Així comença... "Els mestres de la República"

Dies enrere explicava, en les pàgines digitals d'aquest bloc, que finalment vaig veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", la tràgica història, real, d'un mestre republicà, Antoni Benaiges i Nogués, que va topar, tot ell, la seva metodologia i els seus ideals, amb la violència del franquisme.

Veient la pel·lícula em resultava impossible no pensar, de nou, en la gran pèrdua que va representar, pel país, per la democràcia i per l'educació, la derrota republicana, amb tots els avenços que s'esteven fent, especialment en el camp educatiu. 

Tot i que la pel·lícula se centra en el relat vital, hi trobem traces del moviment renovador de la República, tant a Catalunya com a Espanya, moviment que tan bé van recollir Raimon Portell i Salomó Marquès al llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), en què documenten l'impuls i la contribució, tant valuosa com curta, de l'escola nova, laica i igualitària que plantejava la República, combatent l'analfabetisme imperant a l'època, i que va reprimir i anorrear el franquisme.

"Els mestres de la República" és un llibre que comença així:

1. On comencem?

Encara que pugui sobtar més d'un, aquest llibre podria començar en aquella Institución Libre de Enseñanza que va néixer el 1876 a Madrid i va introduir les idees i la pràctica de l'«escola nova» i va donar a conèixer pedagogs com Pestalozzi, Decroly i Dewey. Gent com Francisco Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossío i José Castillejo creien en la regeneració del país a través d'una escola que havia d'arribar a tothom i, també, en la formació per mitjà d'una educació integral de les persones. Més enllà dels corrents polítics i de les imposicions religioses, proclamaven la divulgació de la llibertat i la veritat científica. Sota les seves idees, gràcies al seu mestratge, els ajuts que oferien i les institucions que van promoure, com la Residencia de Estudiantes o l'Instituto-Escuela de Madrid, es van formar molts dels nostres mestres i pedagogs. Van obrir fronteres.

Però, per no anar massa enrere, ens situem al tombant del segle XIX al XX. Hi coincideixen molts canvis. S'acaba de perdre Cuba. El país ja està fortament industrialitzat. Els obrers s'organitzen. La Renaixença ha deixat de ser un moviment nostàlgic. Són molts els que treballen perquè el català recuperi el lloc de primera llengua del país, perquè pugui tornar a entrar a l'Administració pública, als diaris, a les escoles, d'on fa temps que ha estat bandejat. També es reclama més llibertat, dins d'un Estat que funciona amb un sistema democràtic força deficient.