Cal recuperar la Comissió de Festes de Sarrià de Ter

La Festa Major de Sarrià de Ter és, com en la resta de pobles, la festa major del poble, no de l'Ajuntament. Aquesta afirmació és tan obvia, que a vegades precisament per això, s'obvia. És el què passa amb les coses que són evidents...

Fa més o menys un any, per aquestes dates, els grups municipals de Sarrià de Ter estàvem de traspàs; el grup del PSC de l'anterior govern traspassàvem els temes de les nostres regidories i àrees als regidors del nou govern, de CiU i ERC. Una de les regidories que es va fer traspàs va ser la de festes, sobretot amb el traspàs d'informació i estat d'organització de la Festa Major 2007. De fet, el nou govern va rebre la Festa Major pràcticament tancada, amb un 90 % de la programació i activitats contractada i concretada. El traspàs el va fer el fins llavors regidor de Festes, en Quim Massegú, però el què traspassava era la feina que la Comissió de Festes que ell coordinava havia decidit al llarg dels darrers mesos.

Àvids per la necessitat de diferenciar-se de l'acció del govern del PSC, el nou govern va prescindir de la Comissió de Festes per acabar d'enllestir la Festa Major de 2007 i va reunir-se individualment amb les entitats implicades amb activitats de la Festa Major per concretar les particularitats de les seves activitats, no les generalitats de la Festa Major. De fet vam passar de les reunions de la Comissió de Festes de l'anterior govern, del PSC, a les reunions "bis a bis" entre el nou govern i les entitats, separadament...

Recordo que passada la Festa Major de l'any passat, en el ple municipal de finals de setembre, des del PSC ja vam demanar que el govern i, en espacial la regidoria de festes, recuperés la Comissió de Festes com un espai de trobada entre totes les entitats (oberta a totes, participada per les que hi tenen un major interès i voluntat de participar-hi) i sobretot com un espai de decisió i organització. Des del govern se'ns va respondre que valoraven més positivament el seu model d'organització (que té el risc de simplificar-se amb el jo -govern- decideixo i tu -entitat- treballes), pel què seguirien amb la manera de fer com van tancar la Festa Major 2007. No va deixar de sorprendre'ns, però, que mentre l'alcalde afirmava, al propi ple, que la Comissió de Festes gaudia de bona salut, el regidor de participació, amb les seves afirmacions, en certificava la seva defunció...

El fet és que a dia d'avui la Festa Major, com fa un any, com cada any, està pràcticament tancada, si més no està programada (amb contractes ja signats i la programació planificada), aquesta feina de programació s'ha fet, al llarg d'aquests mesos, només des del govern.

Ells han planificat què es fa i quan es fa, i aquesta setmana, aquest mateix dimecres, ho han presentat a algunes entitats (no totes) de Sarrià de Ter. Ignoro els detalls de la reunió, ja que no vaig assitir-hi (de fet tampoc estava convocat, sí informat per alguna entitat), però no deixa de tenir un gran factor de risc informar a les entitats que han de participar en l'organització de la Festa Major que la festa de fet ja està planificada, sense que elles, prèviament, hagin pogut dir-hi la seva o, encara millor, hagin participat activament (com feien abans en el marc de la Comissió de Festes), en la planificació i programació de la Festa Major. És a dir, sense l'espai per poder debatre i decidir, conjuntament, entitats i Ajuntament, què es fa, quan es fa i qui ho fa. La qüestió no és menor, sobretot tenint present que cal vetllar , per exemple per no trepitjar activitats que organitzen les entitats: arrossada, trobada de gegants, bicicletada, festa de l'escuma...

El pecat original és pensar que la Festa Major l'ha de programar el govern; aquest sempre ha de ser, en qualsevol cas, el darrer recurs. La Festa Major és la festa del poble, i l'Ajuntament és un actor més, encara que molt important, en la seva programació; però no és l'únic. Sobretot perquè a moltes de les activitats, sinó totes, les entitats hi participen bé organitzant-les o bé col·laborant-hi.

Programant el govern les activitats i informant-ne després a les entitats, el govern corre el risc que la percepció de les entitats sigui que el govern organitza, planifica i programa, i que les entitats només hi són per treballar i col·laborar. Les entitats han de participar de tot el procés de la Festa Major, en la seva programació i organització, en la seva execució, en la seva valoració i revisió i en la planificació de la propera... Així és com, amb més o menys participació d'entitats (segons els anys, els cicles), funcionava l'antiga comissió de festes amb el govern del PSC, coordinada per l'amic Quim Massegú.

El govern encara és a temps a reaccionar i, possiblement ho farà, no pas per aquest post ni per la insistència del PSC de Sarrià de Ter en la necessitat de recuperar la Comissió de Festes, senzillament per la pròpia exigència de les entitats i la gent, que si han de ser la mà d'obra, el braç executor, el motor, en definitiva, de la Festa Major, que si han de ser els que facin funcionar les barraques, preparar les activitats pròpies i col·laborar (muntatge, desmuntatge i altres tasques) en d'altres, també volen, les entitats i la gent, participar activament en les decisions del què, quan, qui i on es fan les activitats de la Festa Major.

No pot ser que dos mesos abans de la Festa Major el govern convoqui a les entitats per informar-les de les seves decisions, presentar el plànning de la Festa Major amb la voluntat de repartir la feina de tirar-la endavant (tu fas això, tu fas allò altre... i això, qui ho farà?...). No em sembla correcte que les entitats percebin que al cap i a la fi, les decisions ja estan preses...

Cal recuperar la Comissió de Festes, obrint-la a totes les entitats, fent-les participar de tot el procés de la Festa Major, no només en la seva execució final, sinó en tot el procés: revisió i avaluació de l'anterior, planificació i programació i, finalment, execució i participació.

