"Lola". Minuts Musicals amb nom propi

Coetanis de The Beatles, i pràcticament tan longeus com The Rolling Stones, The Kinks és un dels grans grups britànics de rock que van marcar, a principis dels anys seixanta, la música per sempre més.

El seu primer gran èxit va ser, l'any 1964, "You Really Got Me", i entre els seus grans èxits hi ha una cançó, publicada l'any 1970, que té non de dona: "Lola".

La cançó explica la trobada entre un jove i un travesti en una discoteca de Londres, tot i que el jove ingora en un principi aquesta condició de la "Lola", tot i que per poc que ballen junts la va descobrint:
"no sóc ximple, però no ho puc entendre
per què caminava com una dona
i parlava com un home..."

És clar que al final tampoc sembla importar-li massa, aquest detall...
"Doncs no sóc l'home més masculí del món
però sé el que sóc i m’alegro de ser home
i la Lola també"

La cançó diu quelcom ara un xic més acceptat a la nostra societat: "Girls will be boys and boys will be girls..."

Més enllà d'aquesta història la cançó va haver de refer un fragment de la lletra, canviant, per raons comercials, el "it tastes just like coca cola" per "it tastes just like cherry cola", ja que la televisió britànica va interpretar que la cançó contenia un emplaçament publicitari; hi ha, doncs, gravacions amb una versió, i gravacions amb l'altra...

De cançons amb en nom de Lola n'hi ha més, i segurament de seguida ens venen al cap l'havanera "La bella Lola" o la "Lola" de Pastora ("no me llames Dolores, llámame Lola..."), però jo avui em quedo amb aquesta genuïna i icònica "Lola" de The Kinks!

Les cites dels llibres. "La força d'un destí" de Martí Gironell

A l'espera de llegir "Paraula de Jueu" encara assaboreixo la trepidant vida de Ceferino Carrión que Martí Gironell relata amb la seva destresa literària a "La força d'un destí".

El llibre, com la vida del protagonista, és de pel·lícula, i m'agradaria veure-la algun dia, que llegint el llibre hom passa les pàgines com qui passa les seqüències d'un metratge; hi ha llibres que ja ho tenen, això, que els llegeixes i hi veus la pel·lícula!

Aquest llibre, com els vins de Jean Leon, em sembla que envellirà bé i esdevindrà (si no ho és ja) un gran reserva! I com tot bon llibre té, al principi, un parell de cites que ja anuncien, a mode de tast, el "bouquet" que hi trobarem a cada pàgina...

"El caràcter de l'emigrant sobreviu, almenys, en els objectes". "Gegants de gel", Joan Benesiu.

"Fes el que puguis, amb el que tinguis, allà on siguis". Theodore Roosvelt.

Com diu en Gironell quan s'acomiada, salut i llibres!

Un cinema de pel·lícula!

Ara que hi ha sales de cinema que, temporalment, tanquen per la manca d'estrenes i de públic, recupero un escrit que vaig escriure a mitjans d'abril de 2003 com a carta al lector; no recordo si es va publicar aleshores... el publico avui!

Dilluns 14 d'abril de 2003 a la nit; darrera sessió de la pel·lícula "La Prueba" a la sala 1 dels Cinemes Oscar (avui es diuen Ocine...).

Avançada la pel·lícula la pantalla comença a perdre, intermitentment, intensitat de llum. Les nostres pupil·les, que no delaten mentides com les de pel·lícula, s'incomoden... Passen els minuts i, malgrat la tensió que es respira en l'encara no vintena d'espectadors, la projecció segueix.

La pel·lícula arriba al seu punt àlgid (punt molt baix, per cert) quan es produeix una interrupció en la projecció; la pantalla s'apaga, es fon en negre. Un noi que tinc quatre files al davant aplaudeix; quatre noies de tres files sobre meu riuen (de fet han entrat rient i han seguit rialleres tota l'estona, posant-hi més bon humor que indignació...). Els llums s'encenen uns instants i s'apaguen; minuts més tard es torna a recuperar la projecció.

Les intermitències en la intensitat de la llum no han variat; la pel·lícula avança algunes seqüències, però es torna a parar la projecció. Una fila més amunt una parella es comença a indignar; un fila més avall un noi fa petar els llavis i s'incomoda, no troba el lloc a la butaca i comença a preparar-se pel què pugui passar (comenta al noi que l'acompanya que l'Al Pacino l'està decebent...). Les noies rialleres segueixen rient, dues amb més pudor, les altres dues deixant-se anar...

Es comencen a fer les primeres amenaces d'aprofitar el temps, és a dir, d'anar al lavabo. Les mirades fa estona que no es centren en la pantalla, sinó en el projector. Ningú es mou. La pel·lícula es reivindica de nou, però no millora; novament la pantalla s'ennegreix. Les noies, i un noi que no identifico, exclamen a l'uníson un satíric "joder" (amb perdó), mentre la parella indignada del primer tall comença a discutir què fan, si marxen o no...

Per fi, tímidament, l'acomodador apareix, però no diu res; davant la interpel·lació d'alguns espectadors diu: "s'ha fos una bombeta del projector i ha de venir l'encarregat."

Minuts més tard descobrim que, tal i com havia insinuat un noi de cinc files més avall, l'encarregat és a casa seva (i probablement dormint...). Les dues noies més rialleres van al lavabo; una parella discreta també. La parella indignada decideix marxar, indignada. No hi ha massa explicacions, però majoritàriament tothom s'espera entre la butaca i la tassa del vàter.

L'acomodador marxa; quan torna sentencia: "no es pot solucionar el problema i amb l'entrada tindrem dret a una sessió gratuïta." 

Jo penso que el més just seria la gratuïtat d'aquesta sessió i la compensació amb una altra gratuïta, però és el que hi ha... Així doncs tothom, menys la parella indignada que indignada ha marxat, fem cua per a la compensació d'una propera pel·lícula i marxar, vés quin remei, cap a casa...

Malgrat tot jo marxo content, no per la compensació, evidentment, sinó per la certesa que la pel·lícula bona ha estat la que s'ha projectat des de les butaques de la sala de cinema; al capdavall potser aquest era l'únic i millor final possible!

Faves comptades

A diferència d'en Loquillo, que volia un camió, jo per ser feliç en faig prou amb una bona ració de faves!

I és que la felicitat a vegades, literalment, són faves comptades! I dic comptades perquè a casa només en mengem jo i, una mica, la meva filla gran...

No solen agradar massa, les faves, i sospito que a les persones que ens agraden, més que agradar-nos ens apassionen! Amb les faves no sol haver-hi terme mig: o les detestes o t'encanten!

No sé, jo les faves les trobo molt agraïdes, ja que combinen molt bé amb un munt d'aliments, i per mi la gràcia és que no n'hi ha cap que en dissimuli el seu particular sabor...

Ahir a casa vaig fer faves, i avui per dinar faré festa major! A vegades no cal res més, tan sols un punyat de faves comptades, i el que arrepleguem de la nevera i el rebost!

A Twitter, amb dos collons!

D'entrada us voldria demanar disculpes per l'exabrupte del títol, però no he sabut trobar altra manera de titular-lo... Intentaré explicar-me.

Aquests dies estic participant en una formació per a potenciar l'ús de les eines i xarxes socials en els processos d'intermediació i inserció laboral i, en una de les imatges que el formador ens va passar sobre l'ús de les diferents xarxes socials, una dada em va cridar especialment l'atenció: la notable diferència entre usuaris homes i dones de Twitter, especialment en les franges d'edat a partir de 25 anys.

Aquestes dades no es reprodueixen de la mateixa manera, per exemple, a Facebook (més homes, però no en tanta proporció) o a Instagram (més equilibrat), en les que no hi ha una diferència tant significativa entre usuaris homes i dones.

El formador va seguir amb la seva explicació i fins i tot va saltar de diapositiva, però jo encara estava encallat amb la gràfica de Twitter, i no vaig poder evitar la pregunta: "perdona Iván que torni enrere però, com és que hi ha una diferència tan gran entre usuaris homes i dones a Twitter, a diferència de les altres xarxes socials? Quin factor diferencial té Twitter?

La seva resposta em va semblar tan evident com primària: Twitter permet publicar i veure contingut per a adults, amb alguna cosa s'ha de diferenciar, va dir...

Segurament hi ha d'altres factors, m'agradaria pensar que n'hi ha molts altres, però aquest sembla plausible... Per això, ho reconec, el desafortunat títol!

En tot cas, i no només per aquest fet, és evident que a Twitter, també a diferència d'altres eines i xarxes socials, es desperten els instints més primaris, és on es conrea més mala llet, on de seguida s'insulta i es falta al respecte com si, efectivament, fos simplement una qüestió testicular, i el cervell s'aparqués a l'entrada...

