dijous, 28 de febrer del 2019

Glenn "Doc" Rivers, penjat a la paret!


Temps era temps a La2 de Televisió Espanyola retransmetien partits de la NBA en directe i en obert, narrats per l'inconfusible veu de Ramon Trecet. La de nits que vaig perdre, perdó, invertir!

Jo aleshores era dels Lakers, bé, ara també, sempre dels Lakers!, però aleshores era dels mítics Lakers de Magic Johnson, Kareem Adbul-Jabbar, James Worthy, A.C. Green o Kurt Rambis, un equip de llegenda que va competir amb un altre equip llegendari, els Celtics de Larry Bird, Kevin McHale, Robert Parish, Dennis Johnson...

En aquella època, a mitjans dels anys vuitanta, ja despuntava un jove Michael Jordan, que va començar a fer el salt a les estrelles del bàsquet al concurs d'esmaixades, establint una competitiva rivalitat amb l'elèctric Dominique Wilkins, dels Atlanta Hawks!

A molts d'aquests judagors els tenia clavats a la paret de la meva habitació, en pòsters i retalls de les revistes "Gigantes del Basket" o "Estrellas del Baloncesto", que compartien paret amb el Barça Campió de lliga 1985/86 o un mapa de comarques i regions de la Catalunya de 1936.

Entre tots aquests pòsters (també de Karl Malone, Clyde Drexler, Charles Barkley, Pat Ewing...) s'hi va colar el base dels Atlanta Hawks, Glenn "Doc" Rivers, per qui, estranyament, vaig sentir una debilitat especial, ja que ell no era ni una gran estrella, ni el seu equip un dels que arribaven a les finals. Sigui com sigui allà el tenia, Doc Rivers, penjat a la meva habitació!

Al cap d'uns anys els pòsters de The Clash i Joy Division van conquerir les parets de la meva habitació, arraconant els de bàsquet, no a la paperera (hi de la història ni la literal), sinó, degudament plegats, en les entranyes d'un arxivador...

Rivers és, des de fa uns anys, un dels grans entrenadors de la NBA, mereixent el títol d'entrenador de l'any en la seva primera temporada (1999/2000), i guanyant l'anell de campió de la NBA l'any 2008 amb els Boston Celtics... contra els Lakers!

Aquesta setmana Doc Rivers ha tornat a ser notícia per l'elegant gest de reconeixement que va tenir per un jugador que, probablement, es retirarà a finals d'aquesta temporada, després de més de 20 anys a la NBA, l'alemany Dirk Nowitzki.

Rivers, actualment entrenador de Los Angeles Clippers, va demanar un temps mort a deu segons del final del partit que l'enfrontava als Dallas Maveriks, però en comptes de reunir els seus jugadors per a preparar una jugada (de fet el partit ja estava resolt), va agafar un micròfon i va demanar al públic de Staples Center, pavelló on juguen els Clippers (també els Lakers...), una ovació i aplaudiment per Nowitzki, que naturalment a banda d'agrair el gest, es va emocionar!

Més de trenta anys després ja sé perquè de petit tenia el pòster de Doc Rivers penjat a la paret...

dimecres, 27 de febrer del 2019

Jordi Cuixart, l'error del sistema


Els interrogatoris als i a les preses polítiques d'aquests darrers dies han confirmat essencialment dues coses que sospitàvem (quan no crèiem cegament, com no és la justícia): (1) la desmesura de les acusacions i la presó preventiva, quelcom que ja sabíem i que amb els dies que portem de judici tristament hem corroborat, i (2) l'error (risc, si voleu) que el propi judici suposa per al propi estat espanyol, vist el pobre i lamentable paper que hi està fent sobretot la fiscalia, desmentint la imatge que la pròpia justícia espanyola intenta projectar d'ella mateixa a nivell internacional.

I de tots els i les preses polítiques que han declarat per mi té un valor especial la declaració de Jordi Cuixart; i no perquè sigui soci d'Òmnium Cultural (que no ho sóc), sinó pel que ell representa, doncs com cap altre ell, sense ser ni haver estat un "representant del poble", ens representa a totes i tots els qui l'u d'octubre vam gosar trepitjar un col·legi electoral, i votar, tot i que moltes i molts es van quedar en l'intent...

Jordi Cuixart és l'excepció que confirma la regla, la regla que els empresonats i empresonades que aquests dies són jutjats són, efectivament, presos polítics, doncs ell no és, en cap cas, un polític pres, car no és polític! Jordi Cuixart és la (irrefutable) prova del cotó, per si les altres haguessin deixat (que no) alguna ombra de dubte: el judici és polític.

I és precisament la seva condició de no polític (entès com a càrrec electe) el que reforça encara més en Cuixart la qualitat d'integritat, el valor incorruptible de les seves idees, i de les seves accions, del seu pensament i dels seus actes, precisament perquè estan lliures d'ésser corromputs per interessos partidistes, pel càlcul i l'estratègia (legítima) política.

Jordi Cuixart és l'error del sistema, d'un sistema que encegat per empresonar, jutjar i condemnar per atemorir, l'ha posat el mateix sac que els polítics, que els càrrecs electes, i per tant li ha permès alçar la seva veu, radicalment pacífica, radicalment democràtica, radicalment cívica, radicalment ciutadana.

Jordi Cuixart és l'error del sistema, perquè després de vèncer el temor a la presó, a la privació de llibertat, la presó l'ha fet més fort fins al punt, com ha confessat, de canviar la prioritat, que ja no és la seva llibertat individual, sinó la col·lectiva: "la prioritat és la resolució del conflicte a Catalunya i Espanya i la recuperació de drets i llibertats al conjunt de l'estat espanyol."

Tan de bo el sistema (polític i judicial espanyol) algun dia s'adoni del seu enorme error, i que aquest dia no sigui gaire, o massa tard!

dimarts, 26 de febrer del 2019

"Por qué no te callas", Toni Albà!


Explicava l'humorista Toni Albà, al documental "Llibertats empresonades" del Sense Ficció, que fruit de les derivades judicials per unes piulades que van suposar un presumpte delicte d'injúries contra la policia i la jutgessa de l'Audiència Nacional, Carmen Lamela: "jo ara em trobo amb la situació que, clar, quan faig un tuit haig d'esmolar més el llapis, haig de pensar, a veure, com puc dir el mateix que vull dir, fent que la gent ho entengui sense dir-ho com ho voldria dir (...) perquè em pot caure un pal molt bèstia, (...) una multa que em destrossi la vida!"
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/llibertats-empresonades-08012019/video/5809652/

En altres paraules, Toni Albà venia a dir que havia d'aguditzar l'enginy a l'hora de piular. Doncs bé, si és per fer piulades com aquesta que va fer dies enrere, presumptament dirigida a Inés Arrimadas i a la seva esperpèntica (menyspreable) visita a Waterloo, sincerament en Toni Albà s'ho podria ben estalviar!


Per aquesta piulada no sé si Toni Albà se n'endurà un pal en forma de multa, però de moment se n'ha endut un pal, totalment merescut, pel masclisme que supuren les seves paraules... I per més que ell s'ha volgut disculpar (a la seva manera), el programa Polònia se'n va desmarcar i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va emetre un contundent comunicat.

De fet l'ampli rebuig, també dins l'independentisme, a la seva piulada és un bon símptoma que, si del que es tracta és de fer República, el masclisme i el menyspreu per raó de gènere no hi té cabuda, per més que vingui del bufó de la cort! No, aquí no es riuen totes les gràcies, no es riuen precisament les que no en tenen, ni en fan... Per això, a banda de la piulada, sorprenen i fan mal els quasi tres mil "m'agrada" i les més de set centes repiulades que té la inoportuna piulada!

Si aquesta ha de ser la seva contribució a la causa, potser valdria més que ho deixés estar, doncs amb la seva irresponsable piulada segueix alimentant el trol, que ja sabem que mai en té prou!

Quan l'humorista perd (o esgota) l'humor, com quan el tertulià l'argument, recórrer a l'insult és el darrer recurs, quan en molts casos hauria de ser, simplement, el silenci...

dilluns, 25 de febrer del 2019

Els quaranta d'El Punt (Diari) Avui


Ahir el Punt Diari va fer quaranta anys (per molts anys!), just els mateixos que fa que el rebem i llegim a casa (la meva mare), per raons (aparentment) òbvies...

El Punt Diari ha estat al llarg d'aquests quaranta anys el nostre diari de cada dia, i si bé és cert que a casa (la meva mare) hi han entrat altres diaris (durant forces anys, El País i/o El Periódico de Catalunya els diumenges), cap ha estat present a les nostres vides com el Punt Diari.

El Punt ha estat, doncs, el diari que jo sempre he vist a casa (quan va néixer jo tenia quatre anys), i quan em vaig emancipar, als vint-i-un, vaig fer-me'n subscriptor perquè no em sabia imaginar la meva vida sense un diari, la meva vida sense El Punt!

Ho reconec, la nostàlgia em perd i no dubto que en algun cas, també aquest, sigui una trampa, segurament parada per mi mateix!

Després de quaranta anys de subscripció a casa (la meva mare), i quasi vint-i-quatre anys de subscripció meva, a finals de l'any passat em vaig plantejar, com no ho havia fet fins aleshores, si volia renovar la subscripció al diari El Punt Avui!

Els motius d'aquest dubte, d'aquesta crisi, diria que bàsicament van ser tres: l'econòmic, l'ideològic i el sentimental.

L'econòmic:

517,60 euros, aquest és el cost de la subscripció d'enguany. Durant els darrers mesos de l'any passat no feia més que comparacions entre el cost del diari i altres despeses inevitables, desitjades o futures: amb els diners del diari pagaríem la contribució, amb dues quotes arreglaríem el rentador, o part de la matrícula de la universitat de la filla gran...

Hi ha coses que no tenen preu, però sí tenir el diari cada dia a la bústia, i el cert és que de moment no me'n sabria estar; llegir el diari cada matí és per mi quelcom tant quotidià com esmorzar, o rentar-me les dents; i quan dic diari vull dir el de paper, els diaris digitals jo no els sé llegir, com a molt els sé consultar!

L'ideològic:
Durant un temps El Punt va lluir al seu frontispici, just sota el nom del diari, el que (entenc) van ser els seus quatre pilars fundacionals: independent, català, comarcal i democràtic.

Català i comarcal encara ho és, i és quelcom que sempre he valorat. De fet si no mantingués el seu compromís amb la informació local, segurament avui ja no en seria subscriptor.

I he d'entendre que també és democràtic, tot i que els darrers anys ha perdut força pluralitat en les veus que alimenten les seves columnes d'opinió, quelcom en el que hi insistiré un xic més endavant.

Pel que fa a independent, de mantenir-se aquests pilars a la portada del diari, avui caldria posar-hi, en comptes d'independent, independentista!

I no és el biaix independentista de la seva línia editorial el que em dol, sinó la pèrdua de la pluralitat: hi trobo a faltar algunes signatures de columnistes que, ni que sigui per contrast, oferien un cert contrapunt... És clar que la meva només és l'opinió d'un simple subscriptor, i aquí la que val i preval és la de la propietat; això ja ho tinc molt clar que funciona així, en aquest i la resta de diaris.

El sentimental:
Sigui com sigui el que és evident, i en el meu cas inevitable, és que tinc un lligam emocional amb aquest diari, es digui Punt Diari, El Punt o El Punt Avui! El vincle hi és pel fet que el meu pare en va ser un dels fundadors, i naturalment també per tots aquests anys de veure'l i llegir-lo cada dia.

Potser per això em va doldre tant la desaparició (quasi sobtada) de la revista (reconvertida de fa anys en setmanari) Presència, quelcom que, reconec, encara em dol quan hi penso.

El Punt Avui segueix arribant cada dia a casa, al capdavall és un diari que estimo, i potser per això també li perdono el que no m'agrada: la darrera "anècdota", un oblit de la memòria, precisament en motiu dels quaranta anys!

A finals d'any a casa en vam estar parlant, del diari; bé, més aviat de la subscripció. Comptat i debatut, vam acabar decidint que sí, que de moment paga la pena seguir rebent el diari, i que aquest segueixi essent El Punt Avui!

Ahir va fer quaranta anys que el Punt Diari va sortir al carrer... Per molts anys a tots els qui, fa quaranta anys, van fer-ho possible, per molts anys també a tots els qui fan possible que avui l'hagi tornat a estirar de la bústia!

dissabte, 23 de febrer del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "You Are So Beautiful"


No sé si aquesta cançó avui, cantada a cau d'orella, és suficient per a captivar una noia; tampoc sé si era suficient aleshores, quan Billy Preston (el cinquè Beatle?) i Bruce Fisher (autors de la també conegudíssima, i aplaudia "Nothing from Nothing") la van escriure a mitjans dels anys setanta del segle passat, i quan Joe Cocker la va popularitzar amb la seva negra veu!

I és que la lletra, digueu-me bàsic, és realment molt simple: ets molt bonica (que no ho veus?), ets tot el que esperava, ets tot el que necessito... És clar que a vegades no és tant pel que es diu sinó per com es diu i, sí, també per qui t'ho diu: ja sé que no és el mateix escoltar-ho a cau d'orella amb la meva desafinada veu que amb la poderosa de Joe Cocker!

D'això es tracta també amb la música, d'això es tracta també amb l'amor: sublimar amb les coses més simples!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 22 de febrer del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la justícia...


Encara cueja, i ho farà unes setmanes més, la controvertida i polèmica victòria del Barça de bàsquet al Real Madrid a la final de la Copa del Rei d'enguany.

A Madrid estan indignats amb la darrera decisió dels àrbitres, que van interpretar (?) com a tap il·legal un rebot, i per tant donant als blaugrana dos punts que mai haurien d'haver pujat al marcador. Amb aquests dos punts el Barça es posava de nou per davant a poc més d'un segon del final, i després del darrer intent desesperat de fer un nou gir de guió amb un llançament des del mig del camp de Sergi Llull que quasi entra (va fer la corbata!) el Barça es va proclamar, novament, campió!

La indignació a l'equip blanc era evident, a banda que justificada veient la polèmica jugada, i qui es va erigir de portaveu d'aquest malestar va ser el seu capità Felipe Reyes, qui camí dels vestidors, i després de la dutxa camí de l'autocar, no parava de repetir, visiblement enfadat, que tot plegat havia estat un (altre) robatori!

A la seva manera Felipe Reyes reclamava justícia i de raó no li'n faltava, com tampoc a Santiago Rusiñol quan va sentenciar que "quan un home demana justícia, és que vol que li donin la raó!"

Reyes i el Real Madrid reclamen justícia en la darrera jugada, una jugada que, de fer-se justícia de debò, possiblement ni tan sols s'hagués produït!

Dues jugades abans, amb el Barça dos punts per sobre i ja a les acaballes del partit, els àrbitres no van veure una claríssima falta d'un jugador del Real Madrid que, en ple contraatac del Barça, li va propinar literalment un calbot en un jugador del Barça mentre encarava la cistella; el jugador blaugrana va fallar i del contraatac posterior el Real Madrid en va treure una jugada de dos més u que li va permetre avançar-se per un punt, a quatre segons del final, just abans de la jugada polèmica que reclamen els blancs!

Aquesta falta que, sembla, ningú va veure, fins i tot ratllava la qualificació d'antiesportiva! Em sembla bé que Reyes i el Real Madrid clamin justícia en la darrera jugada, però sorprèn que de la penúltima no en diguin res, quan possiblement va ser més determinant, doncs d'haver-se fet justícia aleshores la darrera ni tan sols hagués existit!

Al capdavall el que vol Felipe Reyes, més que justícia, és que li donin la raó...

dijous, 21 de febrer del 2019

Les Barretades d'en Quim Curbet!


Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i punyents, així són les Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tant característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món.

Les Barretades, explica Curbet, són una inspiració de mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "Els dies de cada dia", juntament amb les de Narcís-Jordi Aragó i Just M. Casero:
"D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé."

Precisament dies enrere, el també periodista Jaume Guillamet, reivindicava que la Casa Masó, en la que van viure de Bolós, Aragó i Casero, fos anomenada també la casa dels periodistes!

Les Barretades d'en Curbet són un aiguabarreig de crònica i prosa poètica, doncs no ens explica només el què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el qui, el quan, l'on i el perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè.

Es reconeix en els seus articles la voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc...

Les seves cròniques són com una segona pell que revesteix l'actualitat de tanta poesia com de realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una Barretada! I què són les Barretades d'en Curbet?
"Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades."

Curbet, doncs, aixeca lleugerament el seu barret i literalment buida el pap!

Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida; Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expliquen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses! Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els signes de puntuació!
"És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."

La tardor catalana
"La tardor catalana" és el recull de Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arrel de la imposició de l'article 155:
"Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial."

I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat van ser les impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per Quim Curbet.
"Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa."

Setmanes enrere assistia en un concert dels Amics de la coral Genciana, organitzat per l'ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Raimon o Joan Manuel Serrat...

Però no tot el patrimoni d'aleshores, d'aquella transició, li serveix avui i, no sense recança, Curbet parla també del patrimoni perdut:
"Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."

Després de la tardor catalana, avui que som en ple l'hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats...
"Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.

Apunts de la Costa Brava
Si Dalí aixecava la pell del mar com si fos una catifa, Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà...

La Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el franquisme disfressat de "desarrollismo" va obrir les fronteres als turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es combat.

Plana de fa unes setmanes sobre la primera línia de mar de tota la Costa Brava una moratòria de construcció, enèsim intent de protegir el que encara ens queda mínimament lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, sinó totes, les trobem també als "Apunts de la Costa Brava":
"(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per a pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."

De nord a sud Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però transitant a peu, com l'Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre, sempre en blanc i negre!

Curbet, amb els seus "Apunts de la Costa Brava", no només descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot fa inventari de tot, des de la bogeria de la Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra voluntat i perseverança.

Al llibre es palpa el caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les poblacions costaneres, i els efectes artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i naturals (la geografia, la fauna -inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement marquen l'arítmia cardíaca que pateixen.

"Apunts de la Costa Brava" és un llibre que ajuda a descobrir aquest pam de costa del Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som bipolars en relació a la Costa Brava!

Els dies de cada dia
Amb aquest llibre he contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica".

Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple, Històries de soldats d'Ambrose Bierce, en una traducció de Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre.

"Els dies de cada dia" no són dies consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de dotze mesos sencers que en Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus.

Els dies de cada dia són els que no són ni cap de setmana ni festius, són els feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com Sísif amb la seva pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall...

I és precisament en "Els dies de cada dia", en els suposadament ordinaris, on hi descobrim paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en Magnum...), els indrets de l'ànima, la geografia humana, la memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa, l'oblit que tot ho recorda!

Els dies de cada dia som nosaltres, no per ordinaris sinó per quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi podem llegir, en qualsevol dels seus dies!