--------------------------

pd1: el tema de les barraques mereixeria un comentari a part que, de moment i per prudència i respecte a les entitats implicades, ara per ara m'estalviaré de fer. Una cosa és opinar, l'altre posar pals a les rodes...

pd2: la Festa Major necessitava un canvi: el primer que ho deia era el propi Quim Massegú. Però el canvi no era que se l'apropiés en excés el govern, sinó que passava per fer-la més participativa (en tot el procés, no només en l'execució) a les entitats.

pd3: la passada Festa Major es va tancar amb una valoració positiva per part d'algunes entitats que hi van participar (sobretot en les barraques, que es van recuperar l'any passat) que no es va saber aprofitar, passada la Festa Major, per motoritzar precisament el canvi que calia imprimir a la Comissió de Festes i a la Festa Major... I ara les tornen a cridar només per treballar, amb les decisions pràcticament tancades...

pd4: la vinyeta que acompanya el post és obra de l'artista sarrianenc Edgar Massegú i forma part de la secció En clau d'Humor del Més x Sarrià, el butlletí del PSC de Sarrià de Ter. Aquesta feia referència a la Festa Major 2007, en què els Amics dels Gegants de Sarrià de Ter van ser els pregoners.

CEIP Montserrat + Ràdio Sarrià = bona sintonia

No sempre és fàcil sintonitzar Ràdio Sarrià (87.6), però si ho feu, veureu que és una emissora local molt rica, no precisament pel seu pressupost, suficient però sempre curt, sinó per la seva programació. A vegades costa trobar la correcte sintonització, i sovint, si un s'allunya massa de Sarrià de Ter, perd la sintonia... "Escolta la ràdio, Ràdio Sarrià..."

Però Ràdio Sarrià no és només una emissora per escoltar, també és una emissora per aprendre a fer ràdio, per aprendre comunicació, per aprendre a fer poble i, en definitiva, ciutadania. Aquests valors s'han materialitzat a través del I Taller de Ràdio del CEIP Montserrat, fet aquest curs que avui, per la mainada, s'acaba.

A la mainada, als joves, els agrada fer ràdio. Sovint ens queixem que es passen el dia entre vídeojocs i mp3, mig aïllats del món que els envolta, però experiències com aquest taller de ràdio serveixen per constatar que de fet, la mainanada, els infants, els joves, tenen una gran capacitat de comunicació i, sobretot, moltes ganes d'expressar-se, de comunicar-se.

Ho vaig experimentar jo mateix quan, en un programa setmanal que feia a Ràdio Sarrià fa uns anys, tenia petits col·laboradors...

Aquest primer taller s'ha fet amb molta il·lusió, tan per part dels alumnes com per part de la Neus i en Josep, directora-locutora i tècnic, respectivament, de Ràdio Sarrià, també de les mestres. I El seu treball ha donat fruits, molts fruits, la majoria aparentment intangibles: coneixement, experiència, compromís, responsabilitat, il·lusió, cooperació... Però també han recollit, tots ells, alumnes, professionals i mestres implicats, uns fruits saborosos...

Ho anunciava ahir mateix la pàgina web de l'Ajuntament de Sarrià de Ter amb una nota publicada per la pròpia emissora:

El CEIP Montserrat guanya un dels premis de la 3a Mostra de Produccions Audiovisuals del Dept. d´Educació

EL CEIP Montserrat de Sarrià de Ter, ha estat un dels 16 guanyadors en modalitat de Ràdio de la 3a Mostra de Produccions Audiovisuals que organitza el Departament d' Educació de la Generalitat de Catalunya.

En aquest 1er taller de Ràdio del CEIP Montserrat hi han participat alumnes de 5è i 6è que han elaborat un programa cada trimestre : Ràdio Mini Kids, Ràdio Cat Junior i Star School realitzats per : Martí Brugué, Anna Estrada, Laia Fernández, Ariadna Romans, Ariadna Sañudo, Paula Vargas, Roger Villar, Maria Casals, Pau Creixans, Mireia Cros, Enric Fernández, Alberto Flores, Raquel González, Rut Rodeja, Oscar Ruíz, Cristina Simón, Laia Aymerich, Ma Alejandra Bahi, Lidia Escolà, Siouxie Lafuente, Meritxell Lobato, Miriam Prieto, Iván Prieto, Gerard Quesada, Enric Sansalvador, Arnau Segura i Xavier Talavera amb la col·laboració de Josep Oliveras i Neus Mercader ( Ràdio Sarrià)

El premi que rebrà el CEIP Montserrat és de 1.200 euros.

Des del Petites gotes fredes tremolant volem felicitar-vos per premi, confiant que serà un estímul per donar continuïtat a aquest interessant projecte, del qual molts alumnes volen formar-ne part...

I si voleu conèixer més aquests programes de ràdio, cliqueu sobre els links i ampliareu la informació dels tres programes, podreu llegir les respectives memòries i escoltar els programes. També podeu trobar més informació sobre La Mostra 2008 clicant sobre el seu enllaç.

Ràdio Cat Junior.

Memòria RCJ (pdf)

http://video.xtec.cat/real/mostra2008/308.mp3

Ràdio Mini Kids.

Memòria RMK (pdf)

http://video.xtec.cat/real/mostra2008/311.mp3

Ràdio Star School.

Memòria RSS (pdf)

http://video.xtec.cat/real/mostra2008/313.mp3

-------------------------

pd1: també he escrit sobre Ràdio Sarrià a:

A propòsit dels 25 anys de Ràdio Sarrià (87.6)

De la ràdio de galena a Ràdio Sarrià. Exposició

pd2: la fotografia és dels estudis de Ràdio Sarrià.

pd4: també ha escrit sobre Ràdio Sarrià l'Assumpció Vila, amb l'article Escoltar Ràdio Sarrià publicat al seu bloc.

65 hores?. Ni parlar-ne!

Sincerament, a vegades tinc la sensació que en algunes coses la nostra societat arriba un punt que sembla que estigui obstinada en involucionar. Bé, potser no tota la societat, però sí uns quants que, quan decideixen, poden decidir per molts.
M'ho fa pensar, d'una manera certament alarmant, la proposta de la comissió europea d'augmentar la jornada laboral a 65 hores!.

Me'n vaig assabentar a través del Facebook i de seguida em vaig adherir a la campanya contra aquesta mesura. En un primer moment semblava que ningú reaccionava, però poc a poc alguns partits i sindicats, i sobretot el Govern de l'Estat, a través del Ministre de Treball, s'han anat pronunciant en contra...

La campanya a la xarxa està en marxa, aglutinada a través d'aquesta pàgina. La proposta de directiva acordada pels Ministres de Treball de la Unió Europea està pendent d'aprovació, pel què cal pressionar per evitar que aquesta mesura finalment s'implanti, ja que representa una retallada dels drets i una mesura que podria aigualir les relacions laborals, individualitzant-la en excés, en perjudici de la negociació col·lectiva.

Us animo a informar-vos sobre el tema, la directiva proposada i la campanya i a fer-ne difusió, naturalment d'acord amb els vostres principis i ideals...

--------------------

pd1: el PSC, de la veu de Carme Figueras, ha dit: El PSC mostra el seu rebuig a la directiva europea sobre Temps de Treball i la considera un “atac frontal a l´Europa social”

pd2: notícies a El País de la setmana passada:
Acuerdo de los Veintisiete para ampliar la semana laboral por encima de las 48 horas
España encabeza la oposición a la norma, que considera un "retroceso" social. El acuerdo debe recibir el visto bueno del Parlamento Europeo

Los sindicatos piden apoyo al Parlamento Europeo contra la semana de 60 horas. Los socialistas temen que se beneficie a países socialmente menos exigentes

I una d'aquesta:

Las patronales catalanas apoyan la directiva de las 65 horas. Mil catalanes se movilizan en dos días contra una semana laboral más larga

pd3: aquí trobaràs els banners de la campanya...

Anàlisi de la situació política segons “?”: CiU (III)

“?” va parlar poc de CiU, que jo recordi. De fet lamento no haver pres notes de la seva intervenció, malgrat portava la llibreta; vaig atribuir-me un excés de pudor.

Però la realitat, que sempre és molt tossuda, diu que el càrrec electe al govern més rellevant de la coalició és l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Miquel Recoder. Naturalment CiU té molts alcaldes i alcaldesses, diputades i diputats, però que el màxim nivell de poder al govern, actualment, sigui l'alcaldia de Sant Cugat del Vallès (dit amb tots els respectes per la ciutat, els seus veïns i veïnes i la seva màxima institució, naturalment), no deixa de ser una mostra evident de la particular travessia del desert de CiU. També hem de comptar la Diputació de Tarragona amb el seu president, Josep Poblet, però segurament el seu pes dins el partit no és el mateix. No és d'estranyar, doncs, que Recoder es faci valer dins el seu partit.

La situació és precisament inversa a la del PSC, del qual es diu que mai com ara havia ostentat tant poder polític.

La situació de CiU, a perer meu, cal veure si és conjuntural o estructural. Jo, que tinc certa tendència a veure l'adversari polític més fort del què realment és, de moment em decanto cap a la definició conjuntural, de manera que la situació (tampoc cal dir-ne crisi, de moment) de CiU es resoldria amb la tornada (ells en dirien recuperació, com si recuperessin quelcom que els pertanyia) al govern de la Generalitat al 2010. Aquesta és la seva veritable cruïlla, personificada en aquest cas per un Artur Mas que no podria permetre's fallar a la tercera, malgrat fos novament la força més votada. Les opcions serien un front nacionalista, amb un hipotètic pacte amb una ERC que cada dia sembla més incòmode governant amb el PSC, especialment, i amb ICV-EUIA, o bé la tan desitjada per molts, potser no tan ni per convergents ni per socialistes, sociovergència.

Una hipotètica derrota al 2010 (o a les urnes o en la negociació per formar govern) possiblement transformaria la situació conjuntural en estructural, fent més difícil (menys suportable) la convergència entre els dos coaligats, dificultada, possiblement, per la traça d'horitzons polítics divergents, que de fet ara ja es dibuixen.

És interessant el ressorgiment polític d'Àngel Colom; suposo que les ferides estan curades i cicatritzades, ja que no deixa de resultar divertit que precisament qui es va escindir d'ERC ara treballi per apropar-la a CiU, naturalment des de CiU. Convergiran finalment CiU (o només Convergència) i ERC?.

Pel que sembla CiU descarta (a nivell de discurs, possiblement per una qüestió estratègica) la sociovegrència; CiU (o només Convergència?) sembla necessitar enfortir la seva musculatura nacionalista, flirtejant amb l'independentisme amb l'inexacte concepte dret a decidir, presentant la Casa Gran del catalanisme com l'antivíric socialista.

Ara per ara, però, la gran fortalesa de CiU és la seva gran base social, militants i simpatitzants; és un partit extraordinàriament capil·lar que, malgrat passar per moments difícils a nivell de Catalunya i haver retrocedit a nivell local, manté encara un gran actiu en la seva gent. I el gran interrogant serà si, a partir del 2010, independentment del resultat electoral, Convergència i Unió seguiran coaligats. A vegades sembla que els càlculs de Convergència passen per deixar la coalició i sumar amb ERC, a no ser que Unió no es fusioni amb Convergència formant un partit únic.

La síndrome del niu buit és el què pateixen els pares i mares, les parelles, quan els seus fills se'n van i es retroben sols a casa, sense saber massa què fer amb l'altre... Un dia un amic em parlava de la síndrome del govern buit de CiU... I ara no saben què fer un de l'altre...

----------------------------

pd: si parlem de Sant Cugat del vallès no podem obviar una gran blocaire i política socialista: l'Aintzane Conesa amb el seu bloc ...des de Sant Cugat.

Avui fa un any... es formava un nou consistori...

Avui fa un any, el dissabte 16 de juny de 2007, es constituïen la majoria d'ajuntaments, entre ells el de Sarrià de Ter. Abans de fer balanç és interessant veure sobre què hem de fer balanç, sobre quins compromisos; per això he penso que cal recuperar el discurs que, com a portaveu del PSC de Sarrià de Ter, vaig fer el dia de constitució del nou consistori, bo i sabent que aquell dia el nostre grup afrontava una nova responsabilitat, ser el grup a l'oposició, amb un nou paper, ser l'alternativa, i un nou repte, mantenir la vocació de govern, mantenint-nos al servei dels veïns i veïnes i tenint, en el nostre programa electoral, el nostre principal full de ruta.

