Joan Baez al Palau de la Música Catalana

No seré jo qui us descobreixi qui és Joan Baez (i wiki i MySpace), però voldria expressar la meva admiració i respecte per aquesta dona íntegra, compromesa i lluitadora, que fa de la senzillesa, la millor de les seves virtuts.

La Joan Baez és una de les cantants predilectes de la meva mare, pel què a casa, com d'en Bob Dylan i altres autors nordamericans, aglun disc (de vinil) hi havia. He de reconèixer, però, que en la cronologia dels meus descobriments (i despertars) musicals, primer va ser Bob Dylan, després Joan Baez. De fet no vaig fer res més que anar estirant un fil que passava per Xesco Boix, Els Esquirols, el Grup de Folk... i que enllaçava, inevitablement i sobretot, amb Bob Dylan...

El dilluns de la setmana passada, dia 28 de juliol, amb la Sira vam la vam anar a escoltar al Palau de la Música Catalana. Aquest havia estat el regal que l'hi havia fet a la Sira en motiu dels nostres 15 anys de festeig (3 juliol 1993-2008. 15 anys de Sira i Roger!), de nóvios, com els agrada dir a les meves filles, especialment a la Irina...

Amb la Sira la setmana anterior, el diumenge 20 de juliol, haviem assistit al concert d'en Bruce al Camp Nou, on ell des del primer moment es va entregar al públic, no només parlant, algunes vagades, en català, també desprenent molta energia, recollint pabcartes de les primeres files i explotant el seu caràcter extrovertit dalt l'escenari.

Faig el comentari del concert d'en Bruce perquè no deixa de ser curiós, si més no per nosaltres el contrast va ser evident, com un i l'altre concert tot i ser molt diferents escènicament, en el fons el missatge que transmeten, en gran part, vira cap a una mateixa direcció ideològica...

Joan Baez va fer un concert excels, on la seva veu i la seva paraula, el seu missatge, són el centre de la seva música; sola amb la guitarra o acompanyada per tres músics, la posada en escena era austera però molt digne, d'acord amb el lloc on cantava... Amb la Sira vam trobar a faltar que digués algun bon dia (així, en català), però a mi em va commoure més sentir-la cantar El Rossinyol (l'havia sentit gravada, no en directe!).

El públic, segurament influit per l'espai (el Palau de la Música Catalana) es mostrava, en part, un xic pudorós. Si més no aquesta va ser la meva eprcepció, des de la fila 15 del segon pis. Quan començaven a sonar les notes d'una cançó esperada, part del públic aplaudia i esperonava a Joan Baez, mentre una altra part apagava els aplaudiments exigint silenci (xssssssssssss!). Tot i així no van faltar els "guapa" o "t'estimo", encara que a algú aquesta externalització de mostres d'afecte l'hi semblés inapropiada: vaig sentir un senyor que tenia molt a prop que li va comentar en veu baixa a la seva senyora: "ni que fóssim al Molino!".

No va ser un concert excessivament llarg, però sí complert, amb molt bona música i amb pell de gallina escoltant alguns clàssics... També amb els bisos i sobretot, al final, amb el públic d'empeus cantant We shall overcome. Joan Baez va sortir i es va afegir als càntics, agraida i emocionada...

Una gran veu d'una dona que s'ha fet gran, però que manté el seu esperit de jove compromesa i generosa, senzilla, modesta i elegant.

-----------------------------

pd1: m'encanta la crònica que Xevi Planas va escriure al diari El Punt: La veu sublim de la consciència.

Fragment: Humil, discreta i agraïda, Joan Baez va oferir una actuació plena de delicadesa. La seva veu, sensible i afinada, va servir amb una interpretació netíssima l'esperit de les cançons del repertori: Lily Of The West, Farewell, Angelina, God Is God, God On Our Side, Long Black Veil, Gospel Ship, El preso número nueve (en una versió molt sorprenent), Christmas In Washington, Wonderful World, Love Is Just A Four Letter Word, Rose Of Sharon, Swing Low, Sweet Chariot, El rossinyol (en un català bastant correcte i que va commoure els espectadors)... Ja al tram final de la vetllada, va revisar alguns clàssics: Gracias a la vida, Imagine, Blowin'in The Wind, Dona, Dona i Here's To You.

pd2: El Rossinyol

Rossinyol, que vas a França,

rossinyol,

encomana'm a la mare,

rossinyol,

d'un bell boscatge

rossinyol d'un vol.

Encomana'm a la mare,

rossinyol,
i a mon pare no pas gaire,

rossinyol,

d'un bell boscatge

rossinyol d'un vol.

Perquè m'ha mal maridada,

rossinyol,
a un pastor me n'ha dada,

rossinyol,

d'un bell boscatge

rossinyol d'un vol.

Que em fa guardar la ramada,

rossinyol,

he perduda l'esquellada,

rossinyol,

d'un bell boscatge

rossinyol d'un vol.

Jo t'he de donar per paga,

rossinyol,

un petó i una abraçada,

rossinyol,

d'un bell boscatge

rossinyol d'un vol.

pd3: El Preso número 9

Al preso número 9

ya lo van a confesar,
está entero en la celda

con el cura del penal.
Y antes del amanecer
la vida le han de quitar
porque mató a su mujer
y a un amigo desleal.

Dice así al confesar
“los maté, si señor
y si vuelvo a nacer
yo les vuelvo a matar”

“Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad,
yo sé que allá en el cielo
el ser supremo nos juzgará,
voy a seguir sus pasos
voy a buscarlos al más allá”.

El preso número 9

era un hombre muy cabal,
iba la noche del duelo

muy contento en su jacal.
Pero al mirar a su amor

en brazos de su rival

ardió el pecho en rencor

y no se pudo aguantar.

Al sonar el clarín
se formó el pelotón
y junto al paredón
se oyó al preso decir:

“Padre no me arrepiento
ni me da miedo la eternidad,
yo sé que allá en el cielo
el ser supremo nos juzgará,
voy a seguir sus pasos
voy a buscarlos al más allá”.

pd4: Joan Baez. House of The Rising Sun


pd5: Joan Baez at Woodstock - We Shall Overcome


pd6: Bob Dylan & Joan Baez Blowing in the wind


pd7: Joan Baez - Donna Donna


pd8: Joan Baez - El Preso Numero Nueve


pd9: Joan Baez -El Rossinyol


pd10: el dia 1 de juliol de 1993, si no recordo malament la data, vaig ser al Poble Espanyol al concert que hi va fer Bob Dylan Hi vaig anar amb la meva mare i una seva amiga. Uns anys més trad (potser el 1999), també al Poble Espanyol, amb la Sira i en Dani (facebook) vam anar escoltar Van Morrisson (i wiki).