Imatges refrescants per fer passar la calor...

Post refrescant...

... per acomiadar el juny...

... i donar la benvinguda al juliol...

L'esport, un motor de Sarrià de Ter

Article publicat al núm. 64 de la revista Parlem de Sarrià.

Sarrià de Ter és un poble amb una llarga tradició esportiva, essent l'handbol l'esport capdavanter, amb més de cinquanta anys d'història a Sarrià de Ter, però no l'únic; de fet a Sarrià de Ter són molts els esports que es poden practicar a través dels diversos clubs del municipi, esport federat i amateur.

Al llarg d'aquests anys l'esport ha representat un important element de dinamisme i d'identitat del nostre poble, elements que cal seguir reforçant, alhora que potenciant el paper que pot tenir en la integració social i comunitària dels nouvinguts al nostre poble.

Des del PSC de Sarrià de Ter proposem que l'esport es desenvolupi al voltant d'aquests tres eixos, esdevenint d'aquesta manera un motor de dinamisme, d'identitat i d'integració del nostre poble. Al llarg dels darrers dos mandats, des de l'any 1999, el govern del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de ter ha fet un important esforç en la millora de les instal·lacions esportives, amb la construcció del Pavelló Municipal com a obra principal, però també potenciant l'esport i donant suport als clubs, ajudant fins i tot a la creació de nous clubs fomentant altres disciplines esportives.

Els propers dos mandats han ser molt importants en la projecció de l'esport de Sarrià de Ter, dins i fora del nostre poble, en la millora de les instal·lacions esportives i en les oportunitats dels clubs per reforçar l'esport de base i la seva vessant formadora dels infants.

Des del PSC de Sarrià de Ter pensem que cal fer un salt qualitatiu, sobretot perquè ara podem disposar de les eines, instruments i suport necessàries per fer-ho. En aquest sentit des del grup municipal del PSC de Sarrià de Ter vam proposar, al Ple ordinari de finals de gener, una sèrie de mesures per fer de l'esport un element de dinamisme, d'identitat i d'integració al nostre poble, centrant la nostra proposta en cinc punts: el MIEM, el Pla d'Entorn, els nous equipaments esportius, el Centre de Tecnificació i les subvencions pels clubs i per l'esport municipal.

La planificació esportiva: El MIEM, el primer pas.

Pel PSC considerem que és necessari que s'iniciïn els treballs previs per la redacció del MIEM (Mapa d'Instal·lacions i Equipaments Municipals) en el marc del Consell d'Esports de Sarrià de Ter, amb la participació dels tres grups municipals. Des del PSC considerem que el MIEM, en tant que eina de planificació, ha de ser la base a partir de la qual ha de pivotar la política esportiva de Sarrià de Ter.

És necessari i imprescindible, doncs, elaborar el Mapa d’Instal·lacions i Equipaments Municipal (MIEM), document que ens ha de permetre la planificació dels nous equipaments esportius pel municipi, tenint en compte els canvis que s’han produït i es preveuen en el futur: el nou pavelló de la U.E.S., el nou camp de futbol, la nova pista poliesportiva i nou vas de piscina a la Cooperativa o la remodelació de la zona esportiva del Pla de l’Horta. Des del PSC proposem que el Consell d'Esports, amb la participació dels grups municipals, sigui l’òrgan que faci el seguiment i proposta del MIEM.

Per a l’elaboració i redacció del MIEM es poden demanar ajudes al Consell Català de l’Esport, a partir de les convocatòries de subvencions que fa periòdicament.
La Generalitat de Catalunya defineix el MIEM com l’eina que preveu el Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya (PIEC) que ha de permetre als municipis determinar les seves necessitats en matèria d’equipaments esportius.

La redacció i aprovació del MIEM correspon als Ajuntaments i requereix una àmplia i variada participació. Cal que, prèvia a la seva redacció, s’estableixin els objectius de la política esportiva del municipi. El MIEM ha de ser un document sintetitzat, principalment gràfic, on s’indiqui la proposta definitiva a la que s’hagi arribat per mitjà d’un procés de participació ciutadana, de debat i de consens municipal.

Des del PSC proposem, doncs, que el MIEM planifiqui un nou pavelló, al costat de l'actual Pavelló Municipal, per la Unió Esportiva Sarrià. En aquest sentit pensem que cal seguir amb les converses iniciades entre la UES i l'anterior govern del PSC per arribar a un acord entre l'Ajuntament de Sarrià de Ter i la UES i fer un conveni pel finançament, la construcció i la gestió del nou pavelló, responent així a la necessitat de la UES de disposar d’un nou pavelló, així com a la necessitat de l’Ajuntament de disposar d’un nou equipament esportiu, creant una gran zona d’equipaments esportius al bel mig del poble.

Amb un plantejament íntimament lligat al nou pavelló per la UES, des del PSC pensem que és necessari que Sarrià de Ter tingui un centre de tecnificació d'handbol, impulsat des de l'Ajuntament, amb el suport de la UES, i la Federació Gironina d’Handbol, així com amb altres administracions com la pròpia Diputació de Girona. Des del PSC pensem que cal fer la proposta a la Federació Catalana d’Handbol per la possibilitat d’establir Sarrià de Ter com a centre de tecnificació d’handbol, sol·licitant també l’aprovació del Consell Català de l’Esport. D'assolir aquest objectiu la Federació Catalana d’Handbol podria destinar tècnics a Sarrià de Ter per fer entrenaments de millora (per jugadors d’aquí i d’altres clubs), així com tindríem la possibilitat d'obtenir finançament per la millora de les instal·lacions esportives, concretament pel nou pavelló per la UES. Pel PSC la possibilitat de ser un centre de tecnificació d’handbol és un element estratègic clau en la consolidació de Sarrià de Ter i la UES com a referent de l'handbol català.

Pel que fa al camp de futbol, des del PSC proposem que el MIEM també ha de preveure el naixement d'una nova zona esportiva a La Rasa, que ha d'incloure el nou camp de futbol municipal de gespa artificial, una pista poliesportiva, pistes de tennis i altres serveis esportius, com per exemple un circuit d'exercicis per la gent gran i pistes de petanca. Aquesta nova zona esportiva també s'ha de planificar al Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Des del PSC proposem que s'iniciïn els tràmits per la redacció del projecte de la nova zona esportiva de La Rasa, alhora que pensem que cal plantejar la possibilitat que aquesta zona esportiva sigui parcialment compatible amb la planificació d’una segona escola d’infantil i primària.

Un altre dels pilars de la planificació esportiva al nostre poble ha de ser el suport als clubs, no només econòmic, sinó també suport administratiu, de manera que des del PSC proposem que es creï la figura del gestor esportiu, amb la finalitat, entre d’altres, d’ajudar els clubs amb la documentació i justificació de factures quan s’han aconseguit ajuts del Consell Català de l’Esport, així com per coordinar les activitats esportives del municipi.

Finalment, des de la perspectiva integradora de l’esport, la possibilitat d’elaborar un Pla Educatiu d’Entorn i paral·lelament participar del Pla Català d’Esport a l’Escola de la Generalitat de Catalunya, que té per objectiu incrementar la pràctica esportiva a les escoles en horari no lectiu. El desenvolupament d’aquests plans permetria establir una estreta col·laboració entre els centres educatius de Sarrià de Ter i els clubs esportius del poble.

L’esport ha de seguir forjant i reforçant la identitat del nostre poble, un poble que promou l’activitat esportiva, integrant-la en la vida diària dels nostres veïns i veïnes, un poble que promou el joc net i l’esportivitat, així com altres valors com la cooperació el respecte, a través dels clubs esportius, que alhora porten el nom de Sarrià de Ter arreu de les nostres comarques, del nostre País i de l’Estat.

L’esport ha de seguir contribuint a la vitalitat del nostre poble, amb la promoció de la pràctica esportiva federada i amateur per a totes les edats, amb una àmplia i variada oferta d’activitats esportives, vinculant l’esport a la salut, a l’educació i a la cultura del nostre País.

L’esport ha de ser un dels principals actius en la integració de les persones nouvingudes al nostre poble, apropant la pràctica esportiva a tothom, independentment dels recursos econòmics i la situació social i familiar, esdevenint un element clau en la socialització i integració dels infants i adults al nostre poble.

És molta la feina que s’ha fet al llarg d’aquests anys des de l’Ajuntament, des dels clubs esportius i el Consell d’Esports, però és molta la feina que cal fer els propers anys. L’esport pot esdevenir un motor d’identitat, de dinamisme i d’integració per Sarrià de Ter. Tenim al nostre abast tots els elements necessaris per fer un salt qualitatiu a nivell esportiu al nostre poble, cal aprofitar les grans oportunitats que tenim, en benefici, al capdavall, del poble, de Sarrià de Ter.

Raimon a Banyoles

No és, aquesta imatge, del concert de Banyoles d'aquest passat dijous. És una imatge d'arxiu...

Raimon és un músic que estima les paraules; en les seves cançons sempre he pensat que la música està al servei de la lletra, no a l'inrevés. És per això les cançons de Raimon no s'han de sentir, s'han d'escoltar...

El concert de Banyoles d'aquest passat dijous, dins la programació de l'(a)phònica (i MySpace), va ser tot un plaer; amb poques paraules connecta amb el públic, i no li calen gestos de cares a la galeria, tan sols mostrar-se davant del públic amb respecte i, sobretot, senzillesa...

Explicant una cançó musicada del poema d'Ausiàs March, "Si com lo taur", abans de cantar-la, el va començar a recitar, tot explicant cada vers, però entre les interrupcions i les explicacions, el vers se li anava del cap i no en podia recuperar el fil: “ si no el canto no me'n recordo”, va dir... Es va mig girar i el va repassar mentalment, ve reprendre el fil de les explicacions i el va tornar a perdre... I ell vinga a riure's d'ell mateix juntament amb tots nosaltres, que li vam brindar un afectuós aplaudiment.

Algú podria semblar que acabo de descobrir Raimon. De fet Raimon sempre ha estat present a casa meva. A casa la meva mare encara hi ha una antologia de cançons seves recollida en 10 discs de vinil. A casa en Raimon, com en tantes altres llars, hi era i és ben present.

Parlant amb la meva mare del concert de Raimon a Banyoles m'explicava que precisament en Raimon els havia estat negat a Banyoles. Es referia a un concert organitzat pel TEI (Teatre Experimental Independent) de Banyoles, del qual aleshores els meus pares, en Just M. Casero i la Maria Mercè Gumbau, en formaven part.

