dilluns, 28 d’agost del 2017

La manifestació matrioixca


La d'aquest dissabte havia de ser, essencialment, una manifestació contra el terrorisme i a favor de la Pau i la convivència i, sobretot, de record per les víctimes i de suport a les seves famílies. Una manifestació catàrtica per superar junts el dol, el patiment i la por.

La d'aquest dissabte va ser, en part, una manifestació així, però ja abans de fer-se sabíem que no seria només una manifestació sinó que, com amb les matrioixques, dins aquesta manifestació n'hi hauria d'altres: una manifestació de banderes espanyoles, una altra d'estelades, una d'autoritats, una altra d'antimonàrquica... Una vegada més una altra guerra de banderes quan havia de ser, se suposa, una marea blava...

Esperava José Antonio Donaire una setmana de treva política després de l'atemptat i es queixava resignadament de la seva inexistència. Tampoc la manifestació va ser, i també se'n va lamentar en Donaire, un espai de treva.

La tensió política entre Catalunya i Espanya ho contamina tot, també tot el que envolta l'atemptat terrorista i, ara ja inevitablement, la manifestació antiterrorista i per la Pau. La unitat és com el "No tinc por", més un desig que una realitat, però a diferència del "No tinc por" la unitat més que un desig és un miratge.

La d'aquest dissabte no va ser (només) una manifestació, ni tan sols va ser (només) la manifestació contra el terrorisme i la Pau; la d'aquest dissabte va ser la millor excusa, per uns i altres, per seguir amb la pugna, amb el retret, per onejar banderes, per transvestir la manifestació contra el terrorisme i a favor de la Pau en un nou camp de batalla d'una guerra que ningú té guanyada, ni, encara menys, vol donar per perduda...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada