Així comença... "Els estius a Cantallops"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que tinc pendent llegir i que, salvant les distàncies, el títol (Els estius a Cantallops) també podria formar part d'un capítol de la meva mai escrita biografia...

"Els estius a Cantallops: correspondència entre Eduard Toldrà i Manuel Capdevila (1921–1961)" (Brau Edicions, 2018) és un recull de cartes escrites i enviades entre el compositor Eduard Toldrà i el seu amic i biògraf Manuel Capdevila al llarg de quaranta anys. 

Aquest epistolari ofereix una visió íntima i propera de la seva amistat, combinant records personals, reflexions sobre la música i el context cultural de l’època, amb el paisatge i l’ambient d'aquest petit i bonic poble empordanès, Cantallops, on estiuejava el cèlebre compositor, com a teló de fons.

"Els estius a Cantallops" és un llibre que comença, en el seu preludi, així:

Ciutat, 21 de desembre de 1921

Molt senyor meu i amic:
Acabo de llegir les lletres que m'han deixat a casa. No tan sols no hi tinc cap inconvenient, sinó que em sentiré molt honorat de veure publicada la sardana "Lluna plena" en la simpàtica revista que dirigeix.

Mil mercès! Crec que no els farà falta un exemplar, cregut que faran ús del que vaig donar a l'Esbart Català (de Dansaires).

Manin sempre a qui és bon amic.

Eduard Toldrà

Nota bene: Puc donar-li ja el títol de la sardana que escriuré per a la festa del 15 de gener a l'Esbart. Es dirà "L'hereu i la pubilla".

El goig de cantar, encara que sigui malament

Avui, diada de Sant Joan, s'espera que el dia tingui, en el meu cas, alguns grans moments! Un dels més significatius serà quan, a l'ermita de Santa Maria, a les acaballes de la missa cantem, homes i dones a cor què vols, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. 

És clar que abans de cantar hauré pujat a peu, aquest any sí, fins a Requesens des de Cantallops, essent un més en la tradicional processó que des de primera hora del matí surt del poble, i en la que una dona porta als braços, carrega, una imatge de la Mare de Déu dels Dolors. 

Aquesta processó, que es completa amb un aplec - romiatge a Requesens, és un vestigi de l'antiga Processó de la Tramuntana, datada des de principis del segle XVII, que sortia de Figueres el primer diumenge de juny cap a Requesens, i a la que s'hi anaven sumant gent i autoritats dels pobles empordanesos per on passava, Cantallops entre ells.

La processó d'avui té la seva litúrgia i ara ens aturem per fer una oració, ara per fer un petit mos i recuperar forces, ara es canta una pregària... I quan s'arriba a Requesens podem reposar una mica abans d'anar a missa, una missa acompanyada per la música de la cobla, que ja afina els instruments per les sardanes que tocaran abans de dinar.

I abans d'acanar la missa, arribarà el moment, el gran moment de cantar junts, en comunió si voleu, els Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. Jo sé que cantar no és el meu fort, tendeixo a desafinar des de la primera nota, segurament perquè, qui sap si tip de sentir-me, no m'escolto prou. Però cantar aquests goigs té quelcom de màgic, potser perquè es canten, alternativament i a l'uníson, ara una estrofa els homes, ara una estrofa les dones, ara la tornada tots plegats...

Aquest serà, sens dubte, un dels grans moments del dia; la pujada en processó en serà un altre i, per descomptat, el dinar, compartint taula amb la família. Hi ha dies que es presenten i són, simplement, memorables.

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens."

Ballant amb les oliveres

Si Kevin Costner ballava amb llops, el meu oncle balla amb les oliveres.

L'hivern és temps de collir olives i fa setmanes que els meus oncles de Cantallops feinegen de valent pentinant els olivars, omplint caixes, carregant el remolc i portant les olives al trull per tornar-ne carregats d'oli, enguany, malauradament, carregats amb menys oli que altres anys...

Aquest cap de setmana a casa els hi hem donat un cop de mà, que tota ajuda sempre és benvinguda. Estirar les borrasses (nosaltres en diem "borrassos"), menar les màquines, unes pintes amb pues llargues al capdavall d'un mànec llarg que es mouen frenèticament entre les branques per fer caure les olives, moure els "borrassos" d'una olivera a una altra seguint el rengle, buidar els "borrassos" en caixes quan estan ben carregats, carregar el remolc, repassar i recollir les olives que han quedat per terra... De feina no en falta i n'hi ha per a tothom.

Aquest any, la feina la fem amb música de fons; el meu oncle té un d'aquests altaveus sense fils que es connecten al mòbil a través de Bluetooth i hi va sonant música, penjat d'una olivera, la que estem treballant o la del costat: ara una "bachata", ara un tango, ara música country, ara un bolero... Totes les cançons són ballables, totes les cançons les ha ballat el meu oncle, no en un olivar, sinó en una sala de ball!

Amb la música de fons (que no al ritme de la música!) vam anar batent les oliveres fent més amena la feina. Mentre bats amb la màquina no pots parlar, el soroll és prou eixordador, però sí escoltar la música, que l'altaveu és prou potent!

Ens recordava l'altre dia la meva mare com anys enrere, quan era petita, les dones cantaven mentre feinejaven i treballaven al camp; potser això d'escoltar-hi música no és tan forassenyat!

Canta... llops?

Cantallops, la meva segona pàtria, és un petit poble empordanès situat a la falda de les Alberes i, com els del seu voltant ha rebut amb expectació la històrica notícia de la presència, veurem si esporàdica o permanent, d'un llop.

Amb tal animal rondant per l'Albera és inevitable preguntar-nos si, en el cas del poble de Cantallops, el nom fa la cosa. Observant l'escut del poble hom podria esvair tots els dubtes però, quan gratem un xic i cerquem l'origen etimològic del nom no sembla tan clar que l'origen del topònim Cantallops provingui dels característics cants, udols, dels llops, tot i que la cultura popular local està prou farcida d'històries al voltant dels llops...

Jo mateix, de petit, quan em preguntaven per l'origen del nom responia que era obvi, que fa molts anys des del poble es sentien els udols dels llops muntanya amunt. També s'explica com pastors i bosquetans duien esquellerincs per foragitar-lo...

Es té constància escrita de Cantallops, en llatí, "Cantalupis", des de l'any 844, quan surt documentat en referència a Sant Quirze de Colera. La Viquipèdia apunta, més enllà del aparentment lògic origen del poble, un altre origen, naturalment centrat en l'etimologia:

Contra el que l'etimologia popular ha cregut, la vila de Cantallops no és "el lloc d'on se sent cantar o udolar els llops", interpretació que seria versemblant i que, a més, concordaria amb la gran presència del llop en general a tot Catalunya, i en especial per aquests entorns (l'escut municipal representa un llop). Tanmateix Cantallops, com en occità Cantalop, serien formats pel gal cant- (vessant) + *lupa, de la vella arrel oronímica *lup-/*lop- (altura, elevació de terreny).

Per si aquest possible origen no fos suficient  la monografia "Cantallops" dels Quaderns de la Revista de Girona (Antoni Cobos i Fajardo, Lluís Serrano i Jiménez i Miquel Serrano i Jiménez, 2007), s'apunten altres possibles orígens. Expliquen els historiadors, i autors del llibre, en relació a la toponímia del poble:

Tant en llatí com en català el mot s'entén com a compost d'altres dos: canta i lupi / llops. La seva etimologia és incerta. La tradició popular el fa provenir del cant dels llops. Aquesta explicació, tanmateix, no té cap base filològica. El més probable és que tingui el mateix origen que un fòssil lingüístic utilitzat encara avui a les valls de Sòria, on els nens i nenes tenien i tenen encara avui el costum d'anar a les muntanyes veïnes a recollir unes pedretes anomenades "cantalobos".

D'altra banda també apunten cap a un altre possible origen:

Joan Coromines el fa derivar de l'expressió "glatti-lupus" (Udola, oh llop), a partir del verb romànic "glatire". Les opinions més raonables, en canvi, apunten cap a un origen celta del topònim. E. Moreu-Rey diu que el topònim deriva del radical prellatí "cant-" (pedra). Joaquín Caridad Arias esmenta altres topònims amb l'arrel "cant-", com Calicant, Gallicant, Gallocanta, Cantalgallo, Cantalarana, Cantalapiedra i Cantalupa, i conclou que aquest prefix és un adjectiu d'origen celta que s'associa amb el llatí "candidus (blanc). Josep Balari recorda que en el llatí medieval conviuen dues arrels semblants, "lupus", que ha donat llop, i "lupa", que ha donat llúpia en català, lupia i lobanillo en castellà, i loube en francès, totes elles amb la idea de "protuberància".

Elevació, protuberància, pedra... Entre tantes teories i possibles orígens el més fàcil és, simplement i per no cansar el personal, afirmar que l'origen del topònim Cantallops és tan evident que no mereix discussió possible!

He vist el llop!

El rumor corria per les Alberes de feia dies, fins i tot setmanes, un secret ben guardat a pany i forrellat, i la notícia va saltar abans d'ahir: el llop ha tornat a l'Albera! Som molts els qui saltem d'alegria!

Que el llop torni al seu hàbitat diu molt del llop (i de les seves circumstàncies) però sobretot diu molt de l'hàbitat. És cert que parlem d'un sol individu, un mascle solitari per a més detalls, no d'una llopada, però la seva presència de nou a l'Albera, en general ha estat molt ben rebuda per quasi tothom, excepte una pobra cabra...

El llop va donar senyals de vida matant una cabra i després va ser vist per una càmera, per un parany fotogràfic. Just aquest cap de setmana vaig anar a Cantallops i diumenge era per la zona de Requesens, i ja m'hauria agradat poder exclamar "he vist el llop!", però res, aquest llop, com la resta, serà de mal veure a ull nu, així a simple vista, i ja va bé que sigui així.

El llop no és com el senglar, el llop defuig els humans i és molt difícil de veure, pel que no cal que a partir d'ara una massa ingent de curiosos vagi en processó al Paratge Natural de l'Albera per veure'l; n'hem de fer prou, i això ja és molt, sabent que hi és.

De fet el més interessant, a partir d'ara, seria poder-ne fer seguiment, veure si roman per aquí o si marxa, veure què fa a través de les càmeres i de l'observació i anàlisi de les possibles restes biològiques que es puguin trobar, com pèls, excrements o orina, i posats a fer, també podria contribuir a controlar la plaga de senglars endrapant alguna cria...

El llop torna a l'Albera molts anys, dècades després i amb la seva tornada es poden alimentar de nou les llegendes i històries de la seva presència, aquelles que, perdudes en el temps, passaven de generació en generació.

I entre les històries, el propi nom del poble de Cantallops, l'origen del qual tampoc és massa clar que provingui d'aquest "canis lupus", però d'això ja en parlaré un altre dia. En tot cas quan torni al poble pararé l'orella per si el sento udolar, per si canta o no canta...

Tornar a Santa Marta

Fa deu anys vaig fantasiar com seria viure a Extremadura, al poble natal de la meva àvia paterna, Santa Marta de Magasca, un petit poble entre Càceres i Trujillo. Aquell estiu vaig tornar-hi després de més de trenta anys de no trepitjar-lo en un viatge en el que vam fer el camí a la inversa del que la meva família paterna va fer a mitjans del segle passat, emigrant a Catalunya, fugint de la misèria.

Reconec que en una part de mi sentia l'impuls de fer d'aquest petit poble extremeny, bressol d'una part de la meva família, part viva i present de la meva vida, i no esperar més de trenta anys per tornar-lo a trepitjar. De moment ja fa deu anys que no hi he tornat i no sembla que hagi de fer-ho properament, no és un viatge ni un destí que estigui en perspectiva.

Santa Marta de Magasca, per a mi, no és Cantallops; per bé que Cantallops és el poble, i Santa Marta "el pueblo", a Cantallops hi he anat sempre i molt sovint, mentre que Santa Marta amb prou feines hi he anat dues vegades a la meva vida; amb prou feines en tinc records i en el meu imaginari sempre ha estat aquell poble llunyà on va néixer la meva iaia i del que fins i tot ella (sobretot ella), d'una o altra manera i segur que a despit, un dia en va marxar per a no tornar-hi a viure mai més.

Santa Marta de Magasca és alhora glòria i tragèdia, mite i realitat i la distància física que en separa és també en part emocional, per ser el poble del que, també per circumstàncies familiars, la meva família paterna va haver d'emigrar. Per més cicatritzada que estigui, a Santa Marta hi ha una ferida... No tenir-hi casa, sens dubte, va fer que aquesta distància fos encara més gran i, amb els anys, quasi insalvable.

A Santa Marta de Magasca encara hi tinc família, família de relació cada vegada més esporàdica però suficientment propera per poder-hi anar. Ja no fantasio com seria anar-hi a viure, les arrels d'aquí són massa profundes, però sí mantinc viu el desig de tornar-hi, ni que sigui de passada, de visita, que allà també hi tinc uns orígens, que d'allà també tinc identitat.

"Dir bon dia...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

"Sobretot digueu sempre" bon dia" a tothom"; quelcom semblant ens va dir la meva àvia Juanita un dia d'estiu al meu germà i a mi fa una colla d'anys, quan passàvem algunes setmanes d'estiu a Cantallops, esperant que la meva mare fes vacances entre mitjans d'agost i mitjans de setembre.

Aquella era una instrucció bàsica que calia complir sempre i amb tothom, encara que no coneguéssim a qui saludàvem; "ells sí que us coneixen", ens va dir sense admetre cap més objecció.

Em sembla que tot plegat va venir perquè algun dia, anant amunt i avall pel poble, no deuria saludar algun cantallobenc o cantallobenca, i d'alguna manera o altra la meva àvia se'n va assabentar.

Saludar sempre i a tothom és de primer de poble i aquesta és una lliçó que jo, de barri i de ciutat, vaig haver d'aprendre. Una de tantes apreses a Cantallops, una de tantes apreses de la meva àvia.

Dir "bon dia" és de persona educada i Joan Fuster, no sense sarcasme, va elevar-ho un xic més amb aquest aforisme:

"Ningú no s’ha d’enganyar: dir “bon dia” ja és fer literatura."

Literatura o no, em sembla que avui, fins i tot als pobles, dir "bon dia" ja no és el mínim exigible, i això que dir-ho costa ben poc pel molt que reconforta.

Notable People

Aquests darrers dies qui més qui menys ha fet el tafaner consultant quina és, segons la pàgina web "Notable People", la persona més famosa de cada poble, vila o ciutat.

Som tafaners de mena i aquests tipus de pàgines desperten la nostra curiositat i fent rodar la bola del món descobrim que de Los Angeles és Marilyn Monroe, de Londres Charlie Chaplin o de Girona Lluís Llach. Lluís Llach de Girona?  De debò? No sé si aquesta llicència està condicionada per la presència de Francesc Cambó com a persona més famosa de Verges...

Bé, el web, no sé si també els seus algoritmes, no és infal·lible i conté alguns errors i oblits: ningú per Cantallops? Home, si Lluís Llach val per Girona, no podria valdre Eduard Toldrà per Cantallops? Més tenint present que a la seva Vilanova i la Geltrú natal el web situa a l'actor Sergi López com la persona més famosa...

Em pregunto si les persones suposadament notables, per vanitat o simple curiositat, s'han buscat i, en cas de no trobar-se, el seu ego (que més o menys inflat tothom en tenim) se n'ha ressentit. No sé si fins i tot hi ha un llibre de reclamacions...

En fi, tot plegat serveix sobretot d'entreteniment estival per a la majoria de nosaltres, "la gent normal" com cantaven Pulp; un entreteniment fugisser i caduc, com les tempestes d'estiu.

"Notable People"? Jo sóc més de "Common People"...

10 anys del Foc Empordà

Avui fa deu anys amb la Sira i les nenes érem a Cantallops; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, Cantallops és part de la nostra vida i hi anem de tan en tan.

Hi havíem anat a passar el cap de setmana per allò de canviar d'aires, de paisatge, que encara estàvem enfeinats i amb casals d'estiu; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és arribar a Can Llonch i calçar-me les espardenyes d'espart que tinc per estar per casa, i tot va a un altre ritme, tot pren un altre color.

Era dissabte i amb la meva tia, la tia Maria de Cantallops, vam fer via cap a la Font del Solanà, sense arribar-nos-hi, per allò d'estirar les cames i deixar caure la tarda; i de tornada a la Font de la Mel vam fer-nos algunes fotos, per allò de la posteritat; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que si del que es tracta és de canviar de paisatge, bé paga la pena trepitjar-lo (en el millor dels sentits) una mica.

L'endemà diumenge, dia 22 de juliol de 2012, vam anar a dinar a casa dels meus oncles; fins aquí res d'extraordinari, res d'excepcional, que és de les millors coses que fem quan anem a Cantallops: compartir taula i conversa, vida en definitiva, amb la família. Tant li fa el que mengem, tot el que arriba a la taula és deliciós i nosaltres ho solem rematar amb algun postre dolç, que jo sóc llaminer de mena!

Abans d'entaular-nos vam començar a veure fum des de l'eixida de casa els meus oncles i això sí que era extraordinari, era excepcional, i sobretot preocupant! 

A les 12:22 vaig fer la primera foto de la columna de fum, que suposàvem que venia de La Jonquera i Els Límits. I el que a partir d'aleshores també va treure fum van ser els telèfons mòbils, especialment els dels meus oncles, que patien pel meu cosí petit, que aleshores treballava en una botiga al Pertús, i com podia ens anava informant del que veia, del que sabia, del que passava...

Aquella columna de fum va ser el maleit origen del Foc Empordà, que demà farà 10 anys que va tornar devastar part de la comarca; per sort el foc no va passar per sobre de Cantallops, com sí va fer-ho l'any 1986, però la desolació igualment va ser immensa.

Aquell diumenge a la tarda, també a la nit no vam tornar a casa, ens vam quedar de forma extraordinària i excepcional a Cantallops, jo voltant pel poble amatent, com tothom, de l'evolució del foc; la Sira i les nenes a Can Llonch, també atemorides.

Avui fa deu anys érem a Cantallops; aquest cap de setmana, com tants altres, hi tornarem i jo em calçaré de nou les meves espardenyes d'espart amb el desig i l'esperança que el foc calli, que calli per sempre!

El goig d'una troballa

Dies enrere, preparant una nova entrada per la secció "Minuts Musicals localitzats" vaig fer una cerca a Google sense massa esperança de trobar-hi, sencera, la cançó que estava buscant: els "Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens".

La sorpresa va ser meva, i va ser doble! D'entrada perquè sí, hi havia una gravació sencera de la cançó, que no és d'aquestes de 3 minuts com les que volen les emissores de ràdio, sinó llarga com "Babe I’m Gonna Leave You" dels Led Zeppelin, quasi set minuts!

Si la primera sorpresa va ser trobar una gravació de la cançó, la segona va ser descobrir qui cantava: la Teresa Carbonell! Qui és la Teresa Carbonell?, em preguntareu... Doncs és la Teresa de Can Tomàs de Cantallops i més que com a cantant jo la tenia (i tinc) com una gran cuinera! No en va fins fa ben bé mig any va estar davant dels fogons del restaurant Can Tomàs, el bell mig de la Plaça del Fort de Cantallops!

La gravació té la seva història... La seva filla, la Montse, i un seu nebot feien un treball de Segon de BUP (el 4t d'ESO d'ara) sobre cançons i ella li va demanar a la seva mare si la podia cantar, mentre la gravava amb una cinta de casset. D'això en deu fer, no sé, entre quaranta i cinquanta anys! Del treball en deuria treure bona nota, entre d'altres gràcies a la bona interpretació de la cançó de la seva mare!

La gravació deuria romandre ben endreçada fins que un dia, molts anys després, arrel d'una cerca del projecte Càntut per identificar un senyor que cantava una cançó en una mena de festa de final de la verema, va resultar que la gravació s'havia fet a Can Tomàs, segurament amb el mateix radiocasset amb el que la Montse va gravar la seva mare...

El cas és que cercant una veu, la d'en Jaume Quintana i Masó, en "Patllari", se'n va descobrir una altra, la de la Teresa Carbonell. Quin goig de troballa, i quina il·lusió descobrir tota aquesta història a Cantallops el dia de Sant Joan, tot esperant la processó de baixada...

Minuts Musicals localitzats a Requesens

Ahir a Cantallops va haver-hi processó; sí, no totes es fan per Setmana Santa! Diu la tradició que en processó, el dia de Sant Joan, la gent de Cantallops puja a Requesens, però no al castell sinó al veïnat.

Encapçala la processó una dona del poble, que carrega una imatge de la Mare de Déu dels Dolors; durant el trajecte es fan parades, algunes per fer una oració, d'altres per a fer un mos...

Arribats al veïnat de Requesens la Mare de Déu arriba a l'ermita de Santa Maria i és allà, en plena missa, quan es produeix per mi un dels moments més emotius del dia: el cant dels Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens. No us ho puc explicar, s'ha de veure, s'ha de viure!

No sempre puc anar-hi, però sempre que hi he anat els he cantat amb una devoció que em sorprèn a mi i tot. Si m'he de confessar mai devot d'alguna Mare de Déu, sens dubte és a la de Requesens, que d'una o altra manera és ajut i guia... 

"Puix que en terra i cel, Maria,
vostre poder és immens,
sigueu nostre ajut i guia,
princesa de Requesens."

Càntut · Goigs a llaor de la Mare de Déu de Requesens - Teresa Carbonell

El darrer pagès de la família

Si el record que tinc del meu avi matern és dalt d'un carro, primer tirat per una mula, més tard per un burro, el record que tinc i tindré del meu oncle és dalt d'un tractor! I després del menut que sempre havia tingut, ara en té un d'un xic més gros i potent, i amb el nou tractor se'n va cap a l'hort, o els olivars, més content que un gínjol!

Ja fa setmanes que el meu oncle es fa un tip d'escatir les oliveres, amb l'esperança que aquest 2022 hi hagi anyada, sempre que plogui més del que ho fa ara. També treballa els horts i, si mai es quedés sense feina, se'n buscaria; però la que té no se l'acaba!

El meu oncle sempre ha viscut a pagès i, tot i que ha fet vida laboral treballant en una granja de porcs, sempre ha treballat de pagès, fent doble jornada, com tanta altra gent.

De petit, quan passava setmanes d'estiu a Cantallops, m'agradava esperar-lo al migdia, quan venia per dinar, i ajudar-lo a treure els fems de la cort de les vaques, enforcant-los i duent-los fins a un femer que ja fa anys que no hi és.

Alguna vegada també l'havia acompanyat fins a Figueres per comprar adob, o en algun mecànic de La Jonquera per reparar alguna eina... Penso en el meu oncle i sempre el veig enfeinat, allargant les hores, que cada hora de sol compta!

Les finques que el meu oncle treballa ja les treballava el seu pare, i la seva àvia, i el seu besavi, i així fins a generacions que es remunten al segle XVII; les finques que treballa el meu oncle no sé qui les treballarà quan ell ja no pugui fer-ho, i aquest sí que és un abisme que fa vertigen!

Em temo que el meu oncle, que avui fa setanta anys, és el darrer pagès de la família. Ni els meus cosins, ni el meu germà, ni jo seguim l'ofici, ni tan sols la tradició. Tot el seu coneixement, tot el seu ofici, la seva traça, fins i tot els seus secrets restaran orfes si ningú els recull i segueix; orfes també quedaran les finques si ningú les treballa, per més amo que puguin tenir!

Avui el meu oncle fa setanta anys i, com en Serrat quan en tenia vint, encara té força, no té l'ànima morta i es sent bullir la sang!

Per molts anys oncle Miquel!

La primera moto...

La primera moto que vaig conduir era una Cota, una Montesa Cota de trial que tenia el meu oncle de Cantallops. Aleshores, amb catorze o quinze anys, encara no tenia el carnet, i amb aquella moto sobretot voltava per la pista forestal que duu a Requesens.

A Cantallops aquestes coses les podia fer... A Cantallops podia anar en moto i disparar l'escopeta de balins. També podia posar la mà dins la boca dels vedells, podia menjar les garrofes, com si fossin llaminadures, de la mula i ajudar al meu oncle a treure els fems de la cort, que tenia poc de cortesana però molt de noblesa. I quan m'ho demanava, ajudava a la meva àvia a matar un pollastre, o un conill.

Reconec que quan anava a l'hort jugava més que feinejava, suposo que per desesperació dels meus avis. Collir patates era feixuc i m'agradava més pouar aigua o buscar maduixes sota la maduixera... A l'hort hi anava a peu amb la meva àvia a les tardes i la millor recompensa era tornar dalt del carro que menava el meu avi.

És clar que anar a Cantallops també era sinònim d'anar a missa. Mai i enlloc he anat tant a missa com a l'església de Sant Esteve de Cantallops. Primer als bancs del darrera, sota el cor, on es solia asseure la meva família; després a la primera bancada de mà dreta, quan els de la meva edat feien d'escolanets, quelcom que mai vaig fer, tampoc a Cantallops. Recordo que rèiem amb qui ho feia, tot fent-nos ganyotes, i en més d'una ocasió rebíem la mirada de desaprovació del mossèn.

La setmana passada vaig estrenar una nova moto i, pensant en la primera que vaig conduir, m'he endinsat en els records d'infantesa i joventut de Cantallops. Records de vinyes que ja no tenim, records d'oliveres que encara hi són, records de piscina i gelat a Can Pau, de jocs i diversió a l'eixida de casa els meus avis i de corredisses amb bicicleta i partits de bàsquet amb la colla d'allà.

De la nova moto ja us en parlaré un altre dia, que avui encara dono voltes amb la Cota del meu oncle i no tinc pressa per tornar...

