divendres, 19 d’abril del 2024

Venedor d'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Venedor d'amor

                    a la meva muller

Venedor d'amor
porta joies fines:
la noia que vols
la noia que tries.

De tanta claror
que el mercat destria
per cada cançó
dónes una vida.

Quina vida dóns
quin' altra en voldries:
jo me l'he triada
moreneta i prima.

Moreneta i prima
que sembla un palmó-
si un altre la mira
li treu morenor.

Jo l'he demanada
que fos sols per mi.
L'he comprada esclava,
la vull fer lluir.

Venedor d'amor
porta joies fines,
la noia que vols
la noia que tries.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 18 d’abril del 2024

Ousmane Dembélé, el botxí del Barça de Xavi


Potser Xavi Hernández no és estrictament el pare futbolístic d'Ousmane Dembélé, però sí que és l'entrenador que el va recuperar futbolísticament quan ja estava sentenciat (amortitzat no ho ha estat mai) per al Barça, i desvaloritzat en el mercat.

Xavi va creure i confiar en ell i el jugador, irregular en el joc (en part també a causa de les lesions) i distant amb l'afició, va renéixer de les cendres i va tornar a brillar, com ho havia fet abans, en comptades ocasions.

La millora del seu rendiment i de les seves prestacions, lluny de servir per quedar-se al Barça, el van dur, aquesta temporada, al PSG, i ha estat ara, precisament en l'eliminatòria contra el Barça de Xavi, que Ousmane Dembélé ha tornat a brillar, creant perill, marcant gols i provocant un penal per acabar sentenciant el Barça.

Potser Xavi Hernández no és estrictament el pare futbolístic d'Ousmane Dembélé, però el francès se l'ha trobat en el camí i, com Èdip, l'ha matat futbolísticament. És clar que Xavi ja estava sentenciat, amb la seva dimissió diferida, però si hi havia un petit bri d'esperança que seguís la temporada vinent, abans-d'ahir aquest bri va marxar volant, fugint de Montjuïc (que més que la muntanya màgica és la muntanya tràgica) i allunyant-se del Camp Nou.

Tant que temíem Kylian Mbappé, i al final el botxí del Barça de Xavi, arbitratge a banda, va ser l'apàtic exblaugrana Ousmane Dembélé.

dimecres, 17 d’abril del 2024

França: tan a prop, tan lluny


Temps era temps, i tampoc en fa tant, el francès era la nostra tercera llengua. És la que jo, per exemple, vaig començar a estudiar a l'antiga EGB (actual primària) a finals dels anys vuitanta i, de fet, a la meva escola el meu curs va ser l'últim en què s'oferia el francès sense competència: els del curs següent ja van tenir l'opció de triar entre anglès i francès.

Per a moltes generacions, el francès va ser la llengua estrangera de referència, naturalment per una qüestió de proximitat, però també per la seva fortalesa com a llengua de vehicular d'una cultura de referència.

M'hi va fer pensar l'entrevista que dies enrere li vaig fer, en el programa "Cançons que parlen" de Ràdio Sarrià, a la historiadora de l'art Raimonda Coll Bonet, gran defensora de l'estudi de les llengües, entre elles naturalment, també el francès, estudi que jo vaig abandonar quan vaig aterrar a l'institut...

Per a la Raimonda, com per tanta altra gent de la seva generació, França, amb la seva llengua i amb la seva cultura, era tot un altre món, en contrast amb el d'aquí, en ple franquisme. Tan a prop que era França (tan a prop com ara) i tan lluny que semblava (i efectivament estava) culturalment (i democràticament, per descomptat) d'aquella Espanya franquista i resclosida, autàrquica i religiosa fins a la medul·la.

M'explicava la Raimonda que de petita va tenir l'ocasió d'anar a França, de viure-hi algun temps, i el contrast que va viure i veure, superat el xoc inicial, amb el que fins aleshores havia vist i viscut, va ser tota una revelació, no divina sinó cultural.

No és estrany, doncs, que en la seva tria de cançons per a l'entrevista hi trobem cançons franceses, perquè en aquest cas, en aquell temps, l'aprenentatge del francès era, també, l'accés a la seva cultura i l'oportunitat d'una obertura de mires, d'unes mires que el règim franquista estrenyia

De tot això i molt més (del fons Emília Xargay, del fons de la Vil·la Romana, dels Amics del Museu d'Art, del seu pas, important, per l'Ajuntament de Sarrià de Ter, etc.) en parlem a l'entrevista, que us recomano que escolteu...

dimarts, 16 d’abril del 2024

De menys a més


Així és com ha anat el primer equip de futbol del Barça aquesta temporada, de menys a més, marcant un punt d'inflexió, en positiu, l'anunci anticipat de la marxa de Xavi com a entrenador a final de temporada.

Aquesta dimissió en diferit, poc comprensible al seu moment, està donant els fruits esperats i des d'aleshores el joc i els resultats del Barça han anat de menys a més, des d'aleshores el Barça del Xavi "dimitit" no ha conegut la derrota.

La regularitat a la lliga està consolidant l'equip en la segona posició, encara lluny del Real Madrid, i havent superat el combatiu Girona FC, i el partit d'anada dels quarts de final de la Champions, plantant cara i dominant, per moments, al PSG, i responent amb futbol i gols els seus embats, han fet reviscolar els ànims i la il·lusió de la "culerada", que ja es veu a semifinals i somia amb una possible final...

A risc de caure com la lletera del conte, avui val més ser prudent, que no poruc, i tocar de peus a terra, que tot i el lleuger avantatge del partit d'anada, el de tornada d'avui serà un nou repte per aquest renascut equip de Xavi. El mínim exigible és que segueixi competint, que no defalleixi, encara que perdi; i naturalment la il·lusió és que guanyi o empati i es classifiqui per a les semifinals de la Champions...

I passi el que passi avui, després vindrà el torn de la lliga, amb l'enfrontament directe contra en Real Madrid: un partit que pot sentenciar definitivament la lliga, o que li pot posar un punt d'emoció si el Barça, aquest Barça ascendent, pot doblegar l'equip blanc.

De menys a més, així és com ha anat el primer equip de futbol del Barça aquesta temporada; tant de bo pugui mantenir aquesta dinàmica ascendent de jocs i resultats... Veurem fins quan pot mantenir aquesta dinàmica ascendent

dilluns, 15 d’abril del 2024

En suport al meu "germà" canalla


Tinc un germà, un germà biològic, dos anys més gran que jo, el meu germà de tota la vida; i d'uns anys ençà tinc un altre "germà"...

Des que en Josep Campmajó i Caparrós va guanyar, l'any 2009, el Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que em tracta de "germanet"; a la dedicatòria del llibre ja en va deixar constància, d'aquest tracte familiar...

I el cert és que no va mal encaminat, ja que si bé és cert que no forma part de la nombrosa família Casero, sí que forma part d'una altra família, la també nombrosa, extensa i expansiva família del Casero.

I si un és el meu germà biològic, l'altre no el considero el meu germà bord, sinó el meu "germà" canalla.

La setmana passada el meu germà biològic se'n va anar a Suïssa, per temes de feina. Ens va passar una foto al grup de WhatsApp de la família i vaig estar a punt de preguntar-li si també estava encausat en el cas Tsunami...

Just aquells mateixos dies, el meu "germà" canalla va fer públic que està exiliat a Suïssa des de fa més de 20 setmanes, i és evident que ell no hi ha anat per feina ni per gust, sinó que hi ha anat exiliat per a protegir-se millor, i amb més garanties, davant l'acusació de terrorisme que li ha caigut, pel cas Tsunami Democràtic.

Aquesta acusació de terrorisme és un autèntic despropòsit, un grapeig barroer del concepte terrorisme que no només representa un insult (sinó directament una escopinada a la cara) a les víctimes del terrorisme, també obre (si prospera l'acusació) una perillosa via judicial per a criminalitzar la protesta, per a retallar els nostres drets. Perquè protestar és un dret, manifestar-se és un dret, no és terrorisme.

Perquè avui és ell, i tants altres, per la causa independentista, i demà pots ser tu, i tants altres, l'acusat de terrorista per a protestar en favor d'altres causes: el feminisme, les persones immigrades, els drets laborals, etc.

És per tot això que jo també he donat el meu suport al meu "germà" canalla adherint-me al manifest de suport, és per tot això que aquest vespre també seré a la plaça del Vi de Girona.

dissabte, 13 d’abril del 2024

All Alone on Christmas. Minuts Musicals de Nadal


El Nadal de 1990 la pel·lícula "Sol a casa", dirigida per Chris Columbus i protagonitzada per Macaulay Culkin, va ser tot un èxit i aquest èxit es va traduir, com era d'esperar, amb una segona pel·lícula, "Sol a casa 2: Perdut a Nova York", estrenada abans de Nadal de 1992.

Mentre a la primera pel·lícula en Kevin, en nen protagonista interpretat per Macaulay Culkin, es quedava accidentalment sol a casa mentre la seva família viatjava a París per Nadal, a la segona aconsegueix arribar fins a l'aeroport, però  fruit d'una confusió en Kevin en comptes d'agafar l'avió a Miami, destí de les vacances de Nadal de la seva família, puja a un avió destí cap a Nova York.

En aquesta segona pel·lícula hi trobem la cançó "All Alone on Christmas", composta pel músic Steve Van Zandt i interpretada per la cantant Darlene Love amb els músics de "The E Street Band" (de la que Steve Van Zandt en forma part) i de "The Miami Horns". La cançó parla de la solitud de tanta gent per les festes de Nadal...

La saga cinematogràfica va seguir amb una tercera pel·lícula (1997) i quarta (2022), ja sense Macaulay Culkin, en ple declivi i crisi personal i professional...

divendres, 12 d’abril del 2024

Encara el port. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Encara el port

                    A Vicente Risco

Els gallarets en el vent de les veles.
Oh, l'avió qui les compta i les plega,
                                                        en fer-se fosc;
si el seu vol s'ha menjat l'alè dels gallarets
— ahir els cobricels de les estrelles
                                                        glasses
avui lasses que són
de la gràcia mofeta del llum groc i el llum verd —
senyoria del Port al capvespre vermell;
si la lluna no es veu;
si la barca no es queixa,
ran de l'angle més negre
i la cançó més blanca,
                                   italiana:

Qui somou la coberta i fa dolç l'acordió,
oh, amo del barco blau?—Un refrec de colors
                                           dels darrers gallarets...

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 11 d’abril del 2024

La "gabarra"


Com l'eclipsi solar, la sortida de la "gabarra" per les aigües del riu Nerbion és un d'aquells fenòmens que es poden veure molt de tant en tant. En el cas d'aquesta singular celebració de l'Athletic Club, la darrera vegada va ser fa 40 anys!

Només per això, per tornar a veure aquest fenomen, valia la pena que l'Athletic Club guanyés una de les competicions importants, la Copa del Rei, motiu més que suficient per treure a navegar la "gabarra", aquesta barcassa ampla i de fons pla que caracteritza les grans celebracions de l'Athletic Club.

La "gabarra", amb l'equip campió al damunt, aquesta tarda no navegarà sola, prop de 200 embarcacions més l'acompanyaran en aquesta rua fluvial tan característica, tenyint de blanc-i-vermell les aigües del riu Nerbion. Es té constància d'aquesta celebració des de mitjans dels anys vint del segle passat, quan l'Athletic Club va emular les celebracions d'un altre club bilbaí, l'Acero Club de Olabeaga.

I si ara el capità de l'Athlectic Club, Iker Muniain, demana que es canti aquesta cançó, "Este es el famoso Athletic, el famoso Athletic Club. Y estos son los campeones, aupa Athletic Txapeldun"; en les celebracions dels anys vuitanta es va rescatar una cançó que ja sonava pel mateix riu en les celebracions, als anys vint, dels títols de l'Acero Club de Olabeaga: "Por el río Nervión bajaba una gabarra / con once jugadores del club atxuritarra / rumbala, rumbala, rumba, la rumba del cañón."

L'eclipsi solar és un extraordinari fenomen natural, la sortida de la "gabarra" és un extraordinari fenomen social; avui dia ja sabem que l'estiu de 2026 podrem veure i viure un eclipsi solar; quan tornarà a sortir la "gabarra"? Caldrà esperar 40 anys més?

De moment que gaudeixin, i ens facin gaudir, de la celebració d'enguany...

dimecres, 10 d’abril del 2024

Nosaltres no som d'eixe món


Ho cantava Raimon fa més de 50 anys: "nosaltres no som d'eixe món". I quin era, eixe món? El món en què la por és llei per a tots, el que la sang, que sols fa sang, és llei del món, el que la fam és pa dels treballadors, el que tanca a la presó homes plens de raó...

I no sé vosaltres, però veient algunes imatges, i personatges, de l'esperpèntic casament de l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, amb una cosina del rei emèrit Joan Carles I, Teresa Urquijo, vaig tenir la impressió de veure, a tot color, part d'eixe món del qual ni tu ni jo, ni en Raimon, en definitiva nosaltres, no som.

Part d'aquell món avui encara desfila, desfila per pomposos casaments com aquest i, encara pitjor, desfila políticament per parlaments i governs en defensa dels seus interessos i defensant, a vegades de forma velada, d'altra descarada, eixe món.

I sí, potser ens en riem a cor què vols, veient com destrossa un xotis (reconec que possiblement jo ballaria pitjor la sardana), però no oblidem que sota el vestit de nuvi hi ha un alcalde al servei d'eixe món, i sota el vestit de núvia (i el mateix vestit, el que va lluir al casament la seva pròpia àvia, Teresa de Borbón-Dos Sicilias), hi ha  part d'eixe món.

dimarts, 9 d’abril del 2024

El 33, sota el cel de Memphis

Sota el cel de Memphis ja brilla, per a sempre més, la samarreta amb el dorsal número 33 de Marc Gasol. L'estrella que tant va brillar sobre aquell parquet, ara il·lumina el pavelló i, per extensió, tota la ciutat.

La fita, certament, és molt meritòria: no hi ha major reconeixement, en el món del bàsquet en general, i de l'NBA en particular, per part d'un club i d'un equip, perquè alçar i penjar la samarreta, retirar el dorsal, vol dir precisament això: que ningú més d'aquell equip podrà lluir-lo.

I és que part del mèrit de Marc Gasol, dins i fora les pistes, és haver sabut brillar amb llum pròpia, brillar amb intensitat, quan semblava que podria córrer el risc de quedar eclipsat per l'extraordinària carrera i trajectòria del seu germà gran, Pau Gasol.

I si bé és veritat que no es pot parlar de Marc Gasol sense fer referència a Pau Gasol, tampoc es pot parlar de Pau Gasol sense fer referència a Marc Gasol, ja que no només són els únics germans que van compartir un salt inicial d'un partit de l'All-Stars, també són els únics germans que tenen retirada la seva samarreta en dos equips de l'NBA: Marc Gasol als Memphis Grizzlies, Pau Gasol als mítics Los Angeles Lakers.

I sí, potser Pau Gasol li ha obert camí, però el camí l'ha hagut de recórrer, se l'ha hagut de guanyar i l'ha hagut de suar el mateix Marc Gasol, un camí que el va dur a Girona, on va esclatar com a jugador i des d'on va fer el salt a l'NBA. I tot i que a l'Akasvayu Girona només hi va jugar dues temporades, hi va deixar una empremta tan profunda com la que la ciutat li va deixar a ell; no en va quan va deixar l'NBA va tornar a Girona, esportivament al seu club, també a una de les seves ciutats, amb el permís de la natal Sant Boi de Llobregat i, naturalment, de Memphis.

Tinc la impressió que els americans això dels reconeixements ho saben fer millor que nosaltres; ho fan més espectacular, d'acord, però també ho fan de forma més natural, com si formés més part de la seva cultura que de la nostra. No entendré mai, per exemple, com és que el Barça de bàsquet va tardar 14 anys (14 anys!) a fer-li un homenatge a l'extraordinari base Nacho Solozábal.

En fi, en l'inesgotable orgull gironí ara també podem presumir (fins i tot fanfarronejar) que l'estrella d'un gironí d'adopció brilla amb intensitat sota el cel de Memphis.