La crònica de Xevi Planas del concert d'en Raimon a Banyoles de dijous passat ho explica, ja a través del títol de la pròpia crònica: Raimon i alguns episodis de Banyoles ben tristos.

Recorro al llibre Memòria de Just, la biografia del meu pare escrita pel seu amic Jaume Guillamet, i trobo dues referències d'en Raimon.

“L'Aragó [Narcís Jordi Aragó] recorda el caràcter entusiasta d'en Just, el seu estil personal i la seva capacitat per enfrontar-se a qualsevol tema. El seu primer text va ser la crònica d'un difícil recital de Raimon a Figueres, publicada a tota pàgina el 26 de desembre de 1970. No se n'havia autoritzat un de recent a Banyoles i la censura va ser molt estricta amb les cançons.”
La segona cita de Raimon es refereix a una editorial que va escriure per Presència el 24 d'abril de 1975

“Paral·lelament a la naturalesa, el temps històric de Catalunya mostra símptomes de primavera. Gent al carrer amb optimisme nou. Persones que imaginàvem refugiades en el confortable silenci, i que trobem ara amb saba nova, atents al canvi. (...) Però no totes les flors són naturals, aquesta Primavera.

(...) Fins abans d'ahir, organitzar un concert de Raimon podia ser una ventura subversiva; demanar el català a l'escola, un crit en el desert; pretendre una política catalana, una manifestació de separatisme... (Per una primavera sense flors de plàstic, núm. 368)”

Raimon posa música i, sobretot lletra, als nostres anhels, als nostres sentiments i al nostre passat personal i col·lectiu. Cançons d'amor, cançons protesta, cançons que recuperen els nostres clàssics... La seva ha esdevingut una veu absolutament imprescindible per comprendre la post-guerra i la lluita contra la dictadura, per sentir els anhels de llibertat i per situar l'amor en el centre del cor de les persones.

Les seves cançons d'amor no són edulcorades històries d'apassionats amors impossibles; són cançons d'amor properes que parlen del dia a dia, del tu i del jo, del nosaltres i els nostres interrogants.

-------------------------------

pd1: Raimon - Jo vinc d'un silenci


pd2: Si com lo taur. Ausiàs March

Sí com lo taur se·n va fuyt pel desert
quant és sobrat per son semblant qui·l força,
ne torna may fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert:
tot enaxí·m cové lunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran pahor qui·m toll ser delitós.

pd3: lletra de L'Espill. De Jaume Roig musicat per Raimon.

Espill (Jaume Roig - Raimon)

Mestre Jaume Roig va nàixer probablement a València a començament del segleXV. Se sap amb certesa que va morir un dissabte quart dia del mes d'abril, l'any mil quatre-cents setanta-vuit, en aquesta ciutat. Va estudiar "Medecinai Arts" a ciutat de Lleida a l'Estudi Generali a la Sorbona, París. Fou cèlebre com a metge, examinador de metgesi Conseller de València. I ha passat a la Història com autor de la novel·la que ell va titular Espill, escrita en vers tota ella. L'Espill és obra important, d'evident misogínia, més citada que llegida, amb més de setze mil versos dels quals jo vos en diré noranta-set. Els que calen per contar-vos una història terrible i esgarrifosa, d'un restaurant de París on servien carn humana, segons l'autor, ben cuinada:

Mes, aquell any,
un cas estrany
en lo món nou,
jorn de Ninou
s'hi esdevenc.
Jo tinguí el reng
fiu convidar
tots, a sopar
e rigolatge,
los de paratge
qui junt havíem,
allí teniem
de tots potatges;
de carns salvatges;
volateria;
pastisseria
molt preciosa,
la pus famosa
de tot París.
En un pastís,
capolat, trit,
d'hom cap de dit
hi fon trobat.
Fon molt torbat
qui el conegué;

reconegué
que hi trobaria:
més, hi havia
un cap d'orella.
Carn de vedella
créiem menjàssem
ans que hi trobàssem

l'ungla i el dit
tros mig partit.
Tots lo miram,
e arbitram
carn d'hom cert era.
La pastissera,
ab dos aidants
filles ja grans,
era fornera

e tavernera;
dels que hi venien
allí bevien,
alguns mataven;
carn capolaven,
feien pastells,
e, dels budells,
feien salsisses
o llonganisses,
del món pus fines.
Mare i fadrines,
quants ne tenien
tants ne venien,
e no hi bastaven;
elles mataven
alguns vedells:
ab la carn d'ellst
ot ho cobrien,
assaborien
ab fines salses.
Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e tossos,
allí els metien;
e ja l'omplien

les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades,
e escelerades,
abominables!
Cert, los diables,
com los mataven,
crec les aidaven
e lo dimoni.
Faç testimoni
que en mengí prou:
mai carn ni brou,
perdius, gallinesn
i francolines
de tal sabor,
tendror, dolçor,
mai no sentí.
Per lo matí,
de totes tres
feren quarters;
e llur posada
fon derrocada,
e l'aplanaren,
sal hi sembraren;
e tots los cossost
allats a trossos,
(cent n'hi comptaren)
i els soterraren
en lloc sagrat.

pd4: fragment de la crònica de Xevi Planas: Raimon i alguns episodis de Banyoles ben tristos.

"Raimon ho tenia molt difícil la primavera del 1970 per obtenir del franquisme el permís per oferir recitals. Llavors el règim tendia a prohibir-li tots els concerts. Impotent davant el desig de comunicar-se des d'un escenari amb el seu públic natural, Raimon va decidir anar-se'n als Estats Units i provar de donar-s'hi a conèixer des de Nova York.

(...) El franquisme també va prohibir el concert de Banyoles. Se'n va parlar molt i fins se'n van poder fer ressò alguns diaris. El 1977, quan vivia a Calella, al Maresme, on s'havia establert fugint de les dictadures uruguaiana i argentina, Eduardo Galeano es guanyava malament la vida i havia de treballar molt per poder-se alimentar. Una de les feines que va fer aquell any va ser escriure el llibre Conversaciones con Raimon per a una col·lecció que dirigia a Granica Editor. Galeano ja havia firmat el 1971 la presentació del disc Raimon en Montevideo. Una de les fotografies sorprenents que il·lustren Conversaciones con Raimon mostra en una cantonada del centre de Banyoles un cartell de Raimon tapat l'estiu del 1970 per decisió governativa."

Sarrià de Ter recordarà Mercè Rodoreda

Pel proper dijous 3 de juliol el GERDS de Ter (Grup Editor de la Revista de Sarrià de Ter) ha organitzat una conferència sobre Mercè Rodoreda (Fundació Mercè Rodoreda i Wiki) en motiu de la celebració de l'Any Rodoreda (web), que commemora el centenari del seu naixement.

La xerrada anirà a càrrec de Rosa Font, llicenciada en filologia, escriptora i poetessa. Posteriorment es projectarà un documental sobre la vida de Mercè Rodoreda. La conferència es farà a la sala gran d'El Coro de Sarrià de Ter.

Aquesta xerrada servirà de presentació del número 64 de la revista Parlem de Sarrià (exemplar en .pdf), que dedica el tema central de la revista al centenari del naixement de Rodoreda. La pròpia Rosa Font hi publica l'article "Una novel·la són paraules"; també hi ha els articles de Josep Brugada, titulat "Evocació literària de l'univers de Mercè Rodoreda" i d'Eva Martínez "Centenari del naixement de Mercè Rodoreda (1808-2008)".

Celebro que la revista Parlem de Sarrià organitzi aquesta conferència, de fet, més enllà de l'edició de la revista, també forma part de la seva missió, l'organització d'activitats culturals al nostre poble, Sarrià de Ter. Aquesta és la voluntat del consell de redacció de la revista i de la Junta Directiva de GERDS de Ter, amb el seu president al davant, l'amic Josep Brugada, i el motoret de tot plegat, l'Assumpció Vila (bloc).

--------------------------------

pd1: portada del núm. 64 del Parlem de Sarrià.

Clicant sobre la imatge també s'obre la revista en .pdf

pd2: La Plaça del Diamant

Ramon Muntaner. La plaça del Diamant

pd3: Exposició virtual dedicada a Mercè Rodoreda (realitzada per Lletra (UOC), la Fundació Mercè Rodoreda i la Institució de les Lletres Catalanes).

pd4: no s'ha de confondre el GERDS de Ter amb el GERDD, també amb seu a Sarrià de Ter, sigles que provenen de GERD, el Grup Editor de la Revista del Discappacitat, és a dir l'Atípic.

La selecció espanyola de futbol

Aquest vespre la selecció espanyola de futbol té una cita amb la història, independentment del resultat. La cita amb la història de sempre (l'eliminació als quarts de final en les fases finals d'Eurocopoes i Mundials) l'altre dia, contra Itàlia, la va deixar enrere. Avui afronta una doble cita: seguint fent història passant a jugar la final, o bé, de manera més modesta, haver superat el llistó havent-se superat a sí mateixa...

Personalment no desitjo que la selecció espanyola perdi. És a dir, prefereixo que guanyi. A la selecció espanyola se li atribueixen més "causes" de les que li atribueixo jo: sobretot l'enaltació del nacionalisme espanyol i del sentiment "pátrio" (de la mare pàtria que és Espanya). Per mi la selecció espanyola és un equip amb qui no em molesta sentir-me com a proper (com la selecció de bàsquet o els esportistes espanyols en general). Quan competeix, no li desitjo cap mal, sinó més aviat tot el contrari. Ni tan sols en un hipotètic partit entre Catalunya i Espanya li desitjaria cap mal, en aquest cas jo, senzillament, desitjaria i preferiria que guanyés Catalunya.

És quelcom semblant al sentiment que em desperta el RCD Espanyol; jo sóc del Barça, però no desitjo cap mal a l'Espanyol, al contrari, m'alegro de les seves victòries i lamento quan les coses li pinten bastos...

Però tornem a les seleccions. Sempre generen, en clau nacionalista, discursos interessats: hi ha qui afirma que la selecció espanyola no representa Espanya com a país, sinó que representa la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), és a dir, una mena d'entitat privada, però en canvi parla de la selecció catalana en clau de País, no en clau federativa (de la Federació Catalana de Futbol)...

A l'altra banda hi ha qui atorga a la selecció espanyola un element de cohesió nacional, i per contra a les seleccions catalanes i altres ("las regionales") els atorga un element de trencament de la unitat de l'estat... Tanta mandra em fan els uns com els altres...

També darrerament hi ha qui es pregunta, arran de l'eliminació d'Holanda a mans de la Rússia de Gus Hiddink (entrenador holandès), què passaria si un entrenador espanyol eliminés la Roja... I jo em pregunto si també es pregunten què passaria si un entrenador català, eliminés la selecció catalana entrenant, per exemple, la selecció espanyola?. I si el gol definitiu el fes un català que preferís jugar amb la selecció espanyola?. La resposta, per mi, és tan clara com Holanda ha acceptat l'eliminació: acceptar-ho amb esportivitat. Que no parlem d'esport?...

I és que al cap i a la fi aquesta és la clau: fer prevaldre l'esport per sobre de les altres consideracions; no vull dir negar les identificacions amb les respectives pàtries (tampoc es fa amb Eurovisió, per exemple), però cal situar l'esport al damunt de tot per acabar afirmant: si només és esport...!.

-------------------------

pd1: els nacionalistes catalans són els que més es fixen (i després critiquen) en els comentaris de caràcter nacionalista espanyol que fan alguns periodistes en algunes retransmissions de ràdio.

pd2: no deixa de ser paradoxal que un personatge al que se li han atribuït apel·latius cavernícoles (el seleccionador espanyol, Luís Aragonés, qui personalment no em desperta excessives simpaties), hagi seleccionat jugadors amb més classe que "fúria", obtenint de moment un bon resultat.

pd3: després que la selecció espanyola hagi superat el tema "Raúl seleción" (ningú el troba a faltar, David Villa ha rebatejat -renombrat- el número 7 de la Roja), tornarà a la selecció si l'entrena Vicente del Bosque?.

pd4: Carles Puyol, Fernando Navarro, Joan Capdevila, Cesc Fàbregas, Xavi Hernández i Sergio García són els 6 jugadors catalans convocats a l'Eurocopa 2008.

pd5: avui no podré mirar el partit de la selecció espanyola. Tinc una cita amb la Sira per anar a veure en Raimon al Club Natació Banyoles, dins la programació de l'(a)phònica de Banyoles. El concert és a les 23 h., però mirarem d'anar-hi abans per escoltar Praga a La Muralla.

Un moment clau en les polítiques socials

La Consol Cantenys, en Ricard Herrero i la Pia Bosch durant la jornada.

El passat dissabte 10 de maig al matí (certament ja fa una colla de dies!) Platja d'Aro va acollir una jornada formativa sobre polítiques socials adreçada a càrrecs electes (alcaldes i regidors) i militants i simpatitzants del PSC de les comarques de Girona (PSC de les CCGG).

La jornada la vam organitzar conjuntament la Secretaria de Formació i la de Política Social del PSC de les CCGG, amb l'objectiu d'actualitzar i posar-nos al dia en implementació de les polítiques socials a nivell local, amb una clara vinculació als darrers canvis legislatius a nivell de País (llei de Serveis Socials) i d'Estat (llei de Dependència).

El programa de la jornada era atapeït i dens, però en aquestes jornades cal exprimir el coneixement i l'experiència dels ponents, alhora que rendibilitzar al màxim la mobilització de la gent, vinguda d'arreu de les nostres comarques.

El programa de la jornada era aquest:

Benvinguda a càrrec de Dolors Padilla, regidora-portaveu del PSC de Castell-Platja d'Aro i Consellera Comarcal. [articles de la Dolors]

Presentació de la jornada a càrrec de Roger Casero, Secretari de Polítiques Socials i regidor-portaveu del PSC de Sarrià de Ter.

Xerrada sobre la Perspectiva local en el desplegament del nou marc legislatiu dels serveis socials a Catalunya a càrrec de Consol Prados, diputada al Parlament [bloc]

Xerrada sobre el Model de Polítiques Socials del PSC, a càrrec de José Vicente Muñoz, Diputat per Barcelona al Congrés i Delegat General de la Sectorial de Política Social del PSC. [bloc]

Xerrada sobre l'Organització, gestió i finançament dels serveis socials, a càrrec d'Albert Serra, economista, professor associat d'ESADE i expert en gestió dels serveis socials. [Perfil Albert Serra]

Taula Rodona al voltant dels Consorcis de Serveis Socials:

Moderada per Pia Bosch, diputada al Parlament de Catalunya [bloc], amb la participació de:

Ricard Herrero. Alcalde de Santa Cristina d'Aro i President del Consell Comarcal del Baix Empordà

Consol Cantenys. Vice-presidenta del Consell Comarcal de l'Alt Empordà i regidora-portaveu del PSC de Vilafant.

Cloenda a càrrec de Marina Geli. Consellera de Salut i Primera Secretària del PSC de les comarques gironines.

La jornada formativa es va acabar amb un dinar al restaurant Monbar Bar.

En totes les intervencions de la jornada s'evidenciava un missatge comú, que fa mesos que he sentit i que darrerament encara sento més: estem en un moment clau en el creixement de les polítiques socials, en el seu desenvolupament i desplegament, amb un canvi de paradigma importantíssim i de fons: la universalització dels serveis socials.

Sense cap mena de dubte la Llei de Serveis Socials [LLEI 12/2007, d'11 d'octubre, de serveis socials], d'àmbit català, i la Llei de promoció de l'autonomia personal i d'atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies [coneguda popularment com la Llei de la Dependència], d'àmbit estatal han generat la percepció, certament real, de creixement del món social.

En la jornada, des del PSC ens ho miràvem en clau essencialment local, atès que els criteris de subsidiarietat són presents en ambdues lleis, entenent que el món local és un element imprescindible en la prestació dels serveis a les persones, per proximitat, coneixement i capacitat d'incidència, sobretot a nivell de primària i comunitari, potser no tant a nivell especialitzat.

I davant aquestes oportunitats, que plantegen naturalment molts dubtes (d'entrada, el sempre insuficient finançament), m'agradava la pregunta que l'Albert Serra ens llençava: seran els governs locals el veritable quart pilar?.

No només en clau d'atenció a les persones, però sí sobretot en aquest aspecte; en aquest sentit cal incorporar nous models de gestió de programes municipals, reforçant la planificació, naturalment, però també la gestió.

I és que al capdavall hem de ser capaços, tots plegats, de passar d'un conglomerat de serveis socials i comunitaris a un veritable sistema de serveis socials. I el món local, no n'hem d'estar exclosos... Però estem realment preparats la majoria de municipis i ens locals (consells comarcals, bàsicament)?.

Són, seran, part de la solució els consorcis de serveis socials que hi ha (Garrotxa, Pla de l'estany i Gironès-Salt), o que s'estan gestant (Alt i Baix Empordà i Ripollès)?. Preguntes amb, massa sovint, massa respostes...

Però aquesta és la gran sort: situar en el centre del debat polític les polítiques socials; augmentar el seu % en els pressupostos i, sobretot, que la seva incidència en la població doni els fruits esperats.

I una pregunta per un altre dia: aquest gran pastís (aquesta gran oportunitat, aquest mercat emergent), qui se'l menjarà?. N'hi ha que ja van provistos amb els plats i coberts, disposats a fer-hi una bona queixalada...

Potser caldrà vetllar per no agafar un empatx abans d'hora...

La Flama del Canigó a Sarrià de Ter

Per segon any consecutiu la Flama del Canigó passa, s'atura i es reparteix per Sarrià de Ter. És una bona iniciativa que possiblement caldria culminar, donant-li, a l'arribada de la flama, una de les seves finalitats principals: encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.

Però a Sarrià de Ter ja fa uns anys que no es fan fogueres, malgrat es celebren, per exemple aquest any, dues revetlles. Potser la consolidació de l'arribada de la Flama del Canigó permetrà plantejar, potser els propers anys, la possibilitat de fer alguna foguera, sempre dins la normativa i prevenció corresponents...

El Club Excursionista de Sant Julià de Ramis porta la Flama del Canigó a Sarrià de Ter. Acompanyats pels grallers i timbalers dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter fan un breu recorregut pels carrers Firal i Major de Sarrià de Ter, fent parada davant l'Ajuntament. Allí són convocades les associacions de veïns del poble per donar-los un quinquer amb la Flama del Canigó.

De revetlles de Sant Joan a Sarrià de Ter se n'han celebrat dues enguany, la del Pla dels Vinyers i la de La Rasa; a Sarrià de Dalt faran la revetlla de Sant Pau i Sant Pere.

Anys enrere l'Ajuntament organitzava també una revetlla de Sant Joan, però la davallada de gent va fer-ne plantejar la seva continuïtat, ja que suposava un important esforç, més que econòmic, organitzatiu.

Serà bonic el dia que la Flama del Canigó encengui alguna foguera de Sarrià de Ter... De moment també comparteixo l'acció de fer arribar, a tots els barris de Sarrià de Ter, l'esperit de la Flama del Canigó.

-----------------------------------------


pd1: algunes imatges de l'arribada de la Flama del Canigó a Sarrià de Ter.

pd2: l'origen de la Flama del Canigó.

La Flama del Canigó és el foc amb el que s'encenen bona part de les fogueres de la nit de Sant Joan d'arreu del país. La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes.

La idea va néixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord, gràcies a Tradicions i Costums i el Cercle de Joves de Perpinyà, dues entitats que promocionaren la celebració. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a estendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat estenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.

Un ritus d'unió comunitària
Perquè aquest ritus sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d’arreu del país es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà diumenge al matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny.

Aquell dia tres joves excursionistes de l’entitat organitzadora de la jornada, el Cercle de Joves de Perpinyà, agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una urna que conté una flama i pugen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pugen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera.

La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.

Text: Redacció festes.org

pd3: iniciativa de Vilaweb de fer córrer la Flama del Canigó pel país per internet.

pd4: el Club Excursionista de Sant Julià de Ramis, no només porta la Flama del Canigó a Sarrià de Ter i, sobretot, al seu poble; també celebren la seva revetlla de Sant Joan.

pd5: les fogueres de Sant Joan no formen part dels records de les meves filles... sí dels meus: recordo especialment la foguera que es feia anys enrere prop del cementiri del Pont Major, davant de casa la meva mare...

Primera remullada d'estiu a la platja

La primera remullada d'estiu a la platja va coincidir amb l'inici de l'estiu astronòmic, aquest darrer diumenge. La novetat d'enguany és que era tot just la segona remullada de la temporada, després d'una primera remullada, ara llunyana, el passat 20 de maig a l'Escala. Aquell dia, el màxim que em vaig mullar van ser els peus... Les nenes, però, malgrat la fredor de l'aigua, van fer la primera immersió aquàtica de la temporada

M'agrada molt la platja de Llafranc; és de les habituals. De fet quasi sempre anem a les mateixes platges... Quan anem nosaltres sols, l'habitual és Llafranc. Si hi anem amb el meu germà, anem a Pals. A principis d'agost, des de fa uns 8 anys, passem uns dies a Sant Antoni de Calonge, i anem a la platja dels espigons. Però el clàssic de la família Casero és la platja de Garbet, punt de trobada dominical, fins ben entrada la tarda (amb sopar inclòs algunes vegades). També anem a l'Escala i/o a Riells, normalment amb uns amics que hi tenen un apartament, en Josep Ma. i la Sònia.

Amb la meva mare i el meu germà, de petits, solíem anar a Canyelles petita (a Roses), on amb les nenes també hi hem anat alguna vegada, i a la platja del Castell; també a Lloret, Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. Amb la Sira algunes vegades, al mes d'agost, quan passem alguns dies a Cantallops, hem anat fins a la platja d'Argelès sur Mer, i alguna vegada hem fet via cap a Banyuls.

M'agrada Llafranc perquè és una platja relativament petita i, sobretot, pel tipus de sorra que té. Personalment m'agraden les platges amb la sorra un xic granulada... Les de sorra fina miro d'evitar-les... També m'agrada perquè quan ets a l'aigua no t'enfonses de cop. Malgrat és una platja força poblada, mai he tingut la sensació d'estar en una platja atapeïda.

A les nenes també els agrada, encara que a les nenes els agraden totes les platges: elles s'ho passen pipa!. A l'aigua més que nedar juguen fent salts o tombarelles, o bé juguen a ser submarinistes amb les ulleres d'aigua, descobrint les intimitats dels mar, a tocar de la platja. La franja de platja on es trenquen les onades és un espai bàsicament per la mainada; equipades amb pales, rasclets, galledes i sorrafins, fan castells de sorra, forats a la sorra, figures de sorra (estrelles de mar, peixos, tortugues...) o, senzillament, s'enfarinen com si fossin una croqueta...

M'agrada la platja, sobretot per banyar-m'hi. No per prendre el sol. El sol més aviat m'atordeix. A la sorra jo sempre m'amago sota el para-sol, a Sant Antoni, habitualment darrera un llibre...

Tenim per endavant prop de tres mesos de platja...

-----------------------------------

pd1: no m'agrada trobar-me restes de cigarretes a la sorra; malgrat l'esforç de molts municipis en la neteja de les platges, alguns en la donació de cendrers, el problema, com amb tantes altres coses, és de la poca civilitat d'alguna gent...

pd2: primera remullada de la temporada a l'Escala (20 de maig). Jo només els peus... no així les nenes... desafiant la freda temperatura de l'aigua...

pd3: resulta certament incòmode fer fotos a la platja; amb la càmera en mà pots passar per un assedegat vouyer o, fins i tot, directament per pedòfil. L'altre dia una mare comentava que a la platja evita que els seus fills, de curta edat, vagin despullats, precisament per evitar que els facin fotos i acabin en indesitjables pàgines pedòfiles.

21 de juny, dia de la música

El 21 de juny és el dia de la música. Un dia per fer i escoltar música d'una manera totalment gratuïta, un dia obert a tothom que vulgui fer música, amateurs, semi professionals i professionals...

Un bon exemple de l'esperit del dia de la música és la programació que, per celebrar aquest dia, fa anys que organitza l'Ajuntament de Girona, convertint la ciutat, alguns dels seus espais, en una mena de non-stop musical...

De fet aquest dissabte Girona bullia de música: la programació del dia de la música, la Festa Major de Fontajau i l'Etnival. Una feliç coincidència que possiblement va perjudicar més algun escenari de la celebració del dia de la música...

Aquest dissabte a la tarda vam començar el nostre particular recorregut a l'Auditori de Girona, amb el Festival de fi de curs de l'Escola de Música del Gironès (EMG). Per començar el concert, una cantata amb la participació de tot l'alumnat de l'EMG, la Clàudia entre ells. L'EMG és una bona escola de música, repartida en aules a 14 dels 27 municipis del Gironès. Aquesta és una funció bàsica dels municipis: garantir i fomentar la formació musical bàsica.

L'Auditori era ple de gom a gom: públic familiar per gaudir dels progressos dels joves músics...

Després de deixar les nenes (la Clàudia, la Irina i l'Abril) a casa la meva mare, amb la Sira vam voltar una mica pels escenaris de Girona: la Girona Banda Band al Centre Cultural de La Mercè i una versió reduïda de Rom Candela (Microorgànic Deconstruction Experience Duo) a la Rambla van ser els concerts buscats, però en vam escoltar alguns més...

I per acabar una passada per l'Etnival, amb l'esplanada de darrere el Pavelló de Fontajau poblada de gent. Un concert sobre gespa; l'olor del concert (més de la gespa que de l'herba, que també) em feia recordar els concerts que fa anys s'havien fet a Les Casernes... quins concerts aquells!.

Una bona jornada musical, la d'aquest dissabte, malgrat la música cal reivindicar-la cada dia... des d'aquestes pàgines, de manera modesta i humil, mirem de contribuir-hi... parlant i, de tan en tan, també escoltant música.
---------------------------------
pd1: RADIOHEAD PARANOID ANDROID (Cover) de Rom Candela


pd2: Girona Banda Band

Un viatge de somni Part I


Un viatge de somni part II


Un viatge de somni part III


pd3: la Cèlia, en Dani, en Lluís i aviat en Jordi, són membres de la família Cañigueral (la família de la Sira) que formen part de la Girona Banda Band... la família de la Sira és, certament, molt musical...

Músic frustrat?. En qualsevol cas pels propis mèrits!.

Sóc un músic frustrat?. Em preguntava a mi mateix un dia... I la resposta, després de pensar-hi no massa, és clara i contundent: NO. Per ser un músic frustrat primer cal ser músic i, després, en qualsevol cas frustrar-se. I jo, de músic, no en sóc ni, possiblement, en seré... malgrat sempre s'hi és a temps...

No negaré (de et li agraiexo) la voluntat de la meva mare per donar-me una formació musical de qualitat quan, als 7 o 8 anys (no ho recordo amb precisió), em va matricular al Conservatori de Música Isaac Albéniz de Girona, llavors situat a les fantàstiques Voltes d'en Rosés, a tocar de la Cort Reial.

El meu germà, dos anys més gran que jo, ja deuria començar a remenar amb prou destresa el piano, i, naturalment, el solfeig. Suposo que era inevitable que jo seguís les seves passes i acabés trepitjant i circulant pel conservatori; de fet circular-hi va ser el què més hi vaig fer, encara que per poc temps.

Recordo que a l'inici, amb la bossa de roba que m'havia cosit la meva mare, per desar-hi la llibreta amb el pentagrama, la flauta i un petit estoig, anava a solfeig amb la professora Roser Busquets; coincidia a classe amb altres companys de l'escola Montjuïc de Girona: en Pau, l'Ildefons i en Jordi, que jo recordi.

Malgrat a l'escola jo sempre era un nen força aplicat, estudiós i responsable, al conservatori deuria ensenyar una altra cara de mi mateix... Diria que ni tan sols vaig acabar el curs. Sovint acabava seient al costat de la mestra, si no fora el passadís... Al final, més que una expulsió, potser amb la meva mare deurien acabar pactant una sortida a temps... Sempre he pensat que, més enllà de les meves aptituds musicals, potser no estava en les millor condicions "emocionals"... de fet la mort d'en Just encara era un incòmode interrogant per mi... Ei!, no és una excusa!. Tan sols una observació de caràcter ambiental...


El curs següent vaig tornar-hi, un any més gran i amb un altre grup; recordo que sortint de l'escola Montjuïc baixava a Girona amb en Marc i la Núria, dos alumnes germans més grans que jo, provinents de Sant Jordi Desvalls però amb un pis a la Plaça de la Independència. Berenava a casa seva i, també junts, anàvem al conservatori. Aquell segon curs, amb el Mestre Viader de professor, la meva actitud va millorar considerablement, fins i tot el meu rendiment, però la música, l'aprenentatge musical, no em va seduir prou i ni tan sols em vaig examinar a final de curs... El conservatori es va acabar aquí per mi, però no la música...

Amb un piano a casa (el meu germà va seguir cursant piano però no va acabar...) i uns paupèrrims coneixements de solfeig (ara llenguatge musical), a vegades el grapejava intentant fer sonar quelcom coherent i mínimament musical... Amb més encert, però sense qualitat musical, també magrejava la flauta dolça...

I a l'institut de nou em vaig retrobar amb la música, amb el pentagrama, però d'una manera més planera per mi... Malgrat la flauta dolça no era desconeguda pels meus dits, llavors la meva creu van ser els dictats rítmics... El bon ofici de la professora, la Núria Sabrià, i la inversió (sacrifici) d'algun pati, van permetre'm sortir-me'n positivament...

Maldestre amb un instrument entre mans, i desafinant quan goso cantar, la meva gran relació amb la música ha estat sempre com a oient... Però més enllà de la dutxa i el cotxe, on acostumo a cantar, sempre amb música de fons (quan no la ràdio), quelcom dins meu es resisteix a no ser capaç de fer brollar música de dins meu...

Potser la gralla, d'aquí un o dos anys, serà el motivador per, amb més intuïció i assaig - error que mètode, formar part dels grallers dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter, acompanyant a la Sira i a la Clàudia...

Potser arribarà, en un futur ara incert, el dia en què podré sentir-me músic. Músic frustrat, d'acord, però músic al cap i a la fi.

-------------------------------

pd1: la Sira no només és mestra de música; també ha cursat, ella sí!, estudis de flauta travessera i piano.

pd2: la Clàudia, la meva filla gran, estudia piano, de moment amb ganes i aptituds... Veurem la Irina, si comença el proper curs, i l'Abril, d'aquí uns quatre anys...