Dies enrere vaig anar a l'aeroport de Barcelona per recollir la meva filla gran, que tornava de Frankfurt; a aquelles hores, cap a les onze de la nit, no hi havia aglomeracions, però sí força gent esperant-se, com jo, davant les portes de sortida del vestíbul d'arribades de la Terminal 1.
Entre la gent regnava el cansament i una certa apatia, trencada, amb més o menys intensitat, per l'aparició del familiar o l'amistat que, amb més o menys alegria, apareixia rere les portes corredisses automàtiques.
Arrambats a la barra de davant les portes hi havia la gent més impacient, esperant amb cert delit l'arribada d'algú; hi destacava un noi amb un paquet embolicat entre les mans i un globus en forma de cor.
Uns metres més enrere, alineats com una selecció de futbol abans d'escoltar l'himne del país de torn, hi havia els pacients xòfers que amb una tauleta digital (cap full de paper) mostraven el nom de la persona que havien de transportar.
Entre els impacients de la barra i els pacients xòfers de més enrere, la majoria de persones simplement esperaven movent-se mínimament, com un suau vaivé de les onades a la platja un dia de mar calmada, agitat només en el moment de la sortida del passatge d'un avió.
Les cadires d'un lateral eren totes plenes de persones assegudes que feien cara de no esperar ningú i, per contra, hi havia persones que entre inquietes i indignades anaven mirant les pantalles informatives dels vols, interpretant, jo, que la seva desaprovació responia al retard que alguns anunciaven.
En alguns racons, més o menys dissimulats, algunes persones dormien, o ho intentaven, i jo no vaig acabar de deduir si eren persones indigents i sense sostre o, simplement, persones viatgeres sense rumb.
Als establiments de menjar, dos d'oberts, hi havia algunes persones consumint, i a l'única botiga oberta el dependent s'estava al llindar de la porta amb cara d'ensopit i amb ganes d'abaixar la persiana, de tancar la paradeta, que deia en Bachs al Filiprim!
A la part posterior d'un dels establiments de menjar una petita colla de personal de seguretat la feia petar, aparentment aliens a tot plegat, que tot plegat era prou calmat i tranquil.
Jo m'ho mirava tot plegat passejant amunt i avall, escoltant la ràdio i mirant el mòbil de forma intermitent, qui sap si formant part del relat d'algú altre.
Les sales d'espera dels aeroports són una cruïlla de vides anònimes, de rostres estranys i personalitats intuïdes (o imaginades, o inventades), de mirades fugisseres i de pensaments inconnexos i passavolants que es perden en el temps d'espera, fins que el rostre esperat i conegut apareix entre la munió de passatgers, impregnat d'una familiaritat càlida que trenca la fredor de l'ambient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada