divendres, 1 d’agost de 2008

Retall de vida en un ascensor de la Torre II de "la Caixa"

Hi ha dies de feina que em desplaço a Barcelona, a la seu de "la Caixa" de l'avinguda Diagonal. A la Torre II hi ha, entre d'altres, l'Obra Social Fundació "la Caixa" i a la vuitena planta, també entre d'altres, els responsables del programa Incorpora (un programa d'inserció laboral de persones en risc d'exclusió social), programa que jo coordino, a través de la meva entitat, la Fundació Plataforma Educativa, a les comarques de Girona. A Girona un total de 12 entitats som qui donem forma i cos al programa, a través del grup Incorpora Girona.

Ahir dijous al migdia el responsable del programa ens va reunir, com fem habitualment, als 7 coordinadors de Catalunya més les dues responsables de la Fundació Pimec vinculades al programa Incorpora.

Per accedir als pisos de la Torre II hi ha quatre ascensors, un d'ells entès com a muntacàrregues, tot i que la seva aparença, funcionalitat i destí és el mateix que els altres tres, de manera que es fan servir indistintament per persones i material (carretons amb carpetes, arxius, etc).

Com en moltes altres torres o edificis alts (penso ara amb l'Hospital Josep Trueta), si arribes tard o tens pressa, potser val més oblidar-se de l'ascensor i pujar (o baixar) a peu.

És curiós que els silencis incòmodes típics dels ascensors es produeixen, en aquests casos, al llarg dels 2, 5 o fins i tot a vegades 8 o 10 minuts que hom pot esperar l'arribada de l'ascensor, on es percep l'augment de la intranquil·litat i impaciència dels qui esperem... Un cop a dins, l'ambient es destensa i relaxala i la conversa s'inicia, majoritàriament, amb el tema de la tardança de l'aparell de transport intermitent de persones en sentit vertical ascendent i descendent (definició del Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana on-line) .

Baixant de la sisena planta de la Torre II, acabada la reunió i acomiadats precipitadament (per no perdre el tren que vaig perdre finalment) les companyes i companys, entro a l'ascensor on hi ha un senyor, intueixo que de la casa, més gran. Al cinquè pis entra un noi jovenet amb un carro ple de paquets i un full al damunt de tot. També dedueixo que és de la casa, possiblement de manteniment o missatgeria interna. Ens mira i ens diu: "me espero tanto esperando el ascensor que hasta me da tiempo de dibujar". Ens senyala el full on, efectivament, hi ha un dibuix figuratiu amb llapis inacabat. El senyor, amb un lleuger somriure que se li escapa sota el bigoti que no duu, respon: "quan tinguis la sèrie feta els emmarquem i exposem a les sales de l'Obra Social!".
Llavors confirmo que, sense cap mena de dubte, el senyor gran és de la casa, vull dir, de "la Caixa"!.

Però em quedo amb el noi, que ha trobat un bon recurs per fer més portable els llarg minuts, potser hores al cap de les setmanes i mesos, que deu romandre als vestíbuls, davant les portes dels ascensors, esperant que s'obrin... no precisament les portes del cel!.