La tarda s’ha parat
escoltant-se
en una lleu remor
de fulles molt daurades.
Cauen a poc a poc,
petits mots, suaus ales
de la cançó de son
de la tarda.
Als ulls profunds del llac,
branques ja despullades.
Esgarrifava el vent
el nu dolor de l’arbre.
Em moro en solitud
d’alt tronc vora de l’aigua.
Les grans arrels del plor
he sentit assecar-se.
Salvador Espriu. Poema XIV de Final del laberint (1955)
Aquest 2013 cada divendres publico un poema de Salvador Espriu al bloc i cada dia un fragment de poema a Twitter en motiu de l'Any Espriu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada