dilluns, 30 de juny de 2008

Raimon a Banyoles

No és, aquesta imatge, del concert de Banyoles d'aquest passat dijous. És una imatge d'arxiu...

Raimon és un músic que estima les paraules; en les seves cançons sempre he pensat que la música està al servei de la lletra, no a l'inrevés. És per això les cançons de Raimon no s'han de sentir, s'han d'escoltar...

El concert de Banyoles d'aquest passat dijous, dins la programació de l'(a)phònica (i MySpace), va ser tot un plaer; amb poques paraules connecta amb el públic, i no li calen gestos de cares a la galeria, tan sols mostrar-se davant del públic amb respecte i, sobretot, senzillesa...

Explicant una cançó musicada del poema d'Ausiàs March, "Si com lo taur", abans de cantar-la, el va començar a recitar, tot explicant cada vers, però entre les interrupcions i les explicacions, el vers se li anava del cap i no en podia recuperar el fil: “ si no el canto no me'n recordo”, va dir... Es va mig girar i el va repassar mentalment, ve reprendre el fil de les explicacions i el va tornar a perdre... I ell vinga a riure's d'ell mateix juntament amb tots nosaltres, que li vam brindar un afectuós aplaudiment.

Algú podria semblar que acabo de descobrir Raimon. De fet Raimon sempre ha estat present a casa meva. A casa la meva mare encara hi ha una antologia de cançons seves recollida en 10 discs de vinil. A casa en Raimon, com en tantes altres llars, hi era i és ben present.

Parlant amb la meva mare del concert de Raimon a Banyoles m'explicava que precisament en Raimon els havia estat negat a Banyoles. Es referia a un concert organitzat pel TEI (Teatre Experimental Independent) de Banyoles, del qual aleshores els meus pares, en Just M. Casero i la Maria Mercè Gumbau, en formaven part.
La crònica de Xevi Planas del concert d'en Raimon a Banyoles de dijous passat ho explica, ja a través del títol de la pròpia crònica: Raimon i alguns episodis de Banyoles ben tristos.

Recorro al llibre Memòria de Just, la biografia del meu pare escrita pel seu amic Jaume Guillamet, i trobo dues referències d'en Raimon.

L'Aragó [Narcís Jordi Aragó] recorda el caràcter entusiasta d'en Just, el seu estil personal i la seva capacitat per enfrontar-se a qualsevol tema. El seu primer text va ser la crònica d'un difícil recital de Raimon a Figueres, publicada a tota pàgina el 26 de desembre de 1970. No se n'havia autoritzat un de recent a Banyoles i la censura va ser molt estricta amb les cançons.”
La segona cita de Raimon es refereix a una editorial que va escriure per Presència el 24 d'abril de 1975

“Paral·lelament a la naturalesa, el temps històric de Catalunya mostra símptomes de primavera. Gent al carrer amb optimisme nou. Persones que imaginàvem refugiades en el confortable silenci, i que trobem ara amb saba nova, atents al canvi. (...) Però no totes les flors són naturals, aquesta Primavera.

(...) Fins abans d'ahir, organitzar un concert de Raimon podia ser una ventura subversiva; demanar el català a l'escola, un crit en el desert; pretendre una política catalana, una manifestació de separatisme... (Per una primavera sense flors de plàstic, núm. 368)”


Raimon posa música i, sobretot lletra, als nostres anhels, als nostres sentiments i al nostre passat personal i col·lectiu. Cançons d'amor, cançons protesta, cançons que recuperen els nostres clàssics... La seva ha esdevingut una veu absolutament imprescindible per comprendre la post-guerra i la lluita contra la dictadura, per sentir els anhels de llibertat i per situar l'amor en el centre del cor de les persones.

Les seves cançons d'amor no són edulcorades històries d'apassionats amors impossibles; són cançons d'amor properes que parlen del dia a dia, del tu i del jo, del nosaltres i els nostres interrogants.

-------------------------------

pd1: Raimon - Jo vinc d'un silenci


pd2: Si com lo taur. Ausiàs March

Sí com lo taur se·n va fuyt pel desert
quant és sobrat per son semblant qui·l força,
ne torna may fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert:
tot enaxí·m cové lunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran pahor qui·m toll ser delitós.

pd3: lletra de L'Espill. De Jaume Roig musicat per Raimon.

Espill (Jaume Roig - Raimon)

Mestre Jaume Roig va nàixer probablement a València a començament del segleXV. Se sap amb certesa que va morir un dissabte quart dia del mes d'abril, l'any mil quatre-cents setanta-vuit, en aquesta ciutat. Va estudiar "Medecinai Arts" a ciutat de Lleida a l'Estudi Generali a la Sorbona, París. Fou cèlebre com a metge, examinador de metgesi Conseller de València. I ha passat a la Història com autor de la novel·la que ell va titular Espill, escrita en vers tota ella. L'Espill és obra important, d'evident misogínia, més citada que llegida, amb més de setze mil versos dels quals jo vos en diré noranta-set. Els que calen per contar-vos una història terrible i esgarrifosa, d'un restaurant de París on servien carn humana, segons l'autor, ben cuinada:

Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;
reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem
l'ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera
e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d'ellst
ot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallinesn
i francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l'aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossost
allats a trossos,
(cent n'hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.

pd4: fragment de la crònica de Xevi Planas: Raimon i alguns episodis de Banyoles ben tristos.

"Raimon ho tenia molt difícil la primavera del 1970 per obtenir del franquisme el permís per oferir recitals. Llavors el règim tendia a prohibir-li tots els concerts. Impotent davant el desig de comunicar-se des d'un escenari amb el seu públic natural, Raimon va decidir anar-se'n als Estats Units i provar de donar-s'hi a conèixer des de Nova York.

(...) El franquisme també va prohibir el concert de Banyoles. Se'n va parlar molt i fins se'n van poder fer ressò alguns diaris. El 1977, quan vivia a Calella, al Maresme, on s'havia establert fugint de les dictadures uruguaiana i argentina, Eduardo Galeano es guanyava malament la vida i havia de treballar molt per poder-se alimentar. Una de les feines que va fer aquell any va ser escriure el llibre Conversaciones con Raimon per a una col·lecció que dirigia a Granica Editor. Galeano ja havia firmat el 1971 la presentació del disc Raimon en Montevideo. Una de les fotografies sorprenents que il·lustren Conversaciones con Raimon mostra en una cantonada del centre de Banyoles un cartell de Raimon tapat l'estiu del 1970 per decisió governativa."