"Masters of War" és una cançó de Bob Dylan inspirada en un discurs del president estatunidenc Eisenhower, que l'any 1961 va advertir del perill del que s'anomena el "complex militar-industrial", que és, simplement, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per seguir greixant la indústria armamentística. Bob Dylan cantava: "Veniu, senyors de la guerra... Només vull que sapigueu que ja us he vist la màscara." Han passat més de seixanta anys i, malauradament, aquella cançó encara és ben actual avui dia.
Fa uns mesos, al Club de lectura de Pau i Drets Humans de la Biblioteca Just M. Casero de Girona, vam llegir el llibre "Dona Vida Llibertat", una obra col·lectiva coordinada per Marjane Satrapi que, a través del còmic, fa un recorregut per la història recent de l'Iran: la censura, la repressió, les dones que arrisquen la vida per ser lliures... Un crit, "Dona Vida Llibertat", que segueix vigent i que, ara, sona amb una cruesa nova.
Perquè el nou senyor de la guerra, aquest que no vesteix uniforme militar, sinó que porta una gorra vermella amb el lema MAGA al front, fa servir descaradament i sense dissimular la seva força militar com a instrument comercial i geopolític al servei dels seus interessos. Quan Trump intervé a Veneçuela, no ho fa per defensar la democràcia, sinó per vetllar només pels seus interessos econòmics; també quan somia despert apropiar-se de Groenlàndia. Ara, quan s'alia amb Israel per atacar l'Iran, tampoc no és cap principi democràtic el que el mou, ni la defensa dels drets humans, que ell mateix vulnera portes endins, sinó el càlcul fred del poder i del mercat. La pretesa defensa de la democràcia i dels drets humans, en tot cas, és l'excusa, l'argument per disparar i per mantenir viu el "complex militar-industrial" que descrivia Eisenhower i cantava Dylan.
I mentre nosaltres, al Club de lectura, anem llegint llibres sobre la pau i els drets humans (el pròxim també és un còmic, "L'última artista soviètica", de Victoria Lomasko), el senyor de la guerra segueix jugant, amb la terra com a tauler de joc i les persones com a fitxes prescindibles. Igual que als anys seixanta, igual que sempre.
