Sóc espanyol però, com en Fernando Trueba, mai me n'he sentit; ara bé, a diferència d'ell vaig amb la selecció espanyola quan aquesta competeix a nivell internacional... On allà tu hi veus, si la veus, una contradicció, jo hi veig complexitat.
És clar que no sempre vaig amb els espanyols, ni que siguin dels Països Catalans: abans Rossi que Lorenzo, Federer que Nadal!
Quan sona Els Segadors el canto, però quan sona l'himne espanyol no puc evitar taral·lejar la cançoneta que cantàvem de petits, aquella que parla de Franco, el seu "culo blanco" i el detergent Ariel... Per himne espanyol prefereixo el de Riego, per emotiu, La Marsellesa!
Sóc català i catalanista (no m'he sentit ni definit mai com a nacionalista) però si hi afegeixo que sóc i em sento socialista hi haurà qui tindrà la temptació, o gosadia, no només de treure'm el qualificatiu de catalanista, sinó de titllar-me directament, com a mínim, de traïdor i/o botifler!
Per l'altra banda, però, per la banda socialista també hi ha qui afirma que no es pot ser socialista i independentista alhora, (bé, algun independentista també m'ho ha dit) tot i que és evident que es pot ser socialista i no ser del PSC, com hem vist recentment...
Aquests darrers mesos he vist com els mateixos que aplaudien que fos crític amb el PSC em criticaven quan he estat crític amb el procés, com si fos necessària, imprescindible, una adhesió incondicional a la causa.
Més que una contradicció, que naturalment pot ser-hi, la vida és complexitat: agnòstic confés com sóc, que ni la primera comunió vaig fer, vaig casar-me per l'església amb la dona que estimo, i tornaria a fer-ho si calgués...
Sóc federalista, sí, ho segueixo essent, tot i que la manca d'oferta (una Espanya diferent) fa que, com tants altres, trobi en la independència la via per a resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya: si no pot encaixar-ne formant-ne part, que hi encaixi com a veïna.
Sóc espanyol, però em sento català; sóc catalanista i federalista, però veig la independència com una de les possibles solucions, ara per ara la que més força té per a canviar les coses, per a canviar Catalunya, Espanya i el seu encaix. Aquesta és només una part de la meva complexitat, com la de ser agnòstic i haver batejat les tres filles, qui per cert ja han fet la primera comunió!
La realitat per mi no és blanc o negre, jo la veig i percebo a tot color, farcida de matisos, a vegades contradictòriament complexa, estràbica, si voleu, com la mirada de Fernando Trueba!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada