dimarts, 12 d’agost de 2008

Dies d'estiu a Sant Antoni de Calonge

Se'ns acaben els dies d'estiu a Sant Antoni de Calonge; de fet avui esgotem el darrer dia sencer i, demà dimecres havent dinat, tornarem cap a Sarrià de Ter, només per alguns dies, abans d'anar uns dies a Saragossa i a Cantallops, on acabarem d'esprémer els darrers dies d'agost... abans de tornar a trepitjat el despatx, inevitablement, el primer de setembre.

Si el temps acompanya, els dies d'agost a Sant Antoni de Calonge es resumeixen en menjar i platja, alternativament o bé, a mig matí i a l'hora de berenar, simultàniament, menjant a la platja.

Al matí, entre l'esmorzar i la platja matinal, vaig a buscar el diari (El Punt, amb els tiquets de vacances) amb la Clàudia i l'Abril (la gran, 8 anys, i la petita, 2 anys), mentre la Sira i la Irina (la mitjana, 6 anys) fan una mica d'endreça.

Al migdia, havent dinat, els dies feiners, a les quatre, mentre l'Abril i la Sira fan la migdiada i les grans s'empassen les sèries (semblen clonades unes de les altres) del Disney Channel, jo vaig via cap a la biblioteca de Sant Antoni de Calonge per connectar-me a internet entre una i dues hores. És el moment d'actualitzar el bloc, els correus, i, si puc els meus Facebook, Twitter i Plurk (un xics abandonats, ja que els actualitzo intermitentment...), a més de repassar les actualitzacions dels més de 100 blocs que, més o menys diàriament, segueixo, a través del Lector del Google (aquesta aplicació és fantàstica, m'estalvia haver d'anar saltant de bloc en bloc, de manera que els tinc tots actualitzats en una sola pàgina...)

A la biblioteca de Sant Antoni de Calonge procuro anar-hi puntualment a les 4 de la tarda, per trobar un lloc que em permeti connectar el portàtil i evitar així que s'esgoti la bateria... La biblioteca està situada al carrer Sant Antoni número 56, fent cantonada amb el carrer Girona, on hi ha l'apartament que ens acull, a escassos metres de la platja. La biblioteca és un espai molt concorregut, més que per lectors, per àvids internautes, de totes les edats i sexes, que omplim la biblioteca de portàtils a la recerca de la connexió a internet a través del wi-fi que ofereix, com un servei més, la biblioteca.

Malgrat hi ha cinc terminals de la biblioteca que també permeten la connexió, el fet d'haver d'estar registrat i de demanar hora (reservar una sessió d'una hora), o esperar tanda en el cas del terminal de consulta ràpida (10 minuts), ha fet que els darrers anys el nombre de gent que anem a la biblioteca amb el portàtil hagi anat en augment. Es permeten sessions de mitja, una o dues hores, que es poden prorrogar. Tan sols cal demanar, per cada sessió, un paperet on s'indica l'usuari i la clau de pas per accedir i endinsar-se a la xarxa...

Quan acabo la meva sessió, que dura entre una i dues hores, faig un recompte ràpid i visual, tot sortint de la biblioteca, del número de portàtils que hi ha: algun dia n'he comptat més de 25... Navegar per internet, consultar el correu, fins i tot treballar, doncs, continua formant part de les vides de molta gent, joves i grans, malgrat les vacances... De fet no entenc, fins i tot m'indigna profundament, que en molts hotels les connexions a internet via wi-fi resultin ja no cares, sinó abusives, quan hauria de ser un servei gratuït, al meu entendre...



Però els dies de Sant Antoni de Calonge tenen, quasi cada any, dues destinacions fixes: Palamós i Platja d'Aro. Dues tardes que canviem la platja per una passejada per aquestes dues viles turístiques. A Platja d'Aro anem al Magic Park, fent les delícies de les nenes, i passegem pels carrers, plens de gent i botigues, fent el tafaner a les paradetes de retratistes i caricaturistes. Acabem la jornada sopant una pizza, quasi sempre al mateix restaurant, i fent un gelat de postres, també quasi sempre a la mateixa gelateria, però no sempre els mateixos gelats.

A Palamós també passegem i, sobretot, mengem crêpes (o gelats, sobretot les petites) i gastem alguns euros en unes atraccions (més diners per menys atracions que al Magic Park!); si hi ha l'ocasió comprem una mica de roba d'estiu (sobretot elles, la Sira i les nenes, algun vestidet, faldilla o samarreta...) i comprem unes pizzes, de nou, però en aquest cas per emportar-nos-les a Sant Antoni.

Però els dies de Sant Antoni de Calonge són sobretot dies de platja. Cada dia té, també a la platja, coses noves, coses diferents, encara que també hi ha una certa rutina, sobretot en el meu cas: la lectura. És bàsicament a la platja on llegeixo, al matí sota el para sol, a la tarda sota el barret, d'esquenes a un sol que poc a poc dibuixa ombres més allargades sobre la sorra de la platja.



La Sira quan pot s'estira de cares i d'esquenes al sol, i les nenes transiten per l'espai on es trenquen i fonen les onades amb la sorra, zona dominada generalment per la mainada i les seves eines: pales, rasclets, galledes... És en aquest espai on construeixen petits i emífers somnis de castells de sorra...

A la sorra, més lluny del mar i prop del passeig, és l'espai on, sobretot a la tarda i amb menys gent, podem jugar amb el freesbe o bé elles fan impossibles (per mi) tombarelles i acrobàcies: la roda, el pont, el pi, el pi-pont... Fins i tot la Sira, alguna vegada, s'hi afegeix, recuperant així, a volta de tombarelles, fragments de la seva infantesa.

Pel que fa a l'aigua, un dia toca anar a la plataforma, i més d'un dia a tocar la boia... A la plataforma fa més il·lusió anar-hi que ser-hi... poblada majoritàriament per adolescents, amb els seus jocs d'empènyer i tirar-se l'aigua monopolitzen quasi totalment l'espai... Però per les nenes és ben bé una proesa anar-hi, sobretot aquest any per la Irina, que hi ha nedat, i trepitjat, per primer cop a la seva vida, una plataforma.



Avui a la platja onejava la bandera groga= bany permès, però amb precaució. La mar estava un xic picada i l'onatge era més vigorós que els dies anteriors. Les onades permetien que grans i petits juguéssim a trencar-les, tot submergint-nos dins elles, o bé a saltar-les, deixant-nos endur per la seva suau ondulació. Encara que el més divertit, tot i el risc de fer algun que altre vermut, és deixar-se engolir i portar per la onada, quan aquesta es trenca amb força just abans de fondre's a la sorra...

Ens hi hem divertit i molt!. Però a voltes la desgràcia també passa els dies de màxima diversió. La Irina avui ha perdut, per tercera i definitiva vegada, una polsera de colorins que duia al seu canell dret. L'havia perdut en dues ocasions a la piscina dels pares de la Sira, però jo, en una ocasió, i el robot que la neteja, en una altra, l'havíem pogut recuperar. Però avui alguna onada traïdora ha fet caure la polserra del canell i el mar l'ha engolit, qui sap si enterrant-la a la sorra o mar endins... La seva desolació es justificava, més que per la polsera en sí, pel valor sentimental que per ella tenia: l'hi havia regalat una amiga seva del Campus de Gimnàstica Rítmica, que ha fet al llarg d'aquest juliol. Plorava desconsoladament, la Irina, davant tant preuada pèrdua. Davant el seu plor les opcions, he pensat jo, només podien ser dues: recuperar el braçalet, esdevenint així un petit gran heroi per unes hores, qui sap si dies, restant gravat en algun indret dels seus records com un heroi vinculat a una polsera, o acompanyar-la en el seu particular dol, consolar-la i fer-li recuperar la calma, esdevenint així, tan sols, el seu pare.

Avui l'heroïcitat era impossible, l'onatge i el moviment accelerat de la sorra, sota les onades, sumada al fet que l'aigua era tèrbola, eren arguments suficients per descartar recuperar el preuat braçalet; de fet aquesta era l'opinió comuna entre els adults que ens trobàvem vora l'aigua... A la piscina, amb paciència i pentinant el terra, el vaig poder recuperar setmanes enrere, però avui, impossible!. Em quedava, doncs, la segona opció, menys heroica, certament, però també més quotidiana. A la seva manera la Irina ha hagut de superar el mal tràngol, i no podia fer-ho sola, estirada sobre la sorra, amagada embolcallant-se amb la tovallola, sanglotant sense parar, desconsoladament...

En aquestes situacions val més la companyia i la proximitat que les paraules, ja que no es tracta de convèncer-la de res, senzillament d'acompanyar-la en el seu particular dol i dolor... Tan sols m'he limitat a dir-li que a tots ens entristeix molt perdre coses i persones que estimem, i no gaires paraules més... Asseguda d'esquenes sobre la meva falda, he anat resseguint la seva esquena amb els meus dits, fent-li, de tant en tant, petonets i abraçades... Poc a poc ha suavitzat el seu desesperat plor i s'ha anat calmant; uns minuts després, amb la Sira, ja jugava a les onades, recuperant així l'ànim, però igualment sentint, ara ja més tranquil·lament, la pèrdua.

És curiós el fet que tot just ahir ella, com la Clàudia, es fes un braçalet semblant, al vespre al passeig de la platja de Sant Antoni (en una de les moltes activitats que s'organitzen aquests dies), que vaig cordar-li al mateix canell... Precisament abans d'ahir vaig fer una foto a la Irina mentre jugava amb el braçalet, fent-lo pujar, gràcies al fil elàstic, braç amunt... Avui havent dinat, just abans d'anar a la biblioteca, l'hi he ensenyat la fotografia, i m'ha mirat amb un somriure als llavis, amb uns ulls de complicitat...


Demà s'acaben els dies d'estiu a Sant Antoni de Calonge... marxarem amb sorra entre els dits dels peus, sal rere les orelles i més de mil fotografies per reviure, amb la fredor de l'hivern, la calidesa i experiències d'aquests dies... amb la il·lusió de tornar-hi, tan de bó, l'estiu vinent...