dilluns, 25 d’agost de 2008

Can Llonch, la nostra casa de Cantallops



La virada carretera d'accés a Cantallops, des de la NII, al terme de la Jonquera, es va reformar durant el Govern Maragall; convenia, sense canviar-ne el traçat, millorar-ne la seguretat amb noves tanques i renovar-ne el ferm, esgotat de tants anys d'oblit...

Poc després de deixar enrere el Restaurant Can Pau, apareix Cantallops, un petit i modest poble de l'Alt Empordà, a tocar de França, als peus de la serra de l'Albera, sota el Puig Neulós. Cantallops pren, quan hi arribes al vespre, una certa aparença d'imatge de pessebre... No descarto que aquesta percepció idíl·lica sigui motivada per l'estima que tinc per Cantallops, poble de la família de la meva mare, on ella va néixer, i on encara hi viuen (i que per molts anys!), la meva àvia, i el meu oncle, tia i cosins.

Cantallops és un destí habitual al llarg de l'any, els diumenges, per Nadal i, naturalment, a l'estiu. Fa precisament nou estius estrenàvem Can Llonch, una casa situada al mig del poble, just davant de la riera Torrelles, a tocar de l'Escorxador Municipal i un xic més avall de la plaça del Fort. Can Llonch, situada al carrer de les Escoles número 5, és la casa on va néixer el meu avi, Miquel Gumbau Llonch, nascut a finals del 1904, on ell va viure amb la seva mare, Maria Llonch Sobrepera fins a casar-se, l'any 1948, amb la meva àvia, Joana (Juanita) Reynalt Pagès, nascuda a finals del 1920. En casar-se, els meus avis van anar a viure a la casa on vivia la meva àvia, situada a l'entrada del poble, on ella encara hi viu i, en una casa annexa, els meus oncles i cosins. La casa de la meva àvia, que era de la Tia Mercè, gaudeix no només d'espais més amplis (sala, habitacions, cuina, pati i estables), en ser una casa més senyorial, també d'unes extraordinàries vistes sobre la plana de l'Empordà, que permeten veure el Montgrí i fins i tot Rocacorba.


Maria Llonch Sobrepera amb el seu fill (el meu avi) Miquel Gumbau Llonch a principis dels anys '50.

Feia molts anys que Can Llonch s'havia convertit en una casa deshabitada, de la qual només es feien servir els baixos per fer de garatge d'eines i algun vehicle. A finals del '90 la meva mare, que va rebre del seu pare, encara en vida, la propietat de la casa, com el seu germà, l'oncle Miquel, d'una casa que hi ha just al costat (el Pati, en diem), va decidir posar fi a l'estat ruïnós de Can Llonch per fer-ho habitable. Can Llonch i, en definitiva, la família Gumbau Llonch és una casa, una família, amb molta història; també té molta història la vida de la meva àvia Juanita. Però no em correspon a mi escriure-la, si més no ara i de moment; d'aquesta història en són dipositaris la meva mare i el seu germà. La meva mare tot sovint ens l'explica a bocins, i ho seguirà fent amb les seves cinc netes, explicant les històries d'amors i desamors, de la Guerra Civil i la post guerra, de les collites, del suro, de l'home que el meu avi va salvar de morir ofegat i de la finestra de Can Llonch que va fer servir per entrar a casa, abans d'acabar la Guerra... Potser algun dia les hauríem d'escriure, ja que per més que m'hi esforci, jo no les explico amb la intensitat, coneixements i detalls amb què la meva mare explica la història de la nostra família...


Una modesta finestra amb una petita gran història que algun dia potser explicarem...

L'estiu del 1999, amb la Sira ben embarassada de la Clàudia, que va néixer a les acaballes d'aquell estiu, el 15 de setembre, va ser el primer que vam passar a Can Llonch, una casa datada des de 1776 on hi ha, encara, bocins històrics de la nostra família: retrats antics, alguns llibres del meu avi, pagès i àvid lector, unes escriptures de la casa, llibretes amb dades de i registres de collites i altres afers econòmics...



La façana de Can Llonch és estreta, però la casa es va eixamplant a mesura que hi entres. És una casa adossada cantonera, encarada a est, amb el lateral mirant a nord, al carrer dels Avalls. És una casa llarga i estreta que es va eixamplant amb petites finestres, sobretot a la cara nord (per raons òbvies) que amb la reforma van guanyar un xic més de llum. A la part posterior de la casa hi ha les restes d'una vella construcció que anys enrere, en la seva època de decrepitud, va caure, deixant més visible un tros de l'antiga muralla de Cantallops. La casa té planta baixa i dos pisos, amb un petit porxo sobre l'escala i una petita eixida al primer pis. Pràcticament només les parets exteriors van sobreviure a la reforma; algunes parets eren fins i tot de paper... La caiguda d'aigües del teulat s'han mantingut, malgrat fer-se de bell nou: el teulat de l'habitació que dóna a la façana al segon pis (l'habitació que fem servir amb la Sira), cau a l'est, on una tortugada en recull les aigües evitant que vagin sobre l'eixida. En canvi, el teulat de la sala d'estar i les habitacions del segon pis, per tant de la part central i posterior, cau mirant a nord.



Però una de les parts més boniques de la casa és a l'entrada, a la planta baixa, on es conserva la volta de pedra que sustenta l'eixida del primer pis. Planta baixa endins hi ha una antiga cuina, de la qual només es conserva una petita pica i els fogons (actualment hi ha la caldera i el dipòsit del gasoil) i més endins hi ha una segona estança, el celler, situada per sota el nivell del carrer, on encara hi ha una tina (una de les dues que es conserven, la segona és al pati posterior on abans hi havia la construcció que va caure...) i on hi corre, per sota el terra, una deu d'aigua que surt uns metres més amunt. Aquesta part de la casa, que és la més fresca, però també la més fosca, amb prou feines es va tocar en la reforma... qui sap si més endavant... El què no va sobreviure a la reforma va ser, però, el forn que hi havia a la cuina del primer pis, sobre l'escala. Ja se sap, no tot es pot mantenir...



A l'estiu l'eixida és molt agraïda, a l'hivern només forma part del paisatge, sobretot quan la tramuntana bufa freda i amb força. Al matí el sol hi toca de ple i ens proveïm de dos parasols per fer-nos ombra; a les nenes els encanta jugar amb una antiga banyera de plàstic, galledes i cubells, fent-se passar la calor, també els grans, remullant-nos amb la mànega. Sota la volta i a l'ombra hi llegim el diari la meva mare i jo, la Sira el llegeix al sol. A la tarda pleguem els para sols perquè el sol ja no hi fa presència, i és un lloc ideal per llegir, fer un cluc o, en el meu cas, escriure com ho faig ara, des de l'eixida de Can Llonch. Si no fa massa vent també és un bon lloc per dinar-hi i sopar-hi i als vespres, sobretot quan hi ha més família (la de Cantallops o els de Figueres, la família Casero) per jugar al Rummikub o a cartes.



L'eixida, encarada a est com l'entrada, té a la vessant nord un mur de pedra que la protegeix de la tramuntana. Una barana de ferro deixa visible, a l'oest, el carrer que segueix del pont i que va cap a les escoles, l'Ajuntament i Requesens. Malgrat hi ha un altre camí per anar-hi, amb un altre pont, l'eixida es converteix en un perfecte mirador de l'anar i venir de veïns i veïnes, estiuejants i turistes ocasionals; també ciclistes, excursionistes o motoristes que fan via cap al Castell de Requesens o el Puig Neulós. I en temporada de cacera, des de l'eixida veiem tornar els caçadors amb llurs trofeus (senglars) lligats a les capotes dels 4x4. El fet de tenir l'escorxador just a tocar converteix el carrer de davant de casa en un niu de caçadors, gossos i cotxes i, naturalment, senglars escorxats i oberts en canal...

De les moltes coses que ha fet i que l'hi queden per fer a la meva mare, recuperar Can Llonch és de les que segurament l'hi hauran costat més diners, però també fet més il·lusió; de fet ella ha recuperat la casa on va néixer el seu pare, recuperant així un gran patrimoni familiar, un tros de la història de la nostra família.

Tots els pobles tenen la seva particular història, també totes les famílies de tots els pobles... recuperant les seves cases recuperem també la seva història, evitant així que es dilueixin amb el pas del temps i de la nostra desmemoria...