dilluns, 30 de juny de 2014

Tinc mania persecutòria!

Vinyeta: Malaimagen
Em segueixen, sé que em segueixen, sé que em seguiu! Primer ho intuïa, després ho sospitava i, finalment, dies enrere ho vaig poder constatar: em segueixen. 

Quan giro a l'esquerra i enfilo aquell petit tram de carrer noto la seva presència, que d'altra banda no s'esforcen en dissimular, ben a prop meu, a pocs metres. Jo accelero un xic més el pas de manera instintiva, però ells em segueixen seguint, i llavors giro a la dreta i, uns pocs metres més avall, de nou a l'esquerra per enfilar, de baixada, el passeig del riu, on, curiosament, deixen de seguir-me...

El primer dia, quan ho vaig intuir, em va fer gràcia, fins i tot em va agradar i tot que em seguissin, que pensés que em seguien a mi... Fem camí junts, vaig pensar, doncs a aquelles hores del matí, quan el sol encara no despunta però la seva claror comença a inundar carrers, places i parcs, són pocs els qui fan camí.

El segon dia, quan ho vaig sospitar, em va sorprendre: quina casualitat, si les casualitats existeixen! Quin interès poden tenir ells en seguir-me, gens dissimuladament i cada vegada més de prop, durant poc més d'un centenar de metres? I em segueixen només a mi o a tothom que circula per allà? Fins i tot un dia al migdia, passant pel mateix tram de carrer, camí del mercat setmanal, vaig sentir de prop la seva presència...

El tercer dia, quan ho vaig confirmar, em vaig inquietar, fins i tot em vaig espantar un xic, he de reconèixer... Aquell dia no només em seguien, sinó que ho feien de més a prop i d'una manera, permeteu-me, més amenaçadora! Aquesta actitud més agressiva em va fer pensar que no fos jo, per ells, l'amenaça real, un potencial depredador... Ben sabut és que en ocasions, qui sap si aquells per ells, l'atac fos precisament la millor defensa!

Ho vaig comentar a casa mig avergonyit i se'ls va escapar, d'entrada, un somriure... Potser sí, deu ser que tinc mania persecutòria

Fins i tot vaig acompanyar a la Sira fins al punt on començo a sentir la seva presència, quan giro a l'esquerra i enfilo aquell petit tram de carrer i, malgrat aquell dia no ens van seguir, la Sira va trobar el desllorigador d'aquesta meva temporal mania persecutòria: un niu amb, com a mínim, una cria just al costat d'una gavina, sobre un teulat! I a prop, vigilant des d'una talaia més alta, el que possiblement deuria ser la parella! Heus ací qui em persegueix de matinada!

El darrer dia que vaig enfilar aquell petit tram de carrer, calçat com sempre amb les bambes i ja amb pantalonets curts, no vaig sentir la seva presència, ni un crit, ni tan sols un aletejar les ales!

Vés per on ara trobo a faltar que ja no en segueixin, ni que sigui durant uns escassos cent metres... Aquell petit tram de carrer el torno a fer tot sol...