dimecres, 25 agost de 2010

36!

36 ulls de Santa Llúcia, un dels regals més especials i bonics que m'han fet mai! Gràcies família!. Foto: Twitxr Roger Casero

Fa més d'un mes vaig fer 36 anys, a principis de juliol. Com cada any ho hem celebrat a casa, a casa la meva mare i també, en una celebració múltiple d'aniversaris, amb la família Casero a la platja de Garbet... Sempre m'ha agradat celebrar els aniversaris, fer anys; també aquest any! No em molesta fer anys, no em preocupa anar sumant anys. Suposo que als 36 encara no deu ser edat per preocupar-se'n... Alguna vegada quan m'han preguntat què vull ser quan sigui gran jo he respost que vull ser vell...

Però amb el poc més d'un mes que fa que tinc 36 anys sí que he notat un cert canvi a nivell psicològic: l'etiqueta jove ha caducat quasi definitivament!. I dic quasi perquè això de ser jove és molt relatiu!. Sí, ja sé que oficialment va caducar fa 6 anys, quan en vaig fer 30: ni carnet jove ni més militància a la JSC (hi vaig entrar amb 28, quasi 29...), però què voleu que us digui, fins als 35 m'he considerat jove... De fet a la Sira, que va camí dels 33, encara li'n considero...



Però això de ser jove, com he dit, és molt relatiu: massa vell pel r'n'r, massa jove per morir!. Un futbolista als 36 anys és tot un veterà, si és que encara no ha penjat les botes!. Un polític en canvi, també un empresari, un emprenedor, als 36 és encara jove...I avui en dia finar abans dels 80 anys és morir jove...

Jo sóc més jove del què aparento, ho sé, fa anys que en sóc conscient (canes al poc cabell que em queda per lluïr); contribuieixo així a fer que la Sira aparenti ser encara més jove del què realment és (i consti que encara la considero jove!): a vegades penso que la gent deu pensar quan anem junts i sobretot amb les nenes: què fa aquesta noia amb aquest senyor... Si només ens portem 3 anys i 3 mesos i mig!
Quelcom semblant passa amb la meva mare; una de les seves virtuts és que ella sempre està guapa, però quan jo l'acompanyo, o bé el meu germà (22 mesos més gran que jo), a part de dir-li com de guapa està (i ho està) li diuen que és molt jove! Jove per tenir aquests fills tan grans, volen dir!

Tinc un cunyat, però, que li passa just al contrari que a mi: és 10 anys més gran que jo però sembla que jo sigui el gran! Li demanaria quin tint fa servir per amagar-se les canes (en fa servir?), però amb mi seria missió impossible! Però en el fons (o no tan en el fons) tampoc li canviaria l'edat per l'aparença..

Afortunadament les meves filles provoquen en mi el mateix efecte que jo amb la meva mare (sobretot quan la gent sap la meva edat real, no la que aparento!). Al cap i a la fi entre la meva mare i jo i a meva filla gran i jo hi ha la mateixa quantitat d'anys: un quart de segle. Sóc més jove que la majoria de pares de les amigues de la meva filla gran (10, camí dels 11 anys), també de la mitjana (8 anys) i sóc més coetani dels de la petita (4 anys), tot i que les respectives mestres no trobin la diferència a les reunions amb mares i pares a l'escola!...


En fi, fa poc més d'un mes que vaig fer 36 anys... Em va encantar celebrar-los i espero poder celebrar, d'aquí poc  més de 10 mesos, els 37, encara que tampoc tinc massa pressa! Psicològicament els 36 segur que han fixat en el meu subconscient l'horitzó, encara llunyà però ja més perceptible, dels 40 anys; deu ser per això que ja no em permeto autoqualificar-me de jove... Ei, però fer els 40 no em preocupa! Sobretot perquè encara he de celebrar els 37, els 38 i els 39! I també perquè els i les  "quarentones" que conec, els que ja han atravessat aquesta nova frontera, expliquen que la dels 40 és la millor dècada... no?

--------------------------------------