14F: eleccions enverinades

Siguin el dia que siguin, i sigui quin sigui el resultat, les properes eleccions al Parlament de Catalunya ja estan enverinades.

Només faltava convidar-hi la justícia, en aquest cas de la mà del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC), i si hi pren part és perquè així és l'estat de dret, ens agradi o no, ens convingui més o menys...

El cert és que sembla que aquesta situació es podria haver evitat, i no de poques maneres. Per començar ens hauríem estalviat tot aquest sarau si el president Torra hagués convocat les eleccions, fent ús d'una de les poques competències exclusives que té; va preferir la inhabilitació per la pancarta...

Una altra opció hauria estat, una vegada inhabilitat el president Torra, que el Parlament investís un nou president, un escenari que els mateixos partits que l'haurien d'investir van descartar, suposo, per no incrementar la tensió interna d'un govern esgotat. Aquesta opció hauria permès tenir un major control, polític i jurídic, sobre el calendari electoral...

Una altra opció hauria estat gestionar millor la suspensió, no només cercant el màxim consens, cercant sobretot la unanimitat, que no és el mateix. I fins i tot sense unanimitat, i amb el consens assolit, una altra opció que ens hauria estalviat enverinar encara més aquestes eleccions hauria estat fer un decret de suspensió irrefutable, sense escletxes.

El problema no és que es pugui impugnar un decret del govern, això és una garantia democràtica que si no la tinguéssim no viuríem en democràcia; el problema és que el decret no sigui jurídicament prou sòlid i, d'una o altra manera manera, volent protegir un dret en pugui vulnerar un altre...

I potser el principal problema és que la majoria de ciutadans de tot plegat ja en tenim la pipa plena, de la constant baralla política, fent de cada tema una nova (i esgotadora) batalla entre partits, i de la constant ingerència de la justícia en la nostra agitada vida política.

Siguin el dia que siguin, i sigui quin sigui el resultat, les properes eleccions al Parlament de Catalunya ja estan enverinades, i més enllà de les seves circumstàncies particulars, aquestes eleccions estan enverinades simplement perquè també ho està la política catalana i espanyola, que no troben la manera de resoldre un conflicte polític que segueix enverinant-ho tot...

El 14F, lluny de ser l'antídot és més verí! 

"Anna e Marco". Minuts Musicals amb nom propi

Possiblement sense Spotify potser mai hauria escoltat cap altra cançó del cantant italià Lucio Dalla, més enllà de la seva popularíssima "Caruso". Spotify és, per més que això ens inquieti, el millor prescriptor musical que podem tenir, doncs sap millor que ningú fins i tot a vegades millor que nosaltres mateixos, la música que escoltem, que ens agrada...

En una de les seves recomanacions, a saber per quin motiu o quin algoritme, fa uns anys va sonar com una cançó suggerida "Anna e Marco", i em va faltar temps per afegir-la en una de les meves llistes de reproducció.

"Anna e Marco" relata la vida de dos joves de suburbi en la recerca del seu propi camí, dos joves que es troben en un bar ("la lluna és una bola i el cel una taula de billar") i ballen, dos joves que, cadascú a la seva manera, volen fugir d'un present orfe esperança...

La cançó, com la seva veu, és intensa!

 

Va, hi afegeixo "Caruso" fent duet amb Pavarotti!

Les cites dels llibres. "Atrapada al mirall", de Gemma Lienas

L'escriptora Gemma Lienas  és una de les veus imprescindibles de la nostra literatura que han contribuït a fer-nos reflexionar sobre la qüestió de gènere, el feminisme, la sexualitat, la violència masclista, la prostitució...

Els seus llibres, els de ficció i no ficció, els infantils, juvenils i d'adults, aborden els rols i estereotips de gènere i les relacions igualitàries, temes que també aborda en les seves conferències, adaptades també per a tots els públics.

Gemma Lienas va escriure, l'any 2007, la novel·la "Atrapada al mirall" (Ed. Empúries / Ed. El Aleph, 2007), en la que la protagonista, la Gina, intenta encaixar les peces del misteri de la mort de la seva amiga, la Laura, una jove mare aparentment feliç...

El llibre dedicat que tenim a casa, en aquest cas la versió castellana, té aquestes dues cites que, si bé no parlen específicament en clau de gènere, sí que ho fan de la condició humana...

