dimarts, 1 de setembre de 2015

A Felipe González


L'any 1982, en plena campanya electoral de les eleccions que el van convertir en president del govern espanyol, el vaig veure per primera vegada, i diria que única, en viu i en directe; del seu discurs a l'antic pavelló d'esports de la Devesa de Girona no en recordo absolutament res; aleshores per mi la política era com un joc de nens, i el meu era repartir roses i adhesius entre el nombrós públic entusiasta que aleshores assistia massivament als mítings socialistes. Pel que fa a vostè la referència més propera que en tenia era l'"Speedy Gonzales", el ràpid ratolí mexicà que veia en les animacions que la televisió emetia de la Warner Bros...

Ha plogut molt des d'aleshores però, com sol passar, la pluja ens ha mullat de diferent manera!

Aquest cap de setmana jo també he llegit la carta que ens ha adreçat als catalans, carta que, com era d'esperar, ha generat molta polseguera mediàtica a Catalunya. Sorpresa majúscula hagués estat que hagués dit quelcom diferent al que de vostè es pot esperar; al cap i a la fi és més que previsible la seva posició de no aplaudir l'independentisme, ans al contrari.

Més enllà de la figura d'Artur Mas, a qui dedica bona part de l'article, que només el temps i la història diran si serà un abanderat (més) de la independència o si s'hi ha refugiat, la realitat és que avui a Catalunya hi ha un gran nombre de gent i d'entitats, també partits polítics, que proposen efectivament i de manera conscient i volguda un pols polític, també legal, a Espanya en favor de la independència de Catalunya; aquest és un procés que ni Artur Mas, per més que ara volgués, pot aturar.

Aquest procés només el poden aturar, o empènyer encara més, els catalans, els independentistes i els que no ho són. Passi el que passi a Catalunya, quelcom diferent haurà de fer Espanya, doncs l'estat també té molta responsabilitat, per no dir culpa, del que passa avui a Catalunya; responsabilitat (quina irresponsabilitat!) que ningú vol assumir. Amb una Espanya diferent, també tindríem una Catalunya diferent! Però això, avui, no és més que política ficció!

Entenc que en el seu article es fixi en la figura d'Artur Mas, sobretot per la responsabilitat que, com a president, té en relació al procés i sobretot en relació a la convocatòria de les eleccions preteses plebiscitàries; també entenc que en la seva carta es destil·li la idea que Mas no és Pujol (el Pujol pactista del peix al cove amb qui tant bé es van entendre) ni la CDC de Pujol és la de Mas, però d'un temps ençà la comparativa, portes de Catalunya endins, beneficia més a Mas que a Pujol: Pujol ha anat a la baixa al mateix moment que Mas ha anat a l'alça, políticament parlant...

No dubto, d'altra banda, que sobre l'alemanya dels anys trenta i l'Albània del segle XX vostè en sap més que no pas jo, però aquestes comparacions, per benintencionades que siguin, sempre tenen un punt de trampa, doncs el context social i polític d'aleshores és molt diferent al d'ara, tot i que és cert que tampoc ara Europa no està per tirar coets! Aquestes comparacions han estat, sota el meu humil criteri, molt desafortunades i totalment desencertades.

En tot cas si és millor restar junts que no pas separats, l'oferta per seguir junts, el federalisme per exemple, és percebuda per molts com una opció més utòpica, fins i tot més impossible, que no la pròpia independència, i més per manca de ganes i voluntat d'Espanya que no de Catalunya: el PSC, i cregui'm que aquesta imatge em dol, més que amb la rosa al puny sembla anar, a Catalunya, amb el lliri del federalisme a la mà! Respecte aquesta imatge el PSOE, aquests darrers anys massa a roda de l'espanyolisme tronat i ranci del PP, també té alguna responsabilitat.

Les seves opinions són ben seves i algunes les entenc i fins i tot les podria compartir; d'altres, simplement ni les entenc ni les comparteixo. En la seva carta vol advertir-nos, als catalans, de la il·legalitat i els perills d'una possible escissió. Penso, però, que la seva carta és insuficient: en caldria una altra dirigida als espanyols i als canvis que l'estat espanyol hauria de fer per evitar el pols, canvis que amb prou feines insinua i esmenta a la seva carta:

"No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación, cerrado al diálogo y a la reforma, ni con los recursos innecesarios ante el Tribunal Constitucional.".

Tal vegada l'article podria titular-se "A los espanyoles" i  podria dur com a subtítol "Por el cambio que España debe hacer". El problema és que per molts Espanya fa tard... Anys enrere el president Montilla ja va advertir a Espanya i els espanyols de la desafecció...

Allà on l'any 1982 va fer un multitudinari míting ara hi ha el palau firal i, just al costat, l'Auditori de Girona; no sé si avui l'ompliria, però jo, com fa més de 30 anys, si vingués el vindria a veure; no per fer-m'hi una "selfie" sinó per saludar-lo i comentar la jugada, que la partida està essent molt interessant!