Ironies de la vida la darrera publicació abans de l'atemptat contra era tota una premonició...
La vida i la mort, com l'humor, també tenen molt d'absurd, com matar en nom de Déu, de qualsevol Déu, o dels seus profetes... També viure amb por, bé, més que viure amb por, no viure en pauamb un mateix, quelcom al que no estaven disposats a fer els humoristes assassinats.
La por mata la llibertat amb la mateixa força que l'humor l'enriqueix; aquestes morts, però, no són una broma, ni tan sols de mal gust; és terrorisme, simplement terrorisme!
I per combatre'l l'humor és i seguirà essent una de les millors armes, com ho han fet tants altres humoristesgràfics aquestes darreres hores, doncs ens fan riure i reflexionar precisament perquè es prenen molt seriosament la seva feina... tant que alguns s'hi han deixat, literalment, la vida!