"Aleshores, per primera vegada ens hem adonat que la nostra llengua no té paraules per a expressar aquesta ofensa, la destrucció d'un home. No es pot caure més baix: no existeix, no es pot imaginar condició humana més miserable. I res és nostre: ens han tret la roba, les sabates, fins i tot el cabell; si parlem, no ens escoltaran,  i si ens escoltessin, no ens entendrien. Ens trauran també el nom: i si el volem conservar haurem de trobar entre nosaltres la força per fer-ho, fer-ho de manera que, rere el nom, resti quelcom de nosaltres, de nosaltres tal com érem." Primo Levi, "Si això és un home".

"Ell era qui suggeria les preguntes i les respostes. Era el seu torturador, el seu protector, el seu inquisidor i amic." Geroge Orwell, "1984".

Amb una trama psicològica intensa, el llibre ens planta davant el mirall a cadascú i cadascuna de nosaltres, sense excepció!

Penellons

Hi ha paraules que fan olor de passat, potser perquè avui, pel motiu que sigui, no formen part del nostre vocabulari quotidià; naftalina en podria ser un bon exemple, sobretot perquè als armaris ara hi posem més aviat saquets perfumats...

Hi ha paraules que fan olor de passat, i com (la) naftalina fins i tot fan olor de post guerra, per exemple penelló, paraula que solem associar, no descarto que manera desencertada, a la precarietat de qui els pateix.

No sé, la paraula penelló la posaria al costat d'estraperlo i de les "gomas" i "lavajes" de la cançó "Temps era temps" d'en Serrat... El cas és que, com fent un salt en el temps, ara tan de moda a les sèries de televisió, els penellons van fer-se presents en el nostre present de forma, ho reconec, sorprenent i inesperada, i alhora de forma totalment lògica, l'altre dia.

Per un motiu que ara no ve al cas, parlant amb una pediatra del CAP de les condicions de l'alumnat a les escoles i instituts, va dir-nos que no són pocs els casos d'alumnes amb penellons, i ho atribuïa a la fred que la mainada passa a les aules, al llarg de tota la jornada escolar, fent classe amb les finestres obertes.

I si bé és cert que que van ben abrigats, fins i tot amb mantes, segurament no n'hi van prou de peus, amb mitjons d'aquells sense canya i sabates poc adequades...

No sé si caldria que la mainada anés a classe amb peücs, o potser millor, ara que igualment no poden anar a esquiar, amb "descansos", una paraula que, per a mi, com els penellons, forma més part del passat que del present, per no parlar del futur...

Més culpes, menys responsabilitats

Diuen els cronistes i analistes polítics, i potser aviat també els historiadors, que fa uns anys la política catalana va fer girar el seu eix passant del clàssic esquerra - dreta a l'actual independentista - unionista; aquests girs passen fins i tot a escala mundial: al seu dia també vam passar de mirar-nos el món des de la perspectiva de l'eix occident - orient, a fer-ho des de la perspectiva nord - sud...

Quan la política catalana es governava des de l'eix esquerra - dreta es parlava de l'oasi català, i si un programa simbolitzava (quasi) a la perfecció aquest oasi era el programa del circuit català de Televisió Espanyola "La barberia", una tertúlia esportiva participada per membres de diferents partits polítics que, si bé és cert que parlaven sobretot del Barça, ho feien amb una cordialitat i respecte que avui costaria de sostenir més enllà de dos programes, fins i tot entre companys d'eix! Potser també hi ajudava que aleshores no hi havia Twitter...

Ja fa anys que aquell oasi és un miratge i que avui la política es defineix més per la confrontació que per l'acord, més per la discrepància que pel consens, més per les culpes que per les responsabilitats.

Un bon exemple són les eleccions del 30 de maig, o del 14 de febrer, o del dia que finalment es facin; aquests dies els partits han començat una nova batalla, han començat a afilar els llapis per escriure el relat que culparà a uns, o a als altres, del que passi o deixi de passar el dia que votem en relació als resultats i a la situació epidemiològica.

Com més culpes reparteixen menys responsabilitats assumeixen, i el problema no és només que ho facin, sinó que nosaltres els hi permetem i, d'alguna manera, hi contribuïm.

Jo ja no és que enyori l'època de l'oasi català, que potser no era tan oasi, sinó que m'entristeix que ja quasi ni recordem que un dia ens vam creure que, com va escriure i practicar Rafael Campalans, política vol dir pedagogia.