Un no, a risc d'equivocar-me

Photo on Foter.com

"No, no pot anar a la platja, i després a un concert, sola (sola!) amb les companyes i companys de campaments, que només té tretze anys!"

La veu interior és inequívocament clara i amb aquesta claredat es manifesta, sense filtres, tot i que més escarida, boca enfora: "No, no pots anar a la platja, i després al concert sola amb els de campaments!"

Amb resignació li admeto el dret a la queixa, també a la disconformitat, car ella té les seves raons, i jo les meves...

I les seves raons les entenc, i tant que les entenc! També jo he tingut tretze anys, també jo he anat de campaments, també he viscut que en aquestes edats els campaments, o les colònies, o les rutes, són experiències vitals que es viuen més intensament per les relacions que es teixeixen que per les pròpies activitats que es fan, i que com en cap altra edat els comiats es viuen amb les emocions a flor de pell i les llàgrimes galta avall, i que no hi ha abraçada prou eterna, i que tot comiat és curt i precipitat...

Entenc l'anhel de llibertat, d'autonomia i les ganes de fer-se grans i de sentir-se'n; la necessitat de prorrogar sí o sí al llarg de l'estiu la intensa convivència dels campaments, de reviure i reconstruir-ne els records mentre se'n creen de nous i emocionants... Tot això ho entenc, i no obstant la veu interior, a risc d'equivocar-me, m'acaba vencent i s'acaba imposant.

Pesen els seus tretze anys, potser també el fet que sigui la petita, i pesa, potser més que qualsevol altra cosa, que no puc deixar de veure-la massa vulnerable davant qualsevol "manada"!

Sí, d'això també em lamento; sé que cal seguir apoderant-la, com amb les seves germanes, i anar-li donant més autonomia (per ella llibertat), però a banda de no tenir clar que ella estigui preparada (ho estarà mai?) tinc clar que jo, encara no ho estic. Sí (en part) amb les seves germanes, més grans, de disset i quasi vint anys, igualment exposades al risc, però també amb més recursos, experiència i maduresa. Al capdavall, però, per grans que es facin un mai acaba d'estar tranquil...

"No, per colla que sigueu, colla de la teva edat, no pots anar-hi sinó hi ha un adult que es pugui fer responsable de tu"... Les meves condicions són clares. Ella s'hi resisteix, jo no cedeixo tot i ser conscient que, en cap cas, el problema sigui ella, sinó són els violadors que, solitaris o en manada, violen creient-se impunes!

Em mantinc en el no, a risc d'equivocar-me, i ara l'escenari és negociar a quina distància, a la platja, ens situem en cas que l'acompanyem; el concert, de moment i per temes logístics, ja ha caigut de l'equació...

És la tercera filla i se suposa que hauria de tenir el camí més obert i planer, però el cert és que cada filla és única, i també ho és el seu procés de fer-se gran, procés no exempt d'un cert patiment per part dels pares i mares, com en aquest cas.

En aquest cas, penso jo, la veu interior mereix quelcom més que ser simplement escoltada...