Minuts Musicals localitzats a Nebraska

"On comença l'oest". Així es va promocionar turísticament durant uns anys l'estat nord-americà de Nebraska, tot i que per promoció la que Bruce Springsteen va fer-li fa quaranta anys publicant el disc "Nebraska", que com l'estat està farcit de paisatges àrids i una certa desesperança.

És d'esperar que en la seva propera gira europea, que s'iniciarà a Barcelona amb dos concerts a finals d'abril de l'any vinent, Bruce Springsteen s'enfundi l'harmònica i acompanyada de la guitarra canti cançons com aquesta, us transporti als qui hi assistiu a Nebraska...

"I morir deu ser..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Ens agradaria que la mort fos com l'horitzó, que s'allunya al mateix ritme que ens hi apropem i sempre el tenim allà, visible però inabastable. 

No, la mort no és un horitzó que s'allunya sinó tot el contrari, és un horitzó que s'apropa irremeiablement i en ocasions es precipita inesperadament. 

Ens espanta la mort i espanta morir, tot i que hi ha qui diu que viure és una forma de morir... No morir ha de ser una altra cosa, morir deu ser una altra cosa.  

En un dels seus aforismes Joan Fuster ens va dir:

"I morir deu ser deixar d’escriure."

Jo si de cas, de moment, no deixaré d'escriure... 

Amb un nus a la llengua

Amb el menjar no s'hi juga, amb la llengua sí. També es juga, políticament, amb l'educació, tot un clàssic, i quan el joc és amb la llengua a l'educació es fa carambola!

I aquí estem, al cap del carrer, i així estem, amb un nus a la llengua amb la llei del català i el 25%. La virtut d'aquesta llei possiblement també és el seu principal defecte: ha generat un gran consens tot i que cada un dels grups que li ha donat suport en fa lectures diferents, naturalment interessades, que poden semblar contradictòries: blinda el català com a llengua vehicular alhora que dóna (més) ales al castellà.

A mi no sempre em molesten les contradiccions, la meva vida és una contradicció constant; el que m'inquieta és que no tinc clar que aquesta llei del català representi un punt i final, tanqui per sempre més (ni per un instant) la polèmica, apaivagui les ganes de trencar amb el model d'immersió. En temo que serà un punt i seguit i que la llengua seguirà essent, dins l'escola, armament polític.

I sense desmerèixer el paper fonamental que la llengua juga en tot sistema educatiu la percepció és que, sense tenir clar que hem guanyat aquesta batalla, en d'altres sembla que ja no hi plantem cara.

Potser el que més em dol és que fa la sensació que ja fa molts anys que, contradient la Norma, el català ja no és cosa de tots. I em sap greu no saber identificar quan va deixar de ser-ho... Qua hi penso se'm fa un nus a l'estómac, un nus a la gola i sí, també un nus a la llengua.

Els deures de la mobilitat escolar sostenible

Ens apropem a final de curs i no cal esperar a tenir les notes per saber que a nivell de mobilitat escolar a Girona tenim deures pendents.

No ho tenim tot per fer, és cert, que entre una cosa i l'altra ja s'ha anat avançant, tot i que no prou, no suficientment. Una cosa poden ser els camins escolars segurs, l'altra la designació de les coordinacions de mobilitat, però resta molt per fer i per millorar.

D'entrada convé recordar que ara ja sabem, científicament, que la contaminació de l’aire i el soroll influeixen negativament en el rendiment escolar, pel que les escoles i el seu entorn haurien de tendir a ser, dins les seves possibilitats, entorns més pacificats a nivell de trànsit, més lliures de contaminació i sorolls.

La Zona de Baixes Emissions pot contribuir-hi, naturalment, però caldria prendre més mesures. Una és promoure més la mobilitat sostenible per a que l'alumnat accedeixi a les escoles, mitjançant el transport urbà o l'ús de la bicicleta. Aquestes mesures requereixen planificació i inversió, i sobretot una millor coordinació entre les àrees d'educació, mobilitat i sostenibilitat.

I és en aquest punt, en aquesta coordinació, que també hi ha molt marge de millora. Per començar potenciant la participació de les famílies, representades per les AFA i AMPA, en els espais de treball i decisió, per exemple en relació al treball que l'Ajuntament fa amb les coordinacions de mobilitat de les escoles de primària, un espai de treball en el que les famílies de moment no hi tenim veu, tampoc vot.

També la implicació dels instituts en aquest espai de treball, que la mobilitat sostenible i els entorns pacificats no han de ser només cosa de l'educació primària. Les AFA i AMPA de secundària també volem involucrar-nos, empènyer, per disposar d'uns entorns més pacificats, d'una mobilitat més sostenible al voltant dels instituts.

I un pas més seria establir un espai de treball més permanent entre mobilitat i educació, construir els vasos comunicants necessaris que permetin que la planificació educativa no es faci, com es fa ara, a cegues i d'esquenes a la mobilitat, quan precisament la mobilitat és un factor clau, i crític, de la planificació escolar.

La planificació escolar i la mobilitat han d'esdevenir actius per a combatre la segregació escolar, per a fomentar l'equitat educativa, i alhora per a promoure una mobilitat més sostenible, menys contaminant, que no només contribueixi a la millora de la qualitat de vida de tothom, que contribueixi també a la millora del rendiment escolar.

Tenim deures pendents, també les AFA i AMPA, i tenim ganes de ser-hi i de fer-los. No es pot planificar la mobilitat escolar sense comptar amb les famílies. Per nosaltres no serà ni quedarà...

La tercera serà la vençuda?

No, no diré que ja ho vaig dir perquè no vaig fer-ho. No vaig dir que hi creia, que el Girona remuntaria l'eliminatòria contra l'Eibar. De fet no vaig dir això ni el contrari, que ja estava sentenciat. 

No vaig dir res de res, tot i que reconec que després de perdre l'anada a Montilivi vaig pensar que poca cosa podria fer el Girona a Ipurua, que l'infortuni ja s'havia acarnissat prou amb l'Eibar quan al darrer minut de la darrera jornada va perdre l'oportunitat d'ascendir directament.

Afortunadament hi ha qui sí va creure en la remuntada, començant per Míchel, l'entrenador, l'equip i sobretot els socis i aficionats que es van desplaçar fins a Eibar.  Potser la fe no mou muntanyes, però sí fa fer més de 600 kilòmetres! 

En fi, ara que ja ningú pot fer res, de moment, per l'infortuni de l'Eibar potser és el moment que els astres s'alineïn i facin quelcom per l'infortuni del Girona, que jugarà per tercera vegada consecutiva l'eliminatòria final per pujar a la primera divisió i seria molt trist que per tercera vegada consecutiva es quedés a les portes de l'ascens. 

Si el futbol li deu un ascens a l'Eibar, més encara li deu al Girona en fase de promoció, després de les dues darreres fallides. La tercera és la vençuda, va dir Stuani, i tan de bo sigui així per més raons, històriques o futbolístiques, que pugui tenir el Tenerife.

La tercera serà la vençuda? No m'atreveixo a fer cap pronòstic, que no n'encerto ni un, tan sols m'atreveixo a expressar un desig: que aquest any sí, el Girona torni a primera, que la tercera sigui la vençuda! 

En Sanz sempre hi era

He plantat un arbre, he tingut tres filles i no he escrit cap llibre, però durant uns quants anys vaig militar en un partit polític, el PSC.

És una etapa de la meva vida de la que no en renego, al contrari, la reivindico i l'agraeixo; va ser una etapa per moments molt intensa, plena de vida, coneixences i experiències, també de lliçons i aprenentatges, de lliçons de vida, més enllà de les polítiques.

Quan penso en aquella etapa, quan recordo aquells anys, en les innumerables reunions i assemblees de l'agrupació de Girona, o de la federació de les comarques gironines, en actes polítics, mítings o altres trobades hi ha una sempre una constant, en el record apareix una persona que sempre se'm fa present, que sempre hi era: en Jesús Maria Sanz.

En Jesús Maria era un militant de base, però no dels que paga la quota i vota cada quan toca, un militant dels que s'implica i participa, dels que intervenia en les reunions i assemblees i ho feia sense més ànim que contribuir, aportar i formar part, sense perseguir cap càrrec electe i col·laborant sempre a fer més fluida la dinàmica interna del partit. Per ell el partit era un nosaltres, un espai de treball i lluita compartits, mentre per altres era evident que el partit era un jo...

Inesperadament en Jesús Maria Sanz López es va morir la setmana passada; amb ell se'n va una part del PSC que jo he estimat; també una part del PSC i de la Girona que mantenia viu el record del meu pare i viu el record i testimoni del "pallaquista" PSC - Reagrupament.

En Jesús era un conversador nat, un conversador incansable. En una època de massa monòleg, ell representava la conversa, mot que prové del llatí  "conversari", que vol dir "viure amb companyia, tractar amb algú".

Compromès, lluitador, activista i conversador, així recordaré sempre en Sanz, com li dèiem a casa... DEP.

Minuts Musicals localitzats a Liverpool

Liverpool, el Liverpool per a ser més precisos, era l'esperança de molts culers i finalment també sumar-se a la desesperació, topant a cada atac amb l'inspirat porter blanc. Liverpool, el Liverpool, va veure aixecar la catorzena orelluda del Real Madrid. En fi, possiblement és ara quan pren més sentit que mai el clàssic càntic "You'll never walk alone"...

Però deixem el futbol perquè si per quelcom és famosa, popular i visitada la ciutat de Liverpool és pel quartet musical més famós i popular, The Beatles, per més que els sexagenaris The Rolling Stones encara facin gires mundials!

De Liverpool al món The Beatles també li van dedicar cançons a la ciutat, com Penny Lane, però no són ni han estat els únics... També ho han fet Suzanne Vega, Els Amics de les Arts i, en solitari, un dels quatre Beatles, Ringo Star...

"Forma part d'una bona educació..." L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

"O són uns inútils o són uns mentiders".

Que ho digui jo és una cosa, que ho digui el vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, n'és una altra. I sobretot si amb aquests qualificatius es referia al govern espanyol. 

Podríem pensar que amb aquestes declaracions Puigneró va ser maleducat, que es va sobrepassar defugint la correcció política, que no és manera, ni estil, que un vicepresident d'un govern parli, mal parli, d'un altre govern. 

La desqualificació no va ser gratuïta, va fer-la després que el govern espanyol publiqués les dades d'execució de les inversions arreu de l'Estat reconeguent que a Catalunya només es realitzen el 35,8% de les inversions previstes, mentre que a Madrid, per exemple, s'executa el 184%.

Motius per estar enfadat, indignat, emprenyat al conseller no li'n falten. Tampoc als catalans i catalanes, votem el que votem. 

Però tornem als inútils i mentiders. Calia que el vicepresident es despatxés a gust amb aquestes declaracions? Calia ser tan maleducat? 

En aquest cas podem trobar la resposta en aquest aforisme de Joan Fuster:

"Forma part d'una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat."

Segurament l'ocasió s'ho valia, per més explicacions, excuses de mal pagador (literalment) que doni el govern espanyol. 

Sense fax

El fax, com el Talbot Horizon, el disc compacte o el sistema Beta de reproducció de vídeos, també va tenir el seu moment de glòria!

Al seu dia era sorprenent veure com a través de la línia telefònica es podien transferir còpies de documents. La tecnologia em fascina, tot i que no fins el punt d'esforçar-me tant com faci falta per entendre fidelment, fil per randa, com funciona. Ni el motor de combustió, ni internet, ni un simple transistor...

El fax rarament era un aparell domèstic, sobretot era un aparell que tenien les empreses i el seu número formava part de les seves dades de contacte. De fet a les meves targetes de visita hi apareixia el de la meva entitat; a l'actual ja no.

Durant uns anys, entre mitjans dels noranta i principis dels dos mil, a la feina el fax era aquell aparell en que es podien rebre notificacions importants, fins que l'ús habitual del correu electrònic el va anar desplaçant i va anar acumulant pols. El vídeo no va matar l'estrella de la ràdio, el correu electrònic sí el fax!

El fax fins i tot tenia una vessant simpàtica i divertida: si el contestador automàtic tenia el "Tomàtic", el fax tenia el Petrifax! A mi el Club Súper 3 ja em va agafar una mica gran, massa com per fer-me'n soci, però el mirava per veure-hi el Dr. Slump i Bola de Drac!

L'altre dia vaig rebre una comunicació del programa en el que treballo que ens informava que el fax desapareixia de les dades de contacte dels registres d'empresa que registrem en una intranet de gestió. És cert que aquesta dada quasi mai s'omplia, ni tan sols era d'obligat compliment.

Reconec que veure la comunicació em va impactar; va ser com si llegís l'acta de defunció del fax, una evidència tangible que aquest curiós aparell, de música inconfusible quan marcava, definitivament ha passat a millor vida, a la dels aparells tronats del passat que mirem amb nostàlgia, al costat dels telèfons de baquelita i les màquines d'escriure.

I què voleu que us digui, a vegades jo em sento una mica com el fax...

Llarga vida a la Diputació de Girona?

Dies enrere em vaig trobar a la bústia, encartada amb el diari, una breu publicació de la Diputació de Girona sobre els 200 anys d'aquesta administració.

La publicació, a banda d'una salutació institucional del president, conté una interessant retrospectiva històrica de la institució, a càrrec del periodista Jordi Grau, i una descripció dels serveis que l'ens presta als ajuntaments a través de les seves àrees i organismes autònoms, no en va la Diputació de Girona s'auto-defineix, també en aquesta publicació, com "l'ajuntament dels ajuntaments".

Més enllà d'aquest cofoisme benevolent, la Diputació de Girona, com les altres, és reconeguda com l'administració rica d'entre les locals, sobretot en contraposició als Consells Comarcals, més migrats de recursos i pressupost, i és popularment coneguda com "la repartidora": reparteix diners i reparteix càrrecs. Reparteix diners entre els ajuntaments, els que es poden repartir de forma més discrecional entre els políticament afins, i reparteix càrrecs, en especial els de confiança, com a premi de consolació per a càrrecs electes a qui les urnes no han premiat amb responsabilitats de govern ni dedicacions exclusives...

Però no ens hi entretinguem ara, amb això, que jo avui, arrel d'aquesta publicació sobre els 200 anys de la Diputació de Girona volia treure la pols a un fragment de la intervenció del primer portaveu socialista, Just Manuel Casero i Madrid, en la constitució del primer plenari democràtic de l'ens després de la dictadura, el 26 d'abril de 1979.

Recull, encara en castellà, l'acta de la sessió, transcrita al llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999), de Jaume Guillamet:

"Por parte del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) toma la palabra el Diputado D. Justo Casero. Señala que su partido no considera histórico el día de hoy. Más bien, se reservan la euforia para aquel en que sea proclamado el Parlament de Catalunya, cuando aquel vote una ley comarcal y municipal. Cuando la Generalitat, dice el Sr. Casero, haya organizado territorialmente nuestro país, nuestra nación, con órganos de gobierno comarcales depositarios de la voluntad popular, con atribuciones y contenido. Nos toca como elegidos y representantes del pueblo verificar este cambio.

Los socialistas venimos a trabajar, continúa diciendo, para la desaparición de esta Diputación, que tiene transitoriamente, pero, dos importantes misiones. Primera, la de ayudar tan espléndidamente como le sea posible a los nuevos Ayuntamientos democráticos y, Segunda, la de intervenir en el proceso de institucionalización de la Generalitat y de proclamación de los poderes comarcales.

Por esto, manifiesta el Sr. Casero, han votado a D. Juan Vidal Gayolà por cuanto consideran que su actuación será fiel a esta trayectoria. Le ofrecen su apoyo y las iniciativas que reclame el bien de nuestro pueblo.

Dice también que la nueva Corporación, dentro de su transitoriedad, más que en la vieja línea de repartidora de subvenciones habrá que actuar en la perspectiva del enderezamiento nacional de Catalunya, hacia la reconstrucción del marco físico y territorial de nuestras comarcas y al servicio de los derechos culturales, económicos y políticos de los trabajadores y de las clases populares (Aplausos)"

Poc va durar aquesta voluntat d'aniquilar la Diputació, com possiblement tantes altres coses que en aquell temps, aquell país, es volien canviar... 

Llarga vida a la Diputació de Girona! 

Imatge: INSPAI