Són, si no m'he descomptat, cent tretze dies en els que en Quim Curbet ens esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la pàtria és (només) allò pel que cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà no una ni dues, sinó infinites definicions de pàtria, tantes com pàtries hi ha:
"Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba."
La pàtria, al capdavall, en aquest llibre és el 12 d'agost del 2013!

"Els dies de cada" dia també és una cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu:
"Tu ens fas sentir part del teu món,
només amb els dies de cada dia"

Curbet també ho fa amb aquest, i aquests llibres!

(Escrit per a la presentació dels llibres "La tardor catalana", "Apunts de la Costa Brava" i "Els dies de cada dia" de Quim Curbet a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter el 20 de febrer de 2019 )

dimecres, 20 de febrer del 2019

Noves eleccions? Sant tornem-hi amb la llista única!


Tal i com prevèiem tots, tal i com temíem molts, la crida no s'ha fet esperar: llista única!

Sincerament, de tot el que suposa i comporta aquesta nova convocatòria electoral (eleccions al Congrés el proper 28 d'abril), això és del que em fa més mandra! Poques hores després de l'anunci electoral de Pedro Sánchez la petició de la llista única (o unitària) ja va començar a manifestar-se a Twitter, i l'endemà en algunes columnes d'opinió dels diaris, en programes de televisió i tertúlies de ràdio... Quina mandra, de veritat!

I la pauta és la mateixa: gent propera al PDeCAT, o a Junts per Catalunya, o a la Crida o a tot plegat interpel·lant essencialment a ERC, que es resisteix i (espero tot i que no els votaré) resistirà. 

L'argument és el de sempre, el mantra que units farien més força, argument, a banda que altament qüestionable, que amaga la necessitat no només d'impedir que a Catalunya ERC pugui guanyar les eleccions (ser la llista més votada), sinó que Junts per Catalunya (o qui finalment es presenti) quedi en una tercera, o quarta posició!

La petició de la llista única neix sempre d'allà mateix (l'entorn ex convergent) i es dirigeix essencialment sempre allà mateix (ERC), i tanta insistència, ja em perdonareu, fa sospitar!

La pressió sobre ERC per la llista única aquests dies conviu amb una altra pressió, un nou "pressing CUP" perquè les "cupaires" es presentin, en contra dels seus principis, a les eleccions al Congrés de Diputats!

Em sorprendria que les de la CUP fessin aquest pas, em sorprendria molt més que ERC sucumbís de nou (després de Junts pel Sí) als desitjos (electorals, electoralistes) de l'entorn ex convergent...

Però en política (algunes vegades) res està escrit; que li ho preguntin a Pedro Sánchez!

dimarts, 19 de febrer del 2019

Real Madrid 1 - Girona 2


Aquesta no és la nostra lliga!

El futbol està farcit de tòpics, ja ho sabem; aquest n'és un més i és especialment utilitzat quan un equip modest (el Girona FC?) perd, com generalment és previsible, contra un equip poderós (el Real Madrid?).

Aquesta no és la nostra lliga, diuen els equips modestos, però el problema és quan l'equip modest perd en el que (se suposa) sí és la seva lliga, com quan el Girona FC va perdre estrepitosament contra el Huesca (0-2), just el cap de setmana anterior.

Després d'una ratxa negativa (deu partits sense guanyar!) el partit contra el Huesca oferia al Girona FC l'oportunitat de rescabalar-se dels darrers mals resultats, sumar tres punts i allunyar-se de l'abisme, que en el món del futbol és la temible, i temuda, zona de descens.

I després de la derrota contra el Huesca, el cuer, un dels equips de la seva lliga, el Girona FC havia d'afrontar el següent partit contra un Real Madrid ascendent, un Real Madrid que després d'un fluix inici de temporada, amb destitució d'entrenador inclosa, les darreres setmanes havia pogut millorar joc i resultats, entre ells eliminant el Girona FC als quarts de final de la Copa del Rei...

Fer de la necessitat virtut! No estic segur que aquesta frase sigui un tòpic del futbol, però és la que es va aplicar el Girona FC en el seu partit contra el Real Madrid, i si bé la seva sorprenent (i merescuda, i històrica!) victòria de moment no li salvarà la temporada, sens dubte ha estat una gran injecció de moral!

Real Madrid 1 - Girona 2! I és que sí, aquesta és la seva lliga, és la lliga del Girona FC i, sí, també és la lliga del Real Madrid! Els tòpics del futbol no són més que això, tòpics, i victòries com aquesta ajuden a trencar-los, i és que ja sabem que no hi ha rival petit!

dilluns, 18 de febrer del 2019

De la (quasi) independència, a la (probable) dissolució?


Amb la mel als llavis, sense ni tan sols haver-la pogut tastar! Així ens vam quedar a la tardor de 2017 molts amb la República de sucre, la que es va suspendre tot just després d'haver-la proclamat, i que encara espera, hivernada, que algun govern, sinó el poble, la faci efectiva! Em temo que ja podem anar esperant. Amb la mel als llavis i moltes i molts, tristament, amb les porres dels "piolins" marcades al cos...

Des d'aleshores ha plogut molt, i la pluja, torrencial per moments, ha empresonat part del govern català, enviant l'altra part a l'exili, ha fet president un superat Quim Torra, i també se n'ha endut el govern Rajoy amb una moció de censura històrica; i ara ha finat el breu govern del president Pedro Sánchez, presoner dels pressupostos que no ha pogut aprovar, per despit dels partits independentistes, pel relator, per les enquestes electorals que maneja el PSOE...

Després d'una tardor més aviat tèbia (hi ha qui l'esperava calenta!) i d'un hivern caldejat als jutjats (amb l'inici del judici als presos polítics) i al carrer (amb la dreta volent-se fer-se'l seu) ara afrontem una primavera amb unes noves eleccions al Congrés, abans de les ja previstes municipals i europees, que lluny de resoldre el conflicte polític, el pot nuar-lo encara (i ennuegar-nos a tots) més si, com preveuen algunes enquestes, la tríada de la dreta espanyola arriba a sumar una majoria!

I amb aquest probable escenari plana l'ombra, i l'amenaça, d'un nou 155 dur i perenne, dissolvent fins on la Constitució permeti, i si cal més enllà, l'autonomia catalana!

Després d'una tardor (la de 2017) amb la mel als llavis és possible que aquesta primavera no esclati la República Catalana sinó que revisqui el falangisme que d'uns anys ençà ha despertat, si és que mai s'havia adormit. Després de quedar-nos amb la mel als llavis em temo que aquesta primavera tocarà menjar sorra, molta sorra!

dissabte, 16 de febrer del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "You're the One That I Want"


Els amors d'estiu, aquells que la majoria de vegades neixen i moren amb les vacances, són tant breus com intensos, i alhora volàtils! Són com una fogonada, una gran flamerada que no fa caliu...

És clar que no sempre és així i hi ha amors d'estiu que sobreviuen a la tardor, i fins i tot a l'hivern, i amb l'impuls de la primavera esperen tornar a l'estiu ni que sigui per dir, i celebrar que "tal dia farà un any!"

El musical "Grease" és la història (una de moltes) d'un amor d'estiu, i com quasi tots és un amor farcit d'alta i baixos, d'anades i vingudes que acaba amb aquesta popularíssima cançó escrita per a la pel·lícula, tota una declaració d'amor: "You're the One That I Want".

En aquesta ocasió obviaré la cançó original per compartir aquesta magnífica versió de The Beautiful South, grup format a finals dels anys vuitanta del segle passat per alguns dels membres dels mítics The Housemartins...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de febrer del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre l'experiència...


Aquesta setmana, políticament intensa, m'han cridat l'atenció (més enllà dels noms propis de l'actualitat política) dues persones relativament properes que, amb la seva experiència, amb el que els ha passat, fan bona i donen força a aquesta frase cèlebre de l'escriptor britànic Aldous Huxley: "L'experiència no és el que et passa, sinó el que fas amb el que et passa"

I el que fem amb el que ens passa és el que defineix, possiblement, la nostra actitud! L'experiència, doncs, no és la simple acumulació de fets, sinó sobretot de decisions! Per això l'experiència de la jove Carol és tan valuosa com la del veterà Robert!

dijous, 14 de febrer del 2019

Carol Routier i el seu (inesperat?) retorn!



El 23 d'abril de 2018, diada de Sant Jordi, la triatleta Carolina Routier Cañigueral va tornar a néixer just el dia que complia 28 anys!

Aquell tràgic Sant Jordi la Carol va patir un greu accident (un cotxe la va envestir!) mentre s'entrenava sobre la bicicleta prop de Banyoles, la seva ciutat natal; un accident que la va deixar tirada inconscient a la cuneta amb sis costelles, una clavícula, un omòplat i un pòmul fracturats, i una carrera de triatleta professional aparentment truncada!

Dies després de l'accident la vaig anar a veure a l'hospital i ja aleshores em va sorprendre que ni amb mig cos trencat la Carol va perdre el seu esperit de superació i sacrifici: he tornat a néixer i ara la recuperació serà el meu entrenament! Admirable la seva maduresa mental, sense fixar-se més fites que la següent a assolir, especialment la mobilitat de l'espatlla fracturada...

La vida d'un triatleta professional, com la de molts atletes, és quasi un entrenament constant; quasi no hi ha repòs, quasi no hi ha descans, en tot cas hi ha entrenaments amb més o amb menys intensitat, però el triatleta ha d'entrenar-se en les tres disciplines per millorar i ser competitiu en les tres. I com en molts esports el factor mental, la maduresa mental, és clau; ho és en les competicions, i per tant és clau també en els entrenaments, doncs ja sabem (ho reitera sempre Xesco Espar) que es competeix com s'entrena!

Durant molts mesos la Carol ha fet de la recuperació el seu entrenament, i a mesura que s'ha recuperat s'ha anat entrenant per a tornar a allò que vol fer: competir!

Quasi deu mesos després d'aquell accident la Carol Routier ha tornat a competir, i ho ha fet aquest cap de setmana en la primera prova de la Copa del Món de Ciutat del Cap, la primera prova del calendari del 2019.

Sabem que la Carol no s'aturarà i que es seguirà fixant fites i objectius, i més enllà dels que pugui assolir (espero que tots els que es proposi) de moment d'ella ja n'hem après una important lliçó: aixecar-se tantes vegades com caiguem (o ens facin caure), i fer-ho amb l'ajuda de totes les persones que poden contribuir a recuperar-nos, que si sabem observar el nostre voltant, veurem que hi són!

La seva vintena posició en aquesta nova primera competició és molt meritòria esportivament, però ho és molt més el fet que la Carolina Routier Cañigueral hagi tornat a competir! El seu retorn és la veritable victòria!  

Enhorabona Carol!

dimecres, 13 de febrer del 2019

Trobar feina als 61 anys

Foto: Incorpora de "la Caixa"

Trobar feina als 61 anys sembla un miracle, però no ho és!

No és un miracle però ens enganyaríem si pensem que, pel fet de no ser un miracle (perquè no ho és) és senzill! Les dades ens ajuden a entendre la realitat i en aquest cas les recollides en un informe de la Fundación Adecco conviden a la reflexió.

Segons les dades de l'EPA (Enquesta Població Activa) del darrer trímetre de 2018, la desocupació en general va ser inferior a la de les dades del darrer trimestre de 2017, també la desocupació de les persones majors de 55 anys, passant de 532.700 persones majors de 55 anys desocupades a finals de 2017 a 497.400 a finals de 2018.

L'informe, però, lluny de caure en l'optimisme immediat d'aquestes dades (que si més no cal valorar positivament) ens fa mirar un xic més lluny, observant algunes dades amb una major perspectiva, en aquest cas la perspectiva que ens dóna una dècada.

Una primera mirada és l'increment de desocupació de totes les edats comparant les dades del 2008 i les de 2018, i fent-ho també amb la desocupació entre els majors de 55 anys; mentre que el diferencial (entre 2008 i 2018) de la desocupació en totes les edats és del 3%, entre les persones desocupades majors de 55 és del 126%!

Aquesta dada s'explica sobretot per l'increment que la desocupació de les persones majors de 55 anys ha tingut aquesta darrera dècada en relació a la desocupació total: mentre que al 2008 representaven el 6,9% del total de persones desocupades, al 2018 la desocupació de les persones majors de 55 anys va representar el 15,1% del total!

Les dades no conviden massa a l'optimisme, i és cert que fenòmens com l'edatisme influeixen negativament en la inserció laboral de persones majors de 55 anys, fins i tot de menys edat! Però tot i això, tot i l'evidència de les dades i l'efecte que la demografia té i tindrà sobre elles ara i en el futur (envelliment de la població, piràmide invertida), em resisteixo a admetre que trobar feina als 61 anys sigui un miracle!

Les insercions laborals de persones majors de 45 anys al 2018 al grup Incorpora Girona van incrementar un 8% respecte a les de 2017, i en dades globals del 2017 del programa Incorpora el 80% de les persones majors de 45 anys treballaven a la mateixa empresa sis mesos després d'assolir una inserció laboral, essent un dels percentatges més alts, juntament (i no és sorpresa) amb el de les persones amb discapacitat.

Trobar feina als 61 anys sembla un miracle, però no ho és! En Robert n'és un bon exemple i, en el seu cas (com en el de molts més) la clau és l'actitud!

dimarts, 12 de febrer del 2019

Vostè jutja


El judici als presos polítics que avui comença, reconeguem-ho, ja fa temps que tots i cadascun de nosaltres l'hem jutjat!

Aquests dies, els qui ja tenim una edat i els que no, farem com els televidents del popular concurs televisiu "Vostè jutja", que va dirigir i presentar el periodista Joaquim Maria Puyal a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, posicionant-nos a favor dels advocats de la defensa o de l'acusació, i molts lamentarem, sobretot, que el jutge no sigui el mític Rafeques, que interpretava l'enyorat Carles Canut, i sobretot la seva frase "li garanteixo un judici com cal"!

Com si fos una sèrie de televisió aquestes properes setmanes i mesos qui més qui menys anirem seguint el judici televisat, i no dubtem que seran molts els programes, especialment els magazines de tarda de totes les cadenes, que en faran el debat diari comentant "les millors jugades" com si es tractés del post partit d'un concurs de tele realitat.

Podem intuir el que passarà aquestes properes setmanes i mesos, i per més que tu i jo ja hàgim jutjat el judici, ni tu ni jo ni la nostra intuïció intervindrem en el desenvolupament del judici i, encara menys, en la seva sentència final. Al capdavall el nostre judici és, essencialment, per nosaltres mateixos...

Els auguris no són bons, és cert, i qualsevol sentència, em temo, no farà més que refermar el judici previ que avui (o fa dies) ja hem fet. No són bons temps per confiar, cegament, en la justícia!

dilluns, 11 de febrer del 2019

La culpa no és del relator


"La culpa fue del Cha-cha-chá", cantava Jaime Urrutia de Gabinete Caligari, txa-txa-txa!, i ell sabia que en realitat no ho era, com tampoc ho és ara del relator!

El relator, com el txa-txa-txa de la cançó, és només l'excusa, i ni tan sols és la perfecta, tampoc la millor, sinó la més disponible, la que passa per allà, la.que passa per aquí...
Per la dreta espanyola, i part de la suposada esquerra, el relator ha estat la gota que ha fet vessar el got, la prova del nou i del cotó de la submissió del president Pedro Sánchez i el seu govern a la voluntat del govern català en les seves ànsies (dèria?) independentistes. Traïció!, es van afanyar a clamar!

La vintena d'insults del líder del Partit Popular, un desfermat Pablo Casado, va dedicar al president Sánchez, a banda de quedar tristament per la història i l'hemeroteca, han atiat encara més el conflicte, fent-lo més irresoluble i situant, ja no el diàleg sinó el seu intent, a l'alçada del terrorisme, o pitjor!

La culpa no és del relator sinó d'una dreta que negarà a la major qualsevol intent de diàleg i (per tant) resolució d'aquest conflicte polític que no passi per la submissió i (sobretot) humiliació del moviment independentista. O 155 dur i permanent o 155 dur i permanent!

És clar que la situació d'ara no és només responsabilitat (per no dir culpa) de la irresponsable dreta, escorada cada dia més a l'extrema dreta i al populisme, la responsabilitat també és dels governs català i espanyol, ambdós, des de la diferència, a priori predisposats al diàleg però alhora atemorits per ser titllats de traïdors pels seus. Les 155 monedes de plata pesen molt, van pesar molt sobre el president Puigdemont i pesen molt sobre qualsevol intent de cessió, que seria llegit com una debilitat.

Uns i altres s'exigeixen un coratge que no s'apliquen a ells mateixos, el coratge de cedir, si del que es tracta és de dialogar i negociar.

I és clar, el calendari tampoc ajuda, per més que la necessitat dels pressupostos d'aquí i d'allà sembli imperativa; negociar en ple judici dels presos polítics potser també condiciona massa...

En fi, ja ho diu la cançó:
"La culpa fue del Cha-cha-chá,
sí fue del Cha-cha-chá,
que me volvió un caradura
por la más pura casualidad"

dissabte, 9 de febrer del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "No puedo vivir sin ti"


Ens empresona l'amor? Si empresona, dirien els experts i el menys comú dels sentits, no és amor!

Però l'amor, en algun moment de la nostra vida (i allargueu més o menys el moment segons us convingui), ens ha empresonat fins al punt d'afirmar, qui sap si també sentir de veritat, el que versa el títol d'aquetsa cançó ("No puedo vivir sin ti"), o quelcom seblant...

A vegades l'amor és una presó, d'altres, sota l'aparença d'un amor (quasi) incondicional, pura droga...






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 8 de febrer del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la pau...


La pau és quelcom més que absència de guerra, defensem els pacifistes, pel que no cal estar en guerra per enyorar la pau!

És obvi que avui per avui entre Catalunya i Espanya no hi ha una guerra, tal i com l'entenem encara avui (lluita armada entre dos o més pobles, entre els exèrcits de dos o més estats), i tot i que podríem defensar que vivim en una situació de pau (d'absència de guerra), la pau no regna entre nosaltres, car hi ha un conflicte que l'altera!

Aquest conflicte polític, que té derivades judicials i policials, i que ha tingut greus episodis de violència, lluny de resoldre's sembla embolicar-se més i més, tot i els esforços d'alguns, més o menys benintencionats, per a trobar vies per resoldre'l.

Aquests dies s'ha produït una escalada política i verbal davant la possibilitat que un "relator" intervingui en unes trobades entre partits, una qüestió que ha elevat el to de la crítica de la dreta i la ultradreta espanyoles, més que contra l'independentisme contra el propi president espanyol, a qui acusen d'altra traïció!

