dilluns, 7 de juliol de 2008

Diumenge de tennis

Més o menys tothom intuïa que el diumenge d'ahir, algun dia, havia d'arribar. La distància entre Roger Federer i Rafael Nadal poc a poc es va escurçant, sobretot per les evolucions del jugador mancorí, un jugador cada vegada més complet.

Diuen els qui coneixen més el seu tennis, també el seu caràcter, que la seva gran virtut és la força, sobretot la força mental. No és un jugador emocional, és expressiu, però no pateix emocionalment; és un jugador mentalment fort i ahir ho va demostrar: després d'encarrilar dos sets i de tenir oportunitats per sentenciar abans el partit, no es va enfonsar davant la recuperació de Federer i al cinquè set la seva mentalitat va marcar la diferència, ja el tennis desplegat pels dos jugadors va ser extraordinari.

Ahir vaig ser dels milions de persones que vaig vibrar amb el partit de tennis, un partit certament èpic, per a la història (el més llarg del torneig de Wimbledon). Em sap greu per Roger Federer, ja que ell ahir tenia una cita amb la història del tennis en general i de Wimbledon en particular, però la història l'hi va fer el salt i es va citar amb Rafael Nadal... M'agrada Roger Federer i m'hauria agradat prorrogar un any més la victòria de Rafael Nadal per fer més gran la llegenda de Federer...

Federer, un jugador més introvertit, un jugador ja llegendari, encara té molta carrera per endavant, i davant la seva carrera destaca sobretot un gran rival, més jove que ell, Rafael Nadal, però també un jugador que si segueix progressant pot donar-li molta guerra (de fet ja l'ha tastat), com també a Rafael Nadal: Novak Djokovic, la tercera via...

A finals dels anys '80 em vaig aficionar al tennis; fins i tot el vaig practicar durant un curt període de temps. Jo aleshores anava a l'escola Montjuïch de Girona, deuria fer sisè o setè d'EGB. Els dilluns al migdia, amb un permís especial, la Cristina, la Maria del Mar, en Raimon i jo, carregats amb una bossa d'esport i les respectives raquetes, baixàvem a peu, muntanya avall, el camí cap al GEiEG de Sant Ponç. Allí, cada dilluns al migdia, rebíem, tots quatre, classes de tennis... Després de la classe i la dutxa dinàvem al restaurant i havent dinat tornàvem a l'escola.

Els tennistes que aleshores em tenien captivat eren Jimmy Connors, Ivan Lendl i Stefan Edberg, després van ser Andre Agassi i Pete Sampras... i després Federer... És curiós, són tennistes molt diferents entre ells...
M'agradaria que Tommy Robredo pogués consolidar-se com a top-ten... i arribarà un dia en què Rafael Nadal arribarà al "top", a ser el número 1...

Al proper US Open el regnat de Federer com a número 1 estarà en joc... l'espectacle està servit!.