Quan, de petit, tornava a casa amb l'autobús interurbà i mirava per la finestra encantat, allò de "mirant al no res, pensant en tot" no sonava cap solo de guitarra que acompanyés els meus pensaments; tampoc sentia cap cançó èpica quan de jove pujava a la Pica d'Estats ni cap de romàntica quan ens vam fer el nostre primer petó...
Ja poden ser de pel·lícula, les nostres vides, fins i tot poden tenir (i de fet tenen) banda sonora, que més enllà d'escoltar-la dins el cap o com a molt nosaltres mateixos amb auriculars no sona com a les pel·lícules. D'això en parla la "solterona" professora de literatura que interpreta Barbara Streisand a la pel·lícula "L'amor té dues cares" en una entretinguda dissertació sobre l'amor.
Sobre l'amor i les relacions de parella tracta la pel·lícula, amb un cast professor de matemàtiques interpretat per Jeff Brigdes, una mare narcisista i egoista interpretada per una brillant Lauren Bacall, una atractiva tot i que infeliçment casada germana interpretada per Mimi Rogers i un ben plantat i ben intencionat, tot i que un xic innocent cunyat interpretat per Pierce Brosnan...
La pel·lícula explora les possibilitats d'un amor cast, més intel·lectual que físic, fins i tot d'un matrimoni no contaminat pel sexe, la veritable perdició de les relacions amoroses segons el cast matemàtic...
Però al final, ja ho podeu intuir, sonen els violins i Puccini es fa present a la "vida real" dels personatges i no és a l'alba sinó al vespre quan, finalment, l'amor en la seva plenitud venç en forma d'apassionat petó final!
I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!
