A propòsit d’ENTRELLUCHS, una aproximació empordanesa a #ErnestLluch

Recupero aquest article, aquests primers dies de "post" comunicat d'ETA, que vaig escriure l'any 2001 en motiu de la publicació i presentacions del llibre "Entrellucs", mesos després del seu assassinat. L'article es va publicar al número 37 (abril-maig-juny 2001) de la revista Parlem de Sarrià.

---------------------

“Dimarts, 21-XI-00. És tard i sona el telèfon… Qui pot ser a aquesta hora? -…han assassinat l’Ernest Lluch. I quedo sense paraules, sense pensaments… tampoc sabria dir què sento. Pena? Pena, tristesa, impotència…”

Així comença Crònica d’un adéu , títol del text de Maria Crehuet, que tanca la primera part del llibre Entrelluchs (BRAU edicions). Entrelluchs és un llibre coral en el què divuit amics i companys de viatge d’Ernest Lluch ens apropen la seva figura, amb l’Empordà com a paisatge. Entrelluchs és també un primer recull d’escrits d’Ernest Lluch referents a l’Empordà, publicats a la premsa local, sobretot al Punt Diari, a l’Hora Nova i a la Revista de Girona.

Entrelluchs és un llibre pensat amb el cor, escrit amb el cor i publicat amb el cor; no té pretensions biogràfiques, vol ser un llibre proper, evocador més de la persona que del personatge, una resposta més, pacífica i dialogant, davant l’estúpid interrogant que el seu assasinat planteja. Des de l’assassinat d’Ernest Lluch han estat molts els actes d’homenatge que a Catalunya, al País Vasc, i també a d’altres punts de l’Estat, s’han fet: minuts de silenci, inauguracions d’espais i equipaments cívics i culturals sota el seu nom, la preparació de llibres (Entrelluchs, o la preparació d’una biografia escrita per Fabià Estapé) amb les respectives presentacions, o la gestació incipient de la Fundació Ernest Lluch. Entrelluchs és, doncs, una aportació més a la necessiat de reivindicar el què Ernest Lluch representava, una aportació, això sí, tenyida d’Empordà.

És una constant en els textos ressaltar la polièdrica personalitat d’Ernest Lluch; de fet Entrelluchs és una mena de calidoscopi a través del qual, a mesura que el vas “entrellucant”, l’Ernest Lluch pren diferents formes i colors. D’Entrelluchs es conjuga el verb “entrellucar”, sinònim d’entreveure (Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d’Estudis Catalans), i essent més generosos equiparable a treure el nas, interessar-se, estudiar, investigar, encuriosir-se... El Lluch amic, el Lluch economista, el Lluch professor, el Lluch estudiant, el Lluch valencià, el Lluch basc, el Lluch ministre, el Lluch diputat, el Lluch barcelonista, el Lluch publicista... en tots els “Lluchs” possibles sempre hi havia curiositat...

Sota el denominador comú d’Ernest Lluch, doncs, i amb l’empenta de Rafael Pascuet, motor del llibre, llegim textos de gent tan singular i diversa com Fabià Estapé, Joan Manuel del Pozo, Antoni Puigverd, Josep M. Carreras, Jaume Guillamet, Ernest Pibernat, Joan Carreras i Péra, Esteve Ripoll, Jordi Pla, Josep Maria Joan Rosa, Jordi Maluquer, Josep Lloret, Francesc Fàbrega, Vicent Soler, David Marca, Odón Elorza i Maria Crehuet.

Entrelluchs ha estat presentat a Figueres, a Barcelona i a Girona.

La de Figueres va ser una presentació molt emotiva; el vestíbul del Casino Menestral de Figueres es va fer petit; no era gratuït fer l’acte de presentació en aquell espai, ja que era un punt de referència en les seves múltiples visites a Figueres. De fet, la presentació del llibre va ser un dels tres actes que aquell vespre es van celebrar al Casino Menestral; del vestíbul es va passar al primer pis, al replà d’entrada a la biblioteca del Casino, on es va despatar una placa amb el seu nom, i tot seguit a la sala d’actes, on l’alcalde de Donostia, Odón Elorza, va fer una conferència sota el títol camins per la pau. Una conferència on, més enllà de les fronteres dels partits, Odón Elorza va desplegar el seu ideari, partint del coneixement i l’anàlisi de la situació política i social del País Basc, i proposant interessants i seductores, encara que també arriscades, carreteres secundàries, caminets i senders per tal de trobar els camins per la pau.

La presentació del llibre a Barcelona, a l’FNAC Diagonal, malgrat la sentida absència, per motius personals, de Fabià Estapé, va ser una mena de glossari de la personalitat d’Ernest Lluch. Isidre Molas, president de la Fundació Rafael Campalans, va destacar el seu catalanisme progressista, Jaume Guillamet, degà d’Estudis de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, la seva condició d’empordanès d’adopció i Josep M. Carreras, economista i síndic de comptes, va destacar la seva capacitat de treball i d’estudi i de compromís, així com l’exercici de la discrepància, paraula també resseguida en el seu escrit per Antoni Puigverd, entesa com a base del diàleg, i per tant la necessitat de conèixer, saber, estudiar…

Joan Manel del Pozo, Fabià Estapé, Joaquim Nadal i Joan Armangué a la presentació del llibre "Entrelluchs" a Girona, a mitjans l'any 2001. Foto: Roger Casero

La presentació de Girona es va fer al Centre Cívic del Pla de Palau, dins el qual hi ha la Biblioteca Ernest Lluch, pocs dies després de la seva inauguració. Aquest dia sí que es va poder gaudir de la presència i les paraules de Fabià Estapé. Abans, però, Joan Manuel del Pozo va ressaltar la proximitat d’Ernest Lluch cap a la gent, la seva capacitat per connectar amb les persones, i en el compromís va adquirir en vincular-se a tantes i tan diverses entitats, la seva capacitat d’implicació i participació. Quim Nadal va reivindicar la seva figura, en la seva vessant més personal, però també en la seva vessant més política. Fabià Estapé, incombustible, irònic, es va deixar anar parlant de l’Ernest i les múltiples circumstàncies que al llarg de la seva amistat van viure plegats. Va reconèixer estar en deute amb l’Ernest, deute que pagarà amb la publicació d’una biografia d’Ernest Lluch, Apunts per una biografia d’Ernest Lluch i Martí. A nivell personal va destacar-ne el seu rigor científic, l’amor per la vocació i l’enstusiasme que transmetia; a nivell polític, la transformació del model de sanitat que va encapçalar com a ministre.

El darrer text d’Entrelluchs és un manuscrit de l’Ernest, resposta a la demanda que Isidre Molas va fer-li, com a president de la Fundació Rafael Campalans; li va demanar que li definís amb quatre ratlles la seva concepció del socialisme.

Entrelluchs, segons els autors, sense voler-ho, sense buscar-ho, conté la màgia en el propi títol, les paraules del qual, ENTRELLUCHS, es poden reordenar com a ERNEST LLUCH.