Sense taula ni cadira...

El fet, consumat precipitadament, va passar mesos enrere: d'un dia per l'altre em vaig quedar sense taula ni cadira a l'oficina! Sense taula, cadira i calaixos, sense la meva taula, la meva cadira i els meus calaixos, per a ser més concisos.

Una tarda em van trucar perquè l'endemà, sens falta, anés a buidar la meva taula, o el que és el mateix, recollir totes les meves pertinences; estem fent una reestructuració, em van dir...

I ja em veieu a mi, anant cap a l'oficina, amb una caixa per recollir-ho tot. El cert és que feia mesos que, amb prou feines, hi havia anat, a l'oficina, i com la majoria dels meus companys i companyes treballava quasi el 100% de la jornada fent teletreball; d'aquí la reestructuració, que no era de personal, sinó d'espais!

Afortunadament la caixa no em va fer falta, i vaig poder-ho desar quasi tot en un armari (sobretot la documentació), que és ara el meu únic espai particular a l'oficina; quan, molt de tant en tant, necessito anar a l'oficina per fer alguna gestió que, sí o sí, he de fer allà, abans he de reservar dia i hora per disposar d'una taula i d'un ordinador; i com jo, la majoria de les companyes i companys d'oficina.

Sí, en el meu cas, com a la majoria de companyes i companys d'oficina, el teletreball ha vingut per quedar-se, i les oficines de l'entitat també s'estan adaptant a aquesta nova realitat, en la que són menys, moltes menys, les persones que hi treballen cada dia.

Reconec casa hi treballo molt bé, i com que ja feia anys que feia teletreball una part de la jornada, m'he adaptat sense problemes a fer-la quasi al 100%; l'entitat m'ha facilitat l'equipament informàtic per a fer-ho, i fins i tot ja em fa la valoració de riscos laborals tenint en compte el teletreball. És clar que no és el mateix i, sobretot, es troba a faltar el contacte amb els companys i companyes, però ara que ja ha passat un temps, me n'he adonat que no trobo a faltar ni la meva taula ni la meva cadira, i que tampoc passa res, absolutament res, si no tinc un espai fix i exclusiu a l'oficina si, amb prou feines, només hi vaig un o dos cops al mes, com a molt!

És més, prefereixo no tenir taula ni cadira pròpies, ja que això voldria dir que hauria d'anar-hi cada dia, i cada dia durant tota la jornada, amb mascareta!

Entenc que seguiré així, teletreballant quasi al 100% de la jornada, de moment de forma indefinida, o fins que algú em digui el contrari...

Nou (no) inici de curs

El món es divideix amb dues classes de persones: les que tenen agendes per curs escolar, i les que tenen agendes per any natural. Sí, ja sé que fa anys que les agendes en paper van a menys, en favor dels calendaris en línia, però ja m'enteneu... Jo sóc dels segons!

La meva dona, mestra de música de professió i per vocació, és d'agenda per curs i, per tant, l'u de setembre (si fa o no fa) és la data que en marca l'inici del seu curs, com a la meva l'u de gener (si fa o no fa) marca l'inici d'un nou any, és a dir, un nou exercici...

Per als i les mestres i professorat el curs comença abans que arribi la mainada, com també s'acaba després que, al juny, la mainada comenci les vacances, i aquests són dies d'acabar de preparar el curs, de cohesionar els equips docents (que poc o molt cada curs hi ha canvis), tota una feina no sempre visible i, encara menys, valorada, però del tot necessària per a que el claustre de mestres i professorat funcioni com un equip al llarg de tot el curs.

La Sira el coneix molt bé, aquest treball, ja que el duu fent des de l'any 1999 com a mestra, i també l'ha fet, alguns anys, com a Secretària i com a Cap d'Estudis; és un compte enrere de tasques administratives, docents, pedagògiques i de treball d'equip, amb massa documents per escriure, i possiblement també massa reunions, que s'afronta amb les piles renovades i amb la il·lusió d'estrenar un nou curs, com qui estrena sabates noves!

Aquest nou inici de curs, però, la Sira se'l torna a mirar, de moment, de cua d'ull, des de la barrera i no des de l'arena, per la seva baixa laboral pel maleït Covid Persistent. Tot el curs passat se'l va passar de baixa, i de baixa també comença aquest...

Aquesta pandèmia ha trastocat moltes vides, naturalment més enllà de les que malauradament ha llevat, i com la Sira són moltes les persones que el Covid ha apartat de les seves feines, o encara pitjor, els hi ha fet tornar sense estar, encara, ni amb prou forces, ni energies, per poder-les fer. A vegades alguns criteris semblen arbitraris, i és material sensible el que està en joc.

Mentre a nivell mèdic es segueix investigant el Covid Persistent, i a nivell assistencial i terapèutic es segueix donant suport a les persones que el pateixen, caldria articular un pla a nivell laboral que contemplés adaptacions d'horaris i de tasques, i suports, alhora que caldria valorar molt bé com aterren aquestes afectacions al complex món de les incapacitats laborals. Hi ha qui no pot evitar tenir la sensació que entra en una tómbola!

Comença un nou curs escolar, i tenim un munt de deures pendents... És hora de treure-li punta al llapis!

"Nikita". Minuts Musicals amb nom propi

Han hagut de passar anys, forces anys, per a que Elton John entrés, finalment, a la meva discoteca; quan d'adolescent vaig descobrir la música més aviat em repel·lia, no em despertava l'interès com van fer-ho altres artistes, músics i grups de rock, pop, blues, jazz...

A vegades passa, passa que simplement no és el moment; i també passa que, tard o d'hora, el talent s'acaba imposant, i l'excessiu Elton John de talent en per donar i per vendre!

"Nikita" és, possiblement, la primera cançó que vaig escoltar d'Elton John, o si més no és el primer videoclip que recordo d'ell (aquest o el de la cançó "I'm Still Standing"), quan a la televisió podies veure, i miràvem, videoclips...

La cançó, ambientada en plena Guerra Freda en el Berlín separat pel vergonyós mur, narra l'enamorament d'un turista (Elton John) d'una bonica dona militar, Nikita, de l'Alemanya de l'est. Però el polític potser no era l'únic missatge que Elton John volia enviar...

Elton John juga amb l'ambigüitat, molt pròpia d'ell, ja que Nikita és, sobretot a Rússia, un nom d'home... I aquí hi ha qui en fa altres lectures.

Polèmiques i controvèrsia a banda, la cançó és de les més conegudes del cantant, també el videoclip!

Les cites dels llibres. "El fill del xofer", de Jordi Amat

Aquest és un llibre que tenia ganes de llegir i les vacances d'estiu m'han permès gaudir-lo, a peu de platja. La lectura ha superat les expectatives que tenia, i el cert és que ja espero la pel·lícula, o la sèrie!

La vida del periodista Alfons Quintà és certament de pel·lícula, no només per ser fill de qui és, sobretot perquè és d'aquelles que després de quasi tocar el cel, baixa als inferns; és més, llegint el llibre sembla que fins i tot quan va tocar el cel, Quintà no va deixar de trepitjar mai l'infern, sobretot el seu particular infern, el que va ennegrir de sutge el seu caràcter, ja de jove, i que d'alguna manera li va espatllar la vida...

La vida d'Alfons Quintà és interessant pel propi personatge, i sobretot també pels que l'acompanyen al llarg de la seva tortuosa vida, més enllà de la transcendental figura del pare, el xofer: Josep Pla, Jaume Vicens Vives, Jordi Pujol... Jordi Amat cus una trama en la que despulla el poder polític, econòmic i periodístic de la segona meitat del segle XX, i com aquests poders es necessiten i retro alimenten.

El llibre comença amb aquesta cita epistolar:

"En aquest aspecte sempre hi ha la clau de la nostra vella discussió: per què, en el nostre país, ningú mai diu la veritat?"
Carta de Josep Pla a Jaume Vicens Vives.

Què en sabem de la veritat de Josep Pla? I de la de Jordi Pujol?
De la d'Alfons Quintà ja en sabem una mica més, gràcies a aquest magnífic llibre, tot i que la veritable es va perdre quan Quintà es va llevar la vida!

Sense miralls

El mirall no enganya, en tot cas ho fa la nostra mirada, que al contrari del mirall, excepte quan és convex o còncau, deforma o transforma la realitat. El mirall és neutre, en canvi la nostra mirada és intencionadament subjectiva, i fins i tot subversiva quan ens mirem al mirall.

La imatge mental que tenim de nosaltres mateixos no sempre coincideix, fidelment, amb la que ens retorna el mirall, i acceptar-la és un exercici diari necessari, imprescindible per a reconèixer-nos i, a ser possible, acceptar-nos tal com som. I qui som nosaltres?: el que ens mostra el mirall, o el que el mira?

El mirall, al contrari de les fotografies, ens ofereix una imatge dinàmica i actualitzada, per més que nosaltres ens esforcem a mantenir fixa aquella foto de fa anys que ens identifica, aquella imatge amarada de records i endolcida de nostàlgia...

Un dia a la ràdio parlaven de la incalculable quantitat de vegades al dia que ens mirem al mirall, o en vidres d'aparadors, de cotxes, etc., i resulta que són moltes més de les que ens pensem! Necessitem mirar-nos i, entenc, no sempre per jutjar-nos; també per a reafirmar-nos.

L'altre dia pensava com seria la nostra vida sense miralls, com seria la nostra vida sense mirar-nos tant, sense que res (ni un mirall, ni un vidre, ni l'aigua tranquil·la d'un riu) reflectís la nostra imatge als nostres ulls, sense aquesta mirada hipercrítica, possiblement la menys amable, la menys condescendent. Una vida, també, sense el mite de Narcís...

Sense miralls seria una altra vida, i nosaltres, possiblement, seríem un altres...

Botellades a Sant Antoni de Calonge

Dissabte 14 d'agost, ja entrada la nit torno de L'Estartit després de sopar amb dos bons amics. La conversa, com sempre, és apassionada (política, llibres, música i, aquell dia sobretot, la vida!); i, com quasi sempre, cap fotografia ni "selfie"; cap piulada, ni tan sols cap història d'Instagram en deixarà constància, de la nostra trobada. Algun dia en parlaré, d'això...

Torno cap a Sant Antoni de Calonge, territori aquell dia sense toc de queda, i volto per diferents carrers cercant aparcament gratuït. És el pic de les vacances i tot és ple, també els aparcaments. Dono voltes i més voltes i, per allà on passo, veig corrues de joves fent botellades: una munió en un parc, una multitud en una zona d'aparcament, uns que es mouen d'un un carrer a l'altre...

Fa més de vint anys que, durant uns dies d'agost, estiuejo a Sant Antoni de Calonge i no recordo haver vist mai tal invasió nocturna i etílica de carrers.

A aquelles hores petites, ja amb el toc de queda activat a Palamós, els carrers de Sant Antoni de Calonge són vius d'activitat en un formigueig de joves que arrosseguen ampolles i més d'un gat!

Cansat de donar voltes i de sortejar botellades decideixo aparcar en zona blava, pagar un tant i l'endemà, que ja serà un altre dia, aparcar de nou el cotxe, quan la llum del sol hagi foragitat els noctàmbuls joves, en zona gratuïta, que de dia hi ha més moviment.

Tornant a peu cap a l'apartament després d'haver aparcat i pagat, encara em topo amb més botellades i, per un moment, penso i desitjo que aquells també haurien de ser carrers tocats per la vareta màgica del toc de queda...

Potser aquest és el problema, no és confondre la llibertat amb el llibertinatge, sinó voler resoldre les botellades a base de tocs de queda...

És qüestió de detalls...

No sé què diu història recent de la cuitat, però per mi, tot i els seus errors (ningú és infal·lible), Joaquim Nadal ha estat el millor alcalde de Girona.

I un dels motius per refermar aquesta afirmació és que, possiblement com cap altre, es passejava la ciutat i en coneixia bé els carrers i els racons. Per a la majoria de ciutadanes i ciutadans això és més important que els grans projectes de ciutat, moltes vegades presentats amb excessiva pompositat per després, esgotat el titular del diari, florir-se en un calaix de l'Ajuntament esperant finançament, o la determinació per executar-lo...

Els veïns i veïnes de Girona, com els de la resta de pobles, viles i ciutats, ens preocupa més que el nostre carrer estigui net i endreçat cada dia, i també hi solem contribuir, en general, deixant les escombraries com pertoca, no embrutant el carrer i utilitzant-lo amb civilitat.

I quan, pel motiu que sigui, hi apareix un desperfecte, confiem que l'Ajuntament, degudament informat, l'arranjarà amb celeritat i diligència, bo i entenent que, com els veïns i veïnes, també vol tenir els carrers nets i endreçats.

Fa més de tres anys que a la vorera del meu carrer, prop de casa, hi ha un desperfecte que, tot i que l'Ajuntament en té coneixement, com a mínim per part de l'AAVV del Pont Major, no s'arranja.

La vorera està enfonsada, sobretot perquè és un punt habitual, tot i que no reglamentari, de càrrega i descàrrega, i quan plou s'hi fa bassa. És fàcil entrebancar-s'hi, i no permet el pas franc de cotxets de mainada o carrets de la compra.

La reparació no sembla massa complicada, i el que m'indigna és que fa la sensació que al govern municipal li és igual l'estat d'aquest petit tros de vorera, com si els i les veïnes de la zona, i que en fem ús, no mereixéssim una vorera en bon estat.

No puc evitar pensar, possiblement de forma equivocada, que aquest desperfecte en un altre indret hauria estat arranjat amb més celeritat i diligència per part de l'Ajuntament.

Que ja faci més de tres anys que aquest tros de vorera estigui malmès i enfonsat, i que no es repari (com tants altres desperfectes de tants altres barris) és senyal que aquest govern municipal té al cap una Girona diferent, i que en aquests detalls lamentablement falla...

Perquè sí, governar una ciutat és, sobretot, qüestió de detalls...

Anar tornant...

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu, m'agradaria pensar que merescudes, i en tot cas us asseguro que aprofitades, avui jo també torno a la feina! El primer dia és d'aterratge, de prioritzar els correus electrònics acumulats, d'ordenar les feines a fer els propers dies, de revisar l'agenda i començar-la omplir de nou amb reunions i tasques, i d'anar escalfant motors per quan, a partir del 13 de setembre, tot ja prengui velocitat de creuer!

Els darrers dies d'agost i els primers de setembre són dies d'anar tornant, i el fet que no tothom hagi tornat de vacances permet prendre'ls com ho fan els futbolistes amb la seva pretemporada: posar-se físicament a to i anar agafant ritme de competició.

Aquests dies, doncs, són dies de molta feina, de molta intensitat, tot i que el ritme de trucades i de correus és més baix, fet que s'agraeix perquè, amb menys interrupcions, puc concentrar-me més en posar-me al dia, reprendre el fil de tot el que vaig deixar embastat a finals de juliol.

El primer dia encara no, que sol ser un dia de treva, però més aviat que tard, lamentablement, arribarà el dia que no podré evitar tenir la sensació que no ho atrapo tot, que la planificació de tasques per moments s'accelera i les cites a l'agenda s'incrementen, i que les reunions van robant temps, i més temps, a la feina de despatx; és aleshores quan s'agraeix un festiu, o encara millor, un pont, per,com amb els ciclistes quan en plena ascensió troben tram de un fals pla, poder recuperar mínimament l'alè i les forces.

Tornar, en aquest cas de les vacances, i contradient Els Amics de les Arts, no és la millor part de l'aventura, però és una part que, inevitablement, convé transitar i superar. I encara gràcies, que hi ha qui no pot tornar de les vacances perquè, simplement, no en té!

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu encara són tres els dies de vacances que tinc pendent de gaudir; serà per les festes de Nadal, que ara, que encara vaig amb pantalons curts, ni tan sols albiro; abans caldrà passar, en el meu cas i el dels i les gironines, per la següent parada: les Fires de Sant Narcís!

A partir d'avui torno de les vacances; no m'ho tingueu en compte, que vaig tornant...

"Dancing With Mr. D". Minuts Musicals amb nom propi

Diuen que els bateries són a la música el que els porters al futbol: uns tipus estranys! Suposo que també era el cas de Charlie Watts, el bateria dels The Rolling Stones, mort aquesta setmana als vuitanta anys.

A la seva manera Charlie Watts també compleix amb aquesta llegenda que sol perseguir a molts bateries, tot i que en seu cas era el contrapunt tranquil de la banda, diuen, el que tocava de peus a terra davant les fortes personalitats de Mick Jagger i Keith Richards., i naturalment també de Brian Jones.

Coincidint amb la trista notícia volia engreixar aquesta llista de cançons amb nom propi amb una de les grans cançons, i amb un nom propi, de The Rolling Stones, "Angie", però finalment m'he decantat per la cançó que obria el disc (Goats Head Soup, 1973) que contenia aquesta meravellosa peça, "Dancing With Mr. D".

La pregunta, doncs, és del tot previsible: qui era Mr. D? Diuen, i la lletra de la cançó irremeiablement t'hi condueix, que es referien al diable, i ja sabem que els Rolling Stones hi tenien especial simpatia!

A punta de navalla, "a sota casa meu"...

Dimarts a la nit. Quina nit! Una nit moguda!

A quarts de dotze acabàvem de mirar el darrer capítol de la primera temporada de "Sweet Tooth", una sèrie entretinguda i interessant sobre les aventures d'un curiós nen en un món devastat per un virus mortal: descoberta del (seu) món, personatges que viren, dilemes mèdics, mascaretes.... Per reprendre aquesta sèrie, basada en un còmic de la factoria DC (Superman, Batman, etc.), haurem d'esperar força mesos, sembla que a mitjans de 2022, ja que la segona temporada ni tan sols està anunciada.

Disposat per entrar plàcidament en el món dels somnis, el serial no va seguir a la televisió sinó al carrer; uns crits em van fer saltar del llit quan amb prou feines havia aclucat els ulls: altra vegada el veí, l'ocupa de torn dels garatges en desús que hi ha al costat de casa, es discutia amb algú. La novetat, aquesta vegada, era que portava un ferro llarg a les mans per marcar distància i protegir-se d'un altre noi, que amb prou feines veia des de la finestra, indiscreta, de casa.

Vam trucar a la policia municipal i pocs minuts després aturaven la baralla i trobaven, sota d'un cotxe, la navalla que menava l'altre noi, i que sembla que va llençar quan va veure les sirenes... Una baralla a punta de navalla, com diria el periodista Tapi Carreras, "a sota casa meu!"

Curiosament aquella mateixa tarda havia enviat un correu electrònic a la Policia Municipal de Girona per denunciar l'ús irregular del garatge del costat de casa, no només pel fet d'estar ocupat, també perquè, sembla, serveix de magatzem de ferralla i altres materials que hi hem vist entrar i sortir...

La situació no és nova, la policia n'està al corrent, ja que també hi ha intervingut en altres incidències (ocupacions, tràfic de drogues, incendis, cops i sorolls, etc) i de moment no sembla que la propietat de l'immoble el vulgui protegir i tancar convenientment...

Em temo que s'estrenarà la segona temporada de "Sweet Tooth" i aquest particular serial de "veïns" seguirà oferint-nos nous capítols dia sí, dia també...