dimecres, 23 de febrer del 2011

#23F: tranquil·la Maria Mercè, tranquil·la

Tot just feia una setmana que havia tornat a treballar; res estava encara superat, el dolor encara era massa viu, massa present, però ella necessitava treballar per prendre de nou el pols a la vida, a la vida de cada dia, a la seva i a la dels seus dos fills...

Tot just feia una setmana que havia tornat a treballar i, connectada com sempre a la ràdio, seguia com tothom minut a minuts els esdeveniments, confusos esdeveniments d'aquell dia... Com cada vespre donava el sopar als seus dos fills, però aquell vespre també va fer una trucada. No va ser l'única: en Jordi també va trucar en Juan Carlos i aquest li va dir: tranquil Jordi tranquil...

Ella va trucar en Quim, l'alcalde, qui amb part del consistori municipal, del qual fins poques setmanes abans el seu marit també en formava part, seguien els esdeveniments, confusos esdeveniments, des de l'Ajuntament...

Ella estava inquieta, com molta altra gent d'esquerres... tot, la democràcia, encara era massa recent,i el ressentiment de molts encara era molt viu i actiu... Si el cop prosperava, s'albirava de nou un nou exili?

En Quim li va dir: "tranquil·la Maria Mercè, tranquil·la..."

Jo d'aquell dia no en tinc més records dels que té la meva mare...

Hi ha qui diu que el 23F va marcar el punt final de la transició (també es diu de la vistòria del PSOE l'any 1982) però vist el què va passar després el 23F, des de la perspectiva actual, sembla que més aviat va ser una pedra a la sabata de la democràcia que, sense cap mena de dubte, va marcar el seu pas cap a la plena consolidació... I el problema amb les pedres a les sabates, és que malgrat ens facin mal i molestin, ens hi acabem acostumant, per més que ens facin caminar malament...

Ens la treurem algun dia, aquesta maleïda pedra?!

--------------------------------

pd: La dansa del sabre


Quan escoltàvem per la ràdio
el vot de la investidura
amb tricorni i metralleta
treu el cap la dictadura
i ens quedem esparverats. . . .garratibats
Quin cobriment que va agafar-nos
quin espant i quin cangelo
quan la veu enrrogallada
va cridar "todos al suelo"
començant a disparar. . . . . . . ratatata

Llavors ens diuen que a València
per acabar de fer la guitza
va la cosa adelantada
i un catxondo els hi organitza
unes falles pel febrer . . . . . Ai quin merder!
Ja ens veiem tots altra vegada
ballant la dansa del sabre
que si algú no se'n recorda
és la dansa més macabra
de les que es fan i es desfan. . . . Oi tant!

Llavors, quina nit, quina nit!
estàvem amagats sota el llit
però amb serenitat
i amb el cul apretat
no ens posessim pas nerviosos!
Tranquil, Jordi, tranquil
que és la Guardia Civil
tu tranquil.
Ai, mama, por!

I se'ns donava la consigna
demà tots cap a la feina
"porque aquí no pasa nada"
segadors no esmoleu l'eina
que podríem prendre mal . . . . . en general

I sobretot serenitat!
però si guanya el del mostatxo
valdrà més estar borratxo
i deixar-se de punyetes
corre, agafa les maletes
i no paris fins a perpinyà . . . . . Ja s'ho farà!
I l'endemà quan va arreclar-se,
quina cosa més extranya
fins i tot els més escèptics
tots cridàven "Viva España
i viva la Constitución", . . . . mira per on!

I visca el rei . . . . . vès quin remei!
I és que no saps mai
de qui carai has de refiar-te
si serà per bé o per mal
però ben segur que mai més res no serà igual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada