No conec personalment el rei Carles III d'Anglaterra i, això no obstant, no puc evitar tenir un cert sentiment d'empatia, o quelcom semblant que potser no acabo de saber definir.
És evident que al monarca britànic mai li ha mancat res, ha viscut sempre en l'abundància; també sembla evident que malgrat viure sense penúries, la seva no ha estat la vida plàcida i feliç que hom podria esperar de la vida d'un príncep, finalment esdevingut rei.
Per un costat alguns episodis més o menys traumàtics de la seva fèrria educació, després el tema de la parella, des de l'amor impossible amb la Camila al suposadament ideal, resultant tot el contrari, turbulent matrimoni amb Lady Di. I per no parlar de l'extraordinària longevitat de la seva mare, longeva en la vida i en el càrrec, mantenint fins al final les seves capacitats cognitives.
El darrer revés de la seva vida ha estat aquest càncer d'encara no han comunicat de què és, diagnosticat dies enrere, tot just nou mesos després de la seva coronació. Carles III sembla no poder-se desempallegar de la condició de malastruc, de la impressió que al final, més d'hora que tard, quelcom destorba i enterboleix el seu camí, com si la vida el posés a prova constantment, com si no pogués evitar, sempre, decebre a algú.
No sé ben bé si és llàstima, si és empatia o què és el que em desperta; tampoc sé si l'he de plànyer. Semblava condemnat a un regnat breu, després d'un llarg principat, i ves que el seu regnat no sigui, encara, més breu encara... Llarga vida al rei?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada