Vilopriu 2008, telegràficament

De nou Nou Cicle ens convoca a Vilopriu, a finals d'estiu, on Lluís Maria de Puig ens obre les portes de casa seva, del seu pati (jardí) per ser més precisos.

Més de 400 persones inscrites (entre elles Assumpció Vila, amb qui vam compartir -el seu- cotxe, Josep Brugada, Narcís Casassa i un llarg etc.) en la setena edició de Vilopriu, que des de fa uns anys té una periodicitat anual. La virtut d'aquest acte és, al meu entendre, doble: la informalitat de l'esdeveniment i la pluralitat dels assistents, malgrat hi ha, naturalment, molts militants i càrrecs electes del PSC.


Lluís Maria de Puig recorda, amb bon humor, que a Vilopriu va venir el candidat Maragall i va esdevenir, posteriorment, President, així com va passar amb el candidat Montilla, que va esdevenir, també, President de la Generalitat de Catalunya. “Alguna cosa deu tenir Vilopriu!”.

De Puig parla breument dels dos temes que centren la majoria de les intervencions: la situació entre Geòrgia i Rússia i la comunitat internacional, fent autocrítica pel que fa al posicionament d'Europa i, més concretament, l'esquerra europea: “l'esquerra europea no té massa clar què s'ha de fer!”; i naturalment també parla de les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya pel que fa al finançament i al compliment de l'Estatut: “ens podem trobar en el dilema ens les decisions que ens pertanyen com a socialistes i com a catalans. (...) Estic preocupat com molta altra gent, però també tinc molta confiança amb el treball del Govern de Catalunya.”

Aquest any el format de la trobada, de les intervencions, era diferent; també l'escenari i la posada en escena. Si anys enrere els oradors seien davant el públic i intervenien consecutivament, aquest any els oradors formaven part del públic i tots excepte al principi Lluís Maria de Puig i José Montilla en la seva primera intervenció, que van parlar des del faristol situat a l'escenari, la resta van parlar des del seu lloc.


Després de la intervenció del primer secretari del PSC i President de la Generalitat José Montilla, es va obrir un torn de paraules on entre d'altres van intervenir els consellers Joaquim Nadal, Marina Geli i Antoni Castells (el més energètic), la diputada Pia Bosch, els eurodiputats Maria Badia i Raimon Obiols, Anna Balletbó i el President del PSC Isidre Molas. Malgrat no va intervenir, també hi havia la consellera de Treball Mar Serna, molt sol·licitada per moltes assistents per fer-s'hi fotografies...


Bona part de les intervencions, fins a la de la Maria Badia, es van fer amb les protestes de fons (cassolades, xiulets, càntics i crits) d'un grup de manifestants del No a la MAT. El President Montilla, en la seva darrera intervenció, sense discurs, va dir que no serien aquí si el PSC no estigués governant. Ho deia en el marc d'una intervenció on apuntava que, pel tema del finançament, i en general per tot, la gent era molt més exigent amb el govern d'entesa que amb els anteriors governs (convergents s'entén...). Des les paraules del President Montilla, però, jo en trec una altra pregunta: hi serien alguns dels que es manifestaven si governés CiU?. Hi havia, entre els manifestants, algun candidat a les darreres municipals de la federació... En qualsevol cas el President s'hi va referir amb molt respecte, recordant i citant Tarradellas en el sentit que un govern sense manifestacions poc govern deu ser, poca incidència i feina deu tenir i fer... És allò que no es pot governar sempre a gust de tothom...

José Montilla en el seu discurs inicial va dir allò que el govern ha estat dient i defensant des del principi, també el què ha dit i defensat el PSC: “res del què ens proposem i pretenem és desmesurat.” Es va mostrar convençut en resoldre amb un acord satisfactori el tema del finançament i en poder abordar la delicada situació econòmica.


Joaquim Nadal ens va convidar “no a a ser optimistes, perquè potser ara no n'hi ha prou motius, però sí a ser positius”, alhora que va reivindicar el catalanisme del nou Hospital de Puigcerdà, la variant de La Bisbal i d'una sèrie d'obres i equipaments més de l'obra de govern que va anar citant, recordant que el catalanisme precisament s'expressa i pren forma quan aquest es posa al servei dels ciutadans i ciutadanes, no només quan s'utilitza d'una manera més aviat romàntica...


Marina Geli, també autocrítica, va dir que “no sabem explicar prou bé la nostra èpica”, referint-se, recollint les paraules de Nadal, a l'equitat i qualitat dels serveis, en el gran salt qualitatiu que s'està fent a nivell de País des de l'arribada de les esquerres al Govern de la Generalitat. Es va referir a la importància del debat parlamentari de la nova Llei d'Educació de Catalunya i va deixar dues bones frases: “les targes sanitàries responen a la realitat de Catalunya” i, molt aplaudida, “si no hi ha diferències, hi ha indiferència”. I ja sabem que per combatre les desigualtats no convé, precisament, la indiferència...