D'aquell discurs en vam extreure una síntesi, que a nivell de titular diu: "Serem, a partir d´avui, l´alternativa al nou govern. Així és com entenem el nostre nou paper, doncs som gent amb vocació de govern i ens sentim alternativa, no oposició".

Així és com, al llarg d'aquest primer any de feina, hem entès la nostra tasca municipal, però ja tindrem ocasió, els propers dies, de fer balanç de la nosyra feina. Avui, ara, repassem què deiem un dia com avui, amb la sala de plena plena de gom a gom...

Benvolguts companys,

siguin les nostres primeres paraules, les del grup municipal del PSC a l´Ajuntament de Sarrià de Ter, de benvinguda al nostre poble a la Núria Pòrtulas. Tal i com vam manifestar en la moció aprovada per l´Ajuntament, seguim demanant el respecte per la seva presumpció d´innocència i la clarificació justa del seu cas de manera definitiva.Avui, però, la notícia és que Sarrià de Ter té un consistori i un nou alcalde.

Des del nostre grup volem felicitar a tots els càrrecs electes que avui hem pres possessió del càrrec i, en especial, volem felicitar el Sr. Roger Torrent, qui des d´avui és l´Alcalde del nostre poble.

Ahir, divendres 15 de juny, es va celebrar el 30è aniversari de les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura; d´aquí a dos anys, l´any 2009, es celebrarà el 30è aniversari de les primeres eleccions municipals, per bé que a Sarrià de Ter l´any vinent, el 2008, podrem celebrar el 25è aniversari de la recuperació de la nostra independència i de la nostra institució més important: l´Ajuntament. La nostra, doncs, és una democràcia plenament consolidada, però segurament encara jove; una democràcia que des de la política, i en especial des del món local, hem de contribuir a fer madurar.

La conjuntura política de Sarrià de Ter ens brinda, fruit del resultat de les eleccions i de la resolució definitiva del pacte de govern posterior, una gran oportunitat per fer madurar la nostra democràcia, dins l´àmbit de les nostres responsabilitats, en el nostre poble, Sarrià de Ter. Ara es produeix l´alternança en el govern municipal, de manera que el grup municipal que fins ara havia governat, el nostre grup, treballarem per Sarrià de Ter sense estar al govern, i els grups que fins ara havien estat a la oposició formaran el futur govern de l´Ajuntament de Sarrià de Ter.

Des del PSC de Sarrià de Ter acceptem i respectem l´alternança que enguany es produeix, confiant que ens oferirà la possibilitat de fer madurar la política municipal al nostre poble. Els propers seran, sens dubte, uns anys d´aprenentatge no només per nosaltres, treballant per Sarrià de Ter fora del govern, sinó també i especialment pels dos grups que formaran el nou govern. Tenim, doncs, tots els regidors, en tant que representants del poble de Sarrià de Ter, dels veïns i veïnes, molta feina per endavant.

Aquest nou escenari varia les perspectives des de les quals treballarem els diferents grups municipals i ens donarà, al grup del PSC, un nou paper que fins ara no havíem tingut: serem, a partir d´avui, l´alternativa al nou govern. Així és com entenem el nostre nou paper, doncs som gent amb vocació de govern i ens sentim alternativa, no oposició.



El grup del PSC no ens sentim oposició, no ens oposem ni al nou govern ni al nou Alcalde escollits; acceptem i respectem la nova configuració, però més que oposar-nos-hi, no la compartim. És evident, doncs, que el nostre grup desitjava un govern i un alcalde diferents, com possiblement també un programa de govern diferent del què es desenvoluparà els propers anys.

Aquest no és només el nostre desig, també ho és el de tots els veïns i veïnes que ens han fet confiança, als quals volem agrair-los, ara i aquí, públicament, el seu suport i recolzament. És precisament aquesta força, la força del suport que hem obtingut, la que fa que la nostra tasca els propers anys no la definim amb el concepte d´oposició.

Nosaltres ens vam presentar a les eleccions amb un programa de govern, i aquest serà el nostre principal full de ruta. Moltes de les nostre propostes són coincidents o semblants a les que proposaven els dos altres grups, de manera que, estic convençut, podrem treballar conjuntament amb el govern per fer-les realitat. Hi ha també algunes de les nostres propostes que, malgrat pertànyer només al nostre programa, pensem la seva aprovació pot suposar un benefici pel nostre poble.

Serem, doncs, propositius, treballant des de l´Ajuntament de Sarrià de Ter, amb el nostre nou paper fora del govern, per fer realitat, també, algun dels nostres projectes. Naturalment hi haurà qüestions que possiblement no compartirem amb l´equip de govern, de manera que també mantindrem una actitud de debat crític i constructiu, de confrontació d´idees i projectes. Hi ha d´altra banda, qüestions que han estat iniciades des del nostre grup, en la tasca de govern que hem tingut fins ara, que seguiran i es culminaran els propers mesos i anys, qüestions sobre les quals en farem seguiment i, en la mesura en què els grups del govern ho desitgin, hi seguirem aportant les nostres idees i col•laboració.

Des del PSC de Sarrià de Ter ens mostrem oberts a col•laborar amb el nou govern de l´Ajuntament de Sarrià de Ter, pel què ens posem a disposició del nou Alcalde i dels futurs regidors delegats per tot allò que necessitin de nosaltres: tenim experiència al govern i coneixement de les àrees i les polítiques de Sarrià de Ter.També ens posem a disposició dels veïnes i veïnes i les entitats de Sarrià de Ter, estem oberts per conèixer i compartir els seus desitjos i preocupacions, mantenint un contacte permanent per seguir treballant per Sarrià de Ter.

Finalment des del nostre grup volem fer un reconeixement públic d´agraïment per la feina feta pels companys que a partir d´avui deixen la seva tasca a l´Ajuntament: els regidors Àngel Mesas i Joaquim Massegú i l´Alcalde Nicolás Pichardo.



