Així comença... "La disfressa de l'indigent"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'un periodista i escriptor, en Pep Prieto Mir, que aquests dies ha omplert pàgines de diaris, essent el centre de la notícia, pel fet de ser el nou i flamant guanyador del Premi Prudenci Bertrana de novel·la amb l'obra "Rosita". 

Temps hi haurà per parlar d'aquesta nova i premiada novel·la, ambientada en la Girona dels anys vuitanta del segle passat, però jo avui voldria recuperar la seva primera novel·la,"La disfressa de l'indigent", amb la que va quedar finalista del Premi de Novel·la curta Just M. Casero 2003, una novel·la que narra les vicissituds d'un periodista gironí a l'atur...

"La disfressa de l'indigent" és un llibre que comença així:

-En vols una?

En Josep no arriba a veure la cigarreta, perquè el seu futur cap -o almenys això apunta el desenvolupament de l'entrevista- ha llançat el paquet de tabac sobre la taula amb molt poca traça. La despreocupació del gest l'obligaria a agafar el paquet, apropar-se'l i obrir-lo. Massa complicat: té prou feina a retenir la mirada a aquell home histriònic, de comicitat autosuficient, que no para de donar voltes a una mateixa idea -la responsabilitat de treballar en un mitjà de comunicació- com si fos la gènesi del pensament contemporani. Darrere la seva taula, amb les mànigues arremangades, sembla disposat a perpetuar l'adoctrinament.

-No, gràcies -respon en Josep amb cordialitat de manual. Se'n mor de ganes, de fumar. Però no li agrada el negre.

El director del diari és un home d'uns cinquanta anys, visiblement complagut amb el seu càrrec, amb ínfules de periodista intrèpid i una foto de la seva dona a la taula. Ella té el cap inclinat. En Josep pensa en la gran quantitat de fotografies que ha vist amb bustos inclinats. Ben bé com si l'objectiu escopís a la seva víctima.

-I bé, què en penses de tot plegat? Què n'esperes de treballar en un mitjà com aquest?