Votar llibertat... o votar en llibertat?

El passat diumenge el president Mas va deixar anar aquesta frase, esdevinguda hores després titular, en un acte del seu partit a Igualada: “Si el poble català vota llibertat, Catalunya serà lliure aquell dia”.

La frase té el seu ganxo i permet dir a Artur Mas, novament, allò que voldria dir però prefereix evitar pronunciar: independència.

Llibertat és un terme que, en el volgudament imprecís llenguatge polític, ha esdevingut quasi sinònim d'independència, pel què la frase d'Artur Mas sembla dita per a ser interpretada d'aquesta manera: "Si el poble català vota llibertat independència, Catalunya serà lliure independent aquell dia".

Si votar "llibertat" és votar "independència", votar "no independència" vol dir renunciar a la llibertat, ser menys lliures?

Les definicions del terme "llibertat" donen joc a totes les interpretacions, doncs algú podria considerar que en tant que "Manca de subjecció i subordinació" sí, podem dir llibertat quan en realitat volem dir independència.

Però també es pot interpretar que en tant que "Possibilitat de decidir per si mateix sobre la pròpia conducta i sobre el sentit o la configuració del propi ésser, la qual comporta una capacitat d'elecció entre diverses alternatives", podem dir llibertat referint-nos al dret a decidir.

En aquest darrer cas caldria fer un petit afegitó a la frase del president Mas per reforçar la vinculació de la llibertat amb el dret a decidir: "Si el poble català vota en llibertat, Catalunya serà lliure aquell dia".

És cert que el propi president Mas va fer aquest afegitó en una altra fase: “Si el poble català en llibertat, tranquil·litat i en una gran majoria vol tenir un estat propi..."

Catalunya serà lliure si el poble vota en llibertat, si vota lliurement. La llibertat de Catalunya, del poble català, per mi va més vinculada a la possibilitat de votar lliurement i decidir, d'exercir el dret a decidir, que no pas a un dels possibles destins a decidir, a la independència.

Sé que en aquest punt no coincideixo amb molts independentistes, malgrat compartim no només el desig d'un camí, sinó sobretot d'un destí comú; però em nego a afirmar sense matisos que els que no volen la independència renuncien a la llibertat, vulguin una Catalunya menys lliure, amb menys llibertat.

Em nego, en el fons, a acceptar que la llibertat sigui només patrimoni d'uns i es negui als altres... Una altra cosa és asseure'ns i debatre sobre el què significa per nosaltres, per cada un de nosaltres, la llibertat...

Jo vull votar i vull fer-ho en llibertat!

#SalvadorEspriu més enllà de "La pell de brau", a #SarriadeTer

Eduard Juanmartí, acompanyat per Josep Brugada, descobrint-nos el Salvador Espriu menys conegut a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter. Foto: Roger Casero

A casa els meus pares hi ha 3 llibres de Salvador Espriu:

• una edició privada de "La pell de brau", adquirida pel meu pare, Just Manuel Casero, un llunyà 16 de febrer de 1965 (algun dia us en parlaré més, d'aquesta edició)
• el volum 1, de poesia, de les "Obres completes" de Salvador Espriu, que va aterrar a casa el 6 d'agost de 1972
• i un llibre bilingüe que recull el poemari "Setmana Santa", la data del qual no recordo, i ara tampoc ve al cas...

3 llibres de Salvador Espriu, 3 llibres de poesia. És molt probable que en la seva majoria, les llars catalanes que tenen llibres de Salvador Espriu tinguin llibres sobre la seva poesia i, entre ells, sobretot "La pell de brau"!

Amb raó l'altre dia el catedràtic d'institut Eduard Juanmartí afirmava que "l'ombra de "La pell de brau" és molt allargada" i ens advertia que "l'Espriu poeta no ens impedís veure els altres"!

Eduard Juanmartí ens va ajudar, en la conferència que va fer el passat 27 de setembre,  a descobrir un xic més Salvador Espriu, a descobrir Espriu més enllà de la poesia.

A banda de destacar la seva primerenca obra narrativa, Juanmartí va convidar-nos a descobrir la prosa poètica d'Espriu a partir de l'obra "D'una vella i encerclada terra" (1980), obra que descriu el viatge d'un rodamón pels dominis territorials de la llengua catalana: Barcelona, El Voló, Montpeller, les Balears, les Pîtiüses, València, el País Valencià i la Catalunya Nova, Sixena (Aragó), Verges (? es dedueix) i l'Alguer.

El llibre és molt entretingut de llegir i, com va destacar Juanmartí, té bones dosis d'humor, com el passatge de Montpeller, on el rodamón topa amb la desmitificació, quasi burlesca, del mite de Jaume I "El Conqueridor".

La xerrada d'Eduard Juanmartí va donar per molt més, ens va parlar d'Espriu, de la seva vida i la seva obra, del seu llegat... tan ell com Josep Brugada, company de la revista que va presentar l'acte, van citar i recomanar la biografia "Espriu, transparent" d'Agustí Pons.

Encara no és massa tard per a descobrir, si no ho heu fet encara, l'obra i, si voleu, la vida de Salvador Espriu, un escriptor que, tal i com va destacar Josep Brugada, "preservava les paraules"!

Mai és massa tard per a descobrir Salvador Espriu, sigui o no l'Any Espriu.

-----------------

pd: en motiu de l'Any Espriu aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter.

#MinutsMusicals amb "O mio babbino caro" de Puccini

O mio babbino caro

O mio babbino caro,
mi piace è bello, bello;
vo'andare in Porta Rossa
a comperar l'anello!

Sì, sì, ci voglio andare!
e se l'amassi indarno,
andrei sul Ponte Vecchio,
ma per buttarmi in Arno!

Mi struggo e mi tormento!
O Dio, vorrei morir!
Babbo, pietà, pietà!

De l'òpera Gianni Schicchi (1918) de Giacomo Puccini (música) i Giovacchino Forzano (llibret)

Va sonar, i ens va emocionar, aquesta ària de Puccini al comiat del lluitador Bep Marquès... També aquest poema de Salvador Espriu, cantat per Raimon, va acompanyar el comiat d'en Bep...

He mirat aquesta terra. #SalvadorEspriu #AnyEspriu

He mirat aquesta terra

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres del llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit
camp l’ample silenci que estenen els grills,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Mentre comprenien savis dits de cec
com l’hivern despulla la son dels sarments,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Quan la desbocada força dels cavalls
de l’aiguat de sobte baixa pels rials,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.

Salvador Espriu



Vam escoltar, amb la veu de Raimon, aquest poema d'Espriu al comiat d'en Bep Marquès...

----------------------

pd: recordeu que avui divendres a Sarrià de Ter podeu descobrir l'Espriu menys conegut!

Parlem de #SarriadeTer núm. 85: en portada, una fita d'en Fita!

Portada del número 85 de la revista Parlem de Sarrià

La nova i lluminosa escultura de Domènec Fita a Sarrià de Ter, inaugurada a finals de maig, protagonitza la portada del número 85 de la revista Parlem de Sarrià, una revista farcida, com sempre, de cultura, història, actualitat i moltes altres informacions de Sarrià de Ter!

La revista, que ja és al carrer, també la podeu llegir online i descarregar aquí!

I si la voleu en paper una bona ocasió de trobar-la serà aquest divendres a la tarda a la xerrada sobre Salvador Espriu que es farà a la Biblioteca Emília Xargay!

---------------------------

pd: la meva no és tan espectacular com la fotografia que Quim Llunell va fer per a la revista, però ofereix una altra perspectiva de l'escultura...