No sé si aquesta figura, d'existir i actuar finalment, contribuirà a desfer el conflicte (a "desescalar", en diuen) o no podrà evitar que segueixi en un inacabable "crescendo"...

Sense saber exactament quin és el camí, fins i tot ignorant si hi ha camí, m'aferro a aquesta frase cèlebre de Benjamin Franklin, més il·lús (jo) que esperançat: "O caminem tots junts cap a la pau, o mai la trobarem".

Al pas que anem, no la trobarem...

dijous, 7 de febrer del 2019

I després de la inserció laboral, què?


En programes d’intermediació  laboral com el programa Incorpora, les insercions laborals solen ser la fita principal per assolir. Tant és així que la imatge de fer el cim esdevé oportuna en aquest cas, ja que el que nosaltres oferim a les persones que atenem és un procés, un itinerari, en el qual, com en una ascensió, anem avançant vencent diferents etapes.

Com deia, una de les fites principals del programa Incorpora és aconseguir la inserció laboral de les persones que hi participen, és a dir, un contracte de treball. Però abans és molta la feina que cal fer, ja que es tracta d’un camí molt particular, perquè cada persona parteix d’un lloc diferent i, alhora, té una fita diferent. Per aquest motiu, al programa Incorpora parlem d’itineraris personalitzats, plans d’inserció laboral dissenyats a mida, traçats amb l’orientació laboral dels tècnics Incorpora, el treball de les competències personals i professionals dels usuaris, la millora de l’ocupabilitat mitjançant la formació i, si escau, la preparació de les entrevistes.

Que el camí no és sempre fàcil ni ràpid ho sabem els coordinadors, els tècnics d’inserció i també les persones que atenem des del programa. Per això, quan després d’haver fet un bon recorregut s’aconsegueix una inserció, no podem evitar tenir la sensació d’haver fet el cim, d’haver assolit la fita. Així i tot, per a nosaltres, la inserció laboral no s’acaba aquí. Fet que fa que ens preguntem: què passa quan l’usuari aconsegueix un contracte laboral?

Seguiment i suport després de la inserció
Com deia, aconseguir la inserció laboral és només una de les moltes fites del programa Incorpora. Un cop assolida, cal garantir la continuïtat laboral de l’usuari. Fet que aconseguim mitjançant el seguiment postcontractació a les persones inserides i a les empreses.

Després d’una inserció, el tècnic no desapareix, sinó que continua sent un referent per a l’empresa i la persona, per tal de vetllar pel seu desenvolupament laboral, intervenir en qualsevol incidència, i treballar per consolidar aquell lloc de treball o, en el cas d’una contractació temporal, per continuar treballant amb la persona perquè millori laboralment, i amb l’empresa per continuar responent a les futures necessitats de selecció i contractació.

Durant el seguiment de la persona, registrem en quina situació es troba al cap d’un, tres, sis i dotze mesos després de la contractació. La situació de la persona pot ser certament variada: es pot donar el cas que continuï treballant a la mateixa empresa, que estigui treballant en una altra empresa o que ja no treballi, pel motiu que sigui.

Aquests registres de seguiment postcontractació ens aporten unes dades quantitatives que ens permeten valorar qualitativament la situació de les persones ateses quan han arribat al cim de la inserció. Aquestes accions de seguiment són l’evidència més clara que en realitat, si bé la inserció laboral representa el cim, no és el nostre final de trajecte, perquè l’itinerari laboral continua, bé amb la cerca d’una nova oportunitat laboral o bé amb la consolidació i la promoció de la carrera laboral de l’usuari.

Les dades dels seguiments postcontractació recollides des del 2017 fins al dia d’avui per part de les entitats d’Incorpora Girona indiquen que el 48% de les persones continuen treballant a la mateixa empresa al cap de sis mesos, i que al cap d’un any la meitat continuen treballant a la mateixa empresa o en una altra empresa. Aquestes xifres no ens permeten només donar una resposta quantitativa i qualitativa a la pregunta plantejada, sinó que també ens permeten fixar noves fites amb les persones que atenem i amb les empreses a qui donem servei.

Així, doncs, una inserció laboral no és sempre un punt final, més aviat és un punt i seguit en el qual el seguiment posterior esdevé clau en la consolidació de la feina i, si és possible, el desenvolupament de la carrera professional, o en la cerca de noves oportunitats laborals si, pel motiu que sigui, s’acaba el contracte.

Article publicat al web Incorpora.

dimecres, 6 de febrer del 2019

Deixeu que els infants vinguin a mi...


La cita evangèlica (Marc 10,13-16), en boca de segons quin capellà, no pot ser més desafortunada.

Sorpresos i, sobretot, indignats descobrim les vergonyes, els crims, que massa capellans amagaven sota la sotana; crims contra infants que si s'atrevien a explicar-ho a casa topaven amb la llei del silenci, qui sap si per por, per vergonya o per tot i més alhora!

El degoteig de casos no s'atura i és admirable la valentia dels qui, ja adults, confessen, ara sí obertament i no en un confessionari resclosit i pervers, els abusos sexuals dels que van ser víctimes a mans de monjos o capellans.

Montserrat, Vilobí d'Onyar o Constantí es sumen a una pecadora ruta d'abusos sexuals massa anys silenciats.

No ens sorprèn, ara que ell també ha confessat, que al músic Joan Reig li sortís a mode terapèutic la cançó Corvus, publicada en el darrer disc d'Els Pets, Som (RGB Suports, 2018):

(Fragment)
"On era el teu Déu quan la meva pell tocaves
i on era el meu quan jo espantat callava,
encara sento aquella olor de pa d’hòstia i vi dolç,
sotanes, sermons, creus cobertes de pols."

I resulta terriblement versemblant la lletra de la cançó "Oració" del grup banyolí Kitsch. No és que la cançó ara, amb tot plegat, prengui un nou sentit, possiblement aquest és el sentit que aquesta oració ha tingut sempre!

"Deixeu que els nens vinguin a mi,
deixeu-me sentir la seva pell a prop,
l'escalfor de cossos menuts i fràgils.
Deixeu-me divertir amb els tendres infants,
destrossar la seva innocència d'àngels,
tacar de sang les meves mans infames.
El seu infern serà el meu rosari,
jo necessito d'ells, jo necessito estar-hi.
Deixeu-me tastar el seu encant,
deixeu-me destrossar els tendres infants,
tacar de sang les meves mans infames.
Deixeu que els nens vinguin a mi."


dimarts, 5 de febrer del 2019

El trasllat


D'aquí una setmana comença el judici als presos polítics, un judici que si bé no s'hauria d'haver produït, de fer-se (com passarà ara) no hauria de ser amb aquestes condicions: presó preventiva i trasllat vergonyós.

El com és on s'amaga, o a vegades resta ben visible, la nostra actitud, la intencionalitat dels nostres actes, més enllà dels nostres actes (el què); és aleshores quan ens perden les formes, quan perdem en les formes...

Veient la caravana de la vergonya, el dispositiu del trasllat dels presos polítics de les presons catalanes a les de Madrid, sembla prou evident que el trasllat volia ser (i de fet va ser) un element més d'escarni, quan no de mofa directament. I no, era qüestió de fer un trasllat viatjant en primera classe, simplement amb el mínim de dignitat que tota persona mereix.

Massa sovint en les formes perdem raons, doncs quan les defensem faltant el respecte, perden part del seu pes (cas que siguin raons de pes!), sinó tot! El trasllat de la setmana passada dels presos polítics es suma a la llista de despropòsits que acumulen i que, inevitablement, contribueixen no només a desconfiar (encara més) de la justícia espanyola, també d'un estat que no pot, o no vol, controlar els seus tentacles.

dilluns, 4 de febrer del 2019

Jesús Vidal, actor


"Campeones" finalment va guanyar, sorprenentment, el Goya a millor pel·lícula del 2018!

El veredicte de l'acadèmia del cinema espanyol ha generat certa controvèrsia entre part del públic i la crítica: realment "Campeones" és millor pel·lícula que "El Reino"?, o fins i tot millor que les altres nominades, "Carmen y Lola", "Todos lo saben" o "Entre dos aguas"?

Després de guanyar els Goya de millor so, millor música original, millor guió original, millor actor de repartiment, millor actor principal, millor muntatge i millor direcció semblava força evident, per no dir lògic, que "El Reino" guanyaria també el Goya a la millor pel·lícula, tot i que el seu director, el premiat Rodrigo Sorogoyen, va confessar que per ell precisament la millor pel·lícula era "Entre dos aguas", d'Isaki Lacuesta...

Però els premis algunes vegades són més capriciosos que justos i amb "Campeones" sembla que han volgut premiar quelcom més que una pel·lícula, perquè "Campeones", efectivament, és quelcom més que una pel·lícula, ha esdevingut un tot un fenomen, la reivindicació de les capacitats de les persones (certificades) amb discapacitat.

I si fins ara la reivindicació de la pel·lícula era més aviat coral, a partir de la darrera gala dels Goya aquesta reivindicació té cara i nom: Jesús Vidal. Jesús, a diferència dels seus companys de repartiment, no té una discapacitat intel·lectual sinó una discapacitat visual del 90% que no li ha impedit llicenciar-se Filologia Hispànica i titular-se en un màster de Periodisme.

Guanyador del Goya a millor actor revelació, Jesús Vidal va pronunciar un discurs emotiu i reivindicatiu alhora, un discurs que va emocionar fins al punt de guanyar-se una de les grans ovacions de la nit, sinó la principal, i que va causar també un gran impacte entre els teleespectadors i piuladors!



La importància del seu discurs és que el va pronunciar en primera persona, que ningú va necessitar parlar per ell (no calia!), fet naturalment que li donava una gran autenticitat i veracitat.

Dies enrere vaig assistir, a Girona, a una xerrada d'un antic company de feina, en Valentí Jiménez, psicòleg, actualment en un EAP (equip d'assessorament i orientació psicopedagògic ) de Girona; en Valentí, invident des dels cinc anys, ens va explicar totes les dificultats que, al llarg de la seva escolarització i estudis superiors, va haver d'anar superant, invertint molts més esforços i recursos per a arribar allà mateix on els vidents arribem. I explicava en Valentí que les pitjors barreres són les mentals que tantes vegades tenim les persones aparentment capacitades!

No sé si "Campeones" mereixia ser reconeguda com a millor pel·lícula, però més enllà del seu discurs, Jesús Vidal mereixia aquest reconeixement (actor revelació), i és que no ens equivoquem: ara que ja l'hem vist com a discapacitat, hem d'aprendre a veure'l com el que també és i es sent: un actor!

Només si som capaços de veure'l com a actor, el seu discurs haurà causat l'efecte esperat, haurà calat en nosaltres, més enllà de l'emotivitat del moment.

dissabte, 2 de febrer del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Crazy Little Thing Called Love"


La pel·lícula "Bohemian Rhapsody", biopic sobre part de la vida del cantant de Queen, Freddie Mercury, han tornat a l'actualitat moltes de les seves cançons, algunes autèntics èxits musicals i, simplement, història del rock!

Entre el seu repertori Queen també té grans cançons d'amor, entre elles aquesta magnífica "Crazy Little Thing Called Love", una cançó que parla de l'amor i els seus efectes sobre qui el pateix, doncs ja sabem que aquesta petita bogeria anomenada amor té un punt incontrolable!



Per cert, aquesta cançó, concretament la interpretació que Queen va fer al mític concert de Live Aid el 13 de juliol de 1985, finalment va ser extreta del metratge de la pel·lícula, tot i que recuperada per al documental "Behind The Scenes"...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 1 de febrer del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el present...


"Només existeix el present, aquest instant, aquest moment!" Així vaig acabar l'article d'ahir, un article sobre la vida i la mort, sobre la mort que hi ha en tota vida, i la vida que hi ha en tota mort...

I què és el present?
Tot és present, deia Gonzalo Torrente Ballester en una de les seves frases cèlebres ("Ni el pasado existe ni el futuro. Todo es presente"), i en certa manera de raó no li'n falta, si no fos perquè el present, a vegades amarat de passat, a vegades esperançat de futur, és fugisser!

El present és com l'aigua que se'ns escola entre els dits, incapaços de retenir-la, i tot i que sempre hi vivim, no sempre en som conscients, del nostre present, no sempre se'ns fa present...

Potser és per això que m'agrada contrastar l'afirmació de Gonzalo Torrente Ballester amb una frase cèlebre de l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga: "el present no existeix, és un punt entre la il·lusió i l'enyorança", un punt, doncs, entre el futur i el passat...

La pregunta final esdevé, arribats a aquest punt, imperativa: si "ni el pasado existe ni el futuro", i si "el present no existeix"... Què existeix?