Quan Girona va deixar de ser Gerona

Fotografia: El Punt

Avui fa 32 anys que Girona va deixar de ser, oficialment, Gerona. El 29 de febrer de 1992 el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) publicava la llei que regulava el topònim oficial de la ciutat i de la província, que passava a dir-se, oficialment, Girona.

El fet més visible d'aquest canvi del topònim oficial va ser les matrícules dels vehicles, substituint les lletres "GE" per les desitjades "GI", intensament reclamades gràcies, sobretot, a una campanya del diari El Punt.

L'octubre de 1991 el diari va iniciar la campanya "Girona, i punt!", que a banda de recollir milers d'adhesions, sobretot va consistir a regalar dos adhesius amb les lletres "GI" per enganxar a les matrícules dels cotxes. La campanya, amb més de 28.000 adhesions i més de 150.000 adhesius dobles repartits, va ser tot un èxit.

A partir de principis de març de 1992, doncs, les noves matrícules ja van sortir amb la "GI" i aquest canvi, a banda de l'impacte a les comarques gironines, va tenir un imprevist impacte a més de 900 quilòmetres de distància, a Gijón.

Aleshores les matrícules tenien un distintiu provincial, com el "GE" que va passar a "GI" a les comarques gironines, i a Astúries, comunitat autònoma uniprovincial, el distintiu de les matrícules era una "O", en referència a la lletra inicial de la capital, Oviedo. 

Coneguda la rivalitat entre Oviedo i Gijón, els "xixonesos" van veure en aquest canvi de la toponímia oficial de Girona l'oportunitat per "alliberar-se" de la "O" referida a Oviedo de les seves matrícules, i molts van optar per matricular els seus cotxes a la província de Girona, per lluir la "GI" a les seves terres asturianes, en al·lusió a Gijón.

Avui fa 32 anys que Girona és Girona, aquí i a la Xina popular, tot i que ara les matrícules ja no duen cap distintiu territorial. Fa 32 anys a Girona i a les comarques gironines vam guanyar una reivindicació que feia anys que es lluitava, en defensa de la nostra llengua. Aquesta és una fita que podem commemorar cada quatre anys, com el d'enguany, els anys de traspàs...

Dani Alves, com Lola Flores?

A principis dels anys noranta del segle passat l'artista Lola Flores, "La Faraona", va ser condemnada a dos anys i un mes de presó i a una multa de 145 milions de pessetes per no presentar la declaració de la renda entre els anys 1982 i 1985.

El seu cas va ser sonat, molt mediàtic per la popularitat del personatge i, finalment, va ser exemplaritzant, una manera de fer evident allò que "Hacienda somos todos". "La Faraona" va dir, després del judici: "Me gustaría que para todos los demás fuera igual que para mí, que los sentaran en el banquillo". Tot i l'impacte que aquest judici va tenir en la seva popularitat, Lola Flores la va poder recuperar després de pagar el deute amb Hisenda.

Salvant les distàncies, és probable que amb el judici i la sentència a Dani Alves hagi passat tres quarts del mateix i que, a banda de fer-se justícia, la sentència també tingui una clara voluntat exemplaritzant, en aquest cas en relació amb els abusos i agressions sexuals.

La sentència de presó també ha estat (com en el cas de "La Faraona") sorprenentment baixa i, entre el temps que ja ha complert de presó provisional i el poc que li quedarà, podria ser que aviat pogués començar a gaudir de permisos penitenciaris. Però més enllà de la presó, la sentència representa un avenç judicial, en el sentit que dona raó i credibilitat a la víctima, qui davant la popularitat i el poder (econòmic i mediàtic) de l'acusat, al principi no tenia massa clar presentar la denúncia.

La sentència del cas Dani Alves hauria de servir, com la de la Lola Flores, com a avís per a navegants. No és no, siguis Dani Alves o qui siguis, per més poder i diners que tinguis; en el cas de "La Faraona", hisenda som tots i totes.

Però en el cas de Lola Flores amb d'hisenda, molts rics i poderosos el que van aprendre és a sofisticar l'engany per seguir perpetrant el frau, per seguir no pagant el que els correspondria pagar a hisenda. En el cas de Dani Alves, hi ha un risc que, davant uns mateixos fets, els rics i poderosos se'n puguin sortir millor; Dani Alves ja va avançar la indemnització a la víctima i això ha jugat a favor seu, atenuant la sentència.

Potser ho sembla, però malauradament la justícia (encara) no és igual per a tothom.

El Punt Diari, abans del Punt Diari

Aquests dies el diari El Punt Avui ha commemorat, amb l'edició d'un suplement especial, els 45 anys de vida del diari, més concretament del Punt Diari, que va sortir al carrer amb el seu primer número el 24 de febrer de 1979. És clar que l'inici de la història del Punt Diari, la seva gènesi, va començar uns anys abans.

Ho recordava setmanes enrere el periodista Pius Pujades en una taula rodona sobre la revista Presència, i ho descriu amb prou detall Jaume Guillamet al llibre "Memòria de Just":

"Aquesta idea ha sortit en gran part d'aquesta casa [Presència] i us ho volem venir a explicar, van dir-nos. Va venir amb en Pius a presentar-nos el projecte del Punt i jo li vaig dir que seiés al que havia estat sempre el seu lloc". Narcís Jordi Aragó no recorda la data exacta que Just M. Casero va tornar a Presència amb aquest motiu; Pius Pujades, tampoc. Devia ser la primavera de 1978. Aquest sí que recorda que tothom va veure amb bons ulls el projecte del diari nou i que es van omplir allà mateix alguns fulls d'inscripció a la Cooperativa Papirus. La revista havia passat a mensual i al número de juliol es va publicar un ampli reportatge de dues pàgines titulat "Un diari per a un poble. Projecte de periodisme democràtic, popular i independent" (núm. 516).

Guillamet també recull que la idea d'editar un diari en català ja planava entre alguns col·laboradors de Presència a finals de 1975.

Tot i que s'explica que Pius Pujades i Just M. Casero en van ser els fundadors, el nucli fundacional, com també recull Jaume Guillamet, va ser més coral:

Segons Jordi Mercader, "Just Casero, Jordi Comas, Joaquim Domingo, Jaume Guillamet, Lluís Pla, Pius Pujades, Enric Serra i Jordi Vallmajó integraven el grup que es pot considerar fundacional i en què predominàvem els periodistes" ("La lluna en el cove", Punt Diari, 24 de febrer de 1989).

És cert que a finals de setembre de 1978 Pius Pujades i Just M. Casero són contractats a temps complet com a conseller delegat i gerent, respectivament, per impulsar la recta final de la sortida del diari. El llibre de Jaume Guillamet també parla sobre l'origen del nom del diari:

La primavera de 1978, el projecte començava a madurar. I, probablement, ja tenia nom. Joaquim Domingo atribueix a en Just el nom de Punt Diari, que hauria proposat en l'esmentat dinar de la tardor anterior, amb una dotzena més de possibilitats. Jo sempre he cregut que era una proposta de Pius Pujades. El cert és que, inicialment, s'havia parlat de recuperar el nom de L'Autonomista, el diari republicà de la família Rahola.

I tant o més important que el nom, va ser el disseny de la capçalera, i tal com recorda i recull Jaume Guillamet a "Memòria de Just"; en l'informe "Un diari per a un poble" (Presència, juliol de 1978) el periodista Jordi Mercader entrevista a Pius Pujades i Just M. Casero i s'hi publiquen les propostes de capçalera dissenyades per Vicenç Huedo, Enric Serra, Narcís Comadira i Àngel Serradell. Les he recollit a la imatge que encapçala aquest article, juntament amb el disseny de la primera capçalera del diari.

En fi, aquests dies s'han explicat molt, i molt bé, els 45 anys de vida del Punt Diari (avui, El Punt Avui), però potser no s'han explicat prou, ni prou extensament, els intensos anys de la seva gènesi. Aquest podria ser un bon exercici periodístic per als pròxims 5 anys, per a quan el diari en faci 50!

El colós en flames

A finals d'any en farà 50 de l'estrena de la pel·lícula "El colós en flames", protagonitzada per Paul Newman, Steve McQueen, William Holden, Faye Dunaway i Fred Astaire, entre d'altres.

La pel·lícula narra el dramàtic i descontrolat incendi que esclata el dia de la inauguració d'un modern edifici, gegantí gratacel de 138 pisos de San Francisco. La trama se centra en els desesperats esforços del cap de bombers i de l'arquitecte de l'edifici per rescatar les persones que han quedat atrapades entre el fum i les flames, abans que l'incendi consumeixi completament l'edifici.

Resulta inevitable, veient com va cremar l'edifici de València, no pensar en aquesta pel·lícula i evidenciar, una vegada més, com la realitat, en aquest cas tristament, supera la ficció.

Amb la investigació de la causa de l'incendi i la seva ràpida propagació sota secret de sumari, s'entén que també caldrà revisar, i investigar si cal, l'actuació dels bombers, segurament tan sobrepassats per la virulència de les flames com els mateixos habitants d'aquests pisos.

Veient com cremava l'edifici de València resulta inevitable no pensar en "El colós en flames", i potser hauríem d'estalviar-nos qualsevol semblança amb les Falles, per més que tinguin el foc en comú. Les Falles són una festa, un espectacle declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO; aquest incendi ha estat una catàstrofe que ha afectat centenars de famílies que han perdut la casa i tot el que hi tenien, i que malauradament s'ha llevat vides.

Més enllà de les heroïcitats (la desesperada lluita per salvar la vida, la pròpia o la dels altres), la pel·lícula també tracta i qüestiona la grandiloqüència dels gratacels, aquesta cursa irrefrenable per a fer cada vegada edificis més alts, més grossos, i qui sap si, també, més vulnerables.

Tant de bo que de les cendres d'aquest terrible incendi en neixin nous aprenentatges.

All You're Dreaming Of. Minuts Musicals de Nadal

Hi ha nadales que no ho semblen i, no obstant això, el seu missatge pot ser més profundament nadalenc que moltes nadales.

A finals de 2020 el músic i cantant britànic Liam Gallagher va publicar la cançó "All You're Dreaming Of", una balada sense artificis, un cant a l'esperança, que per aquelles dates, ja en plena pandèmia, prou falta ens feia.

"Pinta el cel nocturn" - comença la cançó - "mentre el matí espera, amb un camp d'estrelles per mantenir la foscor a ratlla"...

El videoclip, gravat en blanc i negre, fa una picada d'ullet al paradigma de la cançó d'esperança, "Imagine", quan al final en una finestra s'hi llegeix "This is not here", el mateix que es pot llegir al principi del videoclip d'"Imagine", quan John Lennon i Yoko Ono entren a casa...

Perquè has vingut. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

Mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit

Endreçar el passat

Endreçar el passat, aquest és un exercici que tard o d'hora ens toca fer. Endreçar el nostre passat, endreçar el dels nostres o endreçar el passat col·lectiu.

A casa, la meva mare, fa uns anys va començar a endreçar el passat d'en Just, primer la roba, després els documents i papers; ara resten els llibres. Endreçar a vegades vol dir llençar, d'altres donar, d'altres quedar-nos el que convé endreçar i que, d'una manera o altra, aquell passat formi part del nostre present, segueixi formant part del nostre present.

El meu barri, el Pont Major de Girona, també fa un temps que intentem endreçar el nostre passat; primer amb un documental sobre l'arquitectura de les destil·leries del barri, i actualment amb un documental, que es va cuinant a foc lent, que recull el testimoni vital de veïns i veïnes, amb la voluntat de recollir i endreçar un passat abans que els que l'han viscut se l'enduguin per sempre.

A Sarrià de Ter, poble veí amb el qual segueixo molt vinculat, sentimentalment i socialment, també volem endreçar el passat, sobretot el recollit en arxius fotogràfics, també en arxius documentals de tipus gràfic i fins i tot arxius sonors i audiovisuals, en un projecte mastodòntic que només podem afrontar-lo d'una manera: a poc a poc. Endreçar, a poc a poc, l'arxiu d'imatges del poble, actualment dispers i inconnex, amb la voluntat de preservar-lo i, després, difondre'l.

A la seva manera, la historiografia endreça el passat, i tota endreça no està exempta de criteri i interpretació. Criteri per desar o descartar, per minimitzar o destacar; interpretació per donar significat a allò que endrecem.

Tard o d'hora ens toca endreçar el passat, i quan això passa, resulta inevitable preguntar-nos fins a quin punt tenim endreçat el present, el nostre present.

La banalització de les estrelles

A risc de ser víctima de la nostàlgia, penso que puc afirmar amb certa rotunditat que l'anomenat partit de les estrelles de l'NBA, l'"All-Star", està caient en una estúpida decadència.

Parlo de la nostàlgia perquè anys enrere, quan era jove i els partits de l'NBA els podíem veure en obert gràcies al programa de Televisió Espanyola "Cerca de las estrellas", de Ramon Trecet, valia la pena anar a dormir tard per veure aquest partit, que aleshores no només era un espectacle, sobretot era competit.

El partit de les estrelles de l'NBA d'enguany ha superat el rècord d'anotació (211 - 186), i aquesta simple dada, lluny de fer justícia a l'esport i a la competitivitat, els banalitza. Més que el partit de les estrelles, es podria anomenar la costellada de les estrelles de l'NBA...

Veient la manca d'intensitat de les defenses, més aviat semblava un partit dels mítics Harlem Globetrotters, o ni això. A l'NBA potser hi veiem les jugades més espectaculars, però el bon bàsquet el trobem en altres latituds, i especialment a Europa.

Pel que fa al partit de les estrelles, el cert és que ja fa temps que hi he perdut l'interès, ja fa temps que no paga la pena mantenir-se despert, ni pagar, per veure'l. Amb la crònica del TN en tinc més que suficient.

Soc un mascle ibèric

Us asseguro que mai m'hauria definit d'aquesta manera, però des de fa uns dies que no puc evitar-ho: soc un mascle ibèric.

Reconec que ho afirmo amb una mica de recel, fins i tot de vergonya, i un punt de temeritat. Però l'evidència és clara i contundent, és prou clara i contundent per a afirmar-ho amb aquesta rotunditat: soc un mascle ibèric.

De fet, entre el títol i els dos primers paràgrafs ja ho he escrit tres vegades, i em sembla que ho reitero tant per anar-me'n convencent. I us asseguro que necessito convèncer-me'n, d'aquesta realitat descoberta recentment, perquè fent una simple cerca a Google del terme en qüestió (mascle ibèric), em costa un món identificar-me amb les imatges que m'apareixen en pantalla: el Fary, Bertín Osborne i un porc. La cerca en castellà, a més, duu el terme en un altre nivell: l'actor Alfredo Landa, en la mítica escena a la platja de la pel·lícula "Manolo la nuit", el torero Ortega Cano i un musculat José María Aznar.

Em sembla que, superada la fase de negació, començo a obrir la porta la fase d'assimilació: "hola, em dic Roger Casero Gumbau i soc un mascle ibèric". I no (només) soc un mascle ibèric perquè ho digui el meu DNI, ho soc sobretot perquè ho diu el meu ADN!

Mesos enrere em vaig fer una prova d'ADN, una d'aquelles vinculades a l'arbre genealògic, i fa uns dies em van arribar els resultats, i els resultats són conclusius: el meu ADN pertany a dues ètnies en aquesta proporció: 97,7% ètnia ibèrica, 2,3% ètnia europea nord-occidental.

Així doncs, si convenim que soc un mascle, veient l'ètnia predominant, podem concloure que, efectivament, soc un mascle ibèric, però caldria subratllar que no soc un mascle ibèric pur, que un 2,3% del meu ADN és de l'ètnia europea nord-occidental. Encara bo...

En fi, afortunadament només parlem d'ADN, perquè els valors i atributs que podem associar al concepte mascle ibèric, estan als antípodes dels meus...

Per què hauria de recollir la teva merda?

La pregunta és lícita, només faltaria, i a banda de necessària, és inevitable: per què hauria de recollir la teva merda?

Aquesta pregunta, aquesta qüestió, planava ahir a la tarda entre alguns membres del nombrós grup de WhatsApp del meu barri, hores després que entre la Brigada del Salabret i uns quants veïns i veïnes de Pont Major recollíssim més de 450 quilos de brossa, o si ho preferiu, amb perdó, de merda.

És lícita la pregunta, també algunes de les respostes, que se centren més en els incívics que embruten, argumentant que encara embrutaran més si després hi ha qui ho reculli, o d'altres que se centren més en les administracions, argumentant que és a elles a qui els correspon recollir la merda, mantenir netes les lleres i els entorns dels rius.

I sí, certament la Brigada del Salabret interpel·la a les administracions i fa crides al civisme, i ho fan sempre que en tenen ocasió. Però no es queden aquí i fan un pas més, fan un generós i altruista pas de responsabilitat organitzant les trobades per netejar espais públics, i animant a la gent a participar-hi.

I amb la seva crida, tal com versa el seu eslògan, donen resposta, la seva resposta, clara, diàfana i contundent, a la pregunta plantejada (per què hauria de recollir la teva merda?): 

No és la nostra merda, però sí que és el nostre planeta!