L'albergínia, en forma d'"alberginiada", potencia la creativitat i cohesiona la família

Foto de família de la VI Alberginiada. Foto: Dani Canyigueral

No desvetllaré cap secret si afirmo que l'albergínia té moltes qualitats nutritives! Només cal fer un cop d'ull a la fitxa que li dedica "Ets el que menges" per veure-ho!

Però més enllà de les seves propietats nutricionals (res de greix, algunes vitamines i potent antioxidant) d'un temps ençà he pogut comprovar com aquesta hortalissa amaga també altres qualitats, entre les que destacaria el foment de la creativitat i la cohesió familiar.

Aquestes qualitats, però, no són inherents ni exclusives de l'albergínia, però en el cas que he experimentat l'albergínia és el factor clau que permet desenvolupar-les. El secret no és, en aquest cas, l'albergínia, sinó el seu ús social!

I l'ús social que hem donat a l'albergínia a la família Canyigueral Viñals de Sarrià de Ter és l'"Alberginiada"!

Dies enrere vam celebrar ja la 6a edició d'aquesta trobada familiar, que té com a única condició que tothom porti un plat cuinat amb albergínia!

Al llarg de les 6 edicions de l'"Alberginiada" hi ha hagut plats cuinats amb albergínia que, any rere any, s'han repetit, però cada any hi ha hagut noves propostes culinàries, doncs aquesta trobada ens estimula a buscar noves receptes, provar noves combinacions de plats en què l'ingredient protagonista és l'albergínia! Cada any ens sorprenem a nosaltres mateixos!

Però la creativitat no és l'única propietat associada a l'"Alberginiada"; aquesta és una trobada, com d'altres de caire familiar, que uneix, cohesiona. A diferència d'altres trobades, més tradicionals, com les de Nadal o altres festivitats, l'"Alberginiada" la fem perquè volem, no "perquè toca"! Aquest matís l'enriqueix notablement i fa que sigui un espai de trobada i relació familiar molt entranyable, esperat al llarg de l'any!

L'"Alberginiada" a més, en el cas de la nostra família, ha permès recuperar una trobada que dècades enrere s'havia fet, actualitzant així una tradició familiar perduda, enfortint d'aquesta manera el sentiment de pertinença.

Cada família té trobades, moments i espais que les cohesiona, que les uneix; identificar-los és un tresor, saber-los mantenir i actualitzar, el millor ingredient per mantenir la família unida i cohesionada.

Altres moments d'aquests amb altres branques de la meva família són l'època de collir olives a Cantallops o les tardes de diumenge d'estiu a Garbet...

I hi ha, a la meva família, altres aliments que ténen, a banda de les nutricionals, altres propietats: els brunyols també amaguen moltes qualitats: descobriu-les aquí!

Bon profit i bona família!

L'essència i els matisos del Barça del "Tata" Martino

Martino, durant la roda de premsa / FOTO: MIGUEL RUIZ-FCB

Està canviant, "Tata" Martino, l'estil, l'essència del joc del Barça?

El debat, que ja fa setmanes que s'arrossega, s'ha fet més present aquests dies, a mesura que el Barça ha anat perdent, els darrers partits, la possessió de la pilota, un dels signes d'identitat evidents de l'"estil de joc Barça".

Un altre element que atia el debat és un major ús del joc directe, més vertical, amb desplaçaments llargs, en comptes del joc combinatori i de toc, tenint una menor presència en el joc el mig del camp, la pedra angular de l'"estil Barça".

Per activa i per passiva l'entrenador del Barça, Gerardo "Tata" Martino, ha afirmat que no és la seva voluntat, ni intenció, canviar l'estil de joc del Barça, tot i que sí reconeix que ha afegit algunes variants, alguns matisos, com va dir un dia.

És cert que el joc del Barça s'ha descontrolat en algunes fases d'alguns partits, en les que inexplicablement s'han rebut gols evitables; en aquest cas, però, el problema és més de balanç defensiu que no de plantejament ofensiu, tot i que en aquest cas ambdues coses són la cara d'una mateixa moneda. I tan cert és això com que fins a la data, el Barça de "Tata" Martino, matisos inclosos, suma tots els partits de Lliga i de Champions amb victòria.

A dia d'avui no trobo prou elements per afirmar que el "Tata" ha començat la deconstrucció de l'"estil Barça". En tot cas em semblarà encertat si és capaç de fer evolucionar i créixer l'estil de joc, donant als jugadors tots els recursos necessaris per saber afrontar les dificultats que, partit a partit, ben segur es trobaran.

Em sembla interessant, però, l'interrogant que aquests dies està obirnt el periodista Ricard Torquemada: els matisos seran només matisos o acabaran per canviat l'essència del joc del Barça?

Al cap i a la fi la necessitat primària del futbol (les fisiològiques de la piràmide de Maslow) es satisfà fent entrar la pilota dins la porteria, amb el gol; l'estil de joc, una necessitat és secundària només s'assaboreix i es satisfà, a mig i llarg termini, si els resultats acompanyen!

El debat seguirà obert, sobretot si, més enllà de l'estil de joc, el % de possessió i el paper del mig del camp, el Barça de "Tata" Martino segueix guanyant partits. Aquests debats, amb derrotes, no són possibles!

Tan de bo el debat duri tota la temporada! Serà senyal que, més enllà de l'estil de joc, el Barça de "Tata" Martino segueix triomfant!

L'Espriu menys conegut, a Sarrià de Ter!

Aquest proper divendres 27 de setembre de 2013 a Sarrià de Ter viurem l'Any Espriu!

La revista Parlem de Sarrià i la Biblioteca Emília Xargay organitzen la xerrada "D'una vella i encerclada terra: el Salvador Espriu menys conegut", xerrada que anirà a càrrec del catedràtic d'institut Eduard Juanmartí Generès.

La conferència es farà a les 7 de la tarda a la Biblioteca Emília Xargay i, naturalment, hi esteu tots convidats!

-------------------

pd: en motiu de l'Any Espriu aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter.

Tokio m’és igual. #MinutsMusicals amb Antònia Font

Tokio m’és igual

Sé que és molt difícil aguantar-me sa ressaca i que és dilluns
de gelocatil i cafeïna, arrancarem almanco avui.
Senyoreta, m’estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

I és només quan som una piltrafa que m’escric i me dibuix,
sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts.
Senyoreta, m’estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

Senyoreta, ca meva s’abandona i no ho supera,
"su asiento en posición vertical", Pequín no és Xangai.
Senyoreta, m’estimi com s’estima en es cinema
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

Senyoreta, neons i cosmopolis a tebeos
de sushi, Panasonic total, Tokio m’és igual

Antònia Font

"Tòkio m'és igual, i Istambul encara més!", semblaven cantar els responsables de la candidatura olímpica de Madrid 2020 abans de la proclamació de la ciutat nipona com a seu dels Jocs Olímpics de 2020... I així els hi va anar...

Per cert, per cançó olímpica, els Antònia Font tenen la memorable Calgary 88!

Els seus peus. #SalvadorEspriu #AnyEspriu

Els seus peus

Cada matí contemplo
dos peus de vençut dintre
de sabates que riuen.

Si el tinc proper, la roba
damunt l'esquena feble
emmiralla el meu rostre.

Quin dolor de ferides
de pell i de carn viva,
tant temps! Sense venjança
ni ja sentit, escolto
el pas i la fatiga
d'un plebeu en derrota.

Tot l'any fem córrer plomes
d'escrivents velocíssims.
Quan ve l'estiu, penetren,
pel balcó, vironeres.
A l'hivern, més tristesa
i els cels de fred. I sempre
gemega, escup, tossia.

Refuso d'estimar-lo,
malgrat els vols de l'àngel.
Però li deixo cèntims,
a un interès ben mòdic,
per calçat necessari
al poc camí que resta.

Salvador Espriu. Mrs. Death (1952)

Aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter en motiu de l'Any Espriu.