Avui fa trenta anys. Carta oberta a la Sira

Estimada Sira,
avui, en algun moment del dia, rebries una carta o un breu escrit, del meu puny i (mala) lletra, per a celebrar el nostre aniversari (que no és el 7 de setembre sinó el 3 de juliol) i, de la mateixa manera, jo en rebria una de teva, de carta. Cartes privades que segueixen nodrint la nostra relació epistolar, certament fructífera des del nostre primer dia, si no abans...

Però avui la carta no és privada, avui que fa trenta anys que som parella em permeto fer pública, i confio que no de forma impúdica, la carta que no t'escric del meu puny i lletra sinó teclejant, de forma maldestra i amb dos dits, per moments el teclat de l'ordinador, per moments el del mòbil...

Avui fa trenta anys que som parella i trenta anys és una xifra que, certament, fa respecte, en aquest cas no vertigen. Fa trenta anys érem uns adolescents, tu en tenies quinze i jo divuit; tu enfilaves tercer de BUP i jo estava en el trànsit entre l'institut i la universitat. Tu encara vivies a Sarrià de Ter i jo al Pont Major. Tu tenies un Vespino negre i jo una Vespa 200 blanca. Tu eres la noia arrissada que vestia de marró i jo el noi ros de cabells llargs amb arracada...

Jo ho tenia molt clar i tu tenies més dubtes; feia mesos que ens havíem fet molt amics, al Cau i, sobretot, a l'institut, en aquelles estones entre classes, trobant-nos al passadís. Una amistat innocent fins que va deixar de ser-ho, fins que em vaig enamorar de tu. Jo ho tenia molt clar i tu tenies els teus dubtes: si sortim i després ho deixem, també perdré un amic.

Ignoro quantes coses t'has perdut, al llarg d'aquests trenta anys, pel fet d'estar junts, pel fet d'estar amb mi; bé, algunes no les ignoro, les sé prou bé. Però trenta anys després encara em tens aquí, parella i amic, ja convertit en home, ja convertit en pare...

Avui fa trenta anys ens vam fer un petó que va marcar per sempre més aquell dia, el nostre primer dia a partir del qual vam començar-los a comptar, i a comptar després els mesos, i a comptar després els anys, i a celebrar-lo sempre encara que després s'afegissin altres celebracions, perquè si hi havia quelcom més a celebrar era precisament gràcies a aquell primer dia.

Estimada Sira, saps tan bé com jo que aquests trenta anys no han estat sempre un camí de roses; o potser sí, que pel camí també ens hem esgarrinxat, ens hem equivocat, ens hem fet mal i, potser per això encara som, trenta anys després, ens hem sabut perdonar. També hem après a conviure, a viure sols i amb la nostra família, amb les nostres tres filles, i amb les nostres famílies; hem après a ser flexibles (tu més que jo) i fins i tot hem hagut d'aprendre a desaprendre...

Avui, Sira, trenta anys després jo només tinc paraules d'agraïment per tot el que hem viscut i construït junts; em sento afortunat de tenir-te al meu costat i orgullós de la vida en parella i en família que hem creat, que estem creant. Ningú em coneix tant com tu (a vegades penso que ni jo mateix) i, així i tot, aquí segueixes, vivint al meu costat.

Moltes gràcies, Sira, per aquests trenta anys, i tan sols confio seguir-ne sumant més tal com hem fet fins ara, amb el petó de bon profit de cada àpat, parlat de tot encara que costi i que les nostres mans se segueixin trobant i entrellaçant quan ens n'anem a dormir...

Avui fa trenta anys que som parella i d'aquí a uns dies celebrarem els vint-i-cinc de casats. La celebració de les noces d'argent, és inevitable, eclipsen aquesta celebració, però avui deixem que aquests trenta anys de vida de parella brillin amb llum pròpia, la fita, sens dubte, s'ho mereix!

T'estim infinit, Sira!
Roger