El meu avi Miquel

Ahir va fer 35 anys que va morir el meu avi Miquel, el pare de la meva mare, l'únic avi que he conegut. Tenia 81 anys (per pocs dies no va arribar als 82), jo en tenia 12.

Al meu avi sempre l'havia vist com un home vell, un pagès molt treballador i un xic rondinaire. Quan, de petits, els diumenges anàvem a dinar a Cantallops amb el meu germà esperàvem que tornés de l'hort i quan, des de l'eixida, el vèiem menant el carro amb la mula, baixàvem esperitats per atrapar-lo i acompanyar-lo, els darrers centenars de metres, dalt del carro. Encara em sorprèn, i admiro, com aquell home vell i encorbat podia menar la mula (després va ser un burro) i el carro...

A l'estiu, quan hi passàvem algunes setmanes, també el recordo a l'hort i als camps feinejant, sempre feinejant, i naturalment reposant una estona sota una ombra, fent un mos de poma que tallava amb la seva navalla.

Per sopar menjava sopa, escopia a terra sobres al gat, que sempre el rondava, i imposava silenci absolut quan a la televisió feien el temps. Fumava Celtas i s'afaitava, amb una màquina elèctrica, a la cuina, allà mateix on menjava, amb un petit mirall de mà que recolzava a la paret; a vegades quan m'afaito amb la meva màquina de tres capçals penso que algun dia al mirall hi reconeixeré al meu avi... El que també feia, com faig jo i com també fa la meva mare, era llegir el diari, que el meu avi era pagès, que no ignorant!

Amb el meu avi ens separava quasi tota una vida, 70 anys, i certament la seva vida em semblava, i sembla encara, d'un altre món, d'un món que m'hauria agradat descobrir més per boca seva: el de la seva difícil infància, el de la seva vigorosa joventut... Als 12 anys no hi pensava, que el meu avi havia estat fill, ni m'interessava la vida de la seva mare, avui far de la meva; als 12 anys res de tot això m'interessava i quan em va interessar, ell ja no hi era per explicar-m'ho.

Són moltes les coses que m'hauria agradat que el meu avi m'expliqués de viva veu: la tràgica mort del seu pare, que es va llevar la vida quan ell era petit, la seva anada a la Guerra Civil i, sobretot, la seva clandestina tornada a casa, els seus anys de jutge de Pau, i d'alcalde... M'hauria agradat conèixer més, i millor, el meu avi, però què voleu, quan va morir jo no era més que un marrec de 12 anys.

Amb la seva mort, també la de la meva àvia Juanita fa 10 anys, es va començar a esvair un món que encara resisteix, en part, en els records de la meva mare; uns records que volem atrapar fútilment, doncs se'ns escolen entre les esquerdes de la memòria, sempre fràgil, inevitablement fonedissa...

Ahir va fer 35 anys va morir el meu avi Miquel, i el cert és que en aquests 35 anys l'he conegut més que en els 12 que vam conviure, i més que el seguiré coneixent, encara que no hi sigui, anys a venir...

 

Joan Dausà, un tipus d'interès

Els tipus d'interès de Joan Dausà segueixen anant a l'alça i bona mostra és la prova, empírica, que ell mateix va fer al primer dels dos concerts que va fer aquest dissabte a l'Auditori de Girona, en el marc del Festival Temporada Alta.

Després de demanar d'il·luminar el públic ens va fer aixecar les mans als qui repetíem en un concert seu, i van ser moltes les mans que es van aixecar; després va demanar el mateix als qui s'estrenaven en un concert seu, i també van ser moltes les mans que es van aixecar i, em sembla, moltes de les persones que van aixecar les mans repetiran...

El concert va tenir tot el que s'espera d'ell, i molt més! Des de les cançons amarades de nostàlgia i melangia, d'amors perduts i impossibles dels seus inicis, a les més optimistes i alegres que, d'un temps ençà, fan que els seus concerts siguin una experiència emocional, naturalment a banda de musical.

Manté en totes elles, això sí, el seu to intimista, explicant com les seves cançons són fruit de la seva vida, de les seves vivències i sentiments, despullant-se a l'escenari, gens impúdicament, com també sol fer-ho la Judit Neddermann.

Els concerts de Joan Dausà són molt agraïts perquè, a banda de compartir la música, també ens fa sentir, al públic, que som quelcom més que simples espectadors. No es tracta de fer un xou, jo simplement agreixo que se'ns agraeixi el fet de ser-hi, i en Joan Dausà això ho sap fer molt bé, tant davant de milers de persones com, simplement, d'un centenar.

El d'aquest dissabte, però, no és el millor concert dels que he assistit de Joan Dausà. Em sembla que per molts anys, sinó sempre, per mi el millor concert de Joan Dausà és el que va fer a finals de juliol de 2014 a Cantallops, en el marc festival Sons del Món. Inicialment el concert s'havia de fer entre vinyes, a l'era del Celler Vinyes dels Aspres, però la pluja el va traslladar a la Societat La Concòrdia. Potser va ser per la improvisació del canvi de lloc, per les poques persones que omplíem la platea (un centenar), per les persones amb qui vaig compartir el concert, per la proximitat de Joan Dausà o per tot plegat, el cas és que, per a mi, aquell concert, aquella experiència, és difícilment insuperable, per grans concerts, com el d'aquest dissabte, que segueixi fent Joan Dausà. Va ser una Cantallops, nit d'estiu!

Per cert, quatre anys més tard, a l'estiu de 2018, Judit Neddermann també va actuar al Celler Vinyes dels Aspres, batent-se en duel, i guanyant, contra la tramuntana!

En fi amb Els Tipus d'Interès o sense, Joan Dausà segueix essent un tipus d'interès!

Les cites dels llibres. "Dalí 1904-2004", de diversos autors

A mi em dius Salvador Dalí i, abans de qualsevol quadre o obra, penso en el meu avi matern.

Dalí i el meu avi tenen en comú, com a mínim, l'Empordà i l'any de naixement, el 1904. La resta, vides diametralment diferents, ben bé com si pertanyessin a mons diferents.

El 2004 es va celebrar l'Any Dalí i no va ser poca la proliferació de llibres dedicats al pintor empordanès. Fascinat per la seva controvertida figura, alguns van arribar a casa, com una edició de la seva obra literària d'Edicions 62 i la Fundació Gala - Salvador Dalí, "Dalí. El triangle de l'Empordà" de Triangle Postals i la Fundació Gala - Salvador Dalí, o "Dalí 1904-2004" (Edicions 62, 2003), un recull de la seva vida i obra de la mà dels seus quadres, de fotografies i de la mirada de diferents veus de la cultura.

El llibre està farcit de cites del propi Dalí, entre les que destaco aquestes tres:

"La vida és una aspiració, una respiració i una expiació"
"La modèstia no és precisament la meva especialitat"
"Sóc l'estatge d'un geni"

Més secreta que la de Salvador Dalí, la vida del meu avi matern va ser, també, singular i memorable! Una vida que també mereix ser recordada... 

Dues alegries i un disgust

La primera alegria que deuria tenir la meva àvia Juanita, més enllà del meu naixement, deuria ser quan els meus pares li van dir que seria la meva padrina, i que per tant no només tindria un lloc d'honor el dia del meu bateig, també en la meva vida.

No vaig ser el seu primer fillol, de padrina ja en tenia experiència, sí el seu primer nét fillol, després que el meu avi Miquel, el seu home, ho fos del meu germà. Em sento honorat, i orgullós, d'haver-la tingut de padrina, també d'haver tingut com a padrí el meu tio Josep...

El primer disgust vindria anys més tard, quan la meva mare li va dir que jo, tampoc el meu germà, no faria la comunió. Deuria ser un d'aquells disgustos que trasbalsen, ja que aleshores, a mitjans dels anys vuitanta, es donava per descomptat que la mainada fèiem la comunió; un disgust també, més enllà del dia i de la festa, pel que suposava en la vessant més transcendent, ja que la meva àvia era molt catòlica, molt creient...

Jo no recordo cap retret, cap mal gest; la meva mare, fent d'escut, va amortir-nos el cop de la decepció que, ben segur, per la meva àvia Juanita i pel meu avi Miquel, va representar la nostra decisió.

La segona alegria, sempre he pensat des d'aleshores, deuria ser quan em vaig casar, i sobretot per fer-ho per l'Església. Agnòstic convençut no vaig fer-ho per ella, sinó naturalment per la Sira, però em sembla que d'alguna manera aquell dia vaig reparar part del dolor que li vaig causar, sense voler, no fent la comunió. La Sira per ella, també per mi, va ser tota una benedicció!

A vegades les nostres decisions no agraden a tothom, i poden disgustar i fer mal a persones que, com la meva àvia Juanita, estimem incondicionalment. I malgrat això, malgrat el risc que, d'una o altra manera puguin doldre a persones que estimem, les prenem; d'altra manera, de no prendre-les, ens trairíem a nosaltres mateixos.

Hi pensava dies enrere, la vigília de la Mare de Déu d'agost, just quan va fer 10 anys que la meva àvia Juanita es va morir. Ella, al llarg de la seva vida, també va prendre les seves decisions, algunes certament difícils de prendre, transcendentals per a la seva vida, i segur que tampoc del gust de tothom.

Som les decisions que prenem, per bé i per mal, i naturalment a risc d'equivocar-nos.

Sortir de la comarca...

Dimarts vaig sortir de la comarca i, tot i no custodiar cap misteriós anell ni tenir els peus tan peluts, em vaig sentir una mica Frodo Saquet!

Vaig sortir del Gironès i, per motius laborals, vaig fer via cap a l'Empordà, concretament cap a La Jonquera. La trobada estava planificada des d'abans de l'obertura del confinament comarcal, pel que, tot i tenir un motiu justificat, vaig sortir de la comarca més tranquil...

Aprofitant que era a La Jonquera vaig fer una visita llampec als meus oncles de Cantallops, i des de casa seu vaig tornar a veure la plana de l'Empordà, que s'obre i eixampla des de l'eixida...

Em va agradar molt sortir de la comarca, em sembla que, fins i tot a nivell laboral, va ser terapèutic! Vaig anar a La Jonquera per l'acte d'obertura d'una formació del programa que coordino, es va convenir que fos presencial; per poc que puguem no l'hem de perdre, la "presencialitat", encara que sigui més incòmode, com a mínim per a mi, per la mascareta.

El meu dia a dia, també el de molts companys i companyes de feina, està farcit de reunions i visites telemàtiques, a vegades encadenades una rere l'altre, ara amb Zoom, ara amb Teams, després amb Meet... A vegades entre reunió i reunió no pots ni estirar les cames, ni deixar que el cervell processi tota la informació, ni fer un parell de respiracions profundes...

Quan les reunions i les visites eren presencials hi havia el temps per a desplaçar-t'hi, el compàs d'espera, el comiat que s'allargava i el retorn a l'oficina. Tot aquest temps potser el trobàvem improductiu, i potser sí que a vegades era excessiu, però és un temps que jo ara, amb aquesta situació i amb la majoria de reunions i visites telemàtiques, trobo a faltar.

Per això vaig agrair tant sortir de la comarca, deixar per unes hores la pantalla i tenir temps per pensar. Sortir de la comarca, fer un acte presencial i apagar la pantalla em va recarregar les piles!

Ara em faltarà tornar a sortir de la comarca, però per a qüestions laborals sinó per al gaudi personal... Sortir de la comarca i tornar a Cantallops, i notar el canvi d'aire!

El refrany de la setmana, sobre la vida a pagès

Ahir va fer cent anys que va néixer la meva àvia Juanita, i el seu record em transporta, inevitablement, a la vida a pagès. Ella va ser moltes coses i entre elles, també, pagesa, com pagès va ser el meu avi, també entre moltes altres coses...

Els meus avis eren pagesos, i sempre ho he dit amb orgull, defugint de la connotació pejorativa de l'adjectiu. Ells, pagesos com eren, em van regalar una pila de vivències i records de la meva infantesa vinculats a l'hort, la vinya, els olivars, el bestiar... Records amb Cantallops com a escenari, i amb la seva gent com a protagonistes!

Diu el refrany que "a un bon pagès, doneu-li cols", donant a entendre que els pagesos no estan per floritures, ni refinaments, i en els meus avis sempre hi vaig veure molta integritat i, tot i que pel meu gust amb un excés de rectitud, un concepte de l'educació i del respecte que m'agradaria no perdre.

La meva àvia sempre em recordava, quan me n'anava a voltar amb la bici pel poble o quedava amb la colla, que sobretot saludés a tothom! I és que sí, als pobles, com també passa, en part, en els barris, la gent es saluda, sobretot perquè tothom és d'una casa, encara que no hi visqui; jo sóc de Can Llonch!

El meu avi, fill únic, va quedar orfe de pare de ben petit; a casa s'explica que un dia, quan deuria tenir onze o dotze anys, feia el "ronso" al llit i la seva mare, l'admirada Maria Llonch Sobrepera, li va dir que si no es llevava per anar a treballar, cap problema, es vendria les finques i avall! 

Va ser dir-ho i el meu avi, que a banda de la seva mare i les finques, Can Llonch inclosa, no tenia gaire res més, es va llevar i va fer el que s'esperava d'ell aleshores: contribuir a l'economia familiar, que "a pagès endarrerit cap anyada li és bona"...

El meu avi cada dia "apriava" la mula i el carro i se n'anava a l'hort; algunes tardes amb la meva àvia hi anàvem a la tarda, havent dinat, a peu, fent bo el refrany que diu que "passa de pagès, cada una val per tres." El regal era la tornada, que feia damunt del carro i, en algun moment, fins i tot menant la mula! 

Els meus avis van ser, entre moltes altres coses, pagesos, i de pagès...

L'ocasió era ahir!

L'ocasió la pinten calba, diu el refrany, i ara el calb us l'explicarà!

L'ocasió era ahir, i era com aquells trens que, si no els agafes, passen de llarg i els perds. I sí, ja sé que a vegades és una sort perdre un tren, tot i que al principi no ho sembli, però ahir no era una d'aquestes ocasions, ahir era un dia per no perdre-la, per no perdre el tren.

L'ocasió era clara: festiu amb mobilitat més enllà del municipi! Quants dies feia que no passava això? I amb l'ocasió les possibilitats eren moltes: fer turisme, anar de compres, escapar-nos arran de mar, o bé muntanya amunt...

Les possibilitats eren moltes però l'oportunitat era única, i irrepetible, fins vés a saber quan; l'ocasió era perfecta per a fer quelcom que teníem pendent de feia massa dies: anar a Cantallops a collir olives!

Així que ahir vam fer via cap a Cantallops, bressol familiar forjat a cop de tramuntana, i vam donar, per fi, un cop de mà als meus oncles collint olives. 

I d'olives en vam collir, i tant si em vam collir, tantes com vam poder alleugerint el pes de les feixugues branques curulles d'olives, fent-les saltar pels aires abans de caure a les xarxes, com si d'un banc de peixos es tractés...

Teníem pendent anar a collir olives, i ara potser no hi podrem tornar fins algun dia de les festes de Nadal... L'ocasió era ahir, l'ocasió de collir olives i, naturalment, també l'ocasió de compartir feina i taula, amb la distància reglamentària i la mascareta corresponent, amb els meus oncles, no només perquè feia massa temps que no ens vèiem, també perquè ara ja sabem que per Nadal tampoc ho farem...

L'ocasió era ahir, i va ser un goig  aprofitar-la!