Parlem? Sí, de Sarrià de Ter...

El verb està de moda! El verb està de moda? 

Alguns dels nous partits, o moviments polítics, aquests de darrera fornada, se'n serveixen per anomenar-los: Podem, Guanyem, Avancem.

Les tradicionals sigles semblen haver quedat en un segon pla a l'hora de posar nom a moviments polítics o cívics, tot i que aquests darrers anys hem vist néixer l'ANC (Assemblea Nacional Catalana o MES (Moviment d'Esquerres).

Amb el verb aquests partits o moviments polítics semblen voler donar una imatge de major activisme, dinamisme, moviment, valgui la redundància...

Aquest fenomen també l'hem vist darrerament en el món de l'empresa amb Parlem, l'autoanomenada operadora de telefonia de Catalunya. Malgrat ser una marca moderna (per això dels verbs) no deixa de ser curiós que el verb fa referència precisament a un dels usos (cada vegada més) residuals que fem amb els telèfons mòbils: parlar!

És clar que per parlar no cal obrir boca! Prou ho sabem a Sarrià de Ter, que fa 90 números que Parlem de Sarrià a través de l'escriptura, d'articles, cròniques, entrevistes i reportatges sobre l'actualitat i activitat del poble, sobre llibres, cultura, esport i el que s'esdevingui!

Parlem de Sarrià i en aquest darrer número, el 90, ho hem entre d'altres temes de l'any Vinyoli, de la Fira del Paper 2014, de política local, de fàbriques de coment o de les activitats de l'Escola Montserrat.

Parlem de Sarrià però més que escoltar la revista, el desig de tots els qui la fem és que la llegiu!

La trampa del temps de qualitat

El temps de qualitat és el millor aliat pels pares poc conciliadors, i la pitjor trampa per a les seves dones, i mares dels seus fills!

En els més de quinze anys que fa que sóc pare són moltes les vegades que he escoltat, i llegit, que és més important la qualitat que la quantitat del temps que passem amb els nostres fills i filles. És indiscutible que els infants i pares i mares han de compartir temps de qualitat, temps que també s'ha de compartir amb un mateix, amb la parella, amb la família, amb els amics... Però no tot el temps necessari és temps de qualitat!

Focalitzem un xic el tema, doncs aquesta sentència (és més important la qualitat que la quantitat del temps que passem amb els nostres fills i filles) té conseqüències, i no poc importants!

La percepció és que, en general, les dones destinen molt més temps a la cura dels infants (també d'altres persones dependents) que els homes, i la realitat i els estudis també ho demostren.

El darrer Informe INSOCAT 5, monogràfic "Crisi, gènere i pobresa" (pdf) presentat recentment per ECAS aporta dades sobre les tasques domèstiques i de cura: les dones hi dediquen 4 hores i 14 minuts de mitjana, els homes 2 hores 25 minuts.

Altres dades les he sentit de la veu, i les presentacions, de Marc Grau, investigador de l'ICWF de l'IESE que estudia i difon el concepte de Responsabilitat Familar Corporativa. Explica Marc Grau, basant-se en un estudi, que pares i mares dediquem el mateix temps de qualitat als nostres infants (23 minuts al dia) però pel que fa al temps bàsic (cura, supervisió, transport) els pares hi dediquen encara no una hora (56 minuts) mentre les mares hi dediquen més de 2 hores (2 hores 21 minuts).

És evident que només amb les hores de qualitat dels pares la supervivència dels infants no estaria, ni molt menys, garantida!

L'estudi d'ECAS vincula aquest diferencial directament amb la bretxa salarial, doncs la poca conciliació dels homes representa una major càrrega per les dones i un impacte directe a les seves vides laborals (major temporalitat, més jornades parcials, menys oportunitats de promoció...) i fins i tot a la seva salut física i mental. I naturalment amb la pobresa, que també és femenina!

És molt important destinar temps de qualitat als nostres infants, però aquest ha de ser només una part més del temps que els infants necessiten que els hi dediquem.

O dit d'una altra manera, el temps de qualitat ha de sumar, no restar!

La paradoxa hidrostàtica... i la de la igualtat

Imaginem que tenim dos vasos, dos recipients, de diferent forma comunicats entre ells per la base mitjançant un tub, de manera que quan els omplim d'aigua, per exemple, ambdós s'omplen. En altres paraules, tenim dos vasos comunicats per la base.

Malgrat tenir formes i mides diferents quan omplim els dos vasos la pressió que exercirà l'aigua serà la mateixa a cada vas, amb independència de la mida i forma de cada vas, de manera que si estan sobre una superfície planera i en pla horitzontal el nivell del líquid serà el mateix en cada vas tot i tenir, insisteixo, mides i formes diferents.

Heus ací, per si, com jo, no la recordàveu, la paradoxa hidrostàtica dels vasos comunicants. Seguint amb els vasos comunicants també sabem que si exercim una pressió sobre el líquid d'un dels recipients, fent que el seu nivell baixi, immediatament el nivell de l'altre vas comunicant, i comunicat pujarà.

La paradoxa de la igualtat és que no es produeix la paradoxa hidrostàtica, doncs la desigualtat esdevé la pressió que fa que les càrregues líquides (i tangibles) entre homes i dones estiguin mal repartides.

Si les dones tenen, i temem, el sostre de vidre, els homes sembla que tenim, en general (a nivell particular cadascú sabrà), un tap que dificulta, quan no impedeix directament, que el nivell de líquid del nostre vas augmenti d'acord amb els principis dels vasos comunicants i la paradoxa hidrostàtica quan s'omple de líquid (amb la incorporació de la dona al mercat laboral) del vas de les dones.

Aquest tap, que podem anomenar desigualtat, fa que el recipient de la dona, llavors sí, tingui molta més pressió!

Tot el que no conciliem els homes (tap) és pressió afegida per les dones, que a banda de la "doble" jornada veuen com a més la seva jornada laboral també és menys valorada, també a nivell salarial.

La igualtat és, també, una qüestió de vasos comunicants i paradoxes!

La fotografia (també) és femenina

Dues alumnes en una de les presentacions de l'exposició "Dona i Llum". Foto: Roger Casero

Reconec que se'm faria difícil, molt difícil, enumerar el nom de 20 fotògrafs... més difícil em resultaria encara enumerar el de 20 fotògrafes! Sí, la fotografia també és femenina des de l'altre costat del visor!

L'exposició que actualment es pot veure al Centre Cívic "la Cooperativa" ens presenta la vida i obra de dones fotògrafes des de la mirada dels i les alumnes de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter en una sèrie de murals que han fet, un any més, en motiu de la commemoració del Dia Internacional de les Dones i que es va presentar dies enrere.

Des de P3 fins a 6è de primària podem anar repassant les vides d'Anne Geddes, Cindy Sherman, Montserrat Barraquer, Maria Sarradell, Madronita Andreu, Roser Oromí, Carme García de Ferrando, Roser Martínez, Isabel Steva Hernández, Colita, Ouka Leele, Louise Dalh-Wolfe, Carme Gotarde, Linda McCartney, Lola Alvarez, Montserrat Sagarra, Helen Levitt, Joana Biarnés, Annie Leibovitz i Magararet Bourke-White.

Aquesta exposició no només permet als alumnes descobrir dones extraordinàries, també ens permet a nosaltres, com a mínim a mi, descobrir fins a quin punt les dones, malgrat tenir les mateixes qualitats i aptituds professionals que els homes, com a mínim, surten desenfocades, si és que hi surten, a les fotografies de les que la història reserva per a fer inventari!

Potser ara no se'm faria tan difícil enumerar el nom de 20 fotògrafes, però reconec que em seria difícil fer-ho amb historiadores, filòsofes, pintores, arquitectes, cuineres... És clar que em resultaria impossible enumerar una sola presidenta d'Estats Units d'Amèrica, d'Espanya o de Catalunya...

La fotografia és femenina, també ho és la igualtat, però no són igualitàries, encara, la gran majoria de fotografies i imatges que veiem, dia sí, dia també, als diaris i informatius! En molts sectors a les fotografies de la seva actualitat hi ha encara, només o majoritàriament, molta corbata!

Va bé recordar-ho per no caure en la trampa de creure, i creure'ns, que ja hem assolit la plena igualtat entre homes i dones... Siguem homes o dones, no desenfoquem la imatge de la nostra realitat!

#MinutsMusicals de versions amb "Is This Love "

"Is This Love" és una de les cançons imprescindibles de Bob Marley i, tal vegada també, de la història del reggae, tot i que, ritme a banda, no deixa de ser una bonica i senzilla cançó d'amor.

Publicada l'any 1978 dins el disc "Kaya" la cançó, com el disc, té una sonoritat més comercial i, segons els més ortodoxes fidels seguidors de The Wailers, un to més blanc, menys combatiu.

L'amor, però, és tema universal i no coneix estils ni idiomes! Tampoc Bob Marley va poder resistir-s'hi! No és aquesta, ni molt menys, l'única cançó d'amor de Bob Marley i com sol passar amb les cançons d'amor també Marley el dibuixa idíl·licament per sempre... Però després ja sabem (també va saber-ho ell) què passa!

"Is This Love", sens dubte una de les destacades del disc, va arribar fins al número 9 de les llistes d'èxit angleses. precisament "Is This Love" és la primera cançó del disc recopilatori "Legend" que es va publicar l'any 1984.

D'entre les diverses versions d'aquest clàssic del reggae i de Bob Marley vaig descobrir fa poc la que avui us presento, un "Is This Love" al ralentí i quasi despullat per la veu, acompanyada d'una guitarra, de la cantant nord-americana Sye Elaine Spence.

Les dues cançons són, amb el seu estil, una perla! Gaudiu-les!





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent parlarem d'un clàssic modern passat pel soul!

El vídeo de la setmana: Patricia Arquette i la igualtat

A dos dies de la commemoració del 8 de març,  Dia Internacional de les Dones, seria imperdonable que aquesta secció, el vídeo de la setmana, obviés no només la data, sinó sobretot la reivindicació!

La de la igualtat és una lluita que ve de lluny i és i ha estat una lluita sobretot de les dones!



La presa de consciència és el primer pas; el segon, la lluita!



I amb la lluita s'han assolit fites, i amb les fites, s'han demostrat resultats. la igualtat la impulsen les dones, però ens beneficia a tots, dones i homes!



Però caurem en l'error si ens pensem que tot el camí recorregut és tot el que calia fer! La desigualtat per motiu de gènere és encara molt present, d'una manera més o menys visible, més o menys evident, més o menys manifesta i reconeguda!

La desigualtat és fins i tot present allà on sembla que els somnis es fan realitat, a Hollywood! Patricia Arquette no va desaprofitar l'oportunitat dels Oscar per, al final del seu discurs, deixar clar que la lluita per a la igualtat és encara una lluita dels nostres dies, del nostre temps!

I és aquest, de fet, el vídeo que avui volia destacar, el del breu, però incisiu discurs de Patricia Arquette a la gala dels Oscar d'enguany!



La lluita per a la igualtat ha estat sobretot femenina, però el camí vers la igualtat l'hem de fer junts homes i dones, doncs som tots els qui hi guanyem!

Bon i igualitari divendres!

Candy Crush

El gran titular de les contra-cròniques del debat de l'estat de la nació que dies enrere es va celebrar al Congrés de Diputats va ser el de la vicepresidenta primera del congrés, Célia Villalobos, jugant al Candy Crush amb la seva tauleta tàctil.

Villalobos es va defensar al·legant que no jugava al Candy Crush sinó que consultava la premsa, però aquesta és només, sembla, una veritat a mitges: no jugava al Candy Crush, certament, sinó al Frozen Free Fall!

El mateix dia de l'enxampada de Villalobos jugant inoportunament al Congrés de Diputats al meu poble, Sarrià de Ter, vam fer un ple ordinari. Durant tot el ple, que aquell dia va durar encara no mitja hora, una regidora de l'equip de govern no va parar de mirar i teclejar el seu telèfon mòbil; ignoro quin ús en feia, si consultava el correu, piulava sobre el ple o conversava per WhatsApp... Era al ple en cos, però no en ànima!

Anys enrere, quan els polítics van començar a desembarcar en massa a Twitter, una colla de diputats al Parlament de Catalunya, entre ells José Antonio Donaire, van debatre sobre l'ús de les noves tecnologies en general i Twitter en particular, al Parlament de Catalunya. Es parlava aleshores del Parlament 2.0... Recordo seguir aleshores apassionants debats i discussions entre parlamentaris paral·lels als debats que els portaveus feien des de la tribuna del Parlament.

La política 2.0 no s'esdevé donant una tauleta tàctil o un telèfon intel·ligent a un polític! De fet el que feia Célia Villalobos no era ni política ni 2.0! La tecnologia no és la fi, sinó el mitjà; el 2.0 només adjectiva, el substantiu, i per tant allò substancial, segueix essent la política!

Però tampoc ens enganyem: si en comptes de jugar amb la tauleta tàctic Villalobos estigués fent mots encreuats o resolent un sudoku, ho criticaríem igual? El Candy Crush, en aquest cas, no és el problema!

Un Oscar per la igualtat

Patricia Arquette amb el discurs a una mà, i l'Oscar a l'altra! Foto: John Shearer/Invision/AP

El seu paper de mare a la pel·lícula “Boyhood” li va valer a Patricia Arquette l’Oscar a la millor actriu secundària, tot i que el seu discurs la va convertir, sens dubte, en una de les grans protagonistes de la darrera gala dels premis de l’acadèmia nord-americana del cinema.

El seu no va ser discurs improvisat, ans al contrari, va ser un discurs preparat i premeditat en el que va destacar, a banda dels agraïments de rigor, la seva dedicatòria a “cada dona que ha donat a llum a cada contribuent i ciutadà d'aquesta nació”. Una dedicatòria que no era més que l’avantsala de la seva reivindicació: “Hem lluitat per la igualtat de drets de tot el món; és el nostre moment per aconseguir igualtat de salaris d'una vegada per totes, i igualtat de drets per a les dones dels Estats Units d'Amèrica”.

Tenia molt clar Patricia Arquette quin era el missatge que volia donar aprofitant la finestra global que li oferia la gala dels Oscar i d’entre totes les reivindicacions possibles ella va triar la de la igualtat salarial entre homes i dones.

En motiu del Dia per la Igualtat Salarial, que es commemora cada 22 de febrer, la UGT de Catalunya i la Fundació Maria Aurèlia Capmany van presentar un informe sobre la bretxa salarial entre homes i dones a Catalunya, que es situa, segons l’inforrme, en un 24,8% a Catalunya.

Patricia Arquette als Estats Units d’Amèrica, la UGT a Catalunya i tants altres estaments arreu del planeta demostren que la desigualtat salarial entre homes i dones és un problema estructural del mercat laboral i que no és només un mal endèmic, és també un mal epidèmic i pandèmic, un problema global.

El 8 de març commemorarem de nou el Dia Internacional de les Dones, a Catalunya amb la voluntat de “moure fitxa per l’equitat de gènere”; aquesta és precisament la clau, moure fitxa! La desigualtat està més que estudiada i demostrada, més que denunciada i clamada, però ni una cosa ni l’altra, malgrat han servit per avançar, l’han eliminat, sinó que perviu encara amb massa naturalitat, cercant, com els virus resistents, noves mutacions per no desaparèixer.

Molt em temo que si Patricia Arquette mereix de nou guanyar un Oscar al llarg de la llarga carrera cinematogràfica que encara té per davant podria recuperar el mateix discurs i llegir-lo de nou literalment!

Tan de bo aviat guanyi de nou un Oscar... i tan de bo jo m’equivoqui!

Article publicat al número 6 de la Revista Mirall en pdf.

Paraula de Stone

Jordi Tardà davant una imatge d'uns joves Rolling Stones. Foto: Ferran Sendra / El Periódico

Fa temps que rumio de quina manera podria organitzar la meva discoteca de vinils i discs compactes: per ordre alfabètic, per grups, per estils...

Si els ordenés per lloc de procedència podria fer piles de discs que eren dels meus pares, discs comprats a Discos Coll de Girona, comprats al carrer Tallers de Barcelona, discs comprats en mercats de segona mà i sí, també, discs comprats a les diverses edicions de la Fira del Disc del Col·leccionista de Girona que Jordi Tardà va organitzar!

Abans que internet inundés les nostres vides la música s'escoltava sobretot a la ràdio i a casa en tres formats: casset, disc de vinil i als anys noranta del segle passat en disc compacte. La Fira del Disc del Col·leccionista de Girona era per mi una cita ineludible, de la que en sortia amb bosses plenes de discs i la butxaca buida!

Recordo que aleshores comprar un disc no era només adquirir unes cançons (el contingut) sinó que també adquiria un producte (el continent) que tenia tan o més valor que les pròpies cançons... Internet, iTumes i Spotify entre molts altres, ja ho sabem, han transformat la indústria de la música i la cultura del consum, també musical...

El llegat musical que Jordi Tardà ens deixa té dos valors, el tangible, amb tot el què va fer (col·leccions, concerts, exposicions, fires, programes de ràdio...) i l'intangible, la seva gran contribució i influència en la creació d'una cultura musical en més d'una generació!

Al capdavall, en major o menor mesura, tots els qui ens agrada la música en general i el rock en particular portem un Jordi Tardà a dins, un col·leccionista que gaudeix com un infant tan amb la música com amb tot el que l'envolta!

En record i homenatge a Jordi Tardà, i tot i que jo sóc més dels Beatles que dels Stones: paraula de Stone!

Santiago Vidal

Santiago Vidal acapara ara totes les mirades. Foto: Efe/Toni Garriga

Just quan els bioritmes del procés sobiranista passaven per un moment de baixa intensitat, després de l'esgotament del post 9N i els divergents fulls de ruta, va el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) d'Espanya i suspèn de les seves funcions al jutge català Santiago Vidal per la seva proposta de Constitució catalana.

Hi ha estaments de l'Estat Espanyol que darrerament s'estan especialitzant per fer de l'anècdota categoria i aquesta suspensió n'és la darrera mostra. Penso que algú de la Generalitat hauria d'anar inventariant els diferents estaments de l'Estat espanyol que van atiant el procés (Tribunal Constitucional, CGPJ...) per concedir-los les primeres Creu de Sant Jordi de la Catalunya independent!

La seva particular croada no fa més que generar nous herois catalans; el President Mas s'ha revitalitzat gràcies al seu 9N i ara el jutge Santiago Vidal esdevé un nou símbol, un reforçat actiu, del procés.

Santiago Vidal ha passat en qüestió de segons de jutge suspès a caramel electoral per aquest 2015 farcit d'eleccions; li poden servir d'espàrring les municipals per ser un valor d'ERC (pel que sembla) a les eleccions anunciades pel 27 de setembre.

Ara que l'ANC semblava estar hivernant i Carme Forcadell en retirada Santiago Vidal s'erigeix com a punta de llança d'un procés que, malgrat ser i tenir una àmplia i diversa massa social, també necessita referents; paradoxalment aquest el serveix l'estat espanyol en safata de plata!