Breus, per exigències del guió (als diaris en paper l'espai és limitat i es compta per paraules o caràcters), i
 punyents, així són les 
Barretades d'en Quim Curbet, articles que es cuinen al seu magí, convenientment cobert per un barret quan l'ocasió ho demana, barret tant característic en ell com la seva (eterna?) barba i una càmera de fotos que tot sovint s'interposa entre els seus ulls i el món.
Les 
Barretades, explica 
Curbet, són una inspiració de 
mossèn Carles de Bolós i Vayreda, una de les tres veus que reivindica a "
Els dies de cada dia", juntament amb les de 
Narcís-Jordi Aragó i 
Just M. Casero:
"D'un d'aquests "ángulos" en vaig treure la inspiració per a les meves Barretades. Mossèn Bolós es queixava de la nova moda d'anar sense barret, una moda que havia d'acabar irremeiablement amb les barretades, una solució de compromís quan es trobava amb algun conegut i se l'havia de saludar, però sense fer gaires compliments. Un es tocava el barret movent-lo uns mil·límetres del seu lloc habitual i ja n'hi havia prou per quedar bé."
Precisament dies enrere, el també periodista
 Jaume Guillamet, reivindicava que la 
Casa Masó, en la que van viure de 
Bolós, 
Aragó i 
Casero, fos anomenada també 
la casa dels periodistes!
Les Barretades d'en Curbet són un 
aiguabarreig de crònica i 
prosa poètica, doncs no ens explica només el 
què, això ja ho fan les cròniques periodístiques, tampoc només el 
qui, el 
quan, l'
on i el 
perquè, sinó que sobretot ens explica quelcom més fàcil de dir que de fer, en aquest cas d'escriure: ens evoca el que
 transpira el què, el qui, el quan, l'on i el perquè.
Es reconeix en els seus articles la 
voluntat pictòrica de dibuixar-nos opinions i dèries personals, com ell mateix confessa; en realitat 
Curbet no ha deixat mai de ser fotògraf (i dibuixant?), només que algunes fotos les fa en blanc i negre, i d'altres negre sobre blanc...
Les seves cròniques són com una 
segona pell que revesteix l'actualitat de tanta 
poesia com de 
realitat! Una realitat (naturalment la seva: "el món no és com és sinó com el percebem", diu) que sota l'aparença d'una columna d'opinió esdevé, per desig de qui l'escriu i descriu, una 
Barretada! I 
què són les Barretades d'en Curbet?
"Cada dia ens omplim la testa amb les andròmines d'un present aclaparador. Hi ha qui les endreça millor que altri. Jo faig el que puc i acabo guardant retalls d'idees, fragments d'imatges i un munt de paraules sense un sentit determinat en un poti-poti que anomeno Barretades."
Curbet, doncs,
 aixeca lleugerament el seu 
barret i literalment
 buida el pap!
Curbet estima les paraules entre d'altres coses, suposo, perquè ha 
crescut entre elles i amb elles hi ha jugat i hi jugarà tota la vida; 
Curbet estima les paraules i ens les fa estimar a nosaltres, com ho fan els escriptors i escriptores que tant ens agraden, aquells que no sabem si ens agraden més pel que ens expliquen o per com ens ho expliquen... segurament és per ambdues coses! 
Quim Curbet estima les paraules, les lletres i fins i tot els 
signes de puntuació!
"És difícil descriure l'emoció que em provocava observar aquella pàgina [d'un catàleg tipogràfic] on, des d'un país tan llunyà i poderós, es reconeixia l'existència de la cultura catalana, encara que fos en la forma d'un minúscul punt volat que només servia per a separar les eles geminades."
La tardor catalana
"
La tardor catalana" és el recull de 
Barretades que va del 20 de setembre al 21 de desembre de 2017. Llegint "
La tardor catalana" em resulta inevitable participar del "
revival" en el que inevitablement s'ha convertit (també) el procés, possiblement perquè allò que ens fa reviure, la transició, es va tancar en fals. Ho explica molt bé arrel de la 
imposició de l'article 155:
"Espanya ha intervingut les estructures administratives de la Catalunya autònoma i ha posat fi a 28 anys de subtil interregne entre una estructura política semi federal i una altra semi colonial."
I un dels elements d'aleshores que a la tardor catalana va tornar a la primera línia de l'actualitat van ser les
 impremtes, de nou registrades per la policia, un territori sens dubte familiar per 
Quim Curbet.
"Honor i glòria a les impremtes, les d'abans i les d'ara, perquè l'esperit de la nostra llibertat encara depèn de la fràgil consistència d'una papereta impresa."
Setmanes enrere assistia en un concert dels 
Amics de la coral Genciana, organitzat per l'
ANC de Girona, que recuperava els clàssics de la nova cançó (l'espectacle es diu 
Nova Cançó 2.0), una reinterpretació dels grans temes de 
Lluís Llach, 
Maria del Mar Bonet,
 Raimon o 
Joan Manuel Serrat...
Però no tot el
 patrimoni d'aleshores, d'aquella
 transició, li serveix avui i, no sense recança, 
Curbet parla també del 
patrimoni perdut:
"Em molesta el silenci de Raimon en un moment en què necessitava escoltar la seva veu, però m'incomoden encara més - perquè em fastiguegen - les paraules inoportunes en contra del referèndum per part del noi del Poble Sec, s'ho hauria pogut estalviar."
Després de la
 tardor catalana, avui que som en ple l'
hivern meteorològic, em pregunto si romandrem molts mesos més en aquest 
hivern polític en el que, sembla, estem instal·lats...
"Acabo aquest llibre (...) amb la convicció que l'hivern serà llarg, que potser durarà anys..." i el text segueix amb la conjunció adversativa "però", seguit de paraules com "victòria" i "llibertat", darrera paraula del llibre.
Apunts de la Costa Brava
Si 
Dalí aixecava la 
pell del mar com si fos una catifa, 
Quim Curbet ressegueix la costa, la nostra més que centenària brava, com qui ressegueix amb el dit índex el relleu i contorn d'un mapa físic, identificant amb els dits 
l'empremta que, per bé i per mal, els homes i les dones hi hem deixat litoral endins, litoral enllà...
La 
Costa Brava d'avui s'assembla poc a l'anterior als anys seixanta del segle passat, quan el 
franquisme disfressat de "
desarrollismo" va obrir les fronteres als
 turistes oferint sol i platja, un model que avui encara perviu, encara avui es 
combat.
Plana de fa unes setmanes sobre la
 primera línia de mar de tota la 
Costa Brava una 
moratòria de construcció, enèsim intent de
 protegir el que encara ens queda mínimament 
lliure de formigó, i la proposta d'una moratòria afegida per a la segona línia de mar... Raons no en falten, i algunes, sinó totes, les trobem també als "
Apunts de la Costa Brava":
"(...) la Costa Brava era simplement "la marina", un indret relativament insalubre i pobre, habitat per a pescadors i mariners, i pagesos que s'havien passat anys i panys mirant de reüll el mar, amb por i recel."
De nord a sud
 Quim Curbet passeja (i ens passeja) per la 
Costa Brava; me l'imagino arribant en cotxe però 
transitant a peu, com l'
Espinàs, amb la mirada afilada, el llapis a mà i la càmera a punt per enquadrar un instant en blanc i negre, 
sempre en blanc i negre!
Curbet, amb els seus "
Apunts de la Costa Brava", no només 
descriu per al nostre gaudi gent i paisatges, costums i caràcters, història i anhels, sobretot
 fa inventari de tot, des de la bogeria de la 
Costa Brava ("un malson immobiliari que bombolleja com l'aigua pútrida d'una bassa"), als seus 
intangibles, aquells que cap moratòria podrà salvar, més que la nostra 
voluntat i perseverança.
Al llibre es palpa el
 caràcter bipolar (estiu/hivern) de moltes de les 
poblacions costaneres, i els efectes 
artificials (l'urbanisme i l'especulació, també la pesca i el turisme) i 
naturals (la geografia, la fauna -inclosa la humana, si és que ens resta res de natural - i la flora, fins i tot la 
tramuntana, "una indisposició aguda del territori"), que inevitablement 
marquen l'arítmia cardíaca que pateixen.
"
Apunts de la Costa Brava" és un llibre que ajuda a 
descobrir aquest pam de costa del 
Mediterrani pels qui no la coneixen, una lectura recomanada i sens dubte complementària a les guies d'ús tòpic; i pels qui ens hi sentim propers i fins i tot hi estiuegem ("Pels gironins la Costa Brava és aquell indret on acaba la part sòlida de la terra i comença un mar d'aigua salada i inquietant"), és un llibre que ens ajuda a
 redescobrir-la, com ho fem sempre (i amb tot) quan observem amb la mirada d'un altre, una mirada que després de recórrer-la tota, veu la
 Costa Brava com un got mig ple i mig buit alhora... Em temo que també nosaltres som 
bipolars en relació a la
 Costa Brava!
Els dies de cada dia
Amb aquest llibre he 
contradit a l'autor i no he fet cas de la seva recomanació, del seu 
prec: "(...) gràcies per obrir, i tal vegada, per llegir amb atenció aquest llibre, et prego, però, que no ho facis d'una tirada, val més espigolar-lo de mica en mica".
Insisteixo en la seva recomanació, hi ha llibres que és millor llegir en 
dosis controlades, sense devorar-los, llibres per degustar, si voleu a diari, com qui pren un glopet de moscatell. Així vaig llegir, per exemple, 
Històries de soldats d'
Ambrose Bierce, en una traducció de 
Francesc Francisco-Busquets Palahí, així vaig mirar la sèrie 
Black Mirror, així us recomano que llegiu també aquest llibre.
"
Els dies de cada dia" no són dies 
consecutius, tot i que aparentment ho semblen; són dies agrupats per mesos però d'anys diferents, ordenats de tal manera que en el recorregut de 
dotze mesos sencers que en
 Quim Curbet ens ofereix, en realitat transitem per 
quasi nou anys! I al llarg d'aquests dotze mesos transitem per dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus.
Els dies de cada dia són els que 
no són ni cap de setmana ni festius, són els 
feiners per a la majoria de nosaltres, els que empenyem, com 
Sísif amb la seva
 pedra condemna amunt, cada setmana per arribar-ne al cap, que sempre llisca massa ràpid, novament setmana avall...
I és precisament en "
Els dies de cada dia", en els suposadament 
ordinaris, on hi descobrim 
paisatges interiors (resulta que d'interior no només tenim la "veueta", com en Magnum...), els 
indrets de l'ànima, la 
geografia humana, la
 memòria de la pell i fins i tot, vés quina paradoxa, 
l'oblit que tot ho recorda!
Els dies de cada dia som nosaltres, no per 
ordinaris sinó per
 quotidians, i en aquest llibre ens hi podem trobar, ens hi 
podem llegir, en qualsevol dels seus dies!
Són, si no m'he descomptat, 
cent tretze dies en els que en 
Quim Curbet ens 
esbossa la seva pàtria! I és que si algú creu que la 
pàtria és (només) allò pel que 
cal fer-ho i donar-ho tot, en aquest llibre hi trobarà 
no una ni dues, sinó
 infinites definicions de 
pàtria, tantes com pàtries hi ha:
"Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és el lloc on sempre es torna. (...) Diuen que una pàtria no és el lloc d'on un se'n va, és l'indret on un arriba."
La pàtria, al capdavall, en aquest llibre 
és el 12 d'agost del 2013!
"
Els dies de cada" dia també és una 
cançó de Sau, que enmig de les seves estrofes diu:
"Tu ens fas sentir 
part del teu món,
només amb 
els dies de cada dia"
Curbet també ho fa amb 
aquest, i 
aquests llibres!
(Escrit per a la 
presentació dels llibres "
La tardor catalana", "
Apunts de la Costa Brava" i "
Els dies de cada dia" de 
Quim Curbet a la 
Biblioteca Emília Xargay de 
Sarrià de Ter el 20 de febrer de 2019 )