Pia Bosch va fer un explícit reconeixement a la feina i posició del Govern davant la defensa de l'Estatut i del just finançament de Catalunya. Va demanar, en forma de prec, no desviar-se d'aquest camí i va preguntar, afirmant que hi ha vida després del finançament, de quina manera s'han de situar les prioritats davant la situació de crisi?.

Un militant del PSC de Lleida, pagès, del qual no recordo el nom, va fer una defensa del món de la pagesia i l'agricultura, demanant, sobretot en clau interna del partit, més debat i posicionament vers els temes rurals i de la pagesia.

Anna Balletbó, després de fer una intervenció crítica amb el posicionament d'Europa davant el conflicte entre Geòrgia i Rússia, va dir, referint-se a unes declaracions del President Pujol elogiant el govern i Presidents actuals “viure per veure-ho!”, expressió que va aixecar, també, un gran aplaudiment.


Maria Badia es va mostrar confiada i esperançada, pel que fa al finançament, amb la intel·ligència dels companys del PSOE per resoldre positivament la qüestió. Badia, però, va recordar que al 2009, l'any vinent, hi ha eleccions europees. Eleccions al Parlament Europeu, de les que va dir que seran difícils perquè existeix, també, desafecció per la política europea.


Isidre Molas va parlar de la necessitat de connectar més amb el món intel·lectual, científic i tecnològic, dibuixant un discurs conjunt sobre els grans temes de Catalunya. Sobre el finançament també es va mostrar convençut que s'assolirà un acord acceptable i respecte el PSC va dir que “si sabem on anem, tenim força!”.


Antoni Castells va ser qui va articular un discurs més energètic; no en va ell és un dels epicentres del tema del finançament. Va definir Nou Cicle, i en certa manera també Vilopriu, com el ferment que va ajudar i ajuda a llevar el projecte socialista com a projecte col·lectiu. Sobre el finançament va dir: “hem d'estar a l'alçada del què avui ens demana el País, nosaltres avui tenim una gran responsabilitat i hem d'exercir-la amb fermesa (convenciment, energia, convicció) i amb responsabilitat, no dur el país en un carreró sense sortida.” També va afirmar que “hem de negociar, estem en la negociació, i no hem de caure en el desànim davant el soroll d'alguns ni tampoc en la guerra de desqualificacions. (...) sabem que treballem per una causa del País, per una causa justa; hem de jugar totes les cartes i una de les més importants és la de la unitat; la unitat enforteix Catalunya”.

Castells va situar la posició del Govern, també la del PSC, entre dos extrems: els de l'Espanya amb una concepció de matriu unitària i els qui, en definitiva, voldrien trencar amb Espanya. Castells va defensar la Catalunya que vol sentir-se seva Espanya (“Catalunya és una nació, una nació dins Espanya) i que vol que Espanya es senti seva Catalunya.


Raimon Obiols, que també va parlar molt de la complexa situació d'Europa (nacionalismes, identitats, indentitarismes...), en clau catalana, però amb una concepció general, va dir: “en política els moments de la veritat no existeixen; són els adversaris polítics els qui posen la pell de plàtan quan escenifiquen el moment definitiu; els moments de la veritat són cada moment!”. Obiols va parafrasejar una pregunta que va deixar anar Castells (quina Catalunya deixarem als nostres fills?) per reformular-la i preguntar-se i preguntar-nos “quins fills deixarem a Catalunya?”.


José Montilla, en la rèplica, va dir que seran, serem i som pacients, prudents i perseverants...


I són moltes més les paraules, importants, les que es van escoltar en boca dels qui van parlar, però m'és impossible transmetre'n tots els detalls i matisos... De fet ja se sap, si no vols que t'ho expliquin, el millor és ser-hi!.



Vilopriu és sobretot una trobada per retrobar companyes i companys, per prendre consciència de l'inici del curs polític i per prendre el pols a l'actualitat política en un ambient informal, proper i familiar.


------------------------

pd1: Jordi Sargatal i Pons Feliu van ser convidats pels manifestants del No a la MAT a sumar-se a la protesta, en comptes d'entrar a casa de Lluís Maria de Puig”.

pd2: Discurs íntegre de José Montilla a Vilopriu.

pd3: recull de titulars en alguns mitjans:

Gabinet de mitjans del PSC: Montilla: “No es pot respondre amb imposicions les raons de Catalunya”

El Periódico de Catalunya: Montilla no acceptarà la "imposició" d'un mal acord de finançament

Diari de Girona: José Montilla a Solbes: «No es pot respondre amb imposicions a les raons de Catalunya». A la dreta de la imatge, rere una càmera de fotos, sort qui escriu aquest post...

El Punt: Montilla replica a Solbes que Catalunya no acceptarà la imposició d'un mal acord

El País: Montilla responde a Solbes que Cataluña "no aceptará imposiciones"

pd4:

Antoni Castells i José Montilla pagant els 25 € que tots els inscrits vam pagar per sufragar el cost del sopar.

pd5: Raons que cal atendre, article de Miquel Iceta publicat al diari El País i al seu bloc.

pd6: Geòrgia: irresponsabilitats repartides, article de Raimon Obiols al seu bloc, amb aquestes paraules també es va expressar a Vilopriu.