Som la Iolanda, la Loli, l´Assumpció i en Roger, el grup municipal del PSC a l´Ajuntament de Sarrià de Ter. Som gent de Sarrià de Ter que seguirem treballant des de l´Ajuntament amb compromís i dedicació per seguir fent del nostre poble un bon lloc per viure.

Moltes gràcies i felicitats a tots els regidors i regidores.

Sarrià de Ter, a 16 de juny de 2007

[Discurs RogerCasero constitució AjSarriàTer 16jun07.pdf]

Un any de feina, de molta feina, però sabem que encara no suficient... un any després per mirar, sobretot, endavant, més que no pas enrera i, sobretot, per mirar i treballar pel present...

Diuen que a l'oposició fa fred... però nosaltres trobem l'escalf de moltes persones, veïnes i veïns, que ens esperonen i recolzen en la nostra feina, persones que desitgen que més aviat que tard, el progressisme i les polítiques de l'esquerra tornin a Sarrià de Ter, persones que troben a faltar una major profunditat en els temes, una manera de fer i entendre la política més propera, menys de disseny, més real...

Jo sempre dic el mateix: la nostra tasca fora del govern és igualment molt productiva... i amb el temps encara s'anirà veient més...

Avui fa un any, com el dia de les eleccions, teniem la sensació de perdre quelcom; avui la sensació que trenim és que hi guanyem: en experiència, en paciència, en proposta, en definició, en comunicació, en anàlisi i, naturalment, en visió, missió i planificació.

---------------------------------

pd1: l'anècdota de la constitució del nou consitori va ser el lapse que va tenir el president de la mesa d'edat, Lluís Aymerich, quan després de les votacions per a l'elecció de l'alcalde, amb 4 vots per mi, Roger Casero, i 7 pel candidat d'ERC, Roger Torrent, va proclamar com a alcalde de Sarrià de Ter a Roger Casero!... potseriorment s'han succeït algunes confusions més...

El Girona FC fa història i torna a 2a A

No sóc soci del Girona FC i la darrera vegada que vaig anar a l'estadi municipal de Montilivi va ser fa uns quatre anys. I la penúltima vegada va ser fa uns 16 anys, quan m'hi vaig aficionar a anar-hi algunes tardes de diumenge...

Però avui sento una gran alegria per l'ascens del Girona a la Segona Divisió A, 52 anys després del darrer ascens. Els veïns i veïnes de Sarrià de Ter podem estar satisfets, a més, per l'alegria que ha suposat per un veí nostre, en Francisco Javier Flores Gómez, "Chechu".

Hi ha dues dades que demostren, per un costat, la solidesa del projecte esportiu, per l'altre, la solidesa de l'equip al llarg de la temporada i, en especial, durant la fase d'ascens:

. El Girona ha assolit de manera consecutiva els ascensor a Segona B i a Segona A, de manera que amb dues temporades ha passat de Tercera Divisió a Segona A. Ho exemplificava molt bé, al final del parit, el jugador gironí Albert Serra: vaig veure néixer el meu fill va néixer estant a tercera i ara ell em veu pujant a Segona A. Tot i que aquí, més enllà dels jugadors i entrenadors, el gran mèrit és de Javier Salamero, el director esportiu.

. El Girona ha mostrat una gran solidesa defensiva, no encaixant cap gol al llarg de la fase d'ascens. Aquesta és, segurament, una de les claus.

El Girona FC avui ha fet història i ha situat el club a l'elit del futbol estatal, a la categoria de plata. Hi haurà majors exigències, començant per les instal·lacions de l'estadi de Montilivi; Anna Pagans, Alcaldessa de Girona, ja ha dit que caldrà treballar per tenir un estadi d'acord amb la categoria; però també altres exigències, com més competitivitat, clubs amb majors pressupostos i la necessitat de formar una plantilla amb prou garanties per mantenir la categoria, que ara ja és l'objectiu a assolir. També hi haurà majors ingressos, sobretot els derivats dels drets televisius...

Aquestes darreres temporades, en especial els darrers mesos, sembla que el futbol ha il·lusionat de nou els gironins. De fet no deixa de ser curiós que, amb el club de bàsquet més important de la ciutat i les comarques, el Club Bàsquet Girona, en hores crítiques, el club de futbol més important de la ciutat i, ara per ara, de les comarques de Girona (abans ho havien estat la Unió Esportiva Figueres i el Palamós CF), sembla que vulgui prendre-li el relleu...

En qualsevol cas Girona, i les seves comarques, bé podrien mantenir en l'elit aquests dos clubs; en d'altres disciplines som capdavanters (hoquei) i caldria, penso, fer un major esforç a nivell d'handbol a nivell d'instal·lacions i tecnificació, ja que les nostres comarques són també molt fortes en aquest esport, amb un gran potencial.

Avui ha estat un gran dia pel futbol català, no només per l'ascens del Girona FC a Segona A, també per l'ascens del Sant Andreu i el Barça B a Segona Divisió B.

Moltes felicitats Girona FC!.

Manifestació Ter: algunes imatges

Algunes imatges de la manifestació d'aquest dissabte a Girona organitzada per la Plataforma del Ter.

Gent, molta gent, i entitats. Gent i entitats diverses, famílies, joves, gent gran, mainada, homes i dones ...polítics? Sí, també polítics, de tots els colors, la majoria del món municipal, però no només...

Gent, molta gent... i un molt bon ambient, reivindicatiu, ferm, potser no prou contundent, però ferm...

Aquest diumenge, les cròniques... però les edicions digitals a darrera hora d'aquest dissabte ja han publicat:

Diari de Girona

Un miler de persones es manifesten per demanar el retorn del cabal del Ter

Un miler de persones, convocades per la Plataforma del Ter, s'han manifestat avui pel centre de Girona per denunciar l'incompliment de la Llei del Ter del 1959 sobre el cabal que es transvasa a Barcelona i per reclamar una gestió més responsable.

* Mira la galeria fotogràfica de la manifestació

Vilaweb

La Plataforma en Defensa del Ter es manifesta per reclamar el retorn del cabal del riu

El 75% de l'aigua del Ter es transvasa a l'àrea de Barcelona
Dues mil persones s'han manifestat pel centre de Girona seguint la convocatòria de la Plataforma del Ter. La manifestació, de to festiu i reivindicatiu, volia denunciar els 'transvasaments abusius' cap a l'àrea de Barcelona i frenar 'l'agonia' del riu. Es calcula que el 75% del cabal del Ter es transvasa des de l'embassament de Susqueda cap a Barcelona, una xifra que té efectes negatius per a l'ecosistema del riu i els regadius que en depenen. La plataforma exigeix que es compleixi la llei del cabal del Ter, de 1959, i el retorn del cabal adequat.


I abans de marxar, en una breu conversa, les impressions d'en Francesc Camps (President del Consorci Alba-Ter i de la Plataforme del Ter): molta satisfacció per la resposta de la gent, de les entitats... Cal seguir defensant el Ter...

Ter, solidaritat o abús?

MANIFESTACIÓ EL DISSABTE 14 DE JUNY A GIRONA.

Sortida: 18h a la Plaça Catalunya

Convocada per la Plataforma Ter.

A Sarrià de Ter, les associacions de veïns (AVV de Sarrià de Dalt, AVV de Sarrià de Baix, AVV del Pla de l’Horta, AVV de la Rasa i l’AVV del Pla dels Vinyers) amb la col·laboració de l'Ajuntament s'han organitzat per fer una convocatòria conjunta als sarrianencs i sarrianenques per assitir a la manifestació. Es preveu, doncs, que la delegació de Sarrià de Ter siguem una bona colla!.

De fet la qüestió és aparentment molt simple: recuperar el cabal ecològico, si ho desitgeu, complir la tantes vegades incomplida Llei del Ter...

Cal mantenir la solidaritat, d'acord, però acabar amb l'abús...

------------------------

pd1:
Pare

digueu-me què

li han fet al riu

que ja no canta.

Rellisca com un barb

mort sota un pam

d'escuma blanca.

Pare

que el riu ja no és el riu.

Pare

abans que torni l'estiu

amagui tot el que és viu

(Fragment de PARE, de Joan Manuel Serrat)

pd2: Aigua i intel·ligència, article de Joan Vila

Fragment: Totes aquestes cabòries (com diria en Montilla de Polònia) són per dir que s'ha de treballar molt més a fons l'alimentació d'aigua a Barcelona, amb més reflexió i escoltant a més gent. Que l'equip que fins ara ha planificat l'aigua es troba en aquest moment sense credibilitat per seguir endavant. Que el nou equip ha de ser interdisciplinari, deixant de banda assessors com Narcís Prat amb només una visió específica del tema, incorporant gent que entengui de sistemes. Que la nova cultura de l'aigua és de fet vella perquè oblida el Ter. Que ja n'hi ha prou de fer el ridícul davant el món. Que així, fent dinàmiques de por, no aixecarem la nostra autoestima.

I un altre article d'en Joan: De la nova cultura de l´aigua fins a deixar-nos-en sense

Fragment: La Nova cultura de l'Aigua va sorgir com a resposta a la política de transvasaments. Pretén no aportar aigua que no sigui amb dessaladores i resoldre la manca amb una gestió eficient, estalviant, aprofitant les aigües grises i les pluvials. L'argument és lloable i necessari en un termini no gaire llunyà. Però si només s'està pendent d'això hi ha el risc de no estar a l'aguait que el principal tema és la disponibilitat d'aigua, assegurar-ne la quantitat. Des de finals dels anys 1980 la política de l'administració d'aigua s'ha centrat en seguir la qualitat dels rius, política necessària, però ha oblidat que el primer objectiu per un riu és que hi passi aigua, que la dilució és el principal paràmetre per aconseguir la qualitat de l'aigua. Si a l'any 1996 el govern Pujol sabia que era necessari resoldre un dèficit estructural, el transvasament del Roine no es va poder fer per l'oposició que va tenir. Diguem-ho clar, Pujol no es pot excusar ara amb aquesta oposició, doncs ell tenia la majoria per governar i no podia fer deixadesa de la seva responsabilitat. Aquell govern també és responsable de no haver-ho resolt i deixar-nos arribar fins aquí.

pd3: escrit de la Plataforma Ter que acompanya la convocatòria de la manifestació: Volem l'aigua al riu!

Què hi passa, al Ter? >> Als darrers anys, la disminució del cabal del riu Ter fins a mínims ridículs és un fet sistemàtic. Si bé cal tenir en compte la sequera, la causa estructural d'aquesta crisi ecològica és el transvasament que es realitza per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona. La zona més poblada del país cada cop necessita més aigua, i ara ja no en fa prou en endur-se'n tan sols una petita part: en anys de sequera, més d'un 75% de l'aigua del riu no supera els embassaments i és transvasada, des del Pasteral, cap a les comarques barcelonines. Això significa que 200 milions de metres cúbics d'aigua del riu Ter són transvasats a les conques del Besòs i del Llobregat. Any rere any es va superant aquest trist rècord, sempre rere el pervers paraigües d'una solidaritat territorial transformada en expoli.

No es compleix ni la Llei del Ter (de l'any 1959) ni el Pla de Cabals de Manteniment aprovat pel Govern de la Generalitat de Catalunya el juliol de 2006, i tots en paguem les conseqüències. El riu no pot dur a terme les seves funcions biològiques; els seus ecosistemes perden valor; els usos agrícoles que històricament corresponen a la plana del baix Ter, de regadiu, queden a mercè d'unes pluges que probablement quedaran retingudes als embassaments. Alhora, l'aqüífer del Baix Ter es degrada, minva la qualitat de la seva aigua i s'afavoreix la intrusió marina. Denunciem que el riu Ter no pot ser una víctima col•lateral del creixement de la capital del nostre país i la seva àrea urbana, ni de la precarietat de l'abastament d'aquesta regió per la deixadesa de dècades. És per això que la Plataforma del Ter esperona a tothom qui estigui preocupat per aquest riu, pel transvasament silenciat que pateix, a manifestar-se.

Fem Empordà a la Llibreria 22

Hi ha presentacions de llibres que, una vegada acabats els parlaments de rigor, es destapa el cava i l'autor comença a signar llibres; n'hi ha, com la d'ahir a la Llibreria 22, que després de les intervencions dels qui presenten el llibre i l'autor, es genera un debat interessant entre els assistents, independentment del lloc on seguin...

Té per costum Guillem Terribas, en les presentacions de la 22, donar la paraula al públic després de les intervencions programades. Així ho va fer ahir al vespre, malgrat ningú, en un primer moment, va piular...

De fet qui té ganes de dir-hi la seva, després de les interessants intervencions de la Pia Bosch, en Joan Manel del Pozo i en Joan Armangué, és el propi Guillem. I la seva intervenció, atiant i aprofundint una mica més en un dels temes que van esdevenir finalment centrals en la presentació, que no del llibre, obre una divertida discussió sobre la validesa o no d'una sèrie de tòpics.

El sempre analític i energètic Tomàs Sobrequés s'esforça a desmuntar els tòpics, donant joc a la discussió que finalment, com les bones, acaba en taules i, sobretot, amb una copa (bé, en realitat got de plàstic) de cava.

S'esforça la Pia Bosch al final de la presentació, a subratllar que el llibre de Joan Armangué Fem Empordà, economia i territori (Brau Edicions), no és un llibre sobre la rivalitat entre Figueres i Girona, nucli principal de la divertida discussió post-presentació i pre-copa de cava, que no del llibre...

De fet és la pròpia Pia qui, al final de la seva intervenció, ha plantat la llavor de la posterior divertida discussió.Després de les paraules de benvinguda d'en Guillem, la Pia presenta el llibre dient, com han dit també alguns col·laboradors del propi llibre, que és un llibre necessari.

Però la Pia comença parlant del seu autor, Joan Armangué, un gran analista de la situació de Figueres i l'Empordà que destil·la, al llarg de les seves tres conferències, el seu profund coneixement de la seva ciutat i la seva terra.

M'agrada escoltar la Pia presentant llibres; m'agrada com els dissecciona i ens els presenta, explicant-los sense despullar-los del tot, desvetllant-nos l'interès per, com ella, trobar-nos un dia el llibre entre les nostres mans, a poc més d'un pam del nostre nas per clavar-li la mirada, com l'hi clava l'agulla al vinil...

Una primera part del llibres és el recull de tres conferències de Joan Armangué, les dues primeres pronunciades com a Alcalde de Figueres i la darrera pronunciada havent deixat la política municipal. La Pia destaca sobretot la tercera conferència, no en va és feta després d'haver pres certa distància i perspectiva de l'activitat política frenètica i diària. La Pia diu que en Joan Armangué ha abandonat la política professional, però no la pulsió política.

A partir de la mirada densa i intensa de Figueres i l'Empordà, en Joan parla al seu llibre sobre la necessitat de planificar un desenvolupament ordenat i racional del territori, de l'Empordà. La Pia atribueix aquests mateixos qualificatius a en Joan: un home racional, ordenat i, afegeix, constant.

La Pia dóna especial valor a les 17 col·laboracions, a tall d'epílegs, que hi ha al llibre, que no fan més que enriquir les pròpies reflexions i propostes de Joan Armangué, col·laboracions de diverses persones, la majoria polítics, que amplien la perspectiva des del punt de vista social, polític i cultural.

Finalment la Pia proposa polemitzar sobre un dels temes (que no l'únic ni el més important) que Joan Armangué tracta al llibre. La relació (rivalitat versus complementarietat) entre Figueres i Girona. Com aposta el propi Joan, la Pia també subratlla la necessitat de millorar, en un territori tan ric i divers com el nostre, l'articulació de les diferents ciutats mitjanes de les nostres comarques.

En Joan Manel del Pozo és un home, sempre he pensat, més de pensament que d'idees... Dir que és un home que pensa pot semblar tan obvi que, si no fos pel coneixement i estima que li tinc, semblaria que l'estic insultant... Però sempre que l'escolto penso el mateix: tot el què diu és fruit del seu pensament, de l'acció conscient i volguda de pensar, no de rumiar...

No m'és estrany, per tant, que en Joan Manel afirmi, a l'inici de la seva intervenció, que en Joan ara fa política pensant; fins i tot apunta un altre possible títol, o afegit de títol, per al llibre: pensar País. I no prou satisfet, en Joan Manel segueix afirmant que, en efecte, no hi ha millor pràctica que una bona teoria.

Diu que és un llibre d'idees produïdes en contacte directe amb la realitat dels fets, a partir de la dialèctica; no és un llibre d'idees confeccionades en un laboratori, sinó fruit del coneixement profund del territori i del contacte amb la seva gent.

En Joan Armangué, diu en Joan Manel, no pensa de manera autista de Figueres (no pensa només en Figueres), sinó que l'articula amb l'Empordà, amb altres pobles i ciutats, fins i tot d'altres comarques i altres regions: Figueres – Roses – L'Escala, Girona – Figueres – Perpinyà...

És, diu en Joan Manel, un llibre coral amb dos grans solistes: Joan Armangué, que fa tres àrees, i Pasqual Maragall. El llibre parla de la necessitat d'un creixement harmònic, amb un discurs urbanista, però estretament vinculat a l'economia, a la política, al desenvolupament.

Com abans ha apuntat la Pia, el llibre parla de Girona en relació a Figueres. En Joan Manel diu que Joan Armangué fa honor a Girona criticant-la. No és que critiqui despectivament a Girona, senzillament Joan Armangué analitza críticament la relació entre les dues ciutats, possiblement inevitablement un xic antagòniques (Reus – Tarragona, Granollers – Terrassa...). Però el llibre reforça la idea que cal aportar més per la competència (positiva) més que per la rivalitat (negativa) i naturalment per la complementarietat.



Per Joan Armangué aquest llibre no és un punt i final, encara que tampoc és estrictament un punt de sortida... Parla de l'estreta relació entre l'economia i el territori, com a dos elements que no es poden pensar, planificar ni executar individualment, sense connectar-los.

Joan Armangué cita Ernest Lluch: tots els monoconreus són dolents... parla, en Joan, de la necessitat de diversificar l'economia, lamentant, més endavant, que Figueres no fes una aposta més forta, a principis dels anys 80, per la industria.

En Joan ho explica al llibre i ho explica quan explica el llibre: és imprescindible l'articulació, la complementarietat i la competitivitat entre els territoris, abandonant les relacions i connexions radials per les relacions i connexions en xarxa.

Apunta algunes reflexions sobre la situació de Figueres vers Girona, amb un excés de concentració de Girona en perjudici del territori. Comenta alguns factors, són al llibre, que han generat aquesta situació. Posa un doble exemple molt gràfic: la frustració universitària empordanesa. Es refereix per un costat a la marxa dels estudis universitaris de Turisme de Sant Feliu de Guíxols i, naturalment, de la no eclosió de la Facultat de Ciències de la Salut a Figueres, amb un important projecte transfronterer. La universitat, en aquests dos casos, no ha tingut la voluntat de ser la universitat de la demarcació de Girona, sinó de la ciutat de Girona.

Diu que Figueres no ha tingut, com ha tingut Girona, la necessària complicitat entre la societat civil, el món privat i les administracions públiques, pel què cal fer esforços per aglutinar energies en aquest sentit.

Joan Armangué destaca la necessitat d'estar connectats a nivell de comunicacions (transport), de noves tecnologies i a nivell energètic (gas, electricitat... també aigua), és a dir, crear xarxa. També destaca la necessitat d'un desenvolupament amb una triple dimensió de sostenibilitat: ambiental, social i econòmica.

I finalment en Guillem Terribas rega la llavor que al principi ha plantat la Pia i motiva la divertida discussió. De fet en Guillem parla del complexe dels gironins de fa uns 20 anys respecte Figueres, una ciutat amb comerç, restaurants, zones per vianants, cinemes...

Reproduint el què, segons Tomàs Sobrequés, és més un tòpic que una realitat: Figueres era una ciutat més viva, més dinàmica, amb més oportunitats que Girona als anys '60 i '70, però als anys '80 Girona li guanya terreny i Figueres queda enrere...

En Guillem apunta que l'estabilitat, la solidesa i la continuïtat dels governs municipals de Quim Nadal permeten fer aquesta embranzida; també el factor Hipercor (que diu que semblava que inicialment es situaria a Figueres), no només per l'atracció del propi centre comercial, també per la repercussió que va tenir vers el comerç, amb la creació, per exemple, de la zona del centre comercial de Girona i de l'eixample.

I a partir d'aquí, la divertida discussió sobre la naturalesa i validesa dels tòpics entre Girona i Figueres... Al cap i a la fi, possiblement no hi havia altra manera d'acabar, tractant-se d'un llibre sobre Figueres (i l'Empordà) presentat a Girona, amb més d'un (i una) empordanès d'origen resident a Girona...



-----------------------------

pd1: no volen ser, aquestes paraules, uns crònica fidel, ni tan sols periodística, de la presentació del llibre de Joan Armangué Fem Empordà, economia i territori a la Llibreria 22; tan sols és una crònica personal i subjectiva del qui ho escriu, després d'haver-hi assistit i pres quatre notes i alguna foto.

pd2: la lectura del llibre la deixo per l'agost; el llegiré a Cantallops, a l'Alt Empordà...

Llum, càmera, acció!. Le Croupier grava...

És manifesta la meva devoció per Le Croupier (MySpace), un músic certament enigmàtic que sempre amaga un as sota la màniga.

Ahir dimarts Le Croupier tornava al Casino de Girona, al carrer Albareda, per gravar el seu primer vídeo clip, amb la cançó Virgínia. Com la resta del seu primer treball és una cançó cantada en castellà, però precisament Virgínia té també, al seu primer disc, una versió en català.

Avui al diari El Punt Dani Chicano n'escriu la crònica, que reprodueixo sota aquestes línies.

Le Croupier grava el videoclip de «Virginia» al Casino de Girona amb l'actriu Mònica López

El músic cellerenc Le Croupier va gravar ahir el videoclip del que serà el seu primer senzill, el tema Virginia, inclòs en el seu primer treball en solitari, Me han dicho que..., publicat per Mass Records i produït per Marc Parrot, i que es va estrenar a finals d'abril i principis de maig amb sengles concerts al mateix Casino de Girona.

Virginia està inspirat en la figura de l'escriptora Virginia Woolf, que, en el videoclip que va rodar la productora Bipolar Films, l'encarna l'actriu catalana Mònica López, a la qual acompanyen la figuerenca Glòria Cristina, com la seva parella, i els actors cellerencs Gerard Ausellé i Xavier Pujolràs, que fan els papers de germanastres de Woolf. A més, també van intervenir en la gravació, que es va fer en un sol dia, cap a una trentena d'extres. En el videoclip, Virginia Woolf rememora alguns moments de la seva vida, mentre Le Croupier, una mena d'esperit, i la seva colla, s'ho miren i hi posen la banda sonora. Els escenaris que ofereix el Casino de Girona, un edifici amb un aire un pèl decadent, en especial la biblioteca, donen l'atmosfera justa per a la realització d'aquest treball.

El muntatge del videoclip, que dirigeix Alam Raja, està previst que estigui llest a finals d'aquest mes, i se'n faci difusió en gairebé dos centenars de canals de televisió d'arreu de l'Estat. Fonts de Mass Records, segell vinculat a la discogràfica Global, van anunciar que passat l'estiu començaria la campanya de promoció per tot l'Estat d'aquest primer treball de Le Croupier, un personatge intrigant, amb un rombe com a símbol, del qual ja tenen notícia els oracles de la música més importants de l'Estat espanyol.

Se li gira feina a Le Croupier, feina de promoció i, sobretot, feina per escampar la seva baralla de cartes arreu... és un músic sense fronteres que mira molt més enllà del què les seves ulleres de sol poden albirar. Le Croupier sempre reparteix, al llarg d'una vetllada amb ell i la seva troupe, un bon joc, bona música, una bona posada en escena... La seva credibilitat musical és la seva millor carta...

Ben aviat espero que aquest videoclip es pugui veure, també aquí, en aquesta modesta finestra d'un seguidor, i admirador, de Le Croupier...