Només la violència mou fronteres

Les paraules no són meves, sinó del periodista Lluís Simon que, en el seu breu (i àcid) "Diari de redacció", al peu de la contraportada del diari El Punt Avui, aquest dimarts les feia servir per reblar la seva reflexió, fent un paral·lelisme amb la causa catalana:

"La revolució dels somriures.
Catalans que no tireu ni un paper a terra -entre els quals m'incloc-, observeu avui el món. Malauradament només la violència mou fronteres".

El debat no és nou i en diferents moments del (nostre) procés ha surat, sobretot quan s'han contraposat conflictes territorials (i identitaris), processos d'independència, que s'han resolt (?) amb guerres i violència amb d'altres que s'han resolt (?) més pacíficament.

A Catalunya, afortunadament, hi ha un ampli consens (que no unanimitat) en la via pacífica i, per tant, democràtica per assolir la independència, a risc que la legítima aspiració esdevingui una quimera. Hi ha qui preferiria un embat diferent, prendre les armes per aixecar la frontera i defensar-la; aquesta seria, ben segur i literalment, una via morta.

Però la realitat dels dos grans conflictes territorials i identitaris que omplen de fa mesos i dies pàgines i minuts dels mitjans de comunicació, és que, fracassats (no respectats) els acords i fracassades les negociacions, només la violència, la guerra, mou o mourà fronteres.

Naturalment, el preu és molt alt, el més alt: la vida. I aquest és un preu que només s'està disposat a pagar quan, possiblement, ja no tens res més a perdre, o quan alguns (els dirigents) hi tenen molt a guanyar, que la guerra també és un negoci, no ho oblidem.

I és que, seguint el paral·lelisme inicial no hi ha distància a salvar, la realitat del poble palestí poc té a veure amb la del català.

Per cert, les fronteres que avui es commemoren, també es van moure amb violència... Això tampoc ho oblidem.

El setge sobre Gaza

 El setge sobre Gaza, diuen, no té precedents. I per més que en tingués, no deixaria de ser terrible, no seria menys dramàtic.

Les paraules del ministre de Defensa israelià són de les que fereixen sensibilitats, si més no la meva: "he ordenat el setge absolut contra la franja de Gaza. No hi haurà ni electricitat, ni menjar, ni combustible, ni res de res. Estem lluitant contra animals humans i hem d'actuar en conseqüència".

Les seves van ser unes paraules dures, molt dures, tan dures com l'expressió del seu rostre mentre les deia, picant amb el dit sobre la taula emfatitzant el gest. I el pitjor és que les seves paraules no són de les que se les endú el vent, són ordres que es compleixen fil per randa, com anem comprovant.

La deshumanització és un procés necessari per afrontar les guerres, per assumir la mort massiva de soldats i, cada vegada més, també de població civil. No són persones, són animals.

Amb el setge sobre Gaza, Israel respon a l'atac que va patir el 7 d'octubre, un atac que han batejat com el seu 11 de setembre. Certament, va ser un atac dur i cruel, un atac tan injustificat com el que Israel està fent contra Gaza.

El conflicte, lluny d'apaivagar-se, s'enfurisma encara més i es retroalimenta aquesta (de moment) imparable escala de violència. Israel vol arrasar Gaza, feu de Hamas, i ha demanat a la població civil que l'abandoni, tot i que de moment no tenen sortida.

El setge sobre Gaza té gust de venjança, però no de la que se serveix en un plat fred, sinó en calent, amb la sang bullent a borbotons...

8 frases cèlebres contra la guerra

Sincerament, sé què pretenc. Sospito que simplement cercar consol, calmar el turment que, inevitablement, pertorba l'ànim veient, a les notícies, les atrocitats de la guerra, d'aquesta guerra que novament ha esclatat entre Israel i Palestina, que és més que una guerra només entre Israel i Palestina.

Sincerament, em sento un punt ridícul, com si em presentés al camp de batalla armat només amb la força de les paraules, de les idees i de la raó, conscient que poc tenen a fer, i a vèncer, davant la força de les armes, la violència i la destrucció. 

I a més a més no són meves, les paraules, són manllevades de pensadors que han viscut, d'una manera o altra, la guerra més a prop de la que, espero, la viuré jo.

Ridícul i desarmat, avui només puc combatre amb aquestes paraules, avui només sé disparar aquestes 8 frases cèlebres contra la guerra per fer un crit, un prec, a favor de la pau.

• "A la guerra, la veritat és la primera víctima." - Èsquil
• "La guerra és la pesta més gran que assola la humanitat." - Louis Pasteur
• "La guerra és un joc seriós en què un pot morir." - Winston Churchill
• "La guerra és un acte de violència que pretén forçar el teu enemic a sotmetre's a la teva voluntat." - George Washington
• "La guerra no determina qui té raó, sinó qui queda." - Bertrand Russell
• "A la guerra, els guanyadors i els perdedors sovint comparteixen el mateix destí: la destrucció." - Erich Hartmann
• "La guerra fa que els homes siguin dolents, i els homes dolents fan la guerra." - Albert Einstein
• "No hi ha camí cap a la pau, la pau és el camí." - Mahatma Gandhi

Saben que hi ha un altre camí, per a la resolució dels conflictes, els homes ens entestem a seguir-los resolent amb les guerres, alimentant la cursa armamentística (i el negoci de les armes) que alhora retroalimenta els conflictes i les guerres... D'aquí el meu desconsol, d'aquí la meva incomprensió, la meva impotència.

La complexitat de les guerres

A les pel·lícules de l'oest americà que mirava de petit, els "westerns", les d'indis i vaquers, que en dèiem, tot semblava més simple, més senzill: hi havia clarament uns bons, els vaquers, i clarament uns dolents, els indis.

No sé si era així sempre, però era així com jo vaig construir la imatge dels uns i dels altres. Potser la simplificació, sense massa marge al matís més enllà d'algun indi bo i un "cowboy" dolent, era més una exigència del meu cervell, encara no prou madur per interpretar tota la complexitat de la vida i del món, tampoc d'aquelles pel·lícules, que no del film en qüestió.

De jove ja vaig començar a descobrir això de la complexitat que feia que els personatges de les pel·lícules ni tots els vaquers eren bons (ni els bons), ni tots els indis dolents (ni els dolents). Tampoc el personatge suposadament bo era sempre i bo en tot, ni el suposadament dolent, dolent sempre i en tot. Fins i tot els dolents més dolents poden tenir traces de bondat, i els bons traces de maleficència. 

Amb aquesta nova (i preocupant) escalada bèl·lica entre Israel i Palestina m'agradaria tornar a ser petit i simplificar el conflicte, definint els uns com a bons i els altres com els dolents. Però la realitat és molt més complexa i jo reconec que, en especial amb aquest conflicte, em costa desllorigar-ne tots els factors.

Veient els efectes dels atacs dels uns contra els altres i dels altres contra els uns, l'única simplificació que puc fer és que en qualsevol guerra (també aquesta) tothom hi perd, tothom pateix, els bons i els dolents, els vencedors i els vençuts. Els motius de les guerres poden ser molt complexes, però les conseqüències són ben simples: dolor, mort i destrucció.

Ohio. Minuts Musicals històrics

A finals d'abril de 1970 el president estatunidenc Richard Nixon ordena envair (deixem-nos d'eufemismes: bombardejar) Cambodja, en el marc de la Guerra del Vietnam. La decisió genera una onada de protesta, especialment protestes estudiantils a les universitats, entre elles la Universitat estatal de Kent, a l'estat d'Ohio.

A principis de maig a la Universitat de Kent es comencen a mobilitzar centenars d'estudiants, organitzant petites mobilitzacions i actes de protesta. La mobilització va agafant volada i qui es mobilitza, també, és la Guàrdia Nacional dels Estats Units.

El 4 de maig de 1970 es programa una protesta, que no és autoritzada. La tensió ha anat creixent aquests darrers dies de protestes i manifestacions, amb enfrontaments entre la Guàrdia Nacional i els estudiants. El temor de nous disturbis i enfrontaments fa que les autoritats ordenin la dispersió dels estudiants que es manifestaven i en la seva intervenció la Guàrdia Nacional obre foc, foc real. El tiroteig fereix a nou manifestants i quatre cauen morts: Allison Krause, Jeffrey Glen Miller, Sandra Lee Scheuer i William Knox Schroeder.

Aquesta massacre, la Massacre de la Universitat de Kent, va causar un gran impacte i indignació a tot el país, també en el jove músic canadenc Neil Young. Impactat per les imatges de la massacre, Young va escriure la cançó "Ohio" i amb el seu grup, "Crosby, Stills, Nash & Young" van gravar-la a mitjans de maig i la van publicar com a senzill ("single") a principis de juny.

"Ohio" es va convertir ràpidament en un(altre) himne de protesta contra la guerra i segueix essent una referència de la cançó protesta nord-americana.

Catorze mil, la xifra de la setmana

Aquest mes de setembre a les comarques de Girona s'han volatilitzat 14.000 llocs de treball. La xifra, no m'ho negareu, fa basarda!

El motiu és ben evident i conegut, el final de la temporada turística, i la davallada (com l'augment al llarg de la primavera) és un indicador clar i contundent de la dependència d'una gran part de l'economia gironina del turisme estacional estival.

Les conseqüències d'aquesta realitat també són prou conegudes: contractació temporal, inestabilitat de l'ocupació, contractació més precària...

La reforma laboral ha acabat amb els contractes temporals, però molta de la contractació estacional a l'estiu es cobreix amb contractes fixes-discontinus o, en grau més baix, contractes per circumstàncies de la producció. La reforma laboral ha millorat algunes condicions i algunes dades, no encara la precarietat laboral.

D'altra banda, és innegable que el turisme és un dels principals motors de l'economia de les comarques de gironines, generador de riquesa i d'ocupació; també és cert que cal ser conscients, a banda de les seves bondats, dels riscos que comporta aquesta alta dependència, i aquesta massiva destrucció de llocs de treball, que sens dubte sacseja el mercat laboral i les vides de les persones que en formen part, n'és un.

El contrast del futbol femení

És possible que alguna vegada, a l'hora de fer-vos una radiografia o una ressonància, us hagin fet prendre quelcom per potenciar el contrast d'allò que es vol observar en la prova. D'aquesta substància se'n diu contrast radiològic i permet una millor visualització dels òrgans i teixits que es volen observar.

El salt qualitatiu, i sobretot reivindicatiu, que ha fet el futbol femení aquests darrers anys en alguns moments, i en segons quins contextos, actua com un contrast radiològic en relació amb el futbol en general, i el masculí en particular.

Hi pensava dies enrere llegint unes declaracions de l'exfutbolista del Real Madrid, Betis i Barça, entre altres clubs, Alfonso Pérez: "En el caso de Guardiola, como en otros o el de las chicas, yo obligaría a besar la bandera española para saber que defienden con honor y honestidad la camiseta de su país. Me parece bien que pidan lo que consideren, pero la selección está por encima".

També són d'Alfonso aquestes delcaracions: "Me parece muy bien que las mujeres tengan su espacio y sus derechos, como tienen desde hace bastantes años, pero creo que no puede ser equiparable para nada el fútbol femenino y el masculino. Todo va en función de los ingresos que generes y de la repercusión mediática. Y ahí no hay comparación".

El futbol femení fa aflorar, per contrast, personatges com aquest, homes (molt homes) espanyols (molt espanyols) que no perden l'oportunitat per a recordar quina és la posició que els correspon a les dones, que per més espanyoles que siguin no deixen de ser dones o, encara pitjor, que precisament si volen ser bones espanyoles ("la selección está por encima") han de moderar les seves demandes, les seves reivindicacions.

Homes que ho resoldrien tot petonejant la bandera espanyola, des de les reivindicacions d'igualtat de les futbolistes fins a les ànsies independentistes de Guardiola. Homes que, gràcies al contrast del futbol femení, apareixen i s'observen i es detecten de forma més clara i diàfana.

Entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va

No sé vosaltres, però jo, entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va m'he quedat a mig canvi d'armari.

Durant uns dies que va fer més fred, ja a la tardor astronòmica, vaig començar a fer el canvi d'armari amb els pantalons, retirant totes les bermudes i recuperant els pantalons llargs; després vaig seguir amb les samarretes, endreçant els polos d'estiu i traient les samarretes curtes d'interior i les de màniga llarga...

Dies després vaig haver de recuperar algun polo d'estiu i, en cas de seguir així, els hauré de desfer el canvi d'armari i tornar a treure tots i endreçar de nou les samarretes llargues, que com a molt només fan servei a primera hora del matí, i encara.

Tinc pendent el canvi dels pijames i de les sabates; amb els pijames generalment faig una transició de pantalons llargs i màniga curta, però encara vaig amb les calces curtes; pel que fa a les sabates, tot i que ja no em poso les sandàlies, encara no les he retirat i endreçat, tot i que aquí, ho reconec, és més una qüestió de mandra que de temperatura...

El cas és que ja som a octubre i el fred no hi és, i se l'espera! A Girona d'aquí a un mes serem en plenes Fires de Sant Narcís i aquest pas les castanyes les demanarem més com a gelat que torrades i calentones.

Totes aquestes anomalies climàtiques, entenc, tenen conseqüències planetàries més greus que l'alteració del meu canvi d'armari, però la impressió és que, en general, nosaltres seguim fent la viu-viu, que quan el món se'n vagi a la merda ja no hi serem. El cas és que el món ja se n'hi va ara, a la merda, però potser encara no ho sembla prou, tot i les evidències en forma de fenòmens meteorològics extrems, de l'augment global de la temperatura, etc.

Potser l'error és acabar normalitzant que l'estiu i l'hivern s'allarguin i que la tardor i la primavera s'aprimin, a risc que desapareguin. Entre la tardor que no arriba i l'estiu que no se'n va haurà de venir un poeta i reescriure el poema "Girona a la tardor" de Josep Maria de Sagarra.

El preu d'investir Sánchez, el risc de no fer-ho

Jo el blat no el veig ni al sac ni, ni de bon tros, ben lligat; també em fa la impressió que venen la pell de l'os abans de caçar-lo...

Ho dic per uns, que ja donen l'amnistia per feta i lògicament reclamen el referèndum; també ho dic pels altres, que sembla que ja es reparteixen ministeris a tort i a dret.

Potser sí que, uns i altres, ja ho tenen tot coll avall i el desinformat soc jo, que baixo de l'hort, però em sembla que la investidura de Pedro Sánchez, tot i que no fallida d'entrada com la de Feijóo, podria ser-ho de sortida.

Amnistia i referèndum, així de ras i curt per resumir, són les condicions que ERC i Junts, ara sí en sintonia, posen al PSOE i Sumar per investir Pedro Sánchez i donar nova vida al govern de coalició. I el PSOE, també el PSC, de moment no diu que no a l'amnistia i no diu que sí al referèndum. Bé, més aviat del referèndum diu, pràcticament, que ni parlar-ne.

El pols està servit i com més discreció sembla demanar el PSOE, més públiques fan ERC i Junts les seves condicions, segurament més en clau interna de país que externa d'estat.

El preu d'investir Sánchez és elevat, certament, no dubto que just. És elevat, també, el risc de no investir-lo?

És un risc que, segons sembla, el PSC (i hem d'entendre que el PSOE per extensió) està disposat a córrer. Dies enrere Salvador Illa ho va deixar clar, responent a les condicions que el president Aragonès va marcar al debat de política general: "Vostè aboca el país a noves eleccions".

La qüestió és qui hi perd més en una hipotètica repetició electoral, ERC i Junts o el PSOE i Sumar? Possiblement, el risc és que hi perdin tots quatre, per la qual cosa possiblement és quan ho tens tot perdut que més pots oferir el braç a tòrcer.

Ja veurem què passa, i possiblement la certesa més gran que podem tenir, ara per ara, és que passi el que passi els bascos, d'una manera o l'altra, hi sortiran guanyant.

1 d'octubre: ni oblit... ni perdó?

No oblidem el que va passar l'1 d'octubre de 2017; no ho oblida ningú, no ho oblidem nosaltres, tampoc ho obliden ells. Una altra cosa és com metabolitzem, uns i altres, aquest record que ni oblidem, ni volem oblidar.

Com més penso en l'1 d'octubre més present se'm fa la mítica frase de John Fitzgerald Kennedy: "No pensis en el que el teu país pot fer per tu, sinó en el que tu pots fer pel teu país". Aquell dia, l'1 d'octubre de 2017, una immensa part de la ciutadania de Catalunya vam complir amb la segona part de la frase; la llàstima va ser que setmanes més tard, el 27 d'octubre, alguns polítics i algunes institucions catalanes no van complir amb la primera part, a la que ens semblava que estaven compromesos, i preparats.

Ja ho sabem i potser no cal insistir-hi gaire més; s'ha vessat molta tinta per explicar (justificar?) el que va passar (i no va passar) portes endins i tampoc no n'hem tret (encara) l'aigua clara.

No oblidem ni oblidarem l'1 d'octubre, però, el perdonarem? El perdó és inherent a l'amnistia? A la definició d'amnistia no apareix la paraula perdó, ni cap de les seves derivades: "Decisió del poder públic que esborra el rellevament penal de determinats actes i n’extingeix la responsabilitat punitiva". La definició parla d'esborrar el rellevament penal i d'extingir la responsabilitat punitiva. La paraula perdó no hi apareix, tot i que s'entén, popularment i més enllà dels tecnicismes jurídics, que una amnistia és un perdó general...

El perdó, en canvi, sí que apareix de forma explícita a la definició d'indult: "Gràcia especial per la qual hom perdona algú o molts de tota o de part de la pena a què havien estat condemnats". És clar que els indults als presos polítics sembla més aviat un "et perdono, però no oblido", per la seva condició de parcials i, sobretot, de condicionats.

En fi, potser no és qüestió de perdonar com de reparar, fent servir el símil que, salvant les distàncies, ha servit per a superar el terrorisme al País Basc. I és clar la qüestió de fons és reparar per a què, i és en aquest per a què que hi ha enormes discrepàncies entre les parts que, a priori, s'haurien de perdonar.