dilluns, 31 d’agost de 2009

Notes de Vilopriu '09

De nou, a Vilopriu, de Nou Cicle va fer-hi la seva trobada d'estiu, a can Lluís Ma de Puig. M'agrada anar a Vilopriu, de fet hi ha persones que només els veig a Vilopriu, en especial i amb molt d'afecte una colla de socialistes del Maresme, un dels quals havia conegut al mey pare, Just M. Casero, de qui en té un gran record. Enguany, sadlant així un deute de fa tres o quatre anys, li he regalat la biografia que ara fa 10 anys Jaume Guillamet va escriure, Memòria de Just (Edicions 62, 1999)...

Però a Vilopriu sobretot hi anem, com va dir que feia també l'Obiols, a escoltar, doncs cada any té la seva actualitat i, per tant, els parlaments van desgranant l'actualitat política catalana, espanyola, europea, mundial...

Em permeto transcriure algunes de les notes que vaig prendre, ampliades en alguns casos amb les referències literals dels discursos disponibles (vegeu pd's 3 i 4). I de les notes, alhora que recordant el títol del bloc de Raimon Obiols (Notes de Brussel·les), ha esdevingut el títol d'aquesta entrada al meu bloc sobre la trobada de Vilopriu...



Lluís Maria de Puig, que jugava a casa, va obrir els parlaments explicant breument la història de les trobades de Nou Cicle a Vilopriu, destacant-ne un fidel seguidor: Jaume Bartumeu, actual (recentment) Cap de govern del Principat d'Andorra. D'ell Lluís Ma de Puig va dir que "és tan fidel a Vilopriu que no ha fallat mai", per destacar, irònicament, que "fer socialisme a Andorra no és gens fàcil, és quasi tan complicat com a les comarques gironines!".

De Puig va afirmar que "enguany no ens falten preocupacions", per després enunciar-ne algunes:
- la crisi econòmica i d'ocupació
- els problemes del PSOE amb l'ofensiva de la dreta desquiciada espanyols, aquells que són del "cuánto peor, mejor", pel què va augurar una tardor difícil
- la sentència del TC sobre l'Estatut, sentència que ara per ara no sabem ens quins termes es pronunciarà... però davant la qual, va dir de Puig, haurem de fer actes de gran responsabilitat.



José Montilla, parlant alhora com a primer secretari del PSC que com a President de la Generalitat, va començar el seu parlament situant el nou curs polític: "A cap de nosaltres se'ns escapa la transcendència del nou curs polític. Una transcendència lligada, d’aquí a un any, a una nova confrontació electoral, que va més enllà de la rutinària lògica del funcionament de tota societat democràtica".

Montilla, en aquests sentit, no es va estar de valorar la trajectòria dels governs de Maragall i seu, recordant-ne els seus objectius principals:

- canvi polític democràtic, després de més de dues dècades d'hegemonia del nacionalisme conservador.
- millorar el nostre autogovern, amb una ambiciosa proposta de
reforma estatutària, que ara estem culminant.
- canvi de polítiques econòmiques, socials, territorials, mediambientals... que avui comencen a assolir el seu punt de maduresa per poder mostrar els seus resultats.
Montilla va afirmar que l'alternança "ha significat el final d'un pretès monopoli de la representació de la societat catalana i fins i tot del catalanisme".

Pel que fa al finançament Montilla va referir-s'hi sobretot per exposar les 5 lliçons que n'han extret, més del procés, de la negociació, que de l'acord final:
"La primera: tenir l’objectiu ben definit, amb les línies infranquejables ben traçades, sempre amb la voluntat de complir el mandat estatutari.

La segona: sumar el màxim de forces polítiques i socials per enfortir les nostres posicions. Amb el límit dictat per la coherència de les propostes de les parts i per la recerca de la màxima eficàcia.

La tercera: negociar amb tenacitat, amb rigor i amb paciència. Sense concessions de cara a la galeria, procurant de ser immunes a l’agitació efervescent, d’aquí i d’allà, que hi ha hagut durant tot aquest període de temps. Conscients de les dificultats objectives (com ho ha estat la crisi), conscients també de les inèrcies de l’aparell de l’administració de l’Estat i de la mala fe manifesta d’algunes forces (com la del Partit Popular).

La quarta: persistir en la recerca d’aliats a Espanya. Conscients que el progrés de
l’autogovern de Catalunya va lligat a la transformació federal de l’Estat espanyol que
nosaltres defensem.

La cinquena: relacionar la millora de l’autogovern amb la millora de les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya i amb la voluntat d’aplicar unes polítiques públiques a atendre amb diligència i eficàcia, les necessitats socials, sanitàries, educatives, de seguretat, etc. de les persones i de les famílies del nostre país".

Quan va parlar de l'Estatut i la sentència del TC que l'amenaça, va ser quan va ser més contundent en les seves declaracions:
"Ja sabeu del meu convenciment de la constitucionalitat del nou Estatut. No penso afegir-me a la cursa d’aquestes setmanes sobre les reaccions a una sentència que alguns ja donen per descomptat que serà negativa. I la sentència ni està feta, ni sabem quan es produirà, ni coneixem el seu contingut. La línia de conducta del president de la Generalitat serà coherent amb el mandat de defensar el nostre autogovern amb la màxima decisió".
Per seguir dient que "prou i massa que s’ha sotmès la societat catalana a estrebades dialèctiques inútils els darrers anys. Per tant, no hi tornem. (...) Alguns polítics busquen rendiment electoral fent grans els petits problemes, o fins i tot creant problemes on no n’hi ha. Pensen que quan s’ha tancat amb èxit, un problema endèmic del país -un problema real i polític, un problema molt seriós, com era el del finançament-, ja ha arribat el moment de passar plana i d’obrir uns altres conflictes. Que el país ha d’estar sotmès a un estat d’agitació permanent, d’inquietud, de tremendisme... Amb mi que no hi comptin".

Per fer evident la tasca de govern Montilla va donar algunes dades, que abans va sintetitzar afirmant que el feliç eslògan més mestres, més mossos, més metges era avui una realitat incontestable, afirmant després de donar detalls i xifres, que "crec honestament que podem presentar un balanç positiu dels nostres propòsits inicials de canvi", proposant-nos que "concentrem les nostres energies, a continuar construint Catalunya".



Maria Badia va parlar sobretot d'Europa, d'una Europa, deia, que té davant una gran oportunitat, amb el nou Tractat de Lisboa, que no sap si sabrà aprofitar. El seu no va ser precisament un discurs optimista, tampoc massa ple d'esperança; va ser un discurs d'avís, un discurs que transpirava la preocupació amb què Maria Badia es mira Europa en el context mundial. Es preguntava al principi de la seva intervenció el "perquè de la dretanització de la societat europea", vistos els resultats de les darreres eleccions al Parlament Europeu.

Va exposar que d'entrada pot haver-hi el pensament que en moments de crisi econòmica la gent pot pensar que els partits de centre dreta poden controlar més aquestes situacions... També va destacar que l'augment al rebuig a les persones immigrades en els moments de crisi, rebuig recolzat i impulsat sobretot per partits de l'extrema dreta... Per Maria Badia, la victòria de la dreta a les darreres eleccions europees, més que significar la dretanització de la societat, simbolitza la victòria de la por...

I seguia insistint Maria Badia en la gran oportunitat que té ara Europa, també per l'entesa que es pot establir amb els Estats Units... Però malgrat el seu somriure, el seu to era de preocupació...



No sempre es té l'oportunitat d'escoltar de tan a prop, i amb tanta familiaritat, un cap d'estat d'un país, en aquest cas, Jaume Bartumeu, Cap d'Estat del Principat d'Andorra. Em va agradar molt el seu estil pla i directe de dir les coses: el repte, va dir, complicat i engrescador alhora, és "treballar per treure Andorra del cul de sac en el qual ens l’hem trobada", per afegir que "sense els valors de la socialdemocràcia i del socialisme europeu, no em veuria capaç de conduir Andorra cap a un redreçament de la seva situació econòmica ni de fer complir el compromís de transparència i de solidaritat internacional".

Bartumeu també mira cap a Europa ("preparant aquest canvi necessari hem treballat
conjuntament, en els darrers anys, amb el socialdemòcrates de Luxemburg i amb el
socialistes suïssos, partits germans de la Internacional Socialista i del PSE"), però mirant portes endins va afirmar que "amb els socialdemòcrates al Govern, Andorra no es trenca ni desapareix. En tot cas es transforma, s’adapta".

Bartumeu, com si recordés les paraules inicials de Lluís ma de Puig ("fer socialisme a Andorra no és gens fàcil, és quasi tan complicat com a les comarques gironines!"), cap al final va fer un divertit joc de paraules: "Els socialdemòcrates andorrans hem fet nostre aquest principi. Durant catorze anys, la dreta liberal andorrana ha governat amb el lema: qui dia passa, any empeny".



Antoni Castells, el conseller de la (dura, difícil, complexa) negociació del finançament, es va mostrar especialment enèrgic, com si encara destil·lés l'adrenalina de la negociació. Va començar recordant que un mes abans de la trobada, conversant amb Lluís Ma de Puig, van bromejar que l'acord de finançament havia d'estar enllestit abans de Vilopriu!.

Naturalment va reconèixer que la negociació havia estat molt dura i complicada, però que finalment se n'havien sortit.

Sobre la situació de crisi econòmica va dir que "al precipici ho hi hem caigut, però a l'estat espanyol de la crisi no n'hem sortit". I contraposant-se al pensament neoliberal, citant Regean (el govern és el problema), va afirmar que "no hi ha mercat sense estat, sense regles de joc i institucions que les facin complir".

Castells també es va situar en clau pre-electoral, d'entrada referint-se a Vilopriu: al 2003 Maragall (també present a la trobada, assegut al costat de l'alcalde de Sant Joan de les Abadesses, Ramon Roqué) va anar a Vilopriu com a candidat i al 2004 com a President; al 2006 Montilla va anar a Vilopriu com a candidat i al 2007 com a President; al 2008 Bartumeu va anar a Vilopriu com a candidat i al 2009 com a Cap d'Estat; al 2010 Montilla vindrà com a candidat a la reelecció i confiem que al 2011 torni com a renovat President!.

"Nosaltres", va dir, "tenim un projecte nacional per a Catalunya i ara hi som nosaltres al davant de la nau; això és una gran responsabilitat. Ens ha donat força (referint-se a la negociació) que el país confiava en nosaltres i sabiem que no us podeim decebre".

Sobre la sentència va dir que "és evident que la decisió sobre l'Estatut és d'una gran transcendència (...) per això no podem acceptar renegociar a la baixa un pacte entre Catalunya i Espanya aprovat a les Corts i refrendat pel poble de Catalunya... Demanem lleialtat al pacte constitucional!".

Castells, que va trabar un discurs viu, enèrgic, va dir cap al final que els socialistes, també el govern, hem d'expressar la veu ferma i serena de Catalunya.



Raimon Obiols va començar dient que enguany, a Vilopriu, sobretot havia vingut a escoltar, tal i com va manifestar a un periodista quan li va preguntar què diria... A raimon Obiols, però, just quan vaig entrar a Can Mallol i el vaig veure, li vaig donar el llibre de Jaume Guillamet, Memòria de Just, que m'havia demanat mesos enrere... A Vilopriu en portava dos exemplars i afortunadament els vaig poder lliurar als respectius destinataris...

Obiols va jugar als colors i als contrastos, al blanc o negre i als grisos... Va contraposar el futur negre de Catalunya, amb una majoria social fragmentada, escèptica i indiferent, davant una catalunya, un País, unit...

Però sobretot Obiols va ser especialment crític amb el socialisme esuropeu, afirmant que la crisi del socialisme europeu és sobretot un dèficit propi, un defecte propi. va proposar ser més oberts i fa afirmar la necessitat d'una nova refundació del csocialisme, de la 3a refundació del socialisme, després de la 1a (la gran divisió entre el socialisme i el comunisme) i la 2a (la socialdemocràcia dels anys '50 i '60 sel segle passat)...

M'agrada escoltar l'Obiols, és un home savi, és crític i, sobretot, és impossible no escoltar-lo i tornar-se europeïsta...

Vilopriu, després dels parlaments, es va convertir, com cada any, en una (re)trobada d'amics, saludats i coneguts que, a peu dret tot degustant el pa amb tomata i embotit, la fideuà o els xuixets de Girona de Can Castelló, comentavem el safareig polític, social i vacacional...

Jo ja demano tanda per ser-hi, de nou, l'any vinent...

----------------------------------------

pd1: L'esperit de Vilopriu és un interessant article de Quim Curbet sobre la trobada, a la qual ell també va assistir. També us pot interessar llegir Vilopriu, més present que mai, d'Àngel Castanyer.

pd2: recull de premsa:
El Punt: Montilla defensa la constitucionalitat de l'Estatut i carrega contra els que en dubten

Diari de Girona: Montilla i Castells, «poli» bo i «poli» dolent i també Totes les fotos de la trobada del socialistes a Vilopriu

La Vanguardia: Montilla garantiza firmeza ante el fallo del Constitucional i Castells advierte al Gobierno de que no renegociará un Estatut ya rebajado

El Periódico de Catalunya: Montilla deplora «el joc del greuge i la desconfiança» amb la decisió del TC

pd3: intervenció íntegra de José Montilla a Vilopriu.

pd4: intervenció íntegra de Jaume Bartumeu a Vilopriu




pd5: foto de família amb el President Montilla, que va ser dels darrers a marxar, amb la Loli Fernández, la Gemma i en Paco (l'Assumpció Vila va fer la foto...)


pd6: també et poden interessar: Vilopriu 2008, telegràficament, publicada el dissabte 30 d'agost de 2008 i Aquest dijous dia 27, de nou a Vilopriu amb el President Montilla, del dimarts 25 d'agost de 2009.