dijous, 7 de juliol del 2011

Recuperar la plena autonomia!

Dies enrere em vaig trobar en Miquel (nom fals d’un noi real) en un centre comercial del Gironès. Feia tamps, molt temps que no ens veiem i la veritat és que va ser tota una alegria, aquell retrobament!

Quan el vaig conèixer encara era menor d’edat; vivia en un centre residencial d’acció educativa (CRAE) gestionat per la mateixa entitat que gestionava el CRAE en el que jo aleshores treballava. A la seva condició de menor tutelat se li afegia, com tants altres que teniem en els nostres centres residencials, la de menor amb discapacitat intel·lectual, encara que la seva dicapacitat era d’un % baix.

Al CRAE, com tants altres menors, s’hi va fer gran i, als 18 anys es va haver de plantejar la seva sortida. Es plantejaven dues possibilitats per afrontar el seu desinternament: la derivació al servei de pisos assitits per a joves extutelats, compartint pis amb altres joves que, com ell, afrontaven un procés de desinternament d’un CRAE, o el seu ingrés a una llar residència per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Finalment es va optar per la segona via, tot i que noera la més desitjada per ell, ja que el seu nivell d’autonomia era superior a molts dels seus futurs companys de residència. En qualsevol cas ell, com altres usuaris de la llar residència per a discapacitats intel·lectuals, entrava amb l’objectiu de sortir-ne a mig termini...

Precisament vaig coincidir amb ell a la llar residència, essent-ne jo el director i ell un usuari. Aleshores ell treballava en un bar d’un important grup de restauració de Girona i els seus horaris eren força diferents dels de la resta de companyes i companys de pis. Malgrat no era la seva preferència, a la llar residència hi va encaixar molt bé, tot i que ell tenia al cap, i així havia de ser, la seva sortida.

Però més que la seva estada a la llar residència, el què l’inquietava especialment era un altre assumpte. Amb el seu desinternament del centre de menors i, a partir de la majoria d’edat. una sentència el va declarar incapacitat per a la plena gestió dels seus recursos econòmics, pel què se li va designar una fundació tutelar per a que exercís la curatela dels seus ingressos. Malgrat la incapacitació no era total i, per tant podia decidir molts aspectes de la seva vida, la gestió dels seus diners havia de pactar-la amb la fundació tutelar que se li va designar. La seva joventut i el fet de disposar del certificat de discapacitat deurien ser part dels motius d’aquesta decisió.

Les fundacions tutelars fan una gran feina, sobretot perquè vetllen i protegeixen al màxim els interessos i els béns de les persones incapacitades; són la garantia que ningú s’aprofitarà de la seva condició per a aprofitar-se’n a l’hora de prendre decisions (signar un contracte de serveis, per exemple) o d’administrar els seus diners.

Però en Miquel vivia aquesta situació com una intromissió; ell es considerava suficientment autònom per prendre decisions i administrar-se els diners i vivia aquesta situació amb certa resignació.

Malgrat no era una situació volguda per ell, sí que he de reconèixer que a mi, com a director de la llar residència, el fet que hi hagués qui vetllés per la correcta administració dels seus ingressos em tranquil·litzava; el problema i les majors discussions les tenia amb algunes de les persones usuàries de la llar residència que no estaven incapacitades i s’administraven soles els diners, fet que portava constants discussions sobre com se’ls gastaven i generava tensions quasi sempre a partir de la segona quinzena de cada mes...

El fet és que, amb feina estable, vam anar dibuixant el seu desinternament de la llar residència; ell volia, i podia, assolir un major nivell d’autonomia i desitjava viure en el seu propi pis, amb la seva parella... I amb el seguiment del servei de suport a la pròpia llar va poder marxar de la llar residència. Recordo el seu desinternament com una nova petita victòria...

Però era només una batalla més... Ell encara tenia una assignatura pendent: recuperar la plena autonomia...
Dies enrere em vaig trobar en Miquel en un centre comercial del Gironès. Estirava un cotxet i duia, als braços, una nena preciosa! Em va dir que havia guanyat el judici i havia recuperat la plena autonomia: ja no hi havia cap fundació tutelar que li gestionés els diners, era ell amo i senyor de totes i casascuna de les seves decisions...

El seu recorregut vital és un cas d'èxit, el d'un nen tutelat i discapacitat que avui viu i treballa amb plena autonomia...


Feia tamps, molt temps que no ens veiem i la veritat és que va ser tota una alegria, aquell